El llom encès de ginesteres,
els camps eixarreïts del groc,
el cel difuminat
d’un blau de plom,
el blau disminuït
d’un cel encès
al plomatge blavís
de la garsa atordida,
els ramats brostejant
l’esverdissat que resta
i la pugna entre el sol
i l’arrel d’olivera,
entre el verd argentat
i l’aspror de l’escorça,
el perfum del fonoll
travessant la ginesta,
aturades les garbes,
torts lingots apilats
les males herbes rosses,
desfeta cabellera,
un falcó pelegrí
aturat al zenit,
damunt dels canyissars,
de les arbredes,
l’altíssim daura els blats
mentre daura les vides,
els avis aturats
s’esperen el viatger
i amb el bastó nuat
li indiquen les adreces,
l’avís al foraster
justifica una tarda,
encara de més lluny
el bacallà daurat
justifica el capvespre
i la sal de la terra,
a la vila allunyada
darrer esclat de blancor,
primer recolliment
quan la terra es refreda,
per escalfar-se el cor
un bon glop de vi negre.
29.6.06
28.6.06
CONTRA LA POESIA TEL.LÚRICA
Crítica de "Arbreda", de Perejaume
UT PICTURA POESIS: DISCURS SOBRE ELS POETES TEL.LÚRICS
La fusió entre el nacionalisme cartogràfic, fetitxista dels mapes, l'afany cartesià i enciclopèdic, que amaga un eixorc desig de puresa, i la redempció d'aquests dos apetits per part d'un suposat art espiritual o new age pot produir, a aquestes alçades, productes tan insòlits i atractius com inquietants. Amb "Arbreda", Perejaume pot haver fundat la poesia tel·lúrica catalana. L'artista ha begut a bastament de Verdaguer, de qui n'admira el guany de sentit que obté en vessar sobre una obra paraules recollides sobre el mateix terreny a què fa referència. De la mateixa manera, Perejaume utilitza la toponímia, la bellesa d'alguns mots segregats i petrificats 'in situ'. També n'elogia la visió panoràmica, a vista d'ocell, que dóna del país, com el Petrarca del Monte Ventoso.
Puc dir que Arbreda és un llibre interessant, dels millors que s'hagin publicat en català els últims tres anys, i dels més "originals". En la lectura dels seus versos, en la seva tria de mots, s'experimenta a voltes un extremiment, que ve de la combinació de reconeixement i d'estranyesa, i en la densitat poètica, com en un text de Ramon Llull. Ara bé, enceta un camí que porta a l'anorreament. Dóna les claus d'un tresor limitat i llança a l'aigua moltes més claus de molts més cofres de dimensió insondable. Cap tradició no és un bagul sense fons, i encara menys la catalana, amb tantes baules perdudes a mig collaret. El dilema de ser "absolutament modern" o deixar-se guanyar pel reconeixement sense estranyesa, cada vegada més temptat per allò que es coneix i més refractari a allò que desafia.
Escriu Emil Cioran que per entendre un país cal llegir-ne els mals escriptors -posem per cas el reaccionari i gallinaci Josep Pla, en el cas de Catalunya- perquè s'hi reflecteixen tots els defectes locals, mentre que els bons escriptors acostumen a experimentar un estranyament respecte a la seva societat.
"Arbreda", que és un llibre de llarga maduració, potser deu anys, pot ser el millor fruit, tardà i exquisit, d'un clima cultural que al llarg de més de vint anys ha donat una collita més aviat minsa i poc apta per a l'exportació. Un estat d'opinió que es podria resumir en la creença que l'artista s'hi fa com els tomàquets o les cebes; que l'artista no és aquell que es desarrela, que pren distància per poder jutjar, sinó aquell que s'enfanga, que s'enfonsa en un indret de naixement que ja no és atzarós sinó transcendental -"No l'atzar ni cap fosca ventura m'han fet néixer a.... só pirinenc", que deia aproximadament J. V. Foix (ho escric de memòria des de Lisboa). Una ideologia que repeteix fins a creure-s'ho que per ser universal cal ser local, com si n'hi hagués prou amb ser local, i que pensa de debò que Miró, Dalí o Tàpies, més que art! , han fet art català. Quan l'adminicle que acompanya simbòlicament l'artista ja no és el telescopi, sinó el microscopi. Encara que, no és la pèrdua d'escala una de les característiques de l'art contemporani?
Primer fou la paraula
No conèixer quin pastor en concret, o quin pagès, o quin caçador, va batejar una determinada collada, o cim, o arbreda, suposa un anonimat molt proper a la divinitat. Déu o el seu folc. Perquè també el folklore, en la tradició romàntica germànica, concedeix atributs transcendentals al poble. Els països comunistes van exaltar convenientment aquestes emanacions incontaminades de l'ànima popular -vegeu Kundera-, però també els feixismes se'n serviren. En aquest cas, però, l'afany cohesionador elimina tota vel·leïtat comunitarista: la multitud és incapaç de prendre cap Palau d'Hivern, perquè és una unitat afectiva, però no de voluntat. La massa encara té menys cohesió: només està unida per un mateix focus d'atenció, generalment aliè a la seva experiència quotidiana. El feixisme tracta d'esclafar el públic, fonament de la democr! àcia, l'únic que pot debatre, interactuar, intervenir. Una vegada més, estem davant d'intents de desenfocar l'home com a centre del debat -ètic o estiètic- per convertir-lo en el rerefons: en dissoldre'l com a part del paisatge, que seria l'únic que comptaria. Un fals retorn a la natura com a pretext per anar més lluny en la deshumanització. Els totalitarismes podrien ser qualificats de paisatgismes morals i polítics: hi ha quelcom més potent i més pur que la vida d'un home, quelcom embolcallat d'unitat i eternitat, davant del qual no hi ha més opció que esborrar-se. Es difumina la condició humana i es magnifiquen les condicions de la vida humana. El folclore vindria a ser el paisatgisme de les arts escèniques: una vegada més, la voluntat de fer passar per natural allò que és cultural; que també és fer passar per allò més veritable i essencial el que és més artificiós i arbitrari.
Vaig molt o poc errat? Per una vegada, recorro a un criteri d'autoritat, per recordar que Michelangelo va encunyar el mot "paisatgisme" amb voluntat despectiva. I en tot cas, no és la teoria la que confirma la bellesa, sinó la bellesa la que confirma la teoria.
(Nota) Ut pictura poesis: En llatí, “Com la pintura, la poesia”.
UT PICTURA POESIS: DISCURS SOBRE ELS POETES TEL.LÚRICS
La fusió entre el nacionalisme cartogràfic, fetitxista dels mapes, l'afany cartesià i enciclopèdic, que amaga un eixorc desig de puresa, i la redempció d'aquests dos apetits per part d'un suposat art espiritual o new age pot produir, a aquestes alçades, productes tan insòlits i atractius com inquietants. Amb "Arbreda", Perejaume pot haver fundat la poesia tel·lúrica catalana. L'artista ha begut a bastament de Verdaguer, de qui n'admira el guany de sentit que obté en vessar sobre una obra paraules recollides sobre el mateix terreny a què fa referència. De la mateixa manera, Perejaume utilitza la toponímia, la bellesa d'alguns mots segregats i petrificats 'in situ'. També n'elogia la visió panoràmica, a vista d'ocell, que dóna del país, com el Petrarca del Monte Ventoso.
Puc dir que Arbreda és un llibre interessant, dels millors que s'hagin publicat en català els últims tres anys, i dels més "originals". En la lectura dels seus versos, en la seva tria de mots, s'experimenta a voltes un extremiment, que ve de la combinació de reconeixement i d'estranyesa, i en la densitat poètica, com en un text de Ramon Llull. Ara bé, enceta un camí que porta a l'anorreament. Dóna les claus d'un tresor limitat i llança a l'aigua moltes més claus de molts més cofres de dimensió insondable. Cap tradició no és un bagul sense fons, i encara menys la catalana, amb tantes baules perdudes a mig collaret. El dilema de ser "absolutament modern" o deixar-se guanyar pel reconeixement sense estranyesa, cada vegada més temptat per allò que es coneix i més refractari a allò que desafia.
Escriu Emil Cioran que per entendre un país cal llegir-ne els mals escriptors -posem per cas el reaccionari i gallinaci Josep Pla, en el cas de Catalunya- perquè s'hi reflecteixen tots els defectes locals, mentre que els bons escriptors acostumen a experimentar un estranyament respecte a la seva societat.
"Arbreda", que és un llibre de llarga maduració, potser deu anys, pot ser el millor fruit, tardà i exquisit, d'un clima cultural que al llarg de més de vint anys ha donat una collita més aviat minsa i poc apta per a l'exportació. Un estat d'opinió que es podria resumir en la creença que l'artista s'hi fa com els tomàquets o les cebes; que l'artista no és aquell que es desarrela, que pren distància per poder jutjar, sinó aquell que s'enfanga, que s'enfonsa en un indret de naixement que ja no és atzarós sinó transcendental -"No l'atzar ni cap fosca ventura m'han fet néixer a.... só pirinenc", que deia aproximadament J. V. Foix (ho escric de memòria des de Lisboa). Una ideologia que repeteix fins a creure-s'ho que per ser universal cal ser local, com si n'hi hagués prou amb ser local, i que pensa de debò que Miró, Dalí o Tàpies, més que art! , han fet art català. Quan l'adminicle que acompanya simbòlicament l'artista ja no és el telescopi, sinó el microscopi. Encara que, no és la pèrdua d'escala una de les característiques de l'art contemporani?
Primer fou la paraula
No conèixer quin pastor en concret, o quin pagès, o quin caçador, va batejar una determinada collada, o cim, o arbreda, suposa un anonimat molt proper a la divinitat. Déu o el seu folc. Perquè també el folklore, en la tradició romàntica germànica, concedeix atributs transcendentals al poble. Els països comunistes van exaltar convenientment aquestes emanacions incontaminades de l'ànima popular -vegeu Kundera-, però també els feixismes se'n serviren. En aquest cas, però, l'afany cohesionador elimina tota vel·leïtat comunitarista: la multitud és incapaç de prendre cap Palau d'Hivern, perquè és una unitat afectiva, però no de voluntat. La massa encara té menys cohesió: només està unida per un mateix focus d'atenció, generalment aliè a la seva experiència quotidiana. El feixisme tracta d'esclafar el públic, fonament de la democr! àcia, l'únic que pot debatre, interactuar, intervenir. Una vegada més, estem davant d'intents de desenfocar l'home com a centre del debat -ètic o estiètic- per convertir-lo en el rerefons: en dissoldre'l com a part del paisatge, que seria l'únic que comptaria. Un fals retorn a la natura com a pretext per anar més lluny en la deshumanització. Els totalitarismes podrien ser qualificats de paisatgismes morals i polítics: hi ha quelcom més potent i més pur que la vida d'un home, quelcom embolcallat d'unitat i eternitat, davant del qual no hi ha més opció que esborrar-se. Es difumina la condició humana i es magnifiquen les condicions de la vida humana. El folclore vindria a ser el paisatgisme de les arts escèniques: una vegada més, la voluntat de fer passar per natural allò que és cultural; que també és fer passar per allò més veritable i essencial el que és més artificiós i arbitrari.
Vaig molt o poc errat? Per una vegada, recorro a un criteri d'autoritat, per recordar que Michelangelo va encunyar el mot "paisatgisme" amb voluntat despectiva. I en tot cas, no és la teoria la que confirma la bellesa, sinó la bellesa la que confirma la teoria.
(Nota) Ut pictura poesis: En llatí, “Com la pintura, la poesia”.
CONTRA EL PAISATGE
En les pàgines que segueixen he intentat bastir una dissertació sobre paisatge i ordre, paisatge i desordre; natura disfressada de cultura, cultura disfressada de natura; paisatge i ecologia; paisatge i subjecte, paisatge i societat; sobre el sublim, sobre l'artifici, i, encara sobre els artistes tel.lúrics. Jordi Joan Baños, Barcelona-Lisboa, estiu 2004.
Contra el paisatge
La història de l'art poques vegades ha adoptat formes tan artificioses, falses i malintencionades com en el paisatgisme occidental. En rares ocasions els artistes han dedicat tants esforços a un gènere tan estèril i esterilitzant. Doblement estèril si tenim en compte que es vol un homenatge a la "mare natura": principi generador, u primordial i imatge terrenal de l'absolut, etern i complet. Tanmateix, llevat d'alguna excepció, no hi ha res més mancat que un "quadro de paisatge". Això és així perquè, en rigor, la representació de la natura no pot ser objecte artístic.
Certament, pot semblar que la natura, en la seva doble condició d'atemporalitat i de "perpetuum mobile" li pot conferir algun interès. No ho crec pas: per sobre de tot, la natura és inanimada. El cosmos pot tenir un interès científic, i àdhuc filosòfic -i en aquest sentit, fins a un cert punt, estètic- però mai artístic. Només la condició humana, les passions humanes, són susceptibles i dignes de representació artística. A efectes artístics, la representació de la natura només és vàlida com a metàfora d'alguna passió humana, o com a projecció d'un estat d'ànim de l'artista, però no 'per se'. Perquè emmarcar el cosmos sempre donarà com a resultat una "natura morta": l'escanyarà, li llevarà l'alè vital. Evidentment, plantar el cavallet al mig del bosc, o prendre apunts del natural, poden ser exercicis d'estil, poden afin! ar la traça amb el llapis o el pinzell: una vegada més, estem parlant de "natures mortes". Agafeu un quadre de Carl Friedrich i treiu-ne la figura humana: el monjo a la platja, el muntanyer d'esquenes. No en queda res. Aquesta realitat nomès canvia quan comença a trontollar l'art figuratiu, potser a partir de Cézanne, quan qualsevol objecte -o subjecte-, fins i tot la natura, no és més que un pretext per a un discurs sobre el propi art i una exploració dels seus fonaments, la seva essència i els seus límits. Aleshores ja som a les portes de la "bellesa lliure" kantiana.
Una vegada més, vull distingir entre experiència i representació artística. És clar que és lícit que Kant parli del "sublim dinàmic" en referència a les tempestes o altres manifestacions de la natura que desborden els nostres sentits: naturalment que estem davant d'una experiència estètica. Però l'interès artístic de la seva representació deshumanitzada és una altra història. D'altra banda, jo diria que el sublim és el que està al límit de ser imperceptible, no el que ens desborda. Sublim no vol dir subjugador, sinó tot el contrari. No és el que esclafa per la seva magnitud, sinó el que eleva per la seva subtilesa. Però això ens portaria a una altra discussió.
Naturalment, qualsevol art és ofici i artifici. Tanmateix, el paisatgisme és el més trampós de tots els gèneres, des del moment que vol fer passar la cultura -una cultura- per natura. El paisatgisme ha estat també el més reaccionari de tots els gèneres pictòrics. Aparentment elimina l'home, però en realitat hi projecta tots els seus prejudicis -que no les seves pròpies passions contemplades artísticament. Aparentment presenta un paisatge intemporal, atura el temps, sense rastre dels homes peribles ni de les seves obres fugaces: en realitat, no és símptoma de deseiximent del temps, sinó tot el contrari, sovint és un mirar cap a una altra banda en moments històrics de canvi accelerat. La resposta bucòlica és una resposta equivocada -o de mala fe- a la qüestió plantejada per les mutacions d'ordre ideològic, social, polític i cultural. Ha estat! , massa sovint, la temptació de justificar l'arbitrarietat d'un determinat ordre social amb l'apel·lació a un altre ordre superior i immutable: el de la natura.
Les lectures que se n'acostumen a fer són encara més abominables i conservadores. Davant d'un paisatge bucòlic, d'una estampa harmònica, s'interpreta com un reflex d'un amable ordre social. Ara bé, davant del desordre o la desmesura ocasional d'algun paisatge romàntic, el comentarista alliçonat no ho interpretarà en clau de desequilibri social, sinó subjectiu: es tracta d'un desordre de la personalitat o "del conflicte entre artista i societat". És un exemple esplèndid de la proverbial esterilitat artística de la burgesia comercial i manufacturera, que va en paral·lel als seus intents d'erigir-se en dipositaris -vegi's qualsevol obra del lamentable i pretensiós professor Thomas Mann-, ja no de la cultura occidental urbana, sinó de la cultura en general.
La cultura és el contrari de la natura. La cultura es fa contra la natura. És contranatura, en el sentit que va contra les inclinacions i els prejudicis; i contra la recol·lecció i la caça menor a què ens predestinava la natura. El cultiu és la superació de la recol·lecció, de l'estat de natura. No cal dir que a Occident, des de la polis grega fins a la Catalunya de 2004, la cultura, companya de viatge i coartada de la civilització, s'ha produït a les ciutats, ni a pagès, ni a les comarques. Fora de l'urbs només s'hi pot criar un Marià Vayreda: l'escola olotina versus Miró, Dalí i Picasso, versus Barcelona i, sobretot, versus París, és a dir, la metròpoli del moment.
D'altra banda, el paisatge sempre és moral, perquè l'ordre o el desordre, la vitalitat o la decadència, estan en l'ull. I des del punt de vista de les arts seqüencials, la natura és un pèssim protagonista, des del punt de vista d'un guió: en realitat no canvia. Només muda de pell, per tornar al punt d'origen. Ara bé, aquest caràcter cíclic l'acosta al temps religiós. Sense oblidar que les estacions, recurrents en determinat art, no són universals, ja que no existeixen entre els tròpics.
Val a dir que la natura no ha estat mai protagonista de l'art occidental, fins a l'edat moderna. La relació entre l'home i la natura ha estat conflictiva des de la nit dels temps. Només quan la natura deixa de ser una amenaça important, només quan els perills provenen gairebé exclusivament de la civilització i no de la natura -que ha estat "vençuda"-, dels altres homes i no d'animals més pilosos o de llamps divins, només quan es percep que la pròpia natura, i no l'home, amb un creixement demogràfic accelerat, és l'amenaçada, se li comencen a fer retrats, en comptes de retrets. Els mateixos burgesos holandesos, anglesos o francesos que desforesten el país, en fan l'esquela.
En contra del que pot dictar el sentit comú, el paisatgisme no representa cap mena de vinculació autèntica a la natura, sinó que pressuposa una voluntat testimonial d'allò que s'està liquidant. Ni l'art rupestre, ni l'art dels aborígens, ni el de cap poble que visqui realment lligat a la natura, cau en l'aberració de representar de forma "realista" la natura. La natura pot servir, això sí, de rerefons o contrapunt: a la figura humana, a les seves construccions, a les seves ruïnes...
Tal com va dir Mircea Eliade, el monoteisme va permetre l'explotació desacomplexada de la natura -dels seus recursos- en dessacralitzar els boscos, els rius, les muntanyes i els fenòmens meteorològics. La divinitat, que havia estat unida des de la nit dels temps a aquests fenòmens, que morava en la natura i s'hi confonia, va quedar reclosa en llocs de culte que remetien directament a una esfera sagrada abstracta i sense intermediaris naturals. El monoteisme no solament va acabar amb el politeisme, sinó també, a la llarga, amb el panteisme (malgrat la revifalla orientalitzant d'un Francesc d'Assís o un Ramon Llull). La divinitat es civilitza -i en el cas cristià, a més d'això, s'humanitza, pren una dimensió antropomòrfica -n'era precedent la natura divina d'alguns emperadors. No era el cas dels politeismes mediterranis, ni celtes, ni és el cas de l'hinduisme o de les rel! igions animistes africanes o americanes. El protestantisme anirà encara més enllà, en liquidar les restes de politeisme pròpies del cristianisme catòlic (pervivència del culte utilitari a desenes de sants, romeries, curanderos, etc.), que en el cas de l'Amèrica hispànica havia convertit la 'pachamama' o mare natura en la Verge Maria.
Vull recordar que la cultura grega i romana era una cultura urbana. L'Edat Mitjana, durant la qual Europa es desurbanitza -el cas de Roma és exemplar- no suposa una recaiguda en el panteisme (malgrat els càtars o els franciscans) per part de les elits creadores de cultura (encara que en el camp de les creences populars tenim testimonis que sí que ho confirmarien, per exemple en les cartes de capellans de l'Espanya visigòtica que malden per eradicar les supersticions dels seus feligresos). L'urc amb què la Inquisició s'acarnissarà amb les anomenades "bruixes" dóna idea de fins a quin punt la natura continuava sent "sobrenatural" per a la major part del poble. Lamentablement, les representacions pictòriques que es conserven de l'època, murals d'esglésies, etc., no ens serveixen per il·lustrar aquestes creences. L'underground! 33 visual, si n'hi havia, ha quedat consumit pel temps (amb l'excepció de nombrosos capitells romànics, decididament irreverents i pagans). Sortosament, a les faules i contes tradicionals europeus, codificats i adornats als segles XVIII i XIX per Lafontaine, Perrault o els Grimm -o al 'Kalevala' finlandès-, encara s'ensuma el bosc com a lloc d'ombra i misteri impenetrable.
Vull puntualitzar que quan parlo de paisatgisme, em refereixo a l'occidental. Moltes de les afirmacions no són aplicables a la representació pictòrica de la natura en la cultura xinesa. Efectivament, si els artistes grecs o els romans es van desinteressar de la natura, no és aquest el cas dels xinesos. Ens han arribat moltíssims gravats xinesos entre els segles VI i XI en els quals la natura és el protagonista absolut, sense presència ni rastres humans, o com a màxim, amb l'home com a mera comparsa. I és que a la Xina, on el teisme ha fracassat, i no diguem el monoteisme, la natura conserva la veneració, el misteri i el respecte. Per això no és estranya la seva representació pictòrica, com a protagonista, mil anys abans que a l'Europa depredadora del verd. Una actitud "natural" que enllaça amb l'actitud xinesa davant l'art: l'escriptor xinès contemporani no con! cep l'existència d'un llenguatge literari diferent de l'oral. L'artista no va de puntetes ni parla en falset. No és un creador, sinó un recreador, més que escriptor, descriptor. Un jo molt més atenuat que a Occident, i un nosaltres superlatiu. La natura, per tant, no és mai la projecció romàntica d'una ànima individual.
En el fons, les arcàdies, i tot bucolisme, són segregacions d'una cultura religiosa hegemònica. A l'India, per exemple, o en el món musulmà, àmbits on tota la cultura -literària, plàstica o dramàtica- continua dins la mateixa placenta que la religió, succeeix com a l'Europa medieval: l'única expansió pagana és la literatura pastoril (que en el cas indi és cinema pastoril), una vàlvula d'escapament profà. Es tracta d'un reflex molt semblant al que condueix al paisatgisme. De vegades, la taca d’oli de la religió forma un tot no solament amb la cultura sinó amb la política: és el cas de l'umma, en l'islam. Així doncs, el món és vast, pero l’art contemporani no neix a Europa, a Occident, per casualitat. L’art contemporani, que no és més que una part de la cultura conte! mporània, i neix quan aquesta s’emancipa de l’esfera religiosa. La separació entre cultura i religió és una de les grans fites d’Occident, un dels nostres motius d’orgull més legítim.
Contra els jardins
El pagès no és un jardiner del paisatge, i un jardí no és natura, sinó simetrida construïda: un esquema mental esclerotitzat, previsible, amb la dosi justa de canvi; un paisatge segur. Els laberints galants del XVIII són un bon exemple de cultura mal disfressada de natura, amb pellingots. Com més artificiosa fos la indumentària dels hipotètics passejants, millor s'avindrien a aquests esguerros pretesament naturals. Estem davant de la domesticació del marc i dels figurants, d'un escenari artificial per a l'escenificació de la galanteria: la codificació i domesticació extrema de l'instint sexual i de la vanitat. Quanta falta que feia Rousseau.
Tornat al paisatgisme, diria que entra en crisi amb la fotografia i, definitivament, amb l'adveniment del cinema -i la televisió- en colors. La seva aspiració còsmica té en contra el gust contemporani per la fragmentació i l'escepticisme, quan no el menyspreu, per les visions pretesament globalitzadores. Per cert, l'ecologisme no és paisatgisme. N'hi ha prou amb veure els molins d'energia eòlica, que tanta gent desaprova des d'un punt de vista paisatgístic: no estic d'acord amb ells. Fan molt més mal a la vista els suposats molins de la Mancha transplantats a la sortida de Barcelona per Esplugues. D'altra banda, no em veig amb cor de teoritzar sobre qualsevol relació entre l'ecologisme i la nostàlgia de la sacralitat i la unitat perdudes.
Del que tinc menys dubtes, és que el paisatgisme haurà estat un breu parèntesi en la història de l'art. És inexistent o negligible en l'art primitiu, clàssic, medieval, renaixentista, barroc, neoclàssic o contemporani. En el present i en el futur immediat, només me'l puc imaginar com a recurs irònic, com a picada d'ullet. De fet, hi ha en el paisatgisme una voluntat matussera d'imitació d'un original perfecte -la natura- que l'acosta molt al kitsch. Acantonar el que és perfecte, original i àdhuc infinit en una còpia a mida reduïda és com aquelles imitacions de la Monna Lisa o de la Torre Eiffel o de Nefertiti, fetes per a posar al moble del menjador, o més modernament, damunt de la tele, amb o sense tapet. No gaire lluny, per cert, de l'inevitable quadre amb paisatge, casa i riu -amb o sense escena de cacera o bugaderes- que ha! n estat la icona dels pisos obreres en el darrer esglaó de la industrialització, i a les portes de la societat de serveis. Aquesta imitació o representació cau doncs, inevitablement, en el kitsch, llevat que sigui un discurs conscient sobre la imitació i la representació, llevat que el subjecte s'imposi per damunt de l'objecte: només s'evita el kitsch quan l'estèril sacralització de l'objecte -la natura- se substitueix per una sacralització de l'art, que d'alguna manera és també una sacralització del subjecte sensible.
Contra el paisatge
La història de l'art poques vegades ha adoptat formes tan artificioses, falses i malintencionades com en el paisatgisme occidental. En rares ocasions els artistes han dedicat tants esforços a un gènere tan estèril i esterilitzant. Doblement estèril si tenim en compte que es vol un homenatge a la "mare natura": principi generador, u primordial i imatge terrenal de l'absolut, etern i complet. Tanmateix, llevat d'alguna excepció, no hi ha res més mancat que un "quadro de paisatge". Això és així perquè, en rigor, la representació de la natura no pot ser objecte artístic.
Certament, pot semblar que la natura, en la seva doble condició d'atemporalitat i de "perpetuum mobile" li pot conferir algun interès. No ho crec pas: per sobre de tot, la natura és inanimada. El cosmos pot tenir un interès científic, i àdhuc filosòfic -i en aquest sentit, fins a un cert punt, estètic- però mai artístic. Només la condició humana, les passions humanes, són susceptibles i dignes de representació artística. A efectes artístics, la representació de la natura només és vàlida com a metàfora d'alguna passió humana, o com a projecció d'un estat d'ànim de l'artista, però no 'per se'. Perquè emmarcar el cosmos sempre donarà com a resultat una "natura morta": l'escanyarà, li llevarà l'alè vital. Evidentment, plantar el cavallet al mig del bosc, o prendre apunts del natural, poden ser exercicis d'estil, poden afin! ar la traça amb el llapis o el pinzell: una vegada més, estem parlant de "natures mortes". Agafeu un quadre de Carl Friedrich i treiu-ne la figura humana: el monjo a la platja, el muntanyer d'esquenes. No en queda res. Aquesