Traducció de Jordi Joan
CANÇÓ
SONG
Christina Rossetti
Quan ja no hi sigui, amor,
no em cantis cançons greus,
no em plantis roses al capçal,
ni cap ombrós xiprer:
damunt meu sigues l’herba
molla de rou i plugim,
i si així et plau, recorda,
si no et plau més l’oblit.
Ja no veuré les ombres, -
no sentiré com plou,
ni el rossinyol desfent-se en cants,
com si estigués de dol.
En somnis, al crepuscle,
que no es pon ni s’aixeca,
pot ser que me’n recordi,
potser ho oblidaré.
SONET HIVERNAL
A WINTRY SONNET
Christina Rossetti
“No tornarà mai més la primavera”,
digué un pit-roig, “ja no em caldrà fer res”.
Féu un roser, “quin cansament de gebre,
ni sol ni pluja la saba enardeixen”.
La mitja lluna: “En nits de boires lentes
tant se me’n dóna créixer o bé decréixer”.
Digué l’oceà: “Tinc set de fa temps,
els rius de la Terra no m’omplen més”.
Va arribar la primavera, el pit-roig
va fer-se el niu, cantà l’amor, joiós.
El glaç va desfer-se i la rosa
es vestí amb fulla i poncelles carmí.
La lluna mat brillà. L’oceà al sol
s’encrespà blau, p’rò assedegat sens fi.
COSTA AMUNT
UP-HILL
Christina Rossetti
És que el camí s’enfila sense fi?
Ben bé fins al final.
L’excursió durarà tot el dia?
Sí, del matí en avall.
P’rò hi ha algun lloc per passar-hi la nit?
Hi ha un sostre per les lentes hores negres.
Podria ser que amb la foscor no el clissi?
No pots deixar de veure’l.
Em trobaré altres viatgers, de nit?
Els que han sortit abans.
Llavors truco a la porta o faig un crit?
No et deixaran plantat.
Cansat i feble hi trobaré repòs?
L’esforç serà recompensat.
Hi haurà llits per a mi i per a tothom?
Que sí, per tots n’hi haurà.
“QUI HA VIST EL VENT?”
“WHO HAS SEEN THE WIND?”
Christina Rossetti
Qui ha vist el vent?
Ni jo ni tu:
Si tremolen les fulles
el vent passa a través.
Qui ha vist el vent?
Ni tu ni jo:
Si l’arbre vincla el cos
el vent passa arran seu.
COMPLANTA
DIRGE
Thomas Lovell Beddoes
Reposem a sota l’herba
al clar de lluna, d’ombrel·la
un bell teix, sense que ens sentin
els qui passegen. Enveja
tindrien d’aquest delit,
tomba amb llum, cuques de nit.
Veniu, seguiu-nos rient,
solcant fins al rocam en velles ones,
allà on la neu cau al mar a milers,
on nàufrags i ofegats tenen
gaies tombes.
EL PRETENDENT FANTASMA
THE PHANTOM-WOOER
Thomas Lovell Beddoes
Un fantasma pres d’una dama,
a mitjanit, l’aire estrellat,
la visitava al seu coixí;
Amb la dolçor del cel per sobre
dels mots encisers de l’amor
se’n guanyava l’esp’rit.
N’és ben dolç el to enverinat,
petits serpents de veu de plata,
en cranis florits niuen, reposen,
cantant sempre: “Mor, oh, mor!.”
Jove esp’rit abandona la carn, vine
amb mi a la tomba tranquil·la,
el nostre jaç és agradable i fosc:
la terra ens bressarà quan giri
sota les neus del cobrellit
i els llençols d’ardent plom.
N’és ben dolç el to enverinat,
petits serpents de veu de plata,
en cranis florits niuen, reposen,
cantant sempre: “Mor, oh, mor!
OCELLETS DE LA NIT
LITTLE BIRDS OF THE NIGHT
Stephen Crane
Ocellets de la nit,
tenen tant a explicar,
enfilats en filera
se’m queden mirant, d’ullets seriosos,
em parlen de flors que han vist amb afecte,
de prades i arbredes distants,
de pàl·lids arenys al peu de la mar
i brisa que mou el fullam,
l’experiència és ben gran
d’aquests ocellets que arriben de nit.
UNA ARANYA SILENCIOSA I PACIENT
A NOISELESS PATIENT SPIDER
Walt Whitman
Una aranya silenciosa i pacient
vaig veure, aïllada a un petit turó,
com si explorés la immensitat buida a l’entorn
llançava filaments i filaments i filaments, de dintre seu,
tot cabdellant, descabdellant, sense descans.
Com tu, ànima meva, que et trobes
envoltada, despresa, en insondables oceans d’espai,
sense cessar medites, t’aventures, llances, cerques esferes a unir,
a fi de fer el pont que et cal, fins que l’àncora dúctil s’arrapi,
fins que la teranyina que llences s’agafi a algun lloc,
ànima meva.
PENA
SORROW
Aubrey de Vere
De jove li vaig dir a la Pena,
“Vine i jugaré amb tu”.
Ara és a prop tot el dia,
i de nit torna per dir,
“demà vindré, un altre mes,
vindré per quedar-me amb tu”.
Pels boscos passegem junts,
amb passes lleus ressona a prop.
Pel meu cap a la intempèrie
ha fet un recer d’hivern;
tota la nit quan cau pluja,
en sento el respir a la vora.
ELS DOS ESPERITS
THE TWO SPIRITS
Percy Bysshe Shelley
PRIMER ESPERIT
Oh vós, que plomat de desig
planeu sobre la terra, alerta!
Son vol de foc, una ombra espia.
La nit arriba!
Esclat de regions etèries,
enmig del feix de llum, del vent,
vagar per ‘quí fóra un plaer.
La nit arriba!
SEGON ESPERIT
Els immortals estels, com brillen;
si travesso l’ombra nocturna
al cor hi trobaré una llàntia,
serà de dia!
Somriurà amb tendra llum la lluna
seguint les meves plomes d’or,
els meteors vora el meu rumb
faran, de la nit, dia.
PRIMER ESPERIT
Si els remolins de fosca creen
llamps i granís i grans aiguats,
guaita, els confins d’aire s’alteren-
la nit arriba!
L’huracà amb ràpids núvols rojos
atrapa aquest sol declinant,
la pedra escombra el pla amb renou-
la nit arriba!
SEGON ESPERIT
En veig la llum i en sento el so;
navegaré el fosc de tempesta,
la calma a dins i la llum fora
que fan de la nit dia:
i vós, enmig de la tenebra
mireu des de la terra sòpita,
mon vol lunar veureu, potser,
amunt, ben lluny.
COMPLANTA AL BOSC
DIRGE IN WOODS
George Meredith
El vent mou els pins,
més avall
no corre un bri d’aire:
quiet com la molsa que brilla
arran de terra i damunt
les arrels, tan aquí com allà,
el pi escampa la mort.
Muts com a sota del mar.
Més amunt, més amunt,
la vida s’apressa a la cursa
de núvols darrere de núvols;
I ens n’anem,
i caiem com si fóssim fruits d’arbres,
quiets també,
tanmateix.
EL CIGNE DE PLATA
THE SILVER SWAN
Orlando Gibbons
El cigne argentat que sempre fou mut
en pressentir la mort va desfermar la gola,
vinclant el pit contra el canyar, a la vora,
cantà per primer cop, l’última nota:
adéu, la joia; mort, vine a tancar-me els ulls.
Hi ha menys cignes que ànecs, menys savis que rucs.
“NO VAGAREM JUNTS MAI MÉS”
“SO, WE’LL GO NO MORE A-ROVING”
Lord Byron (George Gordon)
No vagarem junts mai més
amb la nit ben avançada,
per més que el cor ho volgués
i la lluna fos ben clara.
L’espasa ha malmès la beina,
l’esperit esgota el pit,
el cor demana un intèrval,
fins l’amor vol un respir.
La nit es féu per amar
i el dia torna de pressa,
p’rò ja no vagarem mai
sota la lluna creixent.
AGOST
AUGUST
Algernon Charles Swinburne
Quatre pomes vermelles en el branc
mig d’or, mig roja, aquella potser sap
com de madura era la sang al cor;
el color de les fulles era prou
com daurades espigues en ascens
entre els prats d’or d’aquell estival mes.
(...)
EL VELL QUE FLOTAVA
THE FLOATING OLD MAN
Edward Lear
Cridava un vell dalt d’un vaixell,
“Floto per sobre del nivell!”
Quan li varen dir que no, caigué rodó,
l’infeliç vell dalt d’un vaixell
“EI, NOI, EI NOI!”
HEY NONNY NO!”
Anònim
Ei noi, ei noi!
Els homes són ben rucs, volen morir!
Quin mal hi ha a cantar i ballar
quan toca a morts el campanar?
Quin mal hi ha a nedar en el vi
i fer anar els dits com vols
i cantar així, ei noi, ei noi,
quan bufa el vent ben fort,
i el mar es va fent gros?
