Art Antiga

La nit, és clar. I un riu a la vora. O més ben dit, una presència benèfica intuïda al peu de l’estimbat. La terra gira i les aigües s’escolen. P’rò al mirador circulen els alcohols i els cossos dansen, volten les ments, ningú no cau. S’anava preparant des del capvespre aquest anunci de l’estiu. Grans automòbils foscos i argentats lliscaven fins a l’ombra dels til.lers. Un cop desades les valises a la seu consolar, els diplomàtics només duen el somrís impostat i una dona del braç –espatlles nues proclamant la bondat de la temperatura- l’aliança culmina en un gintònic sostingut amb naturalitat. El Tejo abandonat pels galions encara fa frontera. Al capdamunt, al belvedere ballen les imatges d’art antiga. Ningú no identifica les estàtues entre la multitud, p’rò el gest petrificat excita encara més el moviment. Les pletines desvetllen fins a l’última sílfide al bosc d’encantats. Les persones circulen del museu al jardí, s’esbargeixen, s’atueixen, s’entreguen. Amb el segon gintònic s’assenten les imatges a la ment, com la sorra aixecada a la vora d’un riu. El pànic de la nena inconsolable de Gainsborough. La perplexitat en primer pla d’una algeriana del XIX, amb què Corot reïx a captar el trànsit de la vida entre tots. En la pell tota estesa i el vermell de vellut, Courbet suplanta els termòmetres. I la llum riallera de Sisley es fa lisboeta en un altre riu. El corrent on tot l’art desemboca i s’aixeca, ben bé a pols. La sínia que transporta la suor de l’agònic i la llagrimera de joia de qui hi ha deixat poncella. Abandonada la ruta de l’Índia, en queda el vernís de coriandre i el vell politeisme igualment repartit, a cabassos i sense discreció. La nit, és clar. I un somriure a la vora. O més ben dit, una presència benèfica sentida arran de l’estimbat.

15+10

Com passar per expert en Europa Oriental

Guia cultural d'urgència als 10 països de la Unió Europea ampliada: Polònia, Txèquia, Hongria, Eslovàquia, Lituánia, Letònia, Eslovènia, Estònia, Xipre i Malta.


ESTÒNIA
La gran aportació d’Estònia a la cultura contemporània és musical. Efectivament, és estonià un dels compositors de música clàssica més respectats i seguits de l’actualitat, Arvo Pärt, i també un dels compositors joves més prometedors del panorama internacional, Erkki-Sven Tüür, sense oblidar el treball entre etnogràfic i avantguardista de Veljo Tormis, ni al gran director d’orquestra Neeme Järvi.

Pel que fa a la literatura, ocupa un lloc de referència el poeta Jaan Kaplinski, de mitjana edat, que és el més traduït a altres llengües europees. El seu nom sona entre els possibles candidats al Nobel, igual que el de un novel.lista veterà: Jaan Kross, autor de “El boig del tsar”. Un poeta jove, Tonu Onnepalu, s’ha convertit en l’enfant terrible de la literatura estoniana en passar-se a la narrativa amb el pseudònim d’Emil Tode, gràcies a novel·les com Pays frontière −traduïda amb èxit al francès, l’alemany i altres llengües−, que retraten els canvis culturals i ètics des de la descomposició de l’URSS, amb una ambigüitat sexual desconcertant en aquell país. Un autor de consum, Kaur Kender, retrata en les seves novel·les el que s’ha convertit en un arquetip de l’Europa Oriental, els joves yuppies que després d’una infantesa i adolescència comunista s’han convertit en els abanderats dels valors capitalistes. En teatre, destaca la dramaturga Eva Koff.

Finalment, un artista estonià, Priit Pärn, originalment pintor, està fent extraordinàries aportacions en una altra art visual: la creació animada, amb llargmetratges −no infantils− que han obtingut els guardons més prestigiosos del món.

A l’hora de dibuixar el panorama cultural estonià no es pot passar per alt la gran influència cultural −però també econòmica− del germà del nord, Finlàndia, sobretot a través de la televisió. Val a dir que finesos i estonians parlen llengües de la mateixa família, mútuament intel·ligibles. El seu cas exemplifica altres de similars sobre les oportunitats i riscos culturals del veïnatge entre països de diferent magnitud.

LETÒNIA
La millor carta de presentació de Letònia és la seva capital, Riga, la ciutat més gran i culturalment rica dels països Bàltics. A banda del seu extraordinari llegat modernista −jugendstil− que la converteix en una Barcelona del Bàltic, hi ha una viva cultura urbana bilingüe. El cas de Letònia, en que la russificació es va accentuar a partir de 1940, és similar al dels Països Catalans en el fet que en les set ciutats més poblades del país la llengua pròpia no és la més parlada, i també hi ha diaris amb dues edicions, en dues llengües. Val a dir que ja a finals del XIX, russos, alemanys i jueus ja eren majoria a Riga en relació als letons. Letònia és un cas interessant de reassentament d’una cultura en el seu territori, gràcies al poder polític. També és interessant com a contrast entre una cultura urbana cada vegada més cosmopolita, gràcies a la seva capital, i un rerepaís que s’ha mantingut arrelat a la cultura ancestral, amb el cant coral com a gran manifestació cultural identitària. També germana de l’oralitat i del cant, la poesia, té en dues dones, Vizma Belsevica −de la generació nascuda abans de la Segona Guerra Mundial− i Amanda Aizpuriete, els seus cultivadors de més anomenada. Val a dir, insistint en el caràcter identitari de la llengua i sagrat de la poesia, que el letó −l’única llengua baltoeslava que ens ha pervingut, juntament amb el lituà− és segons els filòlegs la llengua més propera al primitiu i hipotètic indoeuropeu. En qualsevol cas, després de la mort en el període d’entreguerres de Janis Rainis, que els letons insisteixen a comparar amb Shakespeare o Goethe, la literatura letona no ha produït cap gran figura. Crida l’atenció la figura de l’artista Karlis Rudevics, que tradueix poesia gitana i s’inspira en la tradició oral d’aquest poble per a les seves pintures. Sí que han tingut gran vitalitat altres disciplines com el ballet, i Barishnikov era ballarí resident del seu Teatre en l’època soviètica.

LITUÀNIA
El cas de Lituània és especial perquè és el país més poblat i amb una història més brillant entre els bàltics, amb un esplendor tardomedieval que s’ha mantingut en l’imaginari col·lectiu. També és una cultura amb un exili important, que ha transplantat figures a altres països, com el cineasta experimental Jonas Mekas, als Estats Units, que va ser figura de l’underground de Nova York, i la poetessa Aldona Gustas, a Alemanya. Altres escriptors destacats són els poetes Tomas Venclova, Sigitas Geda i, sobretot, Jurgis Kuncinas, a més del novel·lista Ricardas Gavelis, que ha satiritzat la vida a l’URSS. Un altre novel·lista, Jurga Ivanauskaté, va veure com es retirava de la circulació per censura, a mitjans dels noranta, una novel·la en què retratava la relació entre un capellà i una dona: un recordatori de la influència del Vaticà en molts d’aquests nous membres de la UE, sobretot a Lituània, Polònia, Malta i Eslovènia. En el cas de Lituània, pot servir de disculpa a l’abrandament de l’ortodòxia la “joventut” del seu cristianisme: efectivament, aquest va ser l’últim reducte del paganisme a Europa, no cristianitzat fins 1387.

D’altra banda, en el festival Les Boréales de Normandia, que en 2003 va estar dedicat a Lituània, Mekas va presentar la traducció al francès de les seves memòries. Recentment, Lituània ha despuntat internacionalment en el teatre, amb un director com Eimuntas Nekrosus, peculiar adaptador de clàssics, i el dramaturg Oskaras Korsmovas, que ha provocat als festivals d’Edimburg i Avinyó amb obres com “Old woman, shopping, fucking”.

Vílnius és també interessant com a espai per a la memòria, ja que havia estat la capital del yiddish, amb una de les majors comunitats jueves d’Europa, que va quedar pràcticament aniquilada durant la Segona Guerra Mundial. El maridatge entre cultura i política, habitual també en altres dels països que ens ocupen, com Txèquia, queda exemplificat per l’enregistrament d’obres per a piano del compositor M. K. Ciurlionis per part de qui va ser líder de la independència, Vytautas Landsbergis.

XIPRE
En el cas de Xipre, l’interès rau, òbviament, en la seva situació de partició. Nicòsia és l’altra Berlín, en què el mur es manté fermament dempeus. Tanmateix, la cultura ha estat utilitzada, sobretot en els últims cinc anys, com a mitjà d’unir els ciutadans d’una i altra banda, grecoxipriotes i turcoxipriotes. Així mateix, les zones de coixí sota control de l’ONU han estat un lloc de trobada habitual entre intel·lectuals o senzillament joves, d’una i altra banda, i els concerts de rock també han jugat el seu paper, com a forma d’alliberar emocions complexes. També s’han succeït intents de publicar llibres o revistes per a les dues comunitats. Cal destacar dos escriptors: sobretot, la poetessa Neshe Yasin, poetessa en turc però resident i professora a la part grega de Nicòsia, i el també poeta i rector de la universitat de Nicòsia, present fa uns anys al Festival Internacional de Poesia de Barcelona, Michalis Pieris.

MALTA
Malta és un país original dintre d’Europa. Tot i l’origen semític de la població i de la llengua, pròxima a l’àrab, la història i les dominacions que ha sofert al llarg de l’últim mil·lenni (normands, sicilians, catalans, italians, anglesos, etc) l’han anat acostant a l’Europa Occidental. Una aproximació que culmina ara amb l’adhesió a la UE del que és també el país més catòlic d’Europa. A Malta la tensió entre occident i catolicisme, per una banda, i el pòsit cultural arcaic – el patrimoni megalític és excepcional- i orientalitzant és summament interessant. Per exemple, a diferència del flamenc a Andalusia, les reminiscències nord-africanes i orientals de la ghana, el cant típic de Malta, provoca rebuig entre certs estrats socials. Pel que fa a la cultura escrita, cal destacar el poeta i agitador cultural Mario Azzopardi, també director d’un setmanari cultural.

TXÈQUIA
El cas de Txèquia és excepcional en el cas de la literatura, ja que ha aconseguit que Hasek o Capek, o, en alemany, Kafka, siguin clàssics universals. Però ha aconseguit també una nòmina universal de contemporanis vius, com Milan Kundera, Ivan Klima o, fins a la seva mort fa pocs anys, Bohumil Hrabal. (La catalano-txeca Monika Zgustová, que els ha traduït, en pot parlar amb molt coneixement de causa). Això sense oblidar el perfil de l’expresident Vaclav Havel com a remarcable dramaturg contemporani. Val a dir que Vaclav Klaus, Primer Ministre entre 1993 i 1997, formava part de l’escena literària dels seixantes, que el portaveu del Parlament ha estat durant anys el dramaturg Milan Uhde, i que l’actual ministre de Cultura i antic assessor de Havel, Milan Knazko, era actor. Tot plegat configura un escenari d’intervenció massiva de personatges de la cultura en la política que hauria fet les delícies dels marxistes occidentals dels anys setantes, però que ha tingut com a un dels objectius, precisament, “desmarxistitzar” la societat. En el cas txec, però, l’arribada dels intel·lectuals i escriptors al poder ha anat en paral·lel a la pèrdua d’influència de la literatura en la societat, que ha caigut en picat des de 1989, segons confessen els propis autors. En la cultura visual −al marge de l’animació− destaca el fotògraf Jan Saudek. Per últim, el turisme massiu en el centre de Praga –i de Budapest- també ha originat un debat sobre el risc de convertir la ciutat històrica en un parc temàtic.

