Raval

RAVAL
Jordi Joan
I

Contra la lluminosa volta i en descens,
antípodes incriminats, entre enderrocs,
barrocs en la misèria i la incertesa,
varada en glaç, urbana i sense rés,
la lluna sense adeptes,
amb vel, una invident,
escreix de llum pels altres,
que fa sentir menys estrangers
en la derrota d’alabastre de perfil,
tot nus i tot disfressa,
la bellesa no els despulla,
cara a l’abisme del flum blau,
d’agram, cignes en fuga,
cariàtides dravídiques
a la vora de Munda amb un perfil
de poma adolorida
atresorat llindar
mangosta de vermell
llur clòtxina s’esventra, esvelta,
un home que encel·lat lamenta,
dement, al locutori, la filla a la presó,
la jove a la botiga de guardar
l’aigua i el pa, la gerra i la gibrella,
la néta negra, com un gra,
sa mare que l’alleta encara
com al cafetar i n’eixuga
el gotim, sa mare amb vel,
i ell que se l’afillaria tan blanca,
a les envistes, dels murs inexistents d’Islamabad
reposa el brollador als seus llavis,
d’un roig firat a l’Orient,
el blau que els és aliè,
un xivarri in crescendo,
la partitura, insígnia,
radiada per les gosses,
muses i semimuses,
a tall d’enuig, la sabonera encega
l’aigua d’abril i altres clarícies
errabundes de mal infantar,
erràtiques ensenyes, pretendents
que volen pendre l’arc amb un sol gest
violeta als llavis dels seus morts
abrupta la morada fe
amb modern mordent de lis
entre les dents
enfredorides temples
de nen absent
que elles pressenten
amb caient de savi
desastrat
safrà de tots els dies
afluents de vespre a mig tancar
els somnis van caient a banda i banda
com un cigar mal apagat
vessa cendrosa a les capçades
l’enrenou
la fulmínia fumera espessa
brossa de pi i agulles d’escairada punxa
el desficaci
d’aquesta carbonissa prové d’ales
arraïmats vora l’encens per si de cas
el call de les sabates
que en somnis entra al blat
i sense empentes
mel i cotons fogosos
a la bassa
engreixa’t de marcívoles
promeses, t’envaneixes, lleva l’àncora
encercla’l d’àmfores
l’àgora esmaragda
mentre s’esgargamella
marbre rosat amorosit pel cànem
lligat de les sandàlies
amb cor de cràtera
no cal tant utillatge
per tan poca comesa
no hi valen créixens
Desdèmona desdentegada
que es regira
a cada escaire a Esmirna
que cau per les escales
després del desenfrè ve el desengany
i un últim ball a Dànzig,
mirades amb la blava crueltat
que infanten els cels grisos
de reflexos.
I a Islamabad, encara els xantres.
I encara a Chambéry
despulles de bellesa
vestides per 'nar al temple.


II

Emmalaltien
de no sentir la veu dels altres
ballarines de puntetes als xamfrans
amb tot el sucre als ulls
semblen tan pàl·lides quan trepitgen fems,
regalen síndries pures
com diamants de riu.
Moderna l’àvia amb el seu gec de puces
que li espolsa el gendre.
Hi venen mata-rates.
N’anàvem aprenent,
erèctils com polseres tendres,
noies primetes que enllustren les sabates
del dimoni i d’algun galifardeu
enllacades pel més vell pecat,
tumefactes entre els tolls de llot,
els homicides les cobegen sense empentes,
paciència els en sobra
no se’ls acabarà el desinfectant
aclofa’t entre dees
quin paper més galdós
obrir-te pas amb bicicleta
quan no en tens ni cinc,
atrabiliari, fóra
millor haver-se quedat a Romania,
aquella encesa d’atrils
les desmenjades noces
la nosa del crepuscle
quan se’n va enfaristolant-se
que en són de negres
desmanegades mosses
com algues de tempesta
ratlles de presidiaris
que fan punt de creu
amb els dos lladres
a part de creure-s’ho
n’hi ha un a cada andana
reflexarà un instant
l’almívar, l’albercoc
sense dolenteria,
a l’aguait del doll
de la represa
d’infantar i escriure a raig,
l’acuitada quietud
de pinyol mig rosegat
sense acudit ni fressa,
un geperut desfila,
les mirades ni les gusta
en rebotar a la gespa
impermeable
a la maledicència
en emissió especial
per a l’illa d’Ano Bom,
no en diguis mel ni mal,
la brasa del capvespre, estintolada,
esvalotarà els rostolls.
S’adorm, la nit,
davant l’entrada,
com un gos esventrat.

Barcelona 2001-2

Un portal de poesia catalana des del cor de Lisboa: "Praça das Flores"