Ei noi, ei noi!
“TENIA UNA NOGUERA”
“I HAD A LITTLE NUT TREE”
Anònim
Res no donava la meva noguera
tret de nou moscada i pera llimonera,
la infanta d’Espanya vingué de visita,
tot per poder dir que l’havia vista,
vaig lliscar pels mars, vaig ballar a les aigües
i cap au del cel no pogué aturar-me.
LA CANÇÓ DEL JARDINER GRILLAT
THE MAD GARDENER’S SONG
Lewis Carroll
Creia que veia un elefant
que tocava el flautí:
s’hi va fixar i resultà ser
de sa dona un escrit.
“Ara sí que ho veig clar”, digué,
“que és amarg existir!”
Creia que veia tot un búfal
al damunt de la llar:
s’hi va fixar i resultà ser
neboda d’un cunyat.
“O toques pirandó”, digué,
“o avisaré els soldats!”
Creia que veia un escurçó
que li parlava en grec:
s’hi va fixar i resultà ser
el dimecres que ve.
“El que em sap greu”, digué,
“és que no parli bé!”
Creia que veia un empleat
a un mitjà de transport:
s’hi va fixar i resultà ser
un hipopòtam gros.
“Si es quedés a dinar”, digué,
“no ens deixaria un os!”.
Creia que veia un trist cangur
fent anar un molinet:
s’hi va fixar i resultà ser
un comprimit d’anet.
“Si m’empassés això”, digué,
“sí que faria net!”
Creia que veia un carruatge
arran de la llitera:
s’hi va fixar i resultà ser
un ós sense carrera.
“Pobret, se li veu prou”, digué,
que espera una peixera!”
Creia que veia un ample albatros
batent d’ales al ciri,
s’hi va fixar i resultà ser
un segell fet a mida.
“Val més que te’n tornis”, digué,
“que les nits són humides”.
Creia que veia un gran jardí
que s’obria amb clau mestra:
s’hi va fixar i resultà ser
una regla de tres:
“En sabré el misteri”, digué,
“en un res i no tres!”.
Creia que veia alguns indicis
que provaven que era el Papa:
s’hi va fixar i resultà ser
un sabó amb massa traça.
“Un fet tan trist”, encertà a dir,
“desfà tota esperança!”.
LA MORSA I EL FUSTER
THE WALRUS AND THE CARPENTER
Lewis Carroll
“El sol il·luminava el mar,
brillant sense cap brida,
s’escarrassava a fi de fer
cada onada eixerida,
cosa curiosa perquè era
ja negra nit complida.
La lluna, encesa amb mala lluna,
creia que al sol allà
no se li havia perdut res
si el dia ja era enllà,
“Té poc tacte a venir”, digué,
a tallar el bacallà”.
El mar era moll com ell sol,
la sorra ben eixuta.
La boira era ben invisible,
o més neta que bruta.
Cap ocell no volava enlaire,
cap no feia cap ruta.
La Morsa i el senyor Fuster
anaven de bracet,
plorant de veure tantes piles
de sorra a tort i a dret
“Si tot això fos retirat,
seria un palauet”.
“Si set minyones amb escombres
s’hi posessin mig any,
ho arreglarien?”, digué la Morsa,
“¿o calen anys i panys?”.
“Ho dubto”, respongué el Fuster,
“amb un llagrimós plany”.
“Ostres, veniu a passejar!”,
la Morsa els oferí.
“Un volt i conversa platgera
pel sòl diamantí”.
“Només en poden venir quatre,
que no tenim més dits.”
L’ostra més gran se’l va mirar,
p’rò no va dir ni així:
l’ostra més gran parpellejà,
i remenà el magí,
deixant clar que ni somiava
abandonar el closquí.
P’rò quatre ostres joves saltaren,
d’esperar amb candeletes,
d’abric polit, cares rentades,
i sabates ben netes,
el que no és poc, ja que, sabeu,
no tenien potetes.
Quatre ostres més varen seguir-les,
i encara quatre més;
en una allau van decidir-se,
i més, i més i més,
saltant sobre l’escuma d’ones,
badant fins l’aiguavés.
La Morsa i el senyor Fuster
van caminar una milla,
fins descansar damunt d’un roc
a la vora de l’illa:
les ostres es van posar en rengle
arrambant la conquilla.
“És hora de parlar de tot”
féu la morsa, “amb el cor”:
“De barques, de segells i esclops,
nobles i col-i-flors,
d’explicar perquè bull la mar
i les ales dels porcs”.
“Alto un segon”, van dir les ostres,
“abans de la xerrada!”,
“que algunes estem sense alè,
suant la cansalada”,
“No hi ha pressa”, va dir el Fuster,
tot fent-se el camarada.
“Un mos de pa”, va dir la Morsa,
“sí que el trobo a faltar”:
“Amb pebre i vinagre a balquena,
no em faria pregar...
si esteu a punt, ostres bufones,
comencem a endrapar”.
“Però a nosaltres no”, cridaren,
entristint-se una mica.
“Després de tanta gentilesa,
quina una més inica”.
“Fa bona nit”, va dir la Morsa.
“Heu pensat mai en Tanganika?”.
“Que amables de venir!” la Morsa
“que trempades que sou”.
El Fuster replicà tan sols,
“Més llesques de pa tou!”.
“Esteu sordes com una tàpia
o no sabeu on sou?”.
Quina vergonya, féu la Morsa,
fer-los una jugada
després de portar-les tan lluny
corrent com afamades!
El Fuster només va exclamar
“Quanta mantega untada!”
“Em feu plorar”, digué la Morsa:
“Mira que em quèieu bé”,
triant entre sanglots i llàgrimes
la mida que convé
i tot portant-se el mocador
sobre els ulls fets malbé.
“Ostres”, digué el senyor Fuster,
“déu n’hi do quina volta!
I si ara fem un pensament?”.
P’rò ara ningú els envolta,
només hi ha pau rere un festí
digne d’uns carnestoltes.
“QUAN L’HIVERN COLGUI L’HORITZÓ”
“IN WINTER, WHEN THE FIELDS ARE WHITE”
Lewis Carroll
[Els asteriscs corresponen a les interrupcions d’Alícia]
Quan l’hivern colgui l’horitzó
serà per ‘ tu aquesta cançó.
* * *
Quan la primavera verdegi
ja t’ho diré, segons ho vegi.
* * *
Quan l’estiu allarguissi els jorns
potser entendràs ja les cançons.
Quan la tardor vingui i s’esfulli
la ploma amb tinta cal que mullis.
* * *
Vaig enviar un missatge al peixos.
En breu: “D’això en vull uns quants feixos”.
Aquells peixets de la mar blava
no em van respondre amb mala bava,
però tampoc no hi veia el què:
“No ho podem fer, senyor, perquè...”
* * *
Doncs vaig fer que algú els advertís:
“Val més fer cas, és un avís”.
Als peixets no els va fer cap gràcia:
“Quin mal geni, quina desgràcia!”
Els ho vaig dir un cop o dos,
p’rò ells com si bordés un gos.
Vaig agafar una cafetera,
nova de trinca i de primera.
El meu cor semblava d’atleta
en tant que l’omplia a l’aixeta.
Llavors varen dir-me: “Els petits
peixets ja són tots als seus llits”.
Tot d’una li vaig etzibar:
“Doncs així els hauràs de llevar”.
Això vaig cridar ras i curt;
a cau d’orella, quin ensurt!
* * *
P’rò era un paio molt tibat,
va dir-me: “Ei, m’has eixordat!”
Amb un llevataps del relleix
els vaig ‘nar a llevar jo mateix.
Em vaig trobar la porta als nassos.
Vaig fúmer cops com un pallasso.
Quan vaig trobar la porta closa
vaig provar el pom, p’rò una altra cosa....
Hi va haver una pausa.
“Això és tot?”, va encertar a dir l’Alícia.
“Això és tot”, digué Humpty Dumpty.
“Adéu-siau”.
“SOPA ESTUPENDA, GUSTOSA I VERDA”
“BEAUTIFUL SOUP, SO RICH AND GREEN”
Lewis Carroll
Sopa estupenda, gustosa i verda,
fumeja a l’espera a la sopera!
Davant de tal delícia, qui no s’inclina!
Sopa del vespre, sopa estupenda!
Sopa del vespre, sopa estupenda!
Ss-ssopa ess-sstupenda!
Ss-ssopa ess-sstupenda!
Ss-ssopa ess-sstupenda!
Ss-ssopa del vess-sspre,
estupenda, sopa estupenda!
Sopa estupenda! Qui vol peix
o caça, qui vol res més?
Qui no ho canvia tot per un xxx...
arrupet tan sols d’estupenda sopa!
Xarrupet tan sols d’estupenda sopa?
Ss-ssopa ess-sstupenda!
Ss-ssopa ess-sstupenda!
Ss-ssopa del vess-sspre,
estupenda, SOPA estuPENDA!