ESLOVÀQUIA
En el cas d’Eslovàquia és interessant estudiar els efectes culturals de la “separació de vellut” amb Txèquia, i l’actual relació i intercanvis entre dos països amb llengües que són del tot comprensibles mútuament. En la literatura seriosa destaca el poeta Milan Rufus i els prosistes experimentals Drago Jancar i Tomaz Salamu. Entre els autors contemporanis amb voluntat de modernitat, però també d’arribar als lectors, hi ha Martin Sulik i Peter Pistanek. Sobre un llibre d’aquest últim, traduït a l’anglès com a Rivers of Babylons, s’ha filmat el que es considera el primer llargmetratge underground eslovac, dirigit per Vlado Balco. Situada en la tardor de la caiguda del Teló d’Acer, el 1989, la pel·lícula té una clara voluntat de modernitat estètica. Parlant d’interpretació, val a dir que l’eslovaca Emilia Vasaryova està considerada tradicionalment com la millor actriu d’Europa Central. I sense sortir de les càmeres, cal recordar la creativitat de txecs i eslovacs en animació infantil, ja demostrada en l’època comunista, i que potser tingui alguna cosa a veure amb l’ancestral qualitat dels titellaires eslovacs i les seves marionetes. Finalment, en art destaca Matej Kren, premi Unesco 1995.

POLÒNIA
Polònia és la gran incorporació europea de 2004, amb una mica més de la meitat de la població i del territori dels nous membres. És també el gegant cultural de la regió, i per comprovar-ho n’hi ha prou amb fullejar els extraordinaris suplements del principal diari, Gazeta Wyborczka, que també compta amb un director excepcional, Adam Michnik. El país dels novel.listes Czeslaw Milosz i Witold Gombrowicz ha donat després poetes com Wislawa Szymborska, que encara publica, o un mestre de l’absurd com Slawomir Mrozek. I dins de la nova literatura polonesa cal destacar els novel·listes Olga Tokarczuk, Antoni Libera i Hanna Kowalewska, els dos primers recentment traduïts entre nosaltres. Encara que potser el polonès més llegit arreu del món sigui el veterà autor de llibres de reportatges, Ryszard Kapuscinski, amb obres mestres com “Eben”.

Pel que fa a la música, el ressò de Lutoslawsky o Penderecki −en actiu− als seixantes i setantes ha tingut continuïtat amb el de Gorecki des dels anys noranta. En cine, la llista és llarga: Andrzej Wajda, Krzysztof Zanussi, Roman Polanski o el desaparegut Krzysztof Kieslowski... un gran cinema que és també reflex de la qualitat del teatre polonès −no només de les companyies− que ha donat teòrics com Jerzy Grotowski (desaparegut) o el director Tadeusz Kantor, i actualment, directors com Grzegorz Jarzyna i l’escenògrafa Barbara Hanicka.
L’escena literària polonesa actual i del segle XX és tan rica que no estaria de més recórrer a un especialista, com Wojciech Karpinski, autor del panoràmic Books of the highway, o el poeta i assagista Adam Zagajewski, que ha escrit sobre la inserció de la cultura polonesa a Europa.

ESLOVÈNIA
Si parlar dels països grans i mitjans d’Europa Central és parlar, sobretot, de literatura, a Eslovènia, i potser per raons de mercat −l’eslovè només és parlat per dos milions de persones− són les arts visuals les que despunten, amb artistes com Jaan Toomik, Raoul Kunvits i Jürri Arrak. Navitrolla ha aconseguit convertir el seu món en una mena d’iconografia nacional, estesa en tota mena de dissenys de tasses i objectes quotidians. Entre els artistes exiliats i que han romàs a l’estranger destaquen els pintors Veno Pilon, Zoran Music i Joze Ciuha, l’escultor Janez Zorko o el cèlebre fotògraf invident (sic) i filòsof Evgen Bavcar. Tanmateix, autors com la novel·lista Brina Svit comencen a ser traduïts a l’estranger, i també destaca el compositor Vinko Globokar. Joze Plecnik és per a la imatge de Liubliana el que Gaudí és per a la de Barcelona, i el seu testimoni ha estat recollit per alguns nous arquitectes d’interès. L’especifitat cultural eslovena és bastant accentuada: herència austro-hongaresa, paisatge alpí, condició eslava i a la vegada mediterrània, veïnatge fecund amb Àustria i Itàlia... a banda de ser els més nòrdics dels eslaus del sud, com demostraria la secessió menys traumàtica de Iugoslàvia −tenir una llengua diferent del serbocroat finalment va resultar ser un avantatge−, l’única república exiugoslava que no s’ha empantanegat en guerres i ha emprès decididament el camí de la prosperitat i cap a una cultura burgesa que omple els teatres.

HONGRIA
Parlar d’Hongria torna a ser parlar de cultura literària. Un dels esdeveniments literaris més inesperats dels darrers dos o tres anys ha estat el sobtat interès entre nosaltres cap als novel·listes hongaresos, que s’han convertit en un èxit de vendes. En alguns casos ha estat la recuperació d’autors clàssics ja desapareguts, que havien quedat eclipsats per les circumstàncies històriques: Sándor Márai, Ivan Mandy, János Kodolányi, etc.). D’altra banda, hi ha novel·listes en actiu que han estat traduïts al català o al castellà en editorials de primera línia, com Péter Esterhazy o Péter Nadas, i el colofó el va posar el recent Premi Nobel a Imre Kertész. El novel·lista “màgic” Ervin Lázár i els dramaturgs György Spiro i George Tabori són les altres referències obligades. La literatura hongaresa és el millor exemple de com la bona literatura, fins i tot quan està escrita en la llengua més aïllada del món, pot trencar fronteres.

Moixarra

BILBAO

Lluentor i ple domini del verd,
La vida brolla entre escletxes,
La superfície movedissa
De peix o d'armadura, escames,
Floració perquè la pedra
Sigui més que gravetat,
Les coses amarrades
Perquè la fluïdesa
No s'endugui més del compte,
Txacolí amb lleugeresa d'insecte
Contra la pesantor oliosa,
Densa, l'avara càrrega als vaixells
Amarinats per no partir,
La indústria siderúrgica,
La reconversió de bíceps i durícies
En tonalitats de veu, en símbols,
L'intercanvi de béns,
Intercanvi de veus,
La verticalitat, a plom,
La llengua rònega recuperada,
La desmesura humana,
D'una peça, de metall,
I l'abandó,
La pulcritud, llombrígol,
Omòplat, l’estómac resistent,
Mirar només al nord, perquè la vista
No topi contra el sol i no es desviï,
Sonoritat del verd, la mamella vermella,
D'Orient, ni la romanitat, només Jerusalem,
Un escamot de gossos rovellats
I el cel que és un mirall
Enteranyinat d'esquerdes,
La destralada fusta arreu
i arreu l'enyor de l'arbre en els taulons.


ORFEU

Desinfernat, Orfeu,
sense la veu aflautada,
desprès de la disfressa,
n'ha tingut prou de dees
capritxoses i herois,
s'ha fet tècnic de so,
no busca cap ascens,
sols la facilitat,
la llum del sol,
quina felicitat,
només empaitar nimfes
ben ximples i alegroies,
tonades enfadoses per un bes
encara amb gust de riure.
És cert, durant un temps
va fer de guia per senyores grans,
orfe amb ulleres de sol
que es deixava estimar
per les turistes soles,
davant d'un suc de mango
els confessava:
"Euridice era l'infern,
ara només m'agrada
la flora margenera
i la fauna que abunda".


(B)MW
Pels carrers de Barcelona duies els compliments del meu amor com rams de flors de cap per ‘vall, els meus petons com penjaments.

VERGER
750 anys de paraules catalanes

En declinament, desliberar, tala, tristícia, criances, volenterosament, trespassament,
oir, verger, desplaer, significança, despoderats, beneït, mal sana, desemparar, defalliment, desgrat, flaó, si li venia sabor, dematí, tant solament, la vida perdurable de paraís, e que desemparassen lo món, cabirol, sageta, ventura, raó, usança, mortificar, haver menys glòria, inclinar, delit carnal, aspra vida. Ramon Llull (1283)

Moixarra, vestigi, torbera, tíbies, saó, termes, esquena, causa, súplica, os, nus, nosa, tàntal, soga, de sobines, sòcol, necrosi, penó, borges, veces, aspersor, pedregar, punyida, arracada, arquers, castor, calostre, asclar, bòria, bursada, alum, bruel, atol, berena, aviciar, jacint, llatzerat, lluita, vírgula, matís, òbit, alvèol, amiant, armentera. DIEC (2006).

"Lavors los seus ulls foren en plor, y lo seu cor en tristícia"
Ramon Llull, Llibre d’amic i amat

Córrer la taronja

Els pinyols de la taronja
JORDI JOAN
Recensió de "Córrer la taronja", d'Albert Roig

L’esdeveniment poètic dels últims anys és rodó, flairós i evocador com la més ideal de les taronges. En recollir en un sol llibre tota la seva producció en vers, esporgada amb geni, Albert Roig ha aconseguit una obra d’una rara qualitat, que fa bona la dita que la inspiració és la revisió. Què és “Córrer la taronja 1979-2001”? A primera vista, una successió d’estampes edèniques, un etern meravellar-se, amb una exigència formal i estètica excepcional. Roig és, sens dubte, un antiprosaic. I no perquè ens digui res d’una profunditat excepcional, sinó perquè sap que el tema del poema no és altre que la poesia.

“Córrer la taronja” és una obra densa —cinc llibres reduïts a un de sol—, però neta, sense enfarfec barroc —malgrat la fama de Roig—, perquè res no hi és gratuït des d’un punt de vista estètic. És també una obra vitalista, i en aquest sentit sobta que la sofisticació estètica no s’apliqui a un paisatge mental desolat, ni a un paisatge civil urbà, sinó a dos terrenys que podrien semblar-li hostils: el món rural, idealitzat, i el món de l’adolescència. Tots dos vistos, això sí, des de la quarentena a Barcelona.

És una poesia abstracta? Mai. Albert Roig és eminentment un paisatgista, amb dues devocions constants i que es confonen: l’Ebre i l’adolescència. El poeta, fill de Parmènides, porta més de vint anys banyant-se en aquest riu. Sempre és el mateix bancal en flor, on la fruita tot just apunta. Fill també de Plató, porta més de vint anys en una rectificació constant dels seus poemes juvenils a la recerca de l’original. Hi ha en això una paradoxa. Nefertiti fascina perquè és un rostre adolescent amb una expressió de plena maduresa. La poesia de Roig és una operació igualment impossible: l’adolescència maduradament despullada dels seus vels més fatus.

Roig elabora un discurs sobre l’essència de la poesia, de la mateixa manera que l’art contemporani discurseja sobre el color o la forma, més enllà de la representació. Ara bé, el poeta parteix sempre d’un motiu o una vivència reals, encara que el seu art consisteix a treballar les figures —com un pintor o un músic— fins assolir una textura, una atmosfera, personalíssima, esborrant més que traçant. Sovint les pinzellades amaguen el motiu del quadre i els arbres no deixen veure el bosc. Però la poesia de Roig no és conceptual, ni abstracta, ni es confon amb l’esoterisme. Roig utilitza a més una sintaxi forçada, recargolada —i en això sí que barroqueja— que elimina conjuncions: un camí de còdols sense ciment, per recorre’l sense pressa. A còpia d’esborrar en queda, no el pinyol, que la taronja ja rarament en té, sinó un escampall de llavors, que tal vegada floriran en el lector. Roig ens ofereix la bellesa a partir d’informacions incompletes, desdibuixades, imprecises: “Vosaltres, espectres de mà amputada”, cita. El lirisme de l’el•lipsi, la mancança evocadora. Sap que no és la totalitat sinó el fragment allò que fa estremir, de plaer, o de por. Les orelles del llop. I ja ho va dir T.S. Eliot: els poemes que ens acompanyen són els que se’ns resisteixen.

D’altra banda, Roig ha moderat una extemporània predilecció per les formes dialectals, que ningú no perdonaria a un barceloní, per exemple. Ara bé, escriure en el català de Tortosa li ha servit per defugir l’argot poètic convencional. En Roig, les paraules claus són primigènies, lluny d’artifici: “sal, aigua, arbres, riu, fruites, cel, pells, nuesa”. Més que “sentit”, “sentida”. Així mateix, no li importa massa escriure sobre l’Aretusa sense haver-la vist mai, i no importa massa si la imagina, falsament, amb sallents i gorgues. El seu missatge és eurítimic i estètic, perquè feliçment, Roig sap que la poesia també és un gènere de ficció i que la seva veritat és la seva bellesa.

S’ha escrit que Roig és el primer dels “quatre grans” de la poesia catalana recent —amb Enric Casasses, Arnau Pons i el traspassat Andreu Vidal— que poleix i ordena la seva obra. Tots ells han conreat una poesia allunyada de l’experiència, on l’oïda, és a dir, la llengua, preval sobre els ulls. Són quatre autors allunyats de la influència de la poesia antilírica anglesa, que tant de mal ha fet a la poesia castellana i, de retruc o no, a la catalana. En diferent grau van estar en contacte amb Blai Bonet i han admirat Miquel Bauçà. Les drogues han jugat un paper important en la vida de com a mínim tres d’aquests noms, amb implicacions directes o indirectes en la seva activitat creativa. En aquest sentit, Albert Roig veu el poeta com un demiürg, a la ratlla de la follia i el somni.

Al tortosí li agrada abeurar-se de poesies amarades de sensualitat, com la neogrega i la brasilera. En castellà, de dos difunts enemics de la claredat com César Vallejo i Lezama Lima. En català, no és exagerat dir que Albert Roig ha contribuït decisivament a obrir un camí, després de dues dècades de predomini de la poesia de l’experiència, que ha combatut amb versos i proses. Val a dir que un aspecte que distingeix Albert Roig d’altres col•legues és la seva curiositat estètica més enllà de la “galàxia Gutenberg”. Roig segueix l’evolució de les arts plàstiques i el teatre, i, sobretot, de la dansa, que és plàstica i rítmica.

Els capítols de “Córrer la taronja” es titulen com les seves obres anteriors, amb l’afegit de dos de nous, corresponents a la seva primera etapa. Hi ha 15 poemes nous, però sobre temes també vells. D’altra banda, Roig ha après que el vers llarg s’ajusta més al cabal de la seva poesia, al seu art major (era una falla de “Que no passa”). També ha aconseguit un major virtuosisme en la identificació de so i sentit, en la revelació per la forma. Fins i tot el seu ús de mètrica i rima, assonant, passa desapercebut. Finalment, cal dir que aquest compendi no liquida l’al•lucinogen “Córrer la taronja” de fa prop de quinze anys, ni “La vestidora i el dol”, on trobem ja una veu madura. Tanmateix, després de la fascinació per aquesta virtuosa refosa, sorgeix una pregunta. Fins quan aquesta imatgeria? Fins quan l’etern adolescent de sal?

Recensió de “Córrer la Taronja”, Albert Roig. Edicions 62-Empúries, Barcelona.
Apareguda a la revista “Transversal”.

afÀsia

Sílfides

A ple sol, sílfides
d’enfebrades sines,
cada batec
insufla sang,
la carn no és
del tot corpòria,
és flama sinuosa
de rosa i té sentit,
dos xiprers encarnats,
preàmbul
de no sabem el què.

S’abat
entre negror de núvols
l’espectre del crepuscle,
crepiten les fogueres,
la flamant flaire de pollancres
que s’escampa, deixa enrere
bassals iridiscents
-i deletèries-
les sílfides que hi eren.

Lluerna

M’he acostat a la mort
com qui es mira a un bassal,
no he buscat els colors,
sinó la claredat,
he cercat d’heure alhora
la lluerna i l’escala.

Afàsia

I

No descórrer les cortines,
traspassar-les,
així sacrificar l’afàsia
i falcar la meravella
que esborrona,
solució anhelada
que fixa, tornassola i apuntala
l’emulsió a les vèrtebres, el sacre
vertigen en la contemplació,
de la vulva i de l’annus
domine, l'adovellada
volta, el planetari, al centre
l’ull de peix, d’aquari
de deliri antropocèntric,
del nen entremaliat que juga
al cosmos sense déu,
sense ningú que tiri els daus,
seriós en el capficament del joc,
la seva llibertat absorta,
duu un somriure que no es veu.

II

L’infant a les altures
d’un oxigen massa dolç,
no és el retraïment
que duu l’embriaguesa,
és expansiva i transparent,
una airejada testa als finestrals,
atenta al pas de l’oreneta que podria
agafar amb la mà,
sentir com n’és de fràgil el batec
i l’ossada menuda
i no esclafar-la.

Sedàs

Fer-ne visible els trets,
no deixar rastre –esporgar-
esvanir-se, esbandir,
evaporar-se al sedàs,
pur solatge de pedra irreductible
entre la terregada,
sumir-esborrar-se
fins l’esborronament,
el sediment, sement que vol delir-se
en el delit de vulva,
delicte de perfil
-sense profit- volàtil,
avar i derelicte,
l’estreta escapatòria
d’avarats,
l’amor, el rumb,
les ales i el velam,
el color de la terra.

Rella

Desparar taula, reprendre
l’escriptura ajornada,
el fil per fer del laberint,
un canemàs
per aprehendre veritats com pomes,
per escampar
ramats d’ocells com pinyes
en branques cadavèriques,
les ratlles com arbustos ennegrits,
l’arrasament del foc,
rèplica exacta d’arrels
xuclant de l’aire aliment,
fins a les altes fulles
en un viatge breu
mancat de fonament i de senderi.

Exorcisme

A la vora del dolor, l’espelma,
arran del mal, que el vetlla,
l’escopidor de dol, conjura
arran del mal, la vela,
que el convoca a cops d’esclop,
el colpidor d’imatges,
el cec matalasser que espolsa el mal,
fa que se’l mira malament,
tracte a baqueta sense contemplació,
fins que se’n va, amb passes de suro,
retractat, l’usurpador
amb la malura refeta en un garbuix,
la malifeta en un farcell
fins a les finestrelles,
amoniacal, premonitori
i anant-se’n en olor
de sofre i mandarines.

Accepció
Forget-me-not:
herba anual
de flors principalment
blavoses, fulles simples
enteres, i de fruits
escabres,
boraginàcies, en són
quatre les núcules.

Així la bellesa, en el millor dels casos, passada pel sedàs del diccionari. O enveja d’una flor:

Tenir definició
i sense haver
de menester sentit,
ni pensa, ni memòria,
sense ser excepció.

Lul.liana

Un cabirol
en declinament,
si li venia sabor
mal sana,
delit carnal,
tan solament
la vida perdurable
de paradís
o haver menys glòria,
aspra vida
e que lo món desemparassen.

Paradís

L’escomesa,
els ulls badats,
la daina refiada quan es gira,
bategant
—cau al parany d’unglots—
i ara es regira
cada cop menys,
a poc a poc
tornant-se erta.

Rapsòdia

Rep una pedregada de codony sota de l’arbre en plena cara. Li resten sols ungles trencades i unes mans diminutes, maldant per transportar la muntanya a cal sant. Com una musaranya que no pensa, empetitida d’ulls. Desferra que abjura del seu pèl, del pàlpit de la sang i dels estels. Llatina i bàrbara i desmemoriada, que no coneix d’on li vénen les eines, ni el gust ferruginós de l’aigua.

...

Vaig veure un àngel amb la camisa per fora, un verd de bassa espessa de gripaus i una renglera de fruiters per identificar. Vaig escoltar, com una esgarrifança, un espiadimonis en vol ras, la tremolor tibant de corda d’instrument entre la sopitesa de finals d’agost. I vaig sentir l’olor de netedat en els llençols plegats amb cura per la mare i el fill, un blau irrepetible d’arcàngel bizantí que el temps ha profanat i que els iconoclastes, el sol i la intempèrie han malmès afortunadament per sempre.

...

Mediterrània condició d’escena immemorial. Venus morenes descobrint-se l’orella amb gest morent, l'escampadissa de la cabellera al vent, la seva olor de pa de blat, la pell d’oliva, els ulls d’ametlla i pell color de mel o d’avellana. Es fa l’etern retorn: la nit de sant joan, des del febrer, s'anava preparant, un llarg despullament.

...

Guaita el noi tímid, bandejat, amb una paperina de bones intencions, no val per estrafer l’arquer, perquè buiracs i fletxes no li diuen res. S'estima més de no fixar el color de la mar abans que el sol doni la cara, a l'hora en què els matisos encara titubegen. I guarda una afecció per tot allò imprecís, pel tombant de l’esfera i pel revolt on s’acaba un país i comença un camp d’herba.