Rep una pedregada de codony sota de l’arbre en plena cara. Li resten sols ungles trencades i unes mans diminutes, maldant per transportar la muntanya a cal sant. Com una musaranya que no pensa, empetitida d’ulls. Desferra que abjura del seu pèl, del pàlpit de la sang i dels estels. Llatina i bàrbara i desmemoriada, que no coneix d’on li vénen les eines, ni el gust ferruginós de l’aigua.
...
Vaig veure un àngel amb la camisa per fora, un verd de bassa espessa de gripaus i una renglera de fruiters per identificar. Vaig escoltar, com una esgarrifança, un espiadimonis en vol ras, la tremolor tibant de corda d’instrument entre la sopitesa de finals d’agost. I vaig sentir l’olor de netedat en els llençols plegats amb cura per la mare i el fill, un blau irrepetible d’arcàngel bizantí que el temps ha profanat i que els iconoclastes, el sol i la intempèrie han malmès afortunadament per sempre.
...
Mediterrània condició d’escena immemorial. Venus morenes descobrint-se l’orella amb gest morent, l'escampadissa de la cabellera al vent, la seva olor de pa de blat, la pell d’oliva, els ulls d’ametlla i pell color de mel o d’avellana. Es fa l’etern retorn: la nit de sant joan, des del febrer, s'anava preparant, un llarg despullament.
...
Guaita el noi tímid, bandejat, amb una paperina de bones intencions, no val per estrafer l’arquer, perquè buiracs i fletxes no li diuen res. S'estima més de no fixar el color de la mar abans que el sol doni la cara, a l'hora en què els matisos encara titubegen. I guarda una afecció per tot allò imprecís, pel tombant de l’esfera i pel revolt on s’acaba un país i comença un camp d’herba.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada