Davant l’Atlàntic portuguès, amb un clavell vermell al cor i, a flor de llavis, la cançó de Raimon. El poble existeix.
Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg
de gent que va alçant-se
des del fons dels segles
de gent que anomenen
classes subalternes,
jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg.
Jo vinc de les places
i dels carrers plens
de xiquets que juguen
i de vells que esperen,
mentre homes i dones
estan treballant
als petits tallers,
a casa o al camp.
Jo vinc d'un silenci
que no és resignat,
d'on comença l'horta
i acaba el secà,
d'esforç i blasfèmia
perquè tot va mal:
qui perd els orígens
perd identitat.
Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
de gent sense místics
ni grans capitans,
que viuen i moren
en l'anonimat,
que en frases solemnes
no han cregut mai.
Jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant,
jo vinc d'un silenci
que romprà la gent
que ara vol ser lliure
i estima la vida,
que exigeix les coses
que li han negat.
Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
jo vinc d'un silenci
que no és resignat,
jo vinc d'un silenci
que la gent romprà,
jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant.
RAIMON
(1975)
Tradução portuguesa: http://sesimbra.blogspot.com
28.4.06
L'istme de Panamà
(serradures d’un altre llibre)
Tracte
Bellesa per passar l’hivern
—el cel no compta, el cel
no compta, ermot
celeste de glaceres, com un ésser
viu no parar mai
la vista al cel,
no comptar els núvols—
tracta’m bé,
al llit de fusta blanca
de Berlín, la nau varada,
bugada de clarícies, fardell
d’ensarronar la vida si s’atarda,
a la tardor, desprevinguda,
com una extemporània papallona
tracta’m bé,
tracta’m, bellesa
per l’hivern quan passa.
Preludi
En els confins de mi
lentes aigües perdent-se
del meu cor aturat
a la vora d’un riu.
Fins quan navegarem
corrent que tot ho ignora
no sé què em portarà
el meu pròxim batec.
Miol
Flairassa i son
benaurada de gats
dolçament morts
al celobert, xardor
d’entrellaçats
germans menuts,
miols empolsegats
-de mix,
llarga sutzura
sense xiuxiueig.
Falsaris
Enamorats llampeguen
de tant voler la pluja
d’esbandir
el llot dels ametllers
fins que els floreixen dits,
enveja de pruneres,
estol de primavera d’aus falçades
d’albirar
alguna estrella que es desploma
en el desori d’un cel
grogós de massa llunes, volanderes
clavades a la sorra, capitulen,
en braços de ningú.
Demà
Mala garriga enllà,
s’ajusticiava el jorn
entre els tarongerars
a cada branca
exhalant flors
algun llaurador allarga
l’endurida mà,
en palpa amb cura
la creixença fràgil
la temperatura,
tempteja suaument
préssecs que sent
com una templa
que batega,
florida de la filla
a cada pit,
sentor que quan declina
el sol escampa,
un alfabet de tinta verda
desfent-se als dits.
Dàrsena (2a versió)
La flor del vespre vermelleja,
falena pacient
plegant-se de bell nou,
del tebi alguer nocturn,
en dàrsenes, en va bevent,
un pic de dia aguaita moll
la presa excelsa, l’alimara
d’un descarregament de lluna.
I ens ve la fosca al ras,
ben a la vora quan la nit
despara i desespera
la tremolera de ser junts,
quan despentina el mar, on som
una barqueta cap per ‘vall,
a l’entrecuix del moll,
a l’hora de l’assalt,
mentre la lluna plena,
insomne i més veloç
que els nostres membres,
mirada a cor què vols,
desplaça el firmament,
ens para el sostre.
(1a versió)
Vermellejant,
la flor del vespre,
falena que s’esvera, indrets
obrint-se a les mirades
de bell nou
alhora que se’n van,
la negra nit d’un glop
presa a les fosques.
Mancat d’anit, en dàrsenes,
el dia aguaita moll
un descarregament de lluna.
Ens ve la fosca al ras
en companyia d’ocells
a l’hora de l’assalt
tan a la vora
quan la nit,
la tremolera de ser junts,
ni despentina el mar, on som
les barques acorades, entremig,
cap per avall,
a l’entrecuix del moll,
mentre la lluna ferma,
insomne i més veloç
que els nostres membres,
mirada a cor què vols,
desplaça el firmament,
serenament,
i ens fa de sostre.
Mar i ona
He vist les dones
emmirallar-se al mar vinós,
obrint-se’m
com un cigne a les fosques,
venus primeres
al mar de les petxines.
He vist la mar
encinta d’algues
fent bugada a trenc d’ona,
peixent la terra
encara assedegada
amb elles a la vora.
L’he vista, mar,
remuntant rius
per coneixe’n les deus,
n’he vist canviar el color
amb una nena a prop,
de porpra a mare-perla.
He vist el mar
naval sense les dones,
llastat d’escuts i d’àmfores,
saquejador guerrer
aspriu i rocallós,
color d’asfalt, d’esquena al cel.
He vist el mar, la mar,
el seu aleteig d’aigua
en un esguard de dona desplegat,
eros i onada, lluna
d’origen de corall
que menstrua marees.
He vist la mar mirant-les
amb mirada de dona,
ambdues esquitxant-se,
no els cal parlar, comprenen
tot d’una, somrient, se’n van
en una maregassa d’ones.
Rio
Telma a Ipanema,
verge pregada,
santa estesa,
llampegant
serena sense escates,
somriure de preàmbul,
demorava
la fosca veu enlaire,
tròpica i gràvida amb so
de veu de canya,
amb unes llargues cames,
amb una olor d’esquiva
ondulada avinguda,
consol que revenia, veu
de l’olivera, esqueix
atlàntic, d’ona
d’eben de mar als ulls,
salobre el verd, les beines,
l’encallada platxèria,
fusta mulata que s’ofrena,
atesa de pregàries,
el blau indi del cel, encega.
Tot seguit sol, maratge.
Tracte
Bellesa per passar l’hivern
—el cel no compta, el cel
no compta, ermot
celeste de glaceres, com un ésser
viu no parar mai
la vista al cel,
no comptar els núvols—
tracta’m bé,
al llit de fusta blanca
de Berlín, la nau varada,
bugada de clarícies, fardell
d’ensarronar la vida si s’atarda,
a la tardor, desprevinguda,
com una extemporània papallona
tracta’m bé,
tracta’m, bellesa
per l’hivern quan passa.
Preludi
En els confins de mi
lentes aigües perdent-se
del meu cor aturat
a la vora d’un riu.
Fins quan navegarem
corrent que tot ho ignora
no sé què em portarà
el meu pròxim batec.
Miol
Flairassa i son
benaurada de gats
dolçament morts
al celobert, xardor
d’entrellaçats
germans menuts,
miols empolsegats
-de mix,
llarga sutzura
sense xiuxiueig.
Falsaris
Enamorats llampeguen
de tant voler la pluja
d’esbandir
el llot dels ametllers
fins que els floreixen dits,
enveja de pruneres,
estol de primavera d’aus falçades
d’albirar
alguna estrella que es desploma
en el desori d’un cel
grogós de massa llunes, volanderes
clavades a la sorra, capitulen,
en braços de ningú.
Demà
Mala garriga enllà,
s’ajusticiava el jorn
entre els tarongerars
a cada branca
exhalant flors
algun llaurador allarga
l’endurida mà,
en palpa amb cura
la creixença fràgil
la temperatura,
tempteja suaument
préssecs que sent
com una templa
que batega,
florida de la filla
a cada pit,
sentor que quan declina
el sol escampa,
un alfabet de tinta verda
desfent-se als dits.
Dàrsena (2a versió)
La flor del vespre vermelleja,
falena pacient
plegant-se de bell nou,
del tebi alguer nocturn,
en dàrsenes, en va bevent,
un pic de dia aguaita moll
la presa excelsa, l’alimara
d’un descarregament de lluna.
I ens ve la fosca al ras,
ben a la vora quan la nit
despara i desespera
la tremolera de ser junts,
quan despentina el mar, on som
una barqueta cap per ‘vall,
a l’entrecuix del moll,
a l’hora de l’assalt,
mentre la lluna plena,
insomne i més veloç
que els nostres membres,
mirada a cor què vols,
desplaça el firmament,
ens para el sostre.
(1a versió)
Vermellejant,
la flor del vespre,
falena que s’esvera, indrets
obrint-se a les mirades
de bell nou
alhora que se’n van,
la negra nit d’un glop
presa a les fosques.
Mancat d’anit, en dàrsenes,
el dia aguaita moll
un descarregament de lluna.
Ens ve la fosca al ras
en companyia d’ocells
a l’hora de l’assalt
tan a la vora
quan la nit,
la tremolera de ser junts,
ni despentina el mar, on som
les barques acorades, entremig,
cap per avall,
a l’entrecuix del moll,
mentre la lluna ferma,
insomne i més veloç
que els nostres membres,
mirada a cor què vols,
desplaça el firmament,
serenament,
i ens fa de sostre.
Mar i ona
He vist les dones
emmirallar-se al mar vinós,
obrint-se’m
com un cigne a les fosques,
venus primeres
al mar de les petxines.
He vist la mar
encinta d’algues
fent bugada a trenc d’ona,
peixent la terra
encara assedegada
amb elles a la vora.
L’he vista, mar,
remuntant rius
per coneixe’n les deus,
n’he vist canviar el color
amb una nena a prop,
de porpra a mare-perla.
He vist el mar
naval sense les dones,
llastat d’escuts i d’àmfores,
saquejador guerrer
aspriu i rocallós,
color d’asfalt, d’esquena al cel.
He vist el mar, la mar,
el seu aleteig d’aigua
en un esguard de dona desplegat,
eros i onada, lluna
d’origen de corall
que menstrua marees.
He vist la mar mirant-les
amb mirada de dona,
ambdues esquitxant-se,
no els cal parlar, comprenen
tot d’una, somrient, se’n van
en una maregassa d’ones.
Rio
Telma a Ipanema,
verge pregada,
santa estesa,
llampegant
serena sense escates,
somriure de preàmbul,
demorava
la fosca veu enlaire,
tròpica i gràvida amb so
de veu de canya,
amb unes llargues cames,
amb una olor d’esquiva
ondulada avinguda,
consol que revenia, veu
de l’olivera, esqueix
atlàntic, d’ona
d’eben de mar als ulls,
salobre el verd, les beines,
l’encallada platxèria,
fusta mulata que s’ofrena,
atesa de pregàries,
el blau indi del cel, encega.
Tot seguit sol, maratge.
Acròpolis
L’asfalt desfet,
l’ofec de foc d’agost,
la llengua a fora i la retsina,
Atenes que s’afoga,
els peixos al taulell quasi respiren,
tovalles amb brodats per abreujar sospirs,
dels cafetars, extemporanis,
carbonissa amb tacte turc,
l’escalf daurat del pa dels àrabs,
tanmateix, el mar dels grecs, melós
solatge a les finestres, l’alfabet
hel·lè de l’horitzó, lambda dels cossos,
la menta debolida que s’ofega al te,
el tracte oriental i el mar tan verd,
civilitzada, la posta sense alè,
-nosaltres en ascens, encara,
i és ara que ho sabem-
de l’altra riba,
gronxada, incòlume melancolia
de dos adults, ibers,
amb una enorme fe, encara,
en les respostes.
Inèdit de “L’alè d’Ariadna”, Jordi Joan
Edicions 62-Empúries, 2001
l’ofec de foc d’agost,
la llengua a fora i la retsina,
Atenes que s’afoga,
els peixos al taulell quasi respiren,
tovalles amb brodats per abreujar sospirs,
dels cafetars, extemporanis,
carbonissa amb tacte turc,
l’escalf daurat del pa dels àrabs,
tanmateix, el mar dels grecs, melós
solatge a les finestres, l’alfabet
hel·lè de l’horitzó, lambda dels cossos,
la menta debolida que s’ofega al te,
el tracte oriental i el mar tan verd,
civilitzada, la posta sense alè,
-nosaltres en ascens, encara,
i és ara que ho sabem-
de l’altra riba,
gronxada, incòlume melancolia
de dos adults, ibers,
amb una enorme fe, encara,
en les respostes.
Inèdit de “L’alè d’Ariadna”, Jordi Joan
Edicions 62-Empúries, 2001
Sarau
recital poètic portuguès de temporada baixa
L’enrabiada del nan ‘enragé’
que pareixia de Lleida
i desapareixia,
les sabatetes d’aquell nan
‘enragé’, semblaven més arran
de terra que les altres,
acompanyat a mar
pel calb contorsionista
- i quin brillant artista
de celles cap amunt!-
el nan que no pidola,
el nan a qui la poesia
no col.loca de genolls,
ans de puntetes,
el nan a qui la poesia exalta,
endola i ressuscita,
el nan que es venja
del món, amb mots grandiloqüents,
paraules gegantines
contra els grans,
darrere un mar que brama
amb música de Casio,
el nan nanet no vol
anar-se’n a fer nones,
s’estima més donar-nos la tabarra
amb tempestes sonores,
i ens cobreix de llamps, de pedregades,
-que més voldria, són bavalles-
el nan, nou nou, el nen vellet
que fa bombolles,
deixa la sabonera
el nan a les rajoles,
el ròdol de sabó suqueja
-o de bavalles- com si fos el mar.
I la velleta? N’hi ha prou que no se’ns mori
la velleta a la meitat del xou.
El nan és un burleta,
el nan encara fa
brometes de poc gust
respecte a la velleta,
decrèpita, emperò
li treu dos pams,
l’humor cruel dels nans,
el legendari
humor de ‘petit chou’,
en un hotel de costa de tercera
encara sense guiris
per un fred de cal déu,
s’hi troba a gust el nan,
al fons del rerefons
de temporada baixa.
El nan fa que se’n va,
anant-se'n de putetes,
perquè ell hauria estat
tan bon amfitrió,
bon diputat,
tan bon minyó,
malaguanyat
-és tan bon nano.
Però amb la vella es venja,
la cobreix de baves
i de mala llet,
ja li ha posat un totxo
a sota la cadira,
ja li ha travat les rodes
i ja no pot fugir.
L’aigüera on hi cabria el nan,
un talp que va amb les ungles fora,
amb un vestit de talp
i barret de copalta,
el nen mogut per un odi immens,
les ganes d’humiliar, la velleta i el calb,
el seu xou excessiu, excel.lent en mal gust
-el gust dubtós dels gags-
El nan més nen desprès del seu barret
després de treure’s
les mínimes i lúgubres sabates,
l’odi del nan, al capdavall, davant del mar,
un odi de didal,
les enormes dents del nan
amb què s’aferra amb urc -i ja d’adult, com un bullpit, el pit que bull, un xiuaua embogit-
als nens que l’insultaven.
Quin espectacle degradant!
Des que va néixer
el nan ha defraudat tothom,
començant per sa mare.
Endolat, amb la cabellera al vent
incommensurable, el nan.
El nan que fa brometa sobre els geperuts
i les velles decrèpites, sobre la intel.ligència
dels nens amb síndrome de down,
l’humor bròfec del nan sobre els ancians
que no s’aguanten els pixats al ventre,
el calbo llargarut que ningú sap d’on és
i que li riu totes les gràcies,
humiliat a Moçambic,
per calbo i per mestís
i per poeta,
li agrada el nou amic
se sent com un firaire
que ha retrobat el nan
-el seu nan pròdig, quin profeta!-
Ja és hora de dormir (per fi!)
i el nan al seu llitet de nina
somia amb nous barrets
altíssims de copalta,
per fer venir la son
compta elefants,
conta grandeses,
de l'alçada d'un nan!
I la poesia,
que n’és de gran!
L’enrabiada del nan ‘enragé’
que pareixia de Lleida
i desapareixia,
les sabatetes d’aquell nan
‘enragé’, semblaven més arran
de terra que les altres,
acompanyat a mar
pel calb contorsionista
- i quin brillant artista
de celles cap amunt!-
el nan que no pidola,
el nan a qui la poesia
no col.loca de genolls,
ans de puntetes,
el nan a qui la poesia exalta,
endola i ressuscita,
el nan que es venja
del món, amb mots grandiloqüents,
paraules gegantines
contra els grans,
darrere un mar que brama
amb música de Casio,
el nan nanet no vol
anar-se’n a fer nones,
s’estima més donar-nos la tabarra
amb tempestes sonores,
i ens cobreix de llamps, de pedregades,
-que més voldria, són bavalles-
el nan, nou nou, el nen vellet
que fa bombolles,
deixa la sabonera
el nan a les rajoles,
el ròdol de sabó suqueja
-o de bavalles- com si fos el mar.
I la velleta? N’hi ha prou que no se’ns mori
la velleta a la meitat del xou.
El nan és un burleta,
el nan encara fa
brometes de poc gust
respecte a la velleta,
decrèpita, emperò
li treu dos pams,
l’humor cruel dels nans,
el legendari
humor de ‘petit chou’,
en un hotel de costa de tercera
encara sense guiris
per un fred de cal déu,
s’hi troba a gust el nan,
al fons del rerefons
de temporada baixa.
El nan fa que se’n va,
anant-se'n de putetes,
perquè ell hauria estat
tan bon amfitrió,
bon diputat,
tan bon minyó,
malaguanyat
-és tan bon nano.
Però amb la vella es venja,
la cobreix de baves
i de mala llet,
ja li ha posat un totxo
a sota la cadira,
ja li ha travat les rodes
i ja no pot fugir.
L’aigüera on hi cabria el nan,
un talp que va amb les ungles fora,
amb un vestit de talp
i barret de copalta,
el nen mogut per un odi immens,
les ganes d’humiliar, la velleta i el calb,
el seu xou excessiu, excel.lent en mal gust
-el gust dubtós dels gags-
El nan més nen desprès del seu barret
després de treure’s
les mínimes i lúgubres sabates,
l’odi del nan, al capdavall, davant del mar,
un odi de didal,
les enormes dents del nan
amb què s’aferra amb urc -i ja d’adult, com un bullpit, el pit que bull, un xiuaua embogit-
als nens que l’insultaven.
Quin espectacle degradant!
Des que va néixer
el nan ha defraudat tothom,
començant per sa mare.
Endolat, amb la cabellera al vent
incommensurable, el nan.
El nan que fa brometa sobre els geperuts
i les velles decrèpites, sobre la intel.ligència
dels nens amb síndrome de down,
l’humor bròfec del nan sobre els ancians
que no s’aguanten els pixats al ventre,
el calbo llargarut que ningú sap d’on és
i que li riu totes les gràcies,
humiliat a Moçambic,
per calbo i per mestís
i per poeta,
li agrada el nou amic
se sent com un firaire
que ha retrobat el nan
-el seu nan pròdig, quin profeta!-
Ja és hora de dormir (per fi!)
i el nan al seu llitet de nina
somia amb nous barrets
altíssims de copalta,
per fer venir la son
compta elefants,
conta grandeses,
de l'alçada d'un nan!
I la poesia,
que n’és de gran!
24.4.06
Setubal
Dos d’abril a Setúbal
I
Aquest escreix de llum
usdefruït,
ja una altra vida,
de primavera a raig,
una voràgine de flors
desborda
les papallones vacil.lants
a cada esqueix.
Aquest escreix de mar
on desemboca el Sado,
aquest esquer de llum, de mars i flors,
fuga d’amor,
fuga de fado,
de llum d’havent dinat sobre façanes
color de moscatell,
i un glop que vol dos glops
-no tot d’un trago.
Aquest escreix d’amor,
d’amor del bo,
l’hora mudada, per un cop,
en hora bona,
-la primavera jau
en el primer revolt,
'come una prima volta'-
tots dos amb tota aquesta llum
i encara
aquest escreix de llum per regalar.
II
Aquest escreix de llum per perdre
-Camèlies, buc fantasma, travessia-
i un esqueix d’ínsula que porta el nom de Troia.
Retorn sense epopeia, Penèlope a ma vora.
Aquesta quotidiana llum damunt les coses:
Canalla pels carrers, intemporal,
bales intempestives, de cristall.
-Ferides de per broma, guarides de mentida,
cotofluix de joguina,
la llum perdurarà, irreal-
Un món sense èpica, nosaltres
vinguts d’una altra riba
-o arribats de dins-
fent via sense rumb, perduts,
dos estrangers, pròxims d’abril,
a la mercè del fado.
I
Aquest escreix de llum
usdefruït,
ja una altra vida,
de primavera a raig,
una voràgine de flors
desborda
les papallones vacil.lants
a cada esqueix.
Aquest escreix de mar
on desemboca el Sado,
aquest esquer de llum, de mars i flors,
fuga d’amor,
fuga de fado,
de llum d’havent dinat sobre façanes
color de moscatell,
i un glop que vol dos glops
-no tot d’un trago.
Aquest escreix d’amor,
d’amor del bo,
l’hora mudada, per un cop,
en hora bona,
-la primavera jau
en el primer revolt,
'come una prima volta'-
tots dos amb tota aquesta llum
i encara
aquest escreix de llum per regalar.
II
Aquest escreix de llum per perdre
-Camèlies, buc fantasma, travessia-
i un esqueix d’ínsula que porta el nom de Troia.
Retorn sense epopeia, Penèlope a ma vora.
Aquesta quotidiana llum damunt les coses:
Canalla pels carrers, intemporal,
bales intempestives, de cristall.
-Ferides de per broma, guarides de mentida,
cotofluix de joguina,
la llum perdurarà, irreal-
Un món sense èpica, nosaltres
vinguts d’una altra riba
-o arribats de dins-
fent via sense rumb, perduts,
dos estrangers, pròxims d’abril,
a la mercè del fado.
19.4.06
Saramago
Saramago na praça Camões de Lisboa. Ao fundo, o seu editor (2005)
Fotógrafo: Jordi Joan Baños
Raval
RAVAL
Jordi Joan
I
Contra la lluminosa volta i en descens,
antípodes incriminats, entre enderrocs,
barrocs en la misèria i la incertesa,
varada en glaç, urbana i sense rés,
la lluna sense adeptes,
amb vel, una invident,
escreix de llum pels altres,
que fa sentir menys estrangers
en la derrota d’alabastre de perfil,
tot nus i tot disfressa,
la bellesa no els despulla,
cara a l’abisme del flum blau,
d’agram, cignes en fuga,
cariàtides dravídiques
a la vora de Munda amb un perfil
de poma adolorida
atresorat llindar
mangosta de vermell
llur clòtxina s’esventra, esvelta,
un home que encel·lat lamenta,
dement, al locutori, la filla a la presó,
la jove a la botiga de guardar
l’aigua i el pa, la gerra i la gibrella,
la néta negra, com un gra,
sa mare que l’alleta encara
com al cafetar i n’eixuga
el gotim, sa mare amb vel,
i ell que se l’afillaria tan blanca,
a les envistes, dels murs inexistents d’Islamabad
reposa el brollador als seus llavis,
d’un roig firat a l’Orient,
el blau que els és aliè,
un xivarri in crescendo,
la partitura, insígnia,
radiada per les gosses,
muses i semimuses,
a tall d’enuig, la sabonera encega
l’aigua d’abril i altres clarícies
errabundes de mal infantar,
erràtiques ensenyes, pretendents
que volen pendre l’arc amb un sol gest
violeta als llavis dels seus morts
abrupta la morada fe
amb modern mordent de lis
entre les dents
enfredorides temples
de nen absent
que elles pressenten
amb caient de savi
desastrat
safrà de tots els dies
afluents de vespre a mig tancar
els somnis van caient a banda i banda
com un cigar mal apagat
vessa cendrosa a les capçades
l’enrenou
la fulmínia fumera espessa
brossa de pi i agulles d’escairada punxa
el desficaci
d’aquesta carbonissa prové d’ales
arraïmats vora l’encens per si de cas
el call de les sabates
que en somnis entra al blat
i sense empentes
mel i cotons fogosos
a la bassa
engreixa’t de marcívoles
promeses, t’envaneixes, lleva l’àncora
encercla’l d’àmfores
l’àgora esmaragda
mentre s’esgargamella
marbre rosat amorosit pel cànem
lligat de les sandàlies
amb cor de cràtera
no cal tant utillatge
per tan poca comesa
no hi valen créixens
Desdèmona desdentegada
que es regira
a cada escaire a Esmirna
que cau per les escales
després del desenfrè ve el desengany
i un últim ball a Dànzig,
mirades amb la blava crueltat
que infanten els cels grisos
de reflexos.
I a Islamabad, encara els xantres.
I encara a Chambéry
despulles de bellesa
vestides per 'nar al temple.
II
Emmalaltien
de no sentir la veu dels altres
ballarines de puntetes als xamfrans
amb tot el sucre als ulls
semblen tan pàl·lides quan trepitgen fems,
regalen síndries pures
com diamants de riu.
Moderna l’àvia amb el seu gec de puces
que li espolsa el gendre.
Hi venen mata-rates.
N’anàvem aprenent,
erèctils com polseres tendres,
noies primetes que enllustren les sabates
del dimoni i d’algun galifardeu
enllacades pel més vell pecat,
tumefactes entre els tolls de llot,
els homicides les cobegen sense empentes,
paciència els en sobra
no se’ls acabarà el desinfectant
aclofa’t entre dees
quin paper més galdós
obrir-te pas amb bicicleta
quan no en tens ni cinc,
atrabiliari, fóra
millor haver-se quedat a Romania,
aquella encesa d’atrils
les desmenjades noces
la nosa del crepuscle
quan se’n va enfaristolant-se
que en són de negres
desmanegades mosses
com algues de tempesta
ratlles de presidiaris
que fan punt de creu
amb els dos lladres
a part de creure-s’ho
n’hi ha un a cada andana
reflexarà un instant
l’almívar, l’albercoc
sense dolenteria,
a l’aguait del doll
de la represa
d’infantar i escriure a raig,
l’acuitada quietud
de pinyol mig rosegat
sense acudit ni fressa,
un geperut desfila,
les mirades ni les gusta
en rebotar a la gespa
impermeable
a la maledicència
en emissió especial
per a l’illa d’Ano Bom,
no en diguis mel ni mal,
la brasa del capvespre, estintolada,
esvalotarà els rostolls.
S’adorm, la nit,
davant l’entrada,
com un gos esventrat.
Barcelona 2001-2
Un portal de poesia catalana des del cor de Lisboa: "Praça das Flores"
Jordi Joan
I
Contra la lluminosa volta i en descens,
antípodes incriminats, entre enderrocs,
barrocs en la misèria i la incertesa,
varada en glaç, urbana i sense rés,
la lluna sense adeptes,
amb vel, una invident,
escreix de llum pels altres,
que fa sentir menys estrangers
en la derrota d’alabastre de perfil,
tot nus i tot disfressa,
la bellesa no els despulla,
cara a l’abisme del flum blau,
d’agram, cignes en fuga,
cariàtides dravídiques
a la vora de Munda amb un perfil
de poma adolorida
atresorat llindar
mangosta de vermell
llur clòtxina s’esventra, esvelta,
un home que encel·lat lamenta,
dement, al locutori, la filla a la presó,
la jove a la botiga de guardar
l’aigua i el pa, la gerra i la gibrella,
la néta negra, com un gra,
sa mare que l’alleta encara
com al cafetar i n’eixuga
el gotim, sa mare amb vel,
i ell que se l’afillaria tan blanca,
a les envistes, dels murs inexistents d’Islamabad
reposa el brollador als seus llavis,
d’un roig firat a l’Orient,
el blau que els és aliè,
un xivarri in crescendo,
la partitura, insígnia,
radiada per les gosses,
muses i semimuses,
a tall d’enuig, la sabonera encega
l’aigua d’abril i altres clarícies
errabundes de mal infantar,
erràtiques ensenyes, pretendents
que volen pendre l’arc amb un sol gest
violeta als llavis dels seus morts
abrupta la morada fe
amb modern mordent de lis
entre les dents
enfredorides temples
de nen absent
que elles pressenten
amb caient de savi
desastrat
safrà de tots els dies
afluents de vespre a mig tancar
els somnis van caient a banda i banda
com un cigar mal apagat
vessa cendrosa a les capçades
l’enrenou
la fulmínia fumera espessa
brossa de pi i agulles d’escairada punxa
el desficaci
d’aquesta carbonissa prové d’ales
arraïmats vora l’encens per si de cas
el call de les sabates
que en somnis entra al blat
i sense empentes
mel i cotons fogosos
a la bassa
engreixa’t de marcívoles
promeses, t’envaneixes, lleva l’àncora
encercla’l d’àmfores
l’àgora esmaragda
mentre s’esgargamella
marbre rosat amorosit pel cànem
lligat de les sandàlies
amb cor de cràtera
no cal tant utillatge
per tan poca comesa
no hi valen créixens
Desdèmona desdentegada
que es regira
a cada escaire a Esmirna
que cau per les escales
després del desenfrè ve el desengany
i un últim ball a Dànzig,
mirades amb la blava crueltat
que infanten els cels grisos
de reflexos.
I a Islamabad, encara els xantres.
I encara a Chambéry
despulles de bellesa
vestides per 'nar al temple.
II
Emmalaltien
de no sentir la veu dels altres
ballarines de puntetes als xamfrans
amb tot el sucre als ulls
semblen tan pàl·lides quan trepitgen fems,
regalen síndries pures
com diamants de riu.
Moderna l’àvia amb el seu gec de puces
que li espolsa el gendre.
Hi venen mata-rates.
N’anàvem aprenent,
erèctils com polseres tendres,
noies primetes que enllustren les sabates
del dimoni i d’algun galifardeu
enllacades pel més vell pecat,
tumefactes entre els tolls de llot,
els homicides les cobegen sense empentes,
paciència els en sobra
no se’ls acabarà el desinfectant
aclofa’t entre dees
quin paper més galdós
obrir-te pas amb bicicleta
quan no en tens ni cinc,
atrabiliari, fóra
millor haver-se quedat a Romania,
aquella encesa d’atrils
les desmenjades noces
la nosa del crepuscle
quan se’n va enfaristolant-se
que en són de negres
desmanegades mosses
com algues de tempesta
ratlles de presidiaris
que fan punt de creu
amb els dos lladres
a part de creure-s’ho
n’hi ha un a cada andana
reflexarà un instant
l’almívar, l’albercoc
sense dolenteria,
a l’aguait del doll
de la represa
d’infantar i escriure a raig,
l’acuitada quietud
de pinyol mig rosegat
sense acudit ni fressa,
un geperut desfila,
les mirades ni les gusta
en rebotar a la gespa
impermeable
a la maledicència
en emissió especial
per a l’illa d’Ano Bom,
no en diguis mel ni mal,
la brasa del capvespre, estintolada,
esvalotarà els rostolls.
S’adorm, la nit,
davant l’entrada,
com un gos esventrat.
Barcelona 2001-2
Un portal de poesia catalana des del cor de Lisboa: "Praça das Flores"
Amazònia
Eres la fusta
A sobre eres la fusta i eres l’aigua,
però sota la fusta, l’alga
amb l’aire decebut
en descobrir la platja,
eres la sang que vol
que li presentin l’espasa,
eres la fulla i l’eruga, eres el vol
de l'albatros i el reclam dels arbres,
n’eres l’ombra, el trot de l’euga
entre els palets del riu
i eres el riu, enrogallat,
rient pel trot de l’euga,
encara eres la pols
de l’era i el camí,
eres el carro, el gra i la polseguera,
amb la mirada oberta
eres el pols del llançador de ganivets,
eres el son
d'un revòlver que espera,
eres la sal
i eres el sud,
eres la fusta asclada, el sol
de les escletxes,
l’amor filial i la revolta,
eres la pau en construcció,
per pura mandra,
eres la guerra ajornada,
l’olor de pell de pit d’adolescent,
eres l’oasi
i la palmera més verda,
la bassa on s’abeuren els homes
i eres, en solitud, nenúfar,
eres el sud i eres l’aiguat,
l’ombra de l’estira-cabells
i la benevolença,
eres el cop d’esclop
i la corda més tensa
d’un violí desmanegat,
eres la portalada ferrada d’un mas
i l’aigua fresca i l’emparrat del darrere,
eres la recompensa,
la claredat infinita
i un paraigua esdernegat,
eres la idea,
la fe i el fonament
que aguanta drets els arbres,
l’aire net dels pollancrers
i la verdor del vent al vespre a la ribera,
eres la gronxadissa dels salzes i els trapezis,
eres convulsa, els nervis del pallaso
i l’alegria del domador de feres,
eres l’arcada, eres el sud
que sap el nord
però no s’hi retira,
eres la nit de Sant Joan
i el pa dels pobres,
com una pessigada repartida,
la cala esbadellada,
l’ombra de l’abadia,
eres el juliol
dels boscos a la fresca,
eres la barca i la gimnàstica,
eres el llibre en blanc,
la cendra de l’altura,
la reixa que no encaixa,
teula que balla al caire de l’abís
i eres els pas del llop
que esporugueix
de tan necessitat,
a la deriva i de perfil,
n’eres les baves i la llengua a fora,
eres el lleny i la fruita de lluny,
ben arranjada
a la primera fila del mercat,
eres el pes
del codony a la branca
i la vida esbrancada,
eres i ets i seràs l’era,
miríada de blat
entre els badabadocs.
Amazònia
Riu avall les gosses es cargolen. La gossada esbufegant amb les potes ronyoses. Travessant guals amb el morro enlaire i la llengua a fora. Els unglots de les potes bruts de fang. La llengua amb gust de riu penjant per fora, d’un rosa esvaït.Allà, emperò, les canoes eren de fusta lliscant, els indis eren de fusta lliscant, les dones preparaven menges que barrejaven amb saliva i llet de truja, perquè la seva llet no donava a l’abast per a tanta canalla. La mare que els va parir amb les mamelles penjant i la llengua fora, d’un rosa esvaït. La mamella esvaïda com una rosa esbravada de perfum marcit. Els tapaculs a rentar. Les bugades d’Amazònia damunt de les arrodonides pedres sabonoses. Encara no era el temps de buguenvíl.lies però l’aram de lluny es feia pressentir. El gust d’aram que sempre precedeix l’edat del ferro i de la pólvora. El temps d’haver de recollir el poblat, de cop, a mitjanit i riu amunt. I més amunt a cada cop.
...
Ramon Llull, Ausiàs March, Jacint Verdaguer, Joan Salvat-Papasseit, Josep Carner, Marià Manent, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Josep Sebastià Pons, Carles Riba, Agustí Bartra, Salvador Espriu, Joan Brossa, Gabriel Ferrater, Joan Vinyoli, Maria Mercè Marçal, Narcís Comadira, Miquel Bauçà, Pere Gimferrer, Enric Casasses, Albert Roig... aquests sí que són imparables!
A sobre eres la fusta i eres l’aigua,
però sota la fusta, l’alga
amb l’aire decebut
en descobrir la platja,
eres la sang que vol
que li presentin l’espasa,
eres la fulla i l’eruga, eres el vol
de l'albatros i el reclam dels arbres,
n’eres l’ombra, el trot de l’euga
entre els palets del riu
i eres el riu, enrogallat,
rient pel trot de l’euga,
encara eres la pols
de l’era i el camí,
eres el carro, el gra i la polseguera,
amb la mirada oberta
eres el pols del llançador de ganivets,
eres el son
d'un revòlver que espera,
eres la sal
i eres el sud,
eres la fusta asclada, el sol
de les escletxes,
l’amor filial i la revolta,
eres la pau en construcció,
per pura mandra,
eres la guerra ajornada,
l’olor de pell de pit d’adolescent,
eres l’oasi
i la palmera més verda,
la bassa on s’abeuren els homes
i eres, en solitud, nenúfar,
eres el sud i eres l’aiguat,
l’ombra de l’estira-cabells
i la benevolença,
eres el cop d’esclop
i la corda més tensa
d’un violí desmanegat,
eres la portalada ferrada d’un mas
i l’aigua fresca i l’emparrat del darrere,
eres la recompensa,
la claredat infinita
i un paraigua esdernegat,
eres la idea,
la fe i el fonament
que aguanta drets els arbres,
l’aire net dels pollancrers
i la verdor del vent al vespre a la ribera,
eres la gronxadissa dels salzes i els trapezis,
eres convulsa, els nervis del pallaso
i l’alegria del domador de feres,
eres l’arcada, eres el sud
que sap el nord
però no s’hi retira,
eres la nit de Sant Joan
i el pa dels pobres,
com una pessigada repartida,
la cala esbadellada,
l’ombra de l’abadia,
eres el juliol
dels boscos a la fresca,
eres la barca i la gimnàstica,
eres el llibre en blanc,
la cendra de l’altura,
la reixa que no encaixa,
teula que balla al caire de l’abís
i eres els pas del llop
que esporugueix
de tan necessitat,
a la deriva i de perfil,
n’eres les baves i la llengua a fora,
eres el lleny i la fruita de lluny,
ben arranjada
a la primera fila del mercat,
eres el pes
del codony a la branca
i la vida esbrancada,
eres i ets i seràs l’era,
miríada de blat
entre els badabadocs.
Amazònia
Riu avall les gosses es cargolen. La gossada esbufegant amb les potes ronyoses. Travessant guals amb el morro enlaire i la llengua a fora. Els unglots de les potes bruts de fang. La llengua amb gust de riu penjant per fora, d’un rosa esvaït.Allà, emperò, les canoes eren de fusta lliscant, els indis eren de fusta lliscant, les dones preparaven menges que barrejaven amb saliva i llet de truja, perquè la seva llet no donava a l’abast per a tanta canalla. La mare que els va parir amb les mamelles penjant i la llengua fora, d’un rosa esvaït. La mamella esvaïda com una rosa esbravada de perfum marcit. Els tapaculs a rentar. Les bugades d’Amazònia damunt de les arrodonides pedres sabonoses. Encara no era el temps de buguenvíl.lies però l’aram de lluny es feia pressentir. El gust d’aram que sempre precedeix l’edat del ferro i de la pólvora. El temps d’haver de recollir el poblat, de cop, a mitjanit i riu amunt. I més amunt a cada cop.
...
Ramon Llull, Ausiàs March, Jacint Verdaguer, Joan Salvat-Papasseit, Josep Carner, Marià Manent, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Josep Sebastià Pons, Carles Riba, Agustí Bartra, Salvador Espriu, Joan Brossa, Gabriel Ferrater, Joan Vinyoli, Maria Mercè Marçal, Narcís Comadira, Miquel Bauçà, Pere Gimferrer, Enric Casasses, Albert Roig... aquests sí que són imparables!
Weimar
WEIMAR
Jordi Joan
Era un fruit de la mida d’un gra de cafè o una oliva, amb textura de nespre. Li’n va oferir un i ella a l’acte el va prendre amb els ulls ben oberts. L’acceptà de bon grat, com també el seu somrís deseixit, les paraules alades, burletes i tendres, els seus ulls castanys. Envoltada de savis, no duia cap més uniforme que els seus vint-i-tants. Portava els cafès amb un aire serè, de qui vol fer la feina ben feta i de pressa emportar-se la paga al seu pis compartit, a dispesa. Anys després ella havia oblidat un per un els cognoms d’aquells convidats importants, arquitectes com ella seria en ‘cabat de poc temps. També el nom d’aquell fruit de color ataronjat. En recorda però, encara ara, el sabor tropical que es fonia a la llengua, aquella promesa d’un suc mai tastat. L’Alemanya Oriental era a prop en el temps, a la vora també l’esquifida verdor de les tristes taronges de Cuba, migrada collita d’edèn mig pansit, mal tastat.
Tot poema d’amor comença amb nou dígits, la clau que obre el pany d’uns moments al bell mig de la mar, dos a dins d’una barca exposada a naufragi o guiada a bon port. Sol.lícita a dur-te l’ajuda, pensares de sobte que no t’agradava. P’rò els seus ulls eren blaus i més grans, la mirada més fixa i encara més fixa la idea i la necessitat. La neta acidesa del Riesling. Després la vila d’Erfurt, enteranyinada, darrere la boira del Nord, era i no era. Darrere la pedra s’amida l’ensurt de l’alçada d’un gros campanar, caserna gòtica d’ànimes. I en fi, l’escalinata a enlloc i, al capdamunt, la catedral. Nocturna atmosfera amb vapors de Nerval, hivern endins la respiració inflant la pitrera. No duia encara el barret d’Ucraïna. I va ser treure el paraigua i guanyar-te amb un gest. Tu l’obries com una marquesa damunt dels dos caps. I s’arrambava el seu cos, el seu braç, el seu pit, l’escalfor del seu ser decandit fixament decantat. A la llum de la cambra d’hotel era clar com són de vulgars tots els Hilton. Damunt seu surava, del fons del naufragi d’un fals paradís, l’esguard socialista salvat.
Jordi Joan
Era un fruit de la mida d’un gra de cafè o una oliva, amb textura de nespre. Li’n va oferir un i ella a l’acte el va prendre amb els ulls ben oberts. L’acceptà de bon grat, com també el seu somrís deseixit, les paraules alades, burletes i tendres, els seus ulls castanys. Envoltada de savis, no duia cap més uniforme que els seus vint-i-tants. Portava els cafès amb un aire serè, de qui vol fer la feina ben feta i de pressa emportar-se la paga al seu pis compartit, a dispesa. Anys després ella havia oblidat un per un els cognoms d’aquells convidats importants, arquitectes com ella seria en ‘cabat de poc temps. També el nom d’aquell fruit de color ataronjat. En recorda però, encara ara, el sabor tropical que es fonia a la llengua, aquella promesa d’un suc mai tastat. L’Alemanya Oriental era a prop en el temps, a la vora també l’esquifida verdor de les tristes taronges de Cuba, migrada collita d’edèn mig pansit, mal tastat.
Tot poema d’amor comença amb nou dígits, la clau que obre el pany d’uns moments al bell mig de la mar, dos a dins d’una barca exposada a naufragi o guiada a bon port. Sol.lícita a dur-te l’ajuda, pensares de sobte que no t’agradava. P’rò els seus ulls eren blaus i més grans, la mirada més fixa i encara més fixa la idea i la necessitat. La neta acidesa del Riesling. Després la vila d’Erfurt, enteranyinada, darrere la boira del Nord, era i no era. Darrere la pedra s’amida l’ensurt de l’alçada d’un gros campanar, caserna gòtica d’ànimes. I en fi, l’escalinata a enlloc i, al capdamunt, la catedral. Nocturna atmosfera amb vapors de Nerval, hivern endins la respiració inflant la pitrera. No duia encara el barret d’Ucraïna. I va ser treure el paraigua i guanyar-te amb un gest. Tu l’obries com una marquesa damunt dels dos caps. I s’arrambava el seu cos, el seu braç, el seu pit, l’escalfor del seu ser decandit fixament decantat. A la llum de la cambra d’hotel era clar com són de vulgars tots els Hilton. Damunt seu surava, del fons del naufragi d’un fals paradís, l’esguard socialista salvat.
Asesinato en la escuela
26/4/2005
Luto en un instituto patas arriba
JORDI JOAN BAÑOS
SABADELL.- Sólo en sueños los profesores del I.E.S. Les Termes, de Sabadell, podían imaginar a todos sus alumnos reunidos, en horario escolar, en un glacial y respetuoso silencio de nada menos que cinco minutos. Y sin embargo, así fue, frente a la puerta del instituto, en memoria de su compañero Mohamed, de 14 años, cuyo asesinato fue descubierto anteayer.
Mohamed repetía 1º de ESO porque llegó hace apenas un año, sin saber leer ni escribir. La adolescente china con la que se sentaba, y con la que compartía la condición de último de la fila, no salía ayer del más completo mutismo. Igualmente afectado, pero más comunicativo, se veía a Michael, negro africano, que fue el último compañero que lo vió con vida, el viernes por la tarde. "Me dejó su playstation y se fue con Marc. Ya le dije que ese hombre no me gustaba". Marc R., de 27 años, confesó el lunes a la policía haber estrangulado y ocultado a Mohamed en el armario de su habitación. Sus vecinos coinciden en que Marc era un joven de apariencia "normalísima" y trato "educado", aunque otros rumores -sería "deportista", "monitor de esplai" o "hijo de una funcionaria de la Generalitat"- no han podido ser confirmados. En la avenida de Sol i Padrís todo son vaguedades, pues llevaría poco más de dos años en un bloque donde conviven 32 familias. Una semana antes se había declarado un incendio en su vivienda, que él atribuyó a un descuido mientras fumaba en la cama. Sin relación con el caso, un vecino de su mismo rellano -la planta 11- se suicidó lanzándose al vacío hace un mes.
8 años en barracones
A 250 metros, el instituto de Les Termes lleva un lustro en obras y, durante los ocho últimos años de la Generalitat de CiU, gran parte de sus estudiantes recibieron clases en barracones. En estas condiciones, la labor de sus docentes se antoja heroica, en un centro público que parece más un contenedor de problemas sociales que un lugar para preparar el acceso a la universidad. Ayer, algunos de estos profesores querían escribir una carta para protestar contra la libertad de que disfrutaba Marc R., a pesar de que en febrero fue detenido por haber intentado estrangular a otro menor, un rumano de 9 años, el pasado noviembre.
Algunos de sus compañeros de instituto lo recordaban porque "le gustaba jugar de portero", porque "hacía mucho ruido", o porque "no hablaba nuestro idioma" y siempre decía "Què dius" y "S'ha acabat", en un aparente milagro del "aula d'acollida" del IES. Y muchos otros lo recuerdan por su bicicleta. La nueva, según algunos, habría sido un regalo, para ganarse su confianza, de su asesino, que también le daba pequeñas cantidades de dinero por lavarle el coche; que lo llevó al circo o al zoo; y que le prometió una moto, logrando engañar hasta a los padres de su víctima.
La mitad de la clase de Mohamed procede de otros países: Ecuador, Bolivia, Gambia, Portugal, China y Marruecos. Tanto ellos como los nativos hablaban por signos con Mohamed, que los hacía reír con sus imitaciones de caballos y ranas. Ni siquiera podía entenderse con la marroquí de la clase: arabófono él y berberófona ella. Ayer todos entendían que no podían llevar el walkman puesto en horas lectivas. Aunque el recogimiento del principio se fue volviendo alborozo, después de que la clase fuera sustituida por la confección de murales dedicados al estudiante asesinado, con una fotografía en la que luce su cabello crespo. "Sólo era un niño", dicen sus compañeros. "Moha, deu", escribe otro, a modo de despedida, en el cartel firmado por todos: "En tu recuerdo".
Según sus padres y sus tres hermanos menores, Mohamed había vuelto a casa muy contento el pasado viernes, después de que los profesores le felicitaran por sus dibujos en una actividad del Día de Sant Jordi. Luego cogió su bicicleta nueva y nunca más volvió. Lo buscaron en vano durante todo el fin de semana. Hoy el I.E.S. Les Termes cierra sus puertas en señal de luto. En un instituto donde la convivencia de ocho años con barracones y obras ha instalado un cierto aire de provisionalidad y campamento, era importante inscribir el luto más de cinco minutos. Ahí queda una gran señera con un crespón negro.
Por puro azar, un escritor nacido en el barrio tenía previsto realizar un recital, ayer, en la misma escuela, aunque a causa de las circunstancias, desistió. Les hubiera leído a sus jóvenes vecinos versos sobre futuros cercenados: "El meu barri envelleix / i me'l remiro,/ aquests dies en blanc/ que encara passo/ en blocs de formigó/ amb roba estesa,/ més que afligit/ amb somnolència/ pel sostre baix del pis,/ dels somnis a l'abast."
Artículo para "La Vanguardia", inédito
Luto en un instituto patas arriba
JORDI JOAN BAÑOS
SABADELL.- Sólo en sueños los profesores del I.E.S. Les Termes, de Sabadell, podían imaginar a todos sus alumnos reunidos, en horario escolar, en un glacial y respetuoso silencio de nada menos que cinco minutos. Y sin embargo, así fue, frente a la puerta del instituto, en memoria de su compañero Mohamed, de 14 años, cuyo asesinato fue descubierto anteayer.
Mohamed repetía 1º de ESO porque llegó hace apenas un año, sin saber leer ni escribir. La adolescente china con la que se sentaba, y con la que compartía la condición de último de la fila, no salía ayer del más completo mutismo. Igualmente afectado, pero más comunicativo, se veía a Michael, negro africano, que fue el último compañero que lo vió con vida, el viernes por la tarde. "Me dejó su playstation y se fue con Marc. Ya le dije que ese hombre no me gustaba". Marc R., de 27 años, confesó el lunes a la policía haber estrangulado y ocultado a Mohamed en el armario de su habitación. Sus vecinos coinciden en que Marc era un joven de apariencia "normalísima" y trato "educado", aunque otros rumores -sería "deportista", "monitor de esplai" o "hijo de una funcionaria de la Generalitat"- no han podido ser confirmados. En la avenida de Sol i Padrís todo son vaguedades, pues llevaría poco más de dos años en un bloque donde conviven 32 familias. Una semana antes se había declarado un incendio en su vivienda, que él atribuyó a un descuido mientras fumaba en la cama. Sin relación con el caso, un vecino de su mismo rellano -la planta 11- se suicidó lanzándose al vacío hace un mes.
8 años en barracones
A 250 metros, el instituto de Les Termes lleva un lustro en obras y, durante los ocho últimos años de la Generalitat de CiU, gran parte de sus estudiantes recibieron clases en barracones. En estas condiciones, la labor de sus docentes se antoja heroica, en un centro público que parece más un contenedor de problemas sociales que un lugar para preparar el acceso a la universidad. Ayer, algunos de estos profesores querían escribir una carta para protestar contra la libertad de que disfrutaba Marc R., a pesar de que en febrero fue detenido por haber intentado estrangular a otro menor, un rumano de 9 años, el pasado noviembre.
Algunos de sus compañeros de instituto lo recordaban porque "le gustaba jugar de portero", porque "hacía mucho ruido", o porque "no hablaba nuestro idioma" y siempre decía "Què dius" y "S'ha acabat", en un aparente milagro del "aula d'acollida" del IES. Y muchos otros lo recuerdan por su bicicleta. La nueva, según algunos, habría sido un regalo, para ganarse su confianza, de su asesino, que también le daba pequeñas cantidades de dinero por lavarle el coche; que lo llevó al circo o al zoo; y que le prometió una moto, logrando engañar hasta a los padres de su víctima.
La mitad de la clase de Mohamed procede de otros países: Ecuador, Bolivia, Gambia, Portugal, China y Marruecos. Tanto ellos como los nativos hablaban por signos con Mohamed, que los hacía reír con sus imitaciones de caballos y ranas. Ni siquiera podía entenderse con la marroquí de la clase: arabófono él y berberófona ella. Ayer todos entendían que no podían llevar el walkman puesto en horas lectivas. Aunque el recogimiento del principio se fue volviendo alborozo, después de que la clase fuera sustituida por la confección de murales dedicados al estudiante asesinado, con una fotografía en la que luce su cabello crespo. "Sólo era un niño", dicen sus compañeros. "Moha, deu", escribe otro, a modo de despedida, en el cartel firmado por todos: "En tu recuerdo".
Según sus padres y sus tres hermanos menores, Mohamed había vuelto a casa muy contento el pasado viernes, después de que los profesores le felicitaran por sus dibujos en una actividad del Día de Sant Jordi. Luego cogió su bicicleta nueva y nunca más volvió. Lo buscaron en vano durante todo el fin de semana. Hoy el I.E.S. Les Termes cierra sus puertas en señal de luto. En un instituto donde la convivencia de ocho años con barracones y obras ha instalado un cierto aire de provisionalidad y campamento, era importante inscribir el luto más de cinco minutos. Ahí queda una gran señera con un crespón negro.
Por puro azar, un escritor nacido en el barrio tenía previsto realizar un recital, ayer, en la misma escuela, aunque a causa de las circunstancias, desistió. Les hubiera leído a sus jóvenes vecinos versos sobre futuros cercenados: "El meu barri envelleix / i me'l remiro,/ aquests dies en blanc/ que encara passo/ en blocs de formigó/ amb roba estesa,/ més que afligit/ amb somnolència/ pel sostre baix del pis,/ dels somnis a l'abast."
Artículo para "La Vanguardia", inédito
Malabars
El sol que per buscar la mar
deixa la calma,
les flors dels arrossars,
arran de mar, arremangades,
la pell rebruna, en terra de palmeres,
plena de sol, tota ombra,
les flors dels aiguamolls
entre els sargassos,
duen el gerro al cap
s’afanyen a buscar
l’aigua, les flors
de la maresma,
enmig d’arbres de mango i cocoters,
silent el vespre de marengo,
arreu senderes,
enmig del bosc de palmes
ningú no sent la pressa
de marxar,
i el seu somriure és franc, és fàcil,
la roba de safrà, sari carmí,
la flor de la canyella, el gessamí
relliga la negror de trena,
la costa malabar de les espècies.
S’arrissa el mar,
famílies que contemplen
allò que no
-des de la sorra-
s’arriba mai,
del tot,
a veure,
a poc a poc, la posta,
mentre ha arribat, al temple, l’hora,
de bressolar, un per un, els déus
se’ls banya, se’ls acotxa,
per dur-los a dormir,
el temps que lentament
s’estiragassa
i ja del sol,
de l’inefable, en queda sols
un ressagat rastre de llum.
Primer l’eixam,
-malabarismes-
després la pau,
després en calma i és
canoa i ganivet desprès,
si lent talla canals,
a temps,
si les adolescents
es van desfent les trenes,
si es renten o si es banyen,
pulcríssimes al caire
de barcasses
en retornar d’escola,
a Kèrala, a Càlicut,
a prop de les cabanes,
olor d’intimitat i llet de coco,
i tot es fa tan lent
que trobes a faltar les papallones.
Jordi Joan, Índia, 2003
deixa la calma,
les flors dels arrossars,
arran de mar, arremangades,
la pell rebruna, en terra de palmeres,
plena de sol, tota ombra,
les flors dels aiguamolls
entre els sargassos,
duen el gerro al cap
s’afanyen a buscar
l’aigua, les flors
de la maresma,
enmig d’arbres de mango i cocoters,
silent el vespre de marengo,
arreu senderes,
enmig del bosc de palmes
ningú no sent la pressa
de marxar,
i el seu somriure és franc, és fàcil,
la roba de safrà, sari carmí,
la flor de la canyella, el gessamí
relliga la negror de trena,
la costa malabar de les espècies.
S’arrissa el mar,
famílies que contemplen
allò que no
-des de la sorra-
s’arriba mai,
del tot,
a veure,
a poc a poc, la posta,
mentre ha arribat, al temple, l’hora,
de bressolar, un per un, els déus
se’ls banya, se’ls acotxa,
per dur-los a dormir,
el temps que lentament
s’estiragassa
i ja del sol,
de l’inefable, en queda sols
un ressagat rastre de llum.
Primer l’eixam,
-malabarismes-
després la pau,
després en calma i és
canoa i ganivet desprès,
si lent talla canals,
a temps,
si les adolescents
es van desfent les trenes,
si es renten o si es banyen,
pulcríssimes al caire
de barcasses
en retornar d’escola,
a Kèrala, a Càlicut,
a prop de les cabanes,
olor d’intimitat i llet de coco,
i tot es fa tan lent
que trobes a faltar les papallones.
Jordi Joan, Índia, 2003
Estuario
Se despereza Lisboa con el sol ya en descenso. Entre la muerte de Fernando Pessoa y la llegada de los malabaristas, en el mirador de Adamastor, apura su café un hombre sin edad. A su derecha está el puente enrojecido y, a sus pies, el río arrepentido y ceniciento. No se decide a culminar su curso atropellado –“¿eso era todo?”- engordando en la duda, ya sin vuelta atrás. En la hora malva, la torpeza del Tajo se confunde con las cavilaciones de sombrero chato de un caballero acicalado y sedentario.
“Mejor no dar por bueno el curso de las cosas, mejor sería el supremo atrevimiento de remontar el río. Atreverse a ver y a verse: el país desde la lejanía; uno mismo distanciado, personaje trasplantado en otra historia. Huir para trocar quizás a la madre asfixiante por un par de madrastras displicentes. Y unirse a los migrantes: entre ellos solamente el mañana mantiene su prestigio y guía su laboriosa discreción a la conquista de otros días.
Se emigra para adormecer, bajo un sol más templado, o para enardecerse bajo una luz hiriente. O para derrumbarse –sombrío, hiperconsciente- erguido bajo cielos de cuchilla mate, acongojantes. Pues siempre es preferible naufragar en otras aguas, más cálidas y demoradas, o más frías, más límpidas, vertiginosas. Cualquier cosa es mejor que el charco de los martes.
Se emigra para ser, para sentir, para volver a ser: sin objeto directo ni adjetivos posesivos. Para desprenderse o para poseer. Para escuchar, se dice, historias nuevas: las de siempre, con la anécdota cambiada en otro acento. Se emigra para conocer, los nombres del amor en otras lenguas, palabras nuevas para designar, ropajes nuevos para embellecer o disfrazar; para esconder, mostrar o distraer. Para sentirse idiota e incompleto, mientras alrededor el mundo aumenta y multiplica sus máscaras y su pelaje.
Irse, tal vez, para pedirle cartas nuevas al tahur de siempre. Y decir Diego donde se dijo digo, para burlar al tiempo -a sabiendas de que es él quien suelta la postrera carcajada. Metamorfosis de fábula. Que emigre la cigarra uniformada en hormiga; que se extravíe la hormiga, convertida en cigarra. Se emigra porque se está sediento y, a la vez -avaramente y no es milagro- se ha ido haciendo provisión de agua.
Moverse para fijarse. Porque se estropeó la máquina de impresionar recuerdos. Porque ya nada te retiene, porque la tierra gira y tú con ella. Y ha cambiado tanto todo que hay cada vez menos razones para permanecer. O cuando nada cambia. Nada de nada. Se cambia para que permanezca aquello que nos mueve. El sueño y sus molinos de agua.
Cuando -uno tras otro- terminan de crecer, cuerpo, deseo, razón y comprensión. Cuando ya solo queda el resto de la vida para que crezca la ‘saudade’ de cuando se crecía. Entonces -y solo entonces- se emigra porque no hay ya adonde ir, pero tampoco, lugar donde quedarse. Porque la Tierra entera es una isla, por todas partes rodeada de nada, menos por la imaginación”.
El último rayo de luz anaranjada desnuda la integral blancura del cuaderno. Acodado en su terraza permanente, Ricardo Reis sigue en suspenso, la pluma todavía en vilo y la mirada fija en el desembocar. Hoy tampoco ha fondeado la embarcación que espera. Hoy sigue sin sentirse muy dueño de sí mismo, ni de sus pensamientos, y sigue sin saber por qué. Es hora de cerrar el cuadernillo y de guardar, de nuevo en el chaleco, su pasaje, pulcramente doblado, de una caligrafía griega de dudosa vigencia. Es hora de quedarse. Mañana volverá. Sin ansia, ni amargura, ni esperanza, empieza a sospechar que nunca dejará Lisboa.
“Mejor no dar por bueno el curso de las cosas, mejor sería el supremo atrevimiento de remontar el río. Atreverse a ver y a verse: el país desde la lejanía; uno mismo distanciado, personaje trasplantado en otra historia. Huir para trocar quizás a la madre asfixiante por un par de madrastras displicentes. Y unirse a los migrantes: entre ellos solamente el mañana mantiene su prestigio y guía su laboriosa discreción a la conquista de otros días.
Se emigra para adormecer, bajo un sol más templado, o para enardecerse bajo una luz hiriente. O para derrumbarse –sombrío, hiperconsciente- erguido bajo cielos de cuchilla mate, acongojantes. Pues siempre es preferible naufragar en otras aguas, más cálidas y demoradas, o más frías, más límpidas, vertiginosas. Cualquier cosa es mejor que el charco de los martes.
Se emigra para ser, para sentir, para volver a ser: sin objeto directo ni adjetivos posesivos. Para desprenderse o para poseer. Para escuchar, se dice, historias nuevas: las de siempre, con la anécdota cambiada en otro acento. Se emigra para conocer, los nombres del amor en otras lenguas, palabras nuevas para designar, ropajes nuevos para embellecer o disfrazar; para esconder, mostrar o distraer. Para sentirse idiota e incompleto, mientras alrededor el mundo aumenta y multiplica sus máscaras y su pelaje.
Irse, tal vez, para pedirle cartas nuevas al tahur de siempre. Y decir Diego donde se dijo digo, para burlar al tiempo -a sabiendas de que es él quien suelta la postrera carcajada. Metamorfosis de fábula. Que emigre la cigarra uniformada en hormiga; que se extravíe la hormiga, convertida en cigarra. Se emigra porque se está sediento y, a la vez -avaramente y no es milagro- se ha ido haciendo provisión de agua.
Moverse para fijarse. Porque se estropeó la máquina de impresionar recuerdos. Porque ya nada te retiene, porque la tierra gira y tú con ella. Y ha cambiado tanto todo que hay cada vez menos razones para permanecer. O cuando nada cambia. Nada de nada. Se cambia para que permanezca aquello que nos mueve. El sueño y sus molinos de agua.
Cuando -uno tras otro- terminan de crecer, cuerpo, deseo, razón y comprensión. Cuando ya solo queda el resto de la vida para que crezca la ‘saudade’ de cuando se crecía. Entonces -y solo entonces- se emigra porque no hay ya adonde ir, pero tampoco, lugar donde quedarse. Porque la Tierra entera es una isla, por todas partes rodeada de nada, menos por la imaginación”.
El último rayo de luz anaranjada desnuda la integral blancura del cuaderno. Acodado en su terraza permanente, Ricardo Reis sigue en suspenso, la pluma todavía en vilo y la mirada fija en el desembocar. Hoy tampoco ha fondeado la embarcación que espera. Hoy sigue sin sentirse muy dueño de sí mismo, ni de sus pensamientos, y sigue sin saber por qué. Es hora de cerrar el cuadernillo y de guardar, de nuevo en el chaleco, su pasaje, pulcramente doblado, de una caligrafía griega de dudosa vigencia. Es hora de quedarse. Mañana volverá. Sin ansia, ni amargura, ni esperanza, empieza a sospechar que nunca dejará Lisboa.
San Agustinillo
Fotografia de San Agustinillo, al Pacífic mexicà, l'agost de 2005 / Jordi Joan Baños
Elogis de Saint-John Perse
ELOGIS
Saint-John Perse
Traducció de Jordi Joan
PER CELEBRAR UNA INFÀNCIA
“King Light’s Settlements”
I
Palmes...!
Llavors et banyaven en verdor-d’aigua-de-fulles; l’aigua era encara del sol verd; i les serventes de ta mare, noies grans i lluents, bellugaven càlides les cames a prop teu, que tremolaves...
(Parlo d’una elevada condició, llavors, entre vestits, al regne de clarors giravoltants.)
Palmes! i la dolçor
d’una vellesa d’arrels...! La terra
va desitjar llavors de ser més sorda, i més profund el cel, on arbres massa grans, rendits per un designi obscur, nuaven el seu pacte inextricable...
(He tingut aquest somni, amb gran estima: una estada segura entre entusiastes veles.)
I les altes
arrels corbes celebraven
l’avinguda de vies prodigioses, la invenció
de voltes i de naus,
i la llum que aleshores, fecunda en proeses més pures,
inaugurava el blanc reialme on vaig menar, potser, el meu cos sense ombra...
(Parlo d’una elevada condició, d’antany, entre homes i les seves filles,
que mastegaven la tal fulla).
Llavors, els homes
tenien una boca més greu, les dones
tenien més lents els braços;
llavors, a còpia de nodrir-se, com nosaltres, d’arrels, les grans bèsties taciturnes s’ennoblien;
i més llargues al damunt de més ombra s’aixecaven les parpelles...
(He tingut aquest somni, que ens ha consumit sense relíquies).
II
I les serventes de ma mare, noies grans i lluents... i les nostres parpelles fabuloses...
Oh claredats! Oh favors!
Anomenant qualsevol cosa, recitava que era gran, anomenant qualsevol bèstia, que era bella i bona.
Oh les meves
magnífiques,
voraces flors, entre el fullam vermell, que em devoraven tots
els bellíssims,
verds insectes! Les toies al jardí feien olor del cementiri familiar. Una germaneta menuda va morir: en vaig tenir, quina bona olor, el fèretre de fusta d’acajú entre miralls de tres cambres. I un no havia de matar d’un cop de pedra el colibrí... Però la terra se’ns corbava en els jocs com feia la serventa,
la que té dret a una cadira si ens quedem a casa.
... vegetals fervors, oh claredats, oh favors!...
I després aquelles mosques, aquella mena de mosques, cap al darrer tros del jardí, que eren com si la llum hagués cantat!
...Me’n recordo de la sal, me’n recordo de la sal que la nodrissa groga m’havia d’eixugar de la vora dels ulls.
El bruixot negre sentenciava a l’ofici: “El món és una piragua que, de tant giravoltar, ja no sap si el vent vol riure o plorar...”
I de seguida els meus ulls miraven de pintar
un món que oscil·lava entre aigües brillants, reconeixien el pal llis dels troncs, el masteler sota les fulles, i les botavares i les vergues, els obencs de liana, on massa llargues, les flors finien en crits de cotorres.
III
... Després aquelles mosques, aquella mena de mosques, i l’últim tros de jardí... Criden. Ja vinc... En parlo amb gran estima.
— Si no fos la infantesa, què era llavors que ja no hi és?
Planes! Pendents! Hi havia
més ordre! I no hi havia més que regnes i confins de lluïssors. I l’ombra i la llum eren llavors més a la vora d’ésser una mateixa cosa... Parlo d’estima... Als marges, la fruita
podia caure
sense que la joia se’ns podrís a la vora dels llavis.
I els homes bellugaven més ombra amb una boca més greu, les dones més somni amb uns braços més lents.
... Em creixen els membres, i pesen, nodrits per l’edat! Ja no hi coneixeré res més que un indret de molins i de canyes, pels somnis dels infants va ser distribuït així, en aigües vives i canores...
A la dreta
s’entrava al cafetar, a l’esquerra, mandioca
(oh veles que es pleguen, coses elogioses!).
Per allà hi ‘via els cavalls ben marcats, els ases de pèl curt, i més enllà hi ‘via els bous;
aquí els fuets, i allà el crit de l’ocell Annaô
— i encara enllà la ferida de canyes al molí.
I un núvol
violeta i groc, color d’icac, si s’aturava de sobte a coronar el volcà d’or,
cridava-pel-seu-nom, del fons de les cabanes, les serventes!
Si no era la infantesa, què hi havia llavors que ja no hi és?...
IV
I no hi havia més que regnes i confins de lluïssors. I els ramats ascendien, les vaques feien olor
de suc de canyamel... Em creixen
els membres
i pesen, nodrits d’edat! Me’n recordo dels plors,
d’un dia massa bell amb massa esglai, amb massa esglai!... del cel blanc, oh silenci! flamejant com un esguard de febre... Ploro, com
ploro, en la conca d’unes velles, dolces mans...
Oh! És un pur sanglot, que no vol ser auxiliat, oh! no és més que això, i ja em bressa el front com una gran estrella del matí.
... Que n’era de bonica ta mare, empal·lidia
quan, tan gran i lassa, es vinclava,
a assegurar-te el feixuc barret de palla o de sol, coronat
amb una fulla doble de filodendre,
i com, travessant un somni consagrat a l’ombra,
l’esclat de musselines
inundava el teu son!
... la meva minyona era mestissa i feia olor de ricí;
sempre hi vaig veure les perles de suor brillant sobre el seu front, al voltant dels seus ulls — i tan tèbia, la seva boca feia gust de poma-rosa, dins del riu, a la vora de migdia.
... però de l’àvia esgrogueïda
que tant en sabia de curar picades de mosquits,
diria que un és bell, quan porta mitges blanques, quan et ve, per la persiana, la discreta flor de foc cap a les llargues parpelles d’ivori.
... I no vaig coneixe’N totes les veus, i no vaig conèixer totes les dones, tots els homes que servien en l’alta mansió
de fusta; però per molt de temps encara guardo a la memòria les cares insonores, de color de papaia i tedi, que se’ns plantaven darrere la cadira com astres morts.
V
... Oh! Tinc raons per lloar!
El meu front sota mans grogues,
el meu front, et recorda les nocturnes suors?
del minut va de febre i d’un gust de cisterna?
i de flors d’alba blava dansant damunt les cales del matí?
i de l’hora al migdia més sonora que un mosquit,
i de les fletxes llançades per la mar de colors...?
Oh, en tinc raons! Oh prou que en tinc de raons per lloar!
Hi havia al moll els alts navilis musicals. Hi havia promontoris
de campetx; fruites del bosc que es badaven... però què se n’ha fet dels alts navilis musicals que hi havia al moll?
Palmes...! Llavors
una mar més crèdula encantada amb partences invisibles,
superposada com un cel al damunt dels vergers,
a vessar de fruits d’or, de peixos violetes i d’ocells.
Llavors, perfums més afables, fressant fins les cimes de més fast,
escampaven l’aire d’altres temps,
i pel sol ardit del canyeller del jardí de mon pare - oh fingit!
gloriós d’armadures i escates un món ben tèrbol delirava.
(...Oh, tinc raons per lloar! Oh faula generosa, oh taula d’abundor!)
VI
Palmes!
i a la grinyoladissa mansió tantes llances de flama!
... Les veus eren brogit lluminós sota-el-vent... La barca de mon pare, estudiosa, menava uns grans rostres blancs: podrien ben bé ser, en suma, àngels despentinats; o bé homes sans, vestits amb belles teles i cofats de suro (com el meu pare, que fou noble i decent).
... Car al matí, sobre els camps pàl·lids d’Aigua nua, al llarg de l’Oest, he vist caminar Prínceps i els seus Gendres, homes d’alt rang, tots ben vestits i silents, perquè la mar d’abans de migdia és un diumenge en què el son ha pres el cos d’un Déu, plegant les cames.
I torxes, al migdia, van alçar-se per la meva fuita.
I crec que hi havia Arcs,
i Sales d’eben i llauna varen il·luminar-se cada vespre al somni dels volcans,
a l’hora en què ajuntàvem les mans
davant de l’ídol amb roba de gala.
Palmes! i la dolçor
d’una vellesa d’arrels...! Els vents alisis, els tudons i la gata castanya perforaven el fullatge amarg, a on, en la cruesa d’un vespre amb perfum
de Diluvi,
llunes roses i verdes penjaven com mangos.
*
... Ara, els Oncles parlaven fluixet a ma mare. Havien fermat el cavall a la porta. I la Casa durava, sota els arbres de plomes.
Éloges, 1907
Elogis, 2004 (Aparegut a www.eltactequete.com, web de literatura en general i poesia catalana en particular)
Saint-John Perse
Traducció de Jordi Joan
PER CELEBRAR UNA INFÀNCIA
“King Light’s Settlements”
I
Palmes...!
Llavors et banyaven en verdor-d’aigua-de-fulles; l’aigua era encara del sol verd; i les serventes de ta mare, noies grans i lluents, bellugaven càlides les cames a prop teu, que tremolaves...
(Parlo d’una elevada condició, llavors, entre vestits, al regne de clarors giravoltants.)
Palmes! i la dolçor
d’una vellesa d’arrels...! La terra
va desitjar llavors de ser més sorda, i més profund el cel, on arbres massa grans, rendits per un designi obscur, nuaven el seu pacte inextricable...
(He tingut aquest somni, amb gran estima: una estada segura entre entusiastes veles.)
I les altes
arrels corbes celebraven
l’avinguda de vies prodigioses, la invenció
de voltes i de naus,
i la llum que aleshores, fecunda en proeses més pures,
inaugurava el blanc reialme on vaig menar, potser, el meu cos sense ombra...
(Parlo d’una elevada condició, d’antany, entre homes i les seves filles,
que mastegaven la tal fulla).
Llavors, els homes
tenien una boca més greu, les dones
tenien més lents els braços;
llavors, a còpia de nodrir-se, com nosaltres, d’arrels, les grans bèsties taciturnes s’ennoblien;
i més llargues al damunt de més ombra s’aixecaven les parpelles...
(He tingut aquest somni, que ens ha consumit sense relíquies).
II
I les serventes de ma mare, noies grans i lluents... i les nostres parpelles fabuloses...
Oh claredats! Oh favors!
Anomenant qualsevol cosa, recitava que era gran, anomenant qualsevol bèstia, que era bella i bona.
Oh les meves
magnífiques,
voraces flors, entre el fullam vermell, que em devoraven tots
els bellíssims,
verds insectes! Les toies al jardí feien olor del cementiri familiar. Una germaneta menuda va morir: en vaig tenir, quina bona olor, el fèretre de fusta d’acajú entre miralls de tres cambres. I un no havia de matar d’un cop de pedra el colibrí... Però la terra se’ns corbava en els jocs com feia la serventa,
la que té dret a una cadira si ens quedem a casa.
... vegetals fervors, oh claredats, oh favors!...
I després aquelles mosques, aquella mena de mosques, cap al darrer tros del jardí, que eren com si la llum hagués cantat!
...Me’n recordo de la sal, me’n recordo de la sal que la nodrissa groga m’havia d’eixugar de la vora dels ulls.
El bruixot negre sentenciava a l’ofici: “El món és una piragua que, de tant giravoltar, ja no sap si el vent vol riure o plorar...”
I de seguida els meus ulls miraven de pintar
un món que oscil·lava entre aigües brillants, reconeixien el pal llis dels troncs, el masteler sota les fulles, i les botavares i les vergues, els obencs de liana, on massa llargues, les flors finien en crits de cotorres.
III
... Després aquelles mosques, aquella mena de mosques, i l’últim tros de jardí... Criden. Ja vinc... En parlo amb gran estima.
— Si no fos la infantesa, què era llavors que ja no hi és?
Planes! Pendents! Hi havia
més ordre! I no hi havia més que regnes i confins de lluïssors. I l’ombra i la llum eren llavors més a la vora d’ésser una mateixa cosa... Parlo d’estima... Als marges, la fruita
podia caure
sense que la joia se’ns podrís a la vora dels llavis.
I els homes bellugaven més ombra amb una boca més greu, les dones més somni amb uns braços més lents.
... Em creixen els membres, i pesen, nodrits per l’edat! Ja no hi coneixeré res més que un indret de molins i de canyes, pels somnis dels infants va ser distribuït així, en aigües vives i canores...
A la dreta
s’entrava al cafetar, a l’esquerra, mandioca
(oh veles que es pleguen, coses elogioses!).
Per allà hi ‘via els cavalls ben marcats, els ases de pèl curt, i més enllà hi ‘via els bous;
aquí els fuets, i allà el crit de l’ocell Annaô
— i encara enllà la ferida de canyes al molí.
I un núvol
violeta i groc, color d’icac, si s’aturava de sobte a coronar el volcà d’or,
cridava-pel-seu-nom, del fons de les cabanes, les serventes!
Si no era la infantesa, què hi havia llavors que ja no hi és?...
IV
I no hi havia més que regnes i confins de lluïssors. I els ramats ascendien, les vaques feien olor
de suc de canyamel... Em creixen
els membres
i pesen, nodrits d’edat! Me’n recordo dels plors,
d’un dia massa bell amb massa esglai, amb massa esglai!... del cel blanc, oh silenci! flamejant com un esguard de febre... Ploro, com
ploro, en la conca d’unes velles, dolces mans...
Oh! És un pur sanglot, que no vol ser auxiliat, oh! no és més que això, i ja em bressa el front com una gran estrella del matí.
... Que n’era de bonica ta mare, empal·lidia
quan, tan gran i lassa, es vinclava,
a assegurar-te el feixuc barret de palla o de sol, coronat
amb una fulla doble de filodendre,
i com, travessant un somni consagrat a l’ombra,
l’esclat de musselines
inundava el teu son!
... la meva minyona era mestissa i feia olor de ricí;
sempre hi vaig veure les perles de suor brillant sobre el seu front, al voltant dels seus ulls — i tan tèbia, la seva boca feia gust de poma-rosa, dins del riu, a la vora de migdia.
... però de l’àvia esgrogueïda
que tant en sabia de curar picades de mosquits,
diria que un és bell, quan porta mitges blanques, quan et ve, per la persiana, la discreta flor de foc cap a les llargues parpelles d’ivori.
... I no vaig coneixe’N totes les veus, i no vaig conèixer totes les dones, tots els homes que servien en l’alta mansió
de fusta; però per molt de temps encara guardo a la memòria les cares insonores, de color de papaia i tedi, que se’ns plantaven darrere la cadira com astres morts.
V
... Oh! Tinc raons per lloar!
El meu front sota mans grogues,
el meu front, et recorda les nocturnes suors?
del minut va de febre i d’un gust de cisterna?
i de flors d’alba blava dansant damunt les cales del matí?
i de l’hora al migdia més sonora que un mosquit,
i de les fletxes llançades per la mar de colors...?
Oh, en tinc raons! Oh prou que en tinc de raons per lloar!
Hi havia al moll els alts navilis musicals. Hi havia promontoris
de campetx; fruites del bosc que es badaven... però què se n’ha fet dels alts navilis musicals que hi havia al moll?
Palmes...! Llavors
una mar més crèdula encantada amb partences invisibles,
superposada com un cel al damunt dels vergers,
a vessar de fruits d’or, de peixos violetes i d’ocells.
Llavors, perfums més afables, fressant fins les cimes de més fast,
escampaven l’aire d’altres temps,
i pel sol ardit del canyeller del jardí de mon pare - oh fingit!
gloriós d’armadures i escates un món ben tèrbol delirava.
(...Oh, tinc raons per lloar! Oh faula generosa, oh taula d’abundor!)
VI
Palmes!
i a la grinyoladissa mansió tantes llances de flama!
... Les veus eren brogit lluminós sota-el-vent... La barca de mon pare, estudiosa, menava uns grans rostres blancs: podrien ben bé ser, en suma, àngels despentinats; o bé homes sans, vestits amb belles teles i cofats de suro (com el meu pare, que fou noble i decent).
... Car al matí, sobre els camps pàl·lids d’Aigua nua, al llarg de l’Oest, he vist caminar Prínceps i els seus Gendres, homes d’alt rang, tots ben vestits i silents, perquè la mar d’abans de migdia és un diumenge en què el son ha pres el cos d’un Déu, plegant les cames.
I torxes, al migdia, van alçar-se per la meva fuita.
I crec que hi havia Arcs,
i Sales d’eben i llauna varen il·luminar-se cada vespre al somni dels volcans,
a l’hora en què ajuntàvem les mans
davant de l’ídol amb roba de gala.
Palmes! i la dolçor
d’una vellesa d’arrels...! Els vents alisis, els tudons i la gata castanya perforaven el fullatge amarg, a on, en la cruesa d’un vespre amb perfum
de Diluvi,
llunes roses i verdes penjaven com mangos.
*
... Ara, els Oncles parlaven fluixet a ma mare. Havien fermat el cavall a la porta. I la Casa durava, sota els arbres de plomes.
Éloges, 1907
Elogis, 2004 (Aparegut a www.eltactequete.com, web de literatura en general i poesia catalana en particular)
Destarotar
DESTAROTAR
Jordi Joan
Una lectura poètica dels arcans majors del Tarot
el Foll
Les coloraines,
la nuesa del seu seny
mogut pel roig
de la follia,
la casa en un farcell,
sense lligams ni llast,
sotsobra preferible
a un qualsevol afonament, a plom
i duu més lluny,
és perdulari i vol
creuar brugueres amb la vista alçada,
encara que els de dalt
li atiïn cans
i es perdi en el sentit,
no indígena, indigent,
l’itinerant apàtrida que a tot
arreu parla estranger,
que no és d’enlloc,
per ser de si mateix,
l’il·lús indesitjable i perillós
que els fa aturar la dalla, alçar
la vista del terròs,
parar l’orella a allò
que no s’espera,
ja li caldrà pagar
per la demència
de no ser predictible,
per portar noves d’altra banda
per la mirada nova de les noies.
La bogeria somiosa no es resigna,
no vol veure en l’esdevenidor un celler,
natura estanca,
miseriosament vaga i divaga
perquè a l’horitzó
no hi veu cap signe escrit,
ni cap missatge que li digui atura’t.
La llibertat de no tenir
camí traçat,
el cel que és blanc i sense xifra.
el Mag
La taula de tres potes,
l’arma refistolada,
amo dels daus i l’art combinatòria.
Desori de varetes, gobelets,
eines humils:
la màgia és a les mans.
Sense fums, és saltimbanqui i és joglar,
fa jocs de mans d’escapolir-se
amb un barret que cau simpàtic.
El creador que fa
l’immaterial visible.
La dona és un reclam difús,
la sang li llepa els peus,
no mira enrere.
Al rerefons, el rost,
davant, sempre a tocar,
l’encatifada infatuació,
en vellut vermell,
la purpurina.
El cortesà que s'entreté en cada detall
i que no mira enlaire,
només al poble del costat,
el canvi per romandre.
L’alquimista que té accés
a tota oïda,
esguard, de tota mena.
la Papessa
No realitzarà els seus somnis,
s’acontenta
a somiar-los
i ordenar la vida als altres,
emparada en els textos
per llegir el paisatge,
com si fos d’antany,
pel finestral,
com qui ha perdut color
i s’ha fet papir,
com qui s’aferra al rictus,
en el ritu,
de qui no se’n pot estar
de la sacralitat,
ardu saber llegat, per dur la mitra.
De qui bescanviaria
jerarquia i cultura,
correria pels camps
amb la mainada.
La infeliç solitud de la senyora
d’apartada natura,
a qui li reca el vol de l’oreneta
i s’enyora de l’embadaliment
d’infant amb una canya.
I tot aquest escreix de saviesa
que ningú li demana.
l’Emperadriu
La mare sap intercedir
no perd de vista
el que l’emperador descura.
Sosté i transmet la descendència,
el llinatge del pare.
La seva calma és aparent:
per la niuada es trencaria,
d'una en una, cada urpa.
Engavanyada per la creu i el ceptre,
que se li claven al ventre,
al tron que la subjecta.
Sap que a sota de l’estora hi creix l’herbei,
la natura puixant que també sent al ventre,
l’avenir, formiguejant,
que regenera.
És la femella amb el futur sota la falda,
baula comunicant, d’ahir i demà.
El temps no és ella, però n’és la busca.
És la mare encara bella i castradora.
La mirada que aplaca,
Penèlope i font
de conflictes.
Eleva el luxe
i s’entreté,
i marca el pas del temps
i de les modes.
l’Emperador
L’autoritat i el pare genital,
l’àliga a prop, l’escut pesant.
Una mirada alterosa
i la vareta on es confon
l’or i la creu,
l’oci i l’acció.
Campal, mira la vida com un born,
l’ajornada batalla
per després,
amb el posat de qui espera
una bona nova a la contesa.
Angulós, marca del temps pels altres,
clau de volta i vèrtex, la durada.
El parentiu incommovible,
inabastable.
La solitud del cim i els llagoters,
que n'alimenten la insolència.
Permanentment,
el món com un mirall
on veure’s la corona.
Les fites a l’abast i a l’alçada dels ulls.
Una temença, el destronament
a mans del temps,
el seu rival.
I la manca d’escrúpols quan convé segar testes.
el Papa
Quincalleria a cada mà enguantada,
el signe de la creu,
sense sentit.
No un Crist sedent amb corona d'espines,
sinó el tità que converteix
morisma i rep, de molt bon grat,
genuflexions de xusma sense rostre,
per bé que es perdi,
fora de quadre,
el gest beneit.
L’esguard, que és evasiu,
rufianesc,
evita qualsevol contacte,
mentre els devots
també entrecreuen dits.
El seu poder només vol gest,
no li cal glavi,
només la refulgència.
Mal pagador,
cap llamp mai no el fulmina.
Centre de gravetat borrós
de cintura en avall,
però incrustat a la terra.
El pacificador que engreixa,
amb l’autoritat que emana
del retrat de cadeneta,
infal·lible icona que greixa cadenes.
L’esperit sant i una prerrogativa:
no haver de retractar-se.
l’Enamorat
Pròleg del barbamec
que mira la materna de reüll
però palpa la jove,
aquella que el reté
contra la que l’estreba,
ha de triar
entre la Primavera i l’Experiència,
el rosari i la incògnita,
la santa concubina.
Si s’equivoca
haurà de ser abatut com un senglar
per una mà innocent,
una sageta en segarà
les fortes cames.
L’aprenentatge de bursada, inevitable
per guanyar el demà,
l’esquinçament sense himne,
enmig de hienes,
i el món que s’obre
com si fos de llauna.
el Carro
El jove diligent,
a mitges inexpert i vanitós,
que avança sense impediments.
El noi de casa bona refinat
i refiat
i amb vent de cara,
sense més sostre que el cel,
a qui li fa costat la lluna en la fortuna.
No té més entrebanc
que el d’escollir entre fruites,
branques que semblen totes a l’abast.
I els pàmpols d’or als camps
-reflex dels seus cabells-
i flairar les collites.
I a mesura que s’allunya
de les darreres cases,
el desconcert que el guanya,
el cavall guenyo,
la cultura equivocada.
No veiem el camí
i els seus ulls no emmirallen
del món la polseguera,
ni cap pal a les rodes.
Serà la presa fàcil,
el destarotament que atrau,
a mars,
les fulles de navalla.
la Justícia
Balança decantada al cor
per una dona jove,
franca mirada sostinguda.
L’autoritat sedent
de qui enraonada i pacient, observa,
escolta.
Salomònica justícia no enjoiada,
ni enjovada, que judica per amor
vers una idea tan alta
que és fora de l’abast
de déus i atzars.
S’atribueix corona,
p’rò no per l’or,
ni per sotmetre els homes,
per concretar l’amor,
sense arrufar les celles.
És l’equilibri just el que sosté l’espasa,
que és l’espasa que manté el just equilibri.
Ella és la llei, el contrapès,
amb la mirada fixa
en l’avenir dels homes.
l’Ermità
No li és prou la llum diürna.
L’ermità no vol el sol
de guia i amb la capa
se n’oculta, avança
en la foscor
en el pic del dia i justifica
així la torxa.
Dedica el cos i l’ànima a cremar
la teia amb brins de palla.
La seva mà que sap,
ja blava de vergonya,
que el bastó del vici
és el sosteniment de la coixesa.
Frare germà de si mateix
i dels homes abstractes.
L’eremita s’allunya dels camins de l’arada
i el temps no l’incomoda,
n’és l’aliat en la recerca.
Tot caminant, vol sucumbir al ritme del món
i defugir el ritme dels homes.
Es vol cast, venerable i barbat,
que l’adornin, al seu pas, estacions.
No té ermita de debò,
llevat de la caputxa,
ni verament busca cap balma.
Vulnerable, tanmateix,
a les mirades verges,
li convé l’obscurantisme per brillar.
la Roda de la Fortuna
Vanament la violència,
autoritat, força que malda al capdamunt
de roda, es vol
immune al seu girar.
Filosa de la història, sense fil,
que no teixeix:
el que uns aprenen prou
ho oblidaran els que vindran després,
hi escopiran.
I quin coneixement salvar,
i quin colgar, i quines formes
per a la nostra desmemòria.
Com la matèria: ni es creen, ni es desfan;
s’obliden o es recorden.
I la tenacitat,
mancada de gràcia,
fa mans i mànigues, sense vergonya,
per grimpar, per oblidar l’ascens,
per oblidar el descens
d'homes i estels.
Mandra del pusil·lànime:
enjogassament que fa que oblidi
que encara davalla i que pot caure.
L’espasa de la banda del que s’alça, alerta.
Al cim de la fortuna el mico, a la cucanya,
apoderat de la disfressa,
autoritzat pels atributs externs:
la capa i la corona,
osmosi de l’espasa i barba com un boc.
Brutícia i desinfectant, l’escut i la tortura.
També és efímer tot recés,
efímera l’espera de l’impuls.
la Força
La força que és
condescendència,
hàbit privat de l’alegria,
poder discret de no exhibir-se
ni amagar-se.
Tractar de mix a tot felí, al lleó
amansir-lo com un be.
El cop de bec, la queixalada,
la imatge que atueix i paralitza,
fer creure en la carta amagada.
La diferència és l’estranyesa,
una força que és mental
i que es duu a la mirada.
I al fons de la memòria,
atàvica, la doma.
el Penjat
El dissimul
de cap per avall.
Diu que així llueix
la cabellera i veu del dret
com són els altres,
sense tòrcer el coll,
els astres.
Fou reduït,
per diferent.
Capgirament, residu
de violència antiga.
Sempre llevat
del peu esquerre.
L’impediment distret que és mare
de l’elegància apresa.
No és cap vergonya, diu,
només comptar amb el cap
per deixar marca
a sobre de la terra.
El que duu entre mans,
encara no ho sabem.
Penja d’un fil, però no cau.
Un bri de dubte i tot seguit
la positura inoperant que reafirma
la rutina dels altres.
Avesat, el boig, a la incomoditat,
persevera en la dansa de conceptes,
fa bonic en una fira.
Si rondina i si es belluga,
si enraona i fa un somriure foll,
deu ser que és viu.
I respirem de no tenir
la gravetat en contra.
l’Arcà XIII
Darrere, el blanc;
darrere del bancal, l’esquena corba.
A sota, una negror
de terra putrefacta.
El llaurador que tot
ho torna adob,
tot ho anivella, aterra amb dalla
les coronades vanitats,
noses idèntiques contra les quals
pica la fulla, la mateixa flor
sagnosa al fil.
L’enderroc, ruïna, o ferment per l’avenir.
Netejadora sense rostre,
la mort no mira als ulls,
sols executa
la feina immunda de replega, soterrada.
Ossades i falanges que ja no,
ni demanen auxili.
La mort infatigable i vertebrada,
complidora, indiferent, feinera.
Les (menudes) morts inanimades, mudes,
exànimes, (sense demà), desvertebrades.
Mans que no estrenyen, peus que han fet
l’última passa, testes ja
descoronades,
les llargues cabelleres sense lligador
ni diadema.
la Temperança
La temperança, sense sexe.
Del que flueix fer-ne un fil.
Saber desar i reprendre, no embolicar la troca.
Cal tenir ales, mirar a altra banda.
Tenir present que la grandesa no cap en l'estretor.
I defugir severitats que estronquen,
l’ombra de Robespierre.
Un ideal d’angèlica innocència, intemporal.
L'humà desig de transcendir la humanitat,
sense negar-la.
Tenir present les ales i el velam, el color de la terra.
el Diable
La lletgesa que esclavitza,
sense ser rutina.
Sotmetiment feliç a la monstruositat
dels dèbils amb dogal, al corrent de la història.
L’anomalia i l’animalitat
que és sotmetre’s al cant
d’allò que els ultrapassa, al diable
que és la bèstia, la bruixa i la maldat
amb genitals postissos.
El mal que és trobar el gust
a abaixar la mirada, o fer-la abaixar.
El monarca sempre usurpador
i el fals profeta.
L’heretgia dels esbirros fets deixebles.
La anormalitat d’uns súbdits
d’una desconcertant banalitat:
mal que desarma, mal majúscul, majestàtic,
una maror de fons que s’aproxima.
Hi ha redempció,
però també mal insubmís, rebel
contra el destí traçat
d’autoritats amb la cara rentada.
la Torre Abolida
Cataclisme,
canvi de paradigma i parallamps.
Dessacralització
i fugida dels déus:
l’assalt, la dinamita, els càtars,
la neu i el bombardeig,
l’esfondrament
-La tour abolie, la maison dieu et le regard de Nerval-
la impossibilitat d’isolament.
Ser saltimbanquis per no perdre peu,
per retenir
la corona escapçada i l’equilibri.
Un arc de Sant Martí com un manyoc
s’envola per les golfes,
com una pedregada.
La torre, un enderroc
a qui fuig l’ànima, un difunt.
La carota de pedra coronada
que duia a dintre un nan,
com un gegant de fusta, en festes,
un firaire convers en malabar.
La faramalla d’art,
cultura i esperit,
arrossegada pels nous amos,
s’apliquen a contar-ne les proeses
amb carotes noves.
Altrament, tornar a bastir una torre enmig de l’erm,
entre els herbots, les dunes i les feres.
La història callada a l’herba margenera,
a les pedrotes.
Voler tornar-hi a veure,
en el rocam, palaus.
l’Estel
La bugadera nua res no renta.
La persistència de l’estel en el llombrígol.
Néixer amb estrella o néixer al Nil.
Estel que ens guia i encalma les aigües.
Constel·lació que és cabellera i flux,
al bec de l’oreneta
per dur la bona nova.
Eva que veu el firmament de dia,
enverinadora o salvífica.
La dona benèfica que ens treu del fons del cossi,
de la fondària del jo,
que ens altera el destí o que ens el dóna.
El curs, l’aiguabarreig
i el coratge de fondre’s,
en paisatges sense murs.
Nosaltres abocat al firmament,
l’esdevenir contra les aigües mortes.
La bugadera que fa rodar la sènia,
que fa circular l’aigua,
que escampa vida i fon
gerres diverses en un sol corrent.
A l’horitzó, els esperons de cactus
per no rendir-se a l’aigua.
No hi poden res,
hi ha la nuesa
que enderroca muralles,
la bellesa desarmant
que espanya portes amb un cop de daus,
canvia el curs i torça
els rengles. Femella rutilant
per qui el no-res ni és fosc, ni a fora.
El femení entremaliat,
cooperant,
va fent passar la història avall.
I amb la mirada més tendra,
cus i descús
com per atzar,
bella paraula que també encadena
el teu discórrer i no el destrena.
la Lluna
En el sol, veure-hi la lluna,
i darrere de la pàl·lida Silene,
la cremor de l’astre mascle.
És l’aigua que amb el sol abrasador
cobra sentit.
La llagosta i el cranc, l’amenaça latent
darrere de la set.
Eclipsar-se és delir-se
pel càncer de l’inabastable.
Els gossos d’extramurs, abandonats
als verals de la barbàrie.
El seu afany, instint
entre la rectitud dels parcs i la natura
sinuosa, feréstega i il·limitada.
L’olfacte de les profunditatsi les marees,
mimesi estrafeta de ritmes naturals,
de soterrats corrents,
del que només s’ensuma retirat de l’urbs.
el Sol
Fraternitat del sol i la suor.
Focus que imanta i agermana,
l’astre i l’altre.
iguals sota l’esguard
del que ens solidaritza, el que ens despulla.
Mascle i principi
contra la lluna de replecs, matisos i reflex,
d'ombres que ens fan distints i distingits.
El sol regnant, amb corona de foc,
potència inapel·lable,
que acosta i fa mudar,
de roba i pavelló, sense enrogir,
car no se’l pot mirar a la cara.
Estendards embafadors,
que atrau i repel·leix, les pells.
Solar tancat, clarors meridionals
que fan que tot n’adopti el to.
Ni cap ambigüitat, ni compromís.
el Judici
La irrupció del pregoner i el son trencat
de la nuesa,
un llarg despullament.
Amb crida abarrocada, l’emissari,
sense convenciment, ales prestades
i un uniforme que engavanya,
els duu la indignitat:
romandre a mercè d’altri:
el judici final
com unes altres noces,
els mots de la sentència
com un vestit de núvia.
Els porta la veritat de l'hora, en mal moment.
Ella l’observa i ell que mira,
amunt cap a la faramalla.
Adam i Eva i l’Increat,
un jutge irat que acusa:
de voler veure un laberint al paradís,
de lligar caps fins fer-ne cordes,
envans per separarar les criatures
—en va— fins separar-se’n.
Ja poden creure que els absol
però preferiran
que la condemna sigui ferma i recordar,
des d’una llibertat completa,
imaginària,
allò que havia estat l’edèn.
el Món
El cel, una garlanda de difunts.
L’òval que és òbit i que és vulva, una portella
d’eixida i d’ingrés.
L’escletxa de la lona per tastar el calostre,
l’espirall, per al primer glopeig,
per la darrera gota al darrer aire, el bes.
L’evangelista mal temptat,
travessa els camps deixant un rastre de corones.
Vessa tristor, sols mira avall, no hi veu,
al punt de mira,
rossa que es dreça a ultramar,
l’estrangera deseixida que serà l’amant,
abans de ser germana.
Punt de partida, encanteri,
que fa girar la roda.
El món no és cap contrada,
ans els sumands
de sumes infinites i inestables
que enquimeren,
la suma dels trajectes realitzats
i per recórrer, i sobretot
aquells que no trepitjarem,
la terra incògnita i irredempta,
missió que ens ballarà pel cap,
com a un evangelista que ha perdut
propòsits i bagatge,
que confús, pren la corona de difunts
per una llorejada diadema.
Inspirat en el tarot de Marsella,
restaurat per Alejandro Jodorowsky. Tarot en català.
Praça das Flores - Portal de poesia catalana i portuguesa
Poesia publicada:
"L'alè d'Ariadna", Jordi Joan. Edicions 62-Empúries, 2001.
Jordi Joan
Una lectura poètica dels arcans majors del Tarot
el Foll
Les coloraines,
la nuesa del seu seny
mogut pel roig
de la follia,
la casa en un farcell,
sense lligams ni llast,
sotsobra preferible
a un qualsevol afonament, a plom
i duu més lluny,
és perdulari i vol
creuar brugueres amb la vista alçada,
encara que els de dalt
li atiïn cans
i es perdi en el sentit,
no indígena, indigent,
l’itinerant apàtrida que a tot
arreu parla estranger,
que no és d’enlloc,
per ser de si mateix,
l’il·lús indesitjable i perillós
que els fa aturar la dalla, alçar
la vista del terròs,
parar l’orella a allò
que no s’espera,
ja li caldrà pagar
per la demència
de no ser predictible,
per portar noves d’altra banda
per la mirada nova de les noies.
La bogeria somiosa no es resigna,
no vol veure en l’esdevenidor un celler,
natura estanca,
miseriosament vaga i divaga
perquè a l’horitzó
no hi veu cap signe escrit,
ni cap missatge que li digui atura’t.
La llibertat de no tenir
camí traçat,
el cel que és blanc i sense xifra.
el Mag
La taula de tres potes,
l’arma refistolada,
amo dels daus i l’art combinatòria.
Desori de varetes, gobelets,
eines humils:
la màgia és a les mans.
Sense fums, és saltimbanqui i és joglar,
fa jocs de mans d’escapolir-se
amb un barret que cau simpàtic.
El creador que fa
l’immaterial visible.
La dona és un reclam difús,
la sang li llepa els peus,
no mira enrere.
Al rerefons, el rost,
davant, sempre a tocar,
l’encatifada infatuació,
en vellut vermell,
la purpurina.
El cortesà que s'entreté en cada detall
i que no mira enlaire,
només al poble del costat,
el canvi per romandre.
L’alquimista que té accés
a tota oïda,
esguard, de tota mena.
la Papessa
No realitzarà els seus somnis,
s’acontenta
a somiar-los
i ordenar la vida als altres,
emparada en els textos
per llegir el paisatge,
com si fos d’antany,
pel finestral,
com qui ha perdut color
i s’ha fet papir,
com qui s’aferra al rictus,
en el ritu,
de qui no se’n pot estar
de la sacralitat,
ardu saber llegat, per dur la mitra.
De qui bescanviaria
jerarquia i cultura,
correria pels camps
amb la mainada.
La infeliç solitud de la senyora
d’apartada natura,
a qui li reca el vol de l’oreneta
i s’enyora de l’embadaliment
d’infant amb una canya.
I tot aquest escreix de saviesa
que ningú li demana.
l’Emperadriu
La mare sap intercedir
no perd de vista
el que l’emperador descura.
Sosté i transmet la descendència,
el llinatge del pare.
La seva calma és aparent:
per la niuada es trencaria,
d'una en una, cada urpa.
Engavanyada per la creu i el ceptre,
que se li claven al ventre,
al tron que la subjecta.
Sap que a sota de l’estora hi creix l’herbei,
la natura puixant que també sent al ventre,
l’avenir, formiguejant,
que regenera.
És la femella amb el futur sota la falda,
baula comunicant, d’ahir i demà.
El temps no és ella, però n’és la busca.
És la mare encara bella i castradora.
La mirada que aplaca,
Penèlope i font
de conflictes.
Eleva el luxe
i s’entreté,
i marca el pas del temps
i de les modes.
l’Emperador
L’autoritat i el pare genital,
l’àliga a prop, l’escut pesant.
Una mirada alterosa
i la vareta on es confon
l’or i la creu,
l’oci i l’acció.
Campal, mira la vida com un born,
l’ajornada batalla
per després,
amb el posat de qui espera
una bona nova a la contesa.
Angulós, marca del temps pels altres,
clau de volta i vèrtex, la durada.
El parentiu incommovible,
inabastable.
La solitud del cim i els llagoters,
que n'alimenten la insolència.
Permanentment,
el món com un mirall
on veure’s la corona.
Les fites a l’abast i a l’alçada dels ulls.
Una temença, el destronament
a mans del temps,
el seu rival.
I la manca d’escrúpols quan convé segar testes.
el Papa
Quincalleria a cada mà enguantada,
el signe de la creu,
sense sentit.
No un Crist sedent amb corona d'espines,
sinó el tità que converteix
morisma i rep, de molt bon grat,
genuflexions de xusma sense rostre,
per bé que es perdi,
fora de quadre,
el gest beneit.
L’esguard, que és evasiu,
rufianesc,
evita qualsevol contacte,
mentre els devots
també entrecreuen dits.
El seu poder només vol gest,
no li cal glavi,
només la refulgència.
Mal pagador,
cap llamp mai no el fulmina.
Centre de gravetat borrós
de cintura en avall,
però incrustat a la terra.
El pacificador que engreixa,
amb l’autoritat que emana
del retrat de cadeneta,
infal·lible icona que greixa cadenes.
L’esperit sant i una prerrogativa:
no haver de retractar-se.
l’Enamorat
Pròleg del barbamec
que mira la materna de reüll
però palpa la jove,
aquella que el reté
contra la que l’estreba,
ha de triar
entre la Primavera i l’Experiència,
el rosari i la incògnita,
la santa concubina.
Si s’equivoca
haurà de ser abatut com un senglar
per una mà innocent,
una sageta en segarà
les fortes cames.
L’aprenentatge de bursada, inevitable
per guanyar el demà,
l’esquinçament sense himne,
enmig de hienes,
i el món que s’obre
com si fos de llauna.
el Carro
El jove diligent,
a mitges inexpert i vanitós,
que avança sense impediments.
El noi de casa bona refinat
i refiat
i amb vent de cara,
sense més sostre que el cel,
a qui li fa costat la lluna en la fortuna.
No té més entrebanc
que el d’escollir entre fruites,
branques que semblen totes a l’abast.
I els pàmpols d’or als camps
-reflex dels seus cabells-
i flairar les collites.
I a mesura que s’allunya
de les darreres cases,
el desconcert que el guanya,
el cavall guenyo,
la cultura equivocada.
No veiem el camí
i els seus ulls no emmirallen
del món la polseguera,
ni cap pal a les rodes.
Serà la presa fàcil,
el destarotament que atrau,
a mars,
les fulles de navalla.
la Justícia
Balança decantada al cor
per una dona jove,
franca mirada sostinguda.
L’autoritat sedent
de qui enraonada i pacient, observa,
escolta.
Salomònica justícia no enjoiada,
ni enjovada, que judica per amor
vers una idea tan alta
que és fora de l’abast
de déus i atzars.
S’atribueix corona,
p’rò no per l’or,
ni per sotmetre els homes,
per concretar l’amor,
sense arrufar les celles.
És l’equilibri just el que sosté l’espasa,
que és l’espasa que manté el just equilibri.
Ella és la llei, el contrapès,
amb la mirada fixa
en l’avenir dels homes.
l’Ermità
No li és prou la llum diürna.
L’ermità no vol el sol
de guia i amb la capa
se n’oculta, avança
en la foscor
en el pic del dia i justifica
així la torxa.
Dedica el cos i l’ànima a cremar
la teia amb brins de palla.
La seva mà que sap,
ja blava de vergonya,
que el bastó del vici
és el sosteniment de la coixesa.
Frare germà de si mateix
i dels homes abstractes.
L’eremita s’allunya dels camins de l’arada
i el temps no l’incomoda,
n’és l’aliat en la recerca.
Tot caminant, vol sucumbir al ritme del món
i defugir el ritme dels homes.
Es vol cast, venerable i barbat,
que l’adornin, al seu pas, estacions.
No té ermita de debò,
llevat de la caputxa,
ni verament busca cap balma.
Vulnerable, tanmateix,
a les mirades verges,
li convé l’obscurantisme per brillar.
la Roda de la Fortuna
Vanament la violència,
autoritat, força que malda al capdamunt
de roda, es vol
immune al seu girar.
Filosa de la història, sense fil,
que no teixeix:
el que uns aprenen prou
ho oblidaran els que vindran després,
hi escopiran.
I quin coneixement salvar,
i quin colgar, i quines formes
per a la nostra desmemòria.
Com la matèria: ni es creen, ni es desfan;
s’obliden o es recorden.
I la tenacitat,
mancada de gràcia,
fa mans i mànigues, sense vergonya,
per grimpar, per oblidar l’ascens,
per oblidar el descens
d'homes i estels.
Mandra del pusil·lànime:
enjogassament que fa que oblidi
que encara davalla i que pot caure.
L’espasa de la banda del que s’alça, alerta.
Al cim de la fortuna el mico, a la cucanya,
apoderat de la disfressa,
autoritzat pels atributs externs:
la capa i la corona,
osmosi de l’espasa i barba com un boc.
Brutícia i desinfectant, l’escut i la tortura.
També és efímer tot recés,
efímera l’espera de l’impuls.
la Força
La força que és
condescendència,
hàbit privat de l’alegria,
poder discret de no exhibir-se
ni amagar-se.
Tractar de mix a tot felí, al lleó
amansir-lo com un be.
El cop de bec, la queixalada,
la imatge que atueix i paralitza,
fer creure en la carta amagada.
La diferència és l’estranyesa,
una força que és mental
i que es duu a la mirada.
I al fons de la memòria,
atàvica, la doma.
el Penjat
El dissimul
de cap per avall.
Diu que així llueix
la cabellera i veu del dret
com són els altres,
sense tòrcer el coll,
els astres.
Fou reduït,
per diferent.
Capgirament, residu
de violència antiga.
Sempre llevat
del peu esquerre.
L’impediment distret que és mare
de l’elegància apresa.
No és cap vergonya, diu,
només comptar amb el cap
per deixar marca
a sobre de la terra.
El que duu entre mans,
encara no ho sabem.
Penja d’un fil, però no cau.
Un bri de dubte i tot seguit
la positura inoperant que reafirma
la rutina dels altres.
Avesat, el boig, a la incomoditat,
persevera en la dansa de conceptes,
fa bonic en una fira.
Si rondina i si es belluga,
si enraona i fa un somriure foll,
deu ser que és viu.
I respirem de no tenir
la gravetat en contra.
l’Arcà XIII
Darrere, el blanc;
darrere del bancal, l’esquena corba.
A sota, una negror
de terra putrefacta.
El llaurador que tot
ho torna adob,
tot ho anivella, aterra amb dalla
les coronades vanitats,
noses idèntiques contra les quals
pica la fulla, la mateixa flor
sagnosa al fil.
L’enderroc, ruïna, o ferment per l’avenir.
Netejadora sense rostre,
la mort no mira als ulls,
sols executa
la feina immunda de replega, soterrada.
Ossades i falanges que ja no,
ni demanen auxili.
La mort infatigable i vertebrada,
complidora, indiferent, feinera.
Les (menudes) morts inanimades, mudes,
exànimes, (sense demà), desvertebrades.
Mans que no estrenyen, peus que han fet
l’última passa, testes ja
descoronades,
les llargues cabelleres sense lligador
ni diadema.
la Temperança
La temperança, sense sexe.
Del que flueix fer-ne un fil.
Saber desar i reprendre, no embolicar la troca.
Cal tenir ales, mirar a altra banda.
Tenir present que la grandesa no cap en l'estretor.
I defugir severitats que estronquen,
l’ombra de Robespierre.
Un ideal d’angèlica innocència, intemporal.
L'humà desig de transcendir la humanitat,
sense negar-la.
Tenir present les ales i el velam, el color de la terra.
el Diable
La lletgesa que esclavitza,
sense ser rutina.
Sotmetiment feliç a la monstruositat
dels dèbils amb dogal, al corrent de la història.
L’anomalia i l’animalitat
que és sotmetre’s al cant
d’allò que els ultrapassa, al diable
que és la bèstia, la bruixa i la maldat
amb genitals postissos.
El mal que és trobar el gust
a abaixar la mirada, o fer-la abaixar.
El monarca sempre usurpador
i el fals profeta.
L’heretgia dels esbirros fets deixebles.
La anormalitat d’uns súbdits
d’una desconcertant banalitat:
mal que desarma, mal majúscul, majestàtic,
una maror de fons que s’aproxima.
Hi ha redempció,
però també mal insubmís, rebel
contra el destí traçat
d’autoritats amb la cara rentada.
la Torre Abolida
Cataclisme,
canvi de paradigma i parallamps.
Dessacralització
i fugida dels déus:
l’assalt, la dinamita, els càtars,
la neu i el bombardeig,
l’esfondrament
-La tour abolie, la maison dieu et le regard de Nerval-
la impossibilitat d’isolament.
Ser saltimbanquis per no perdre peu,
per retenir
la corona escapçada i l’equilibri.
Un arc de Sant Martí com un manyoc
s’envola per les golfes,
com una pedregada.
La torre, un enderroc
a qui fuig l’ànima, un difunt.
La carota de pedra coronada
que duia a dintre un nan,
com un gegant de fusta, en festes,
un firaire convers en malabar.
La faramalla d’art,
cultura i esperit,
arrossegada pels nous amos,
s’apliquen a contar-ne les proeses
amb carotes noves.
Altrament, tornar a bastir una torre enmig de l’erm,
entre els herbots, les dunes i les feres.
La història callada a l’herba margenera,
a les pedrotes.
Voler tornar-hi a veure,
en el rocam, palaus.
l’Estel
La bugadera nua res no renta.
La persistència de l’estel en el llombrígol.
Néixer amb estrella o néixer al Nil.
Estel que ens guia i encalma les aigües.
Constel·lació que és cabellera i flux,
al bec de l’oreneta
per dur la bona nova.
Eva que veu el firmament de dia,
enverinadora o salvífica.
La dona benèfica que ens treu del fons del cossi,
de la fondària del jo,
que ens altera el destí o que ens el dóna.
El curs, l’aiguabarreig
i el coratge de fondre’s,
en paisatges sense murs.
Nosaltres abocat al firmament,
l’esdevenir contra les aigües mortes.
La bugadera que fa rodar la sènia,
que fa circular l’aigua,
que escampa vida i fon
gerres diverses en un sol corrent.
A l’horitzó, els esperons de cactus
per no rendir-se a l’aigua.
No hi poden res,
hi ha la nuesa
que enderroca muralles,
la bellesa desarmant
que espanya portes amb un cop de daus,
canvia el curs i torça
els rengles. Femella rutilant
per qui el no-res ni és fosc, ni a fora.
El femení entremaliat,
cooperant,
va fent passar la història avall.
I amb la mirada més tendra,
cus i descús
com per atzar,
bella paraula que també encadena
el teu discórrer i no el destrena.
la Lluna
En el sol, veure-hi la lluna,
i darrere de la pàl·lida Silene,
la cremor de l’astre mascle.
És l’aigua que amb el sol abrasador
cobra sentit.
La llagosta i el cranc, l’amenaça latent
darrere de la set.
Eclipsar-se és delir-se
pel càncer de l’inabastable.
Els gossos d’extramurs, abandonats
als verals de la barbàrie.
El seu afany, instint
entre la rectitud dels parcs i la natura
sinuosa, feréstega i il·limitada.
L’olfacte de les profunditatsi les marees,
mimesi estrafeta de ritmes naturals,
de soterrats corrents,
del que només s’ensuma retirat de l’urbs.
el Sol
Fraternitat del sol i la suor.
Focus que imanta i agermana,
l’astre i l’altre.
iguals sota l’esguard
del que ens solidaritza, el que ens despulla.
Mascle i principi
contra la lluna de replecs, matisos i reflex,
d'ombres que ens fan distints i distingits.
El sol regnant, amb corona de foc,
potència inapel·lable,
que acosta i fa mudar,
de roba i pavelló, sense enrogir,
car no se’l pot mirar a la cara.
Estendards embafadors,
que atrau i repel·leix, les pells.
Solar tancat, clarors meridionals
que fan que tot n’adopti el to.
Ni cap ambigüitat, ni compromís.
el Judici
La irrupció del pregoner i el son trencat
de la nuesa,
un llarg despullament.
Amb crida abarrocada, l’emissari,
sense convenciment, ales prestades
i un uniforme que engavanya,
els duu la indignitat:
romandre a mercè d’altri:
el judici final
com unes altres noces,
els mots de la sentència
com un vestit de núvia.
Els porta la veritat de l'hora, en mal moment.
Ella l’observa i ell que mira,
amunt cap a la faramalla.
Adam i Eva i l’Increat,
un jutge irat que acusa:
de voler veure un laberint al paradís,
de lligar caps fins fer-ne cordes,
envans per separarar les criatures
—en va— fins separar-se’n.
Ja poden creure que els absol
però preferiran
que la condemna sigui ferma i recordar,
des d’una llibertat completa,
imaginària,
allò que havia estat l’edèn.
el Món
El cel, una garlanda de difunts.
L’òval que és òbit i que és vulva, una portella
d’eixida i d’ingrés.
L’escletxa de la lona per tastar el calostre,
l’espirall, per al primer glopeig,
per la darrera gota al darrer aire, el bes.
L’evangelista mal temptat,
travessa els camps deixant un rastre de corones.
Vessa tristor, sols mira avall, no hi veu,
al punt de mira,
rossa que es dreça a ultramar,
l’estrangera deseixida que serà l’amant,
abans de ser germana.
Punt de partida, encanteri,
que fa girar la roda.
El món no és cap contrada,
ans els sumands
de sumes infinites i inestables
que enquimeren,
la suma dels trajectes realitzats
i per recórrer, i sobretot
aquells que no trepitjarem,
la terra incògnita i irredempta,
missió que ens ballarà pel cap,
com a un evangelista que ha perdut
propòsits i bagatge,
que confús, pren la corona de difunts
per una llorejada diadema.
Inspirat en el tarot de Marsella,
restaurat per Alejandro Jodorowsky. Tarot en català.
Praça das Flores - Portal de poesia catalana i portuguesa
Poesia publicada:
"L'alè d'Ariadna", Jordi Joan. Edicions 62-Empúries, 2001.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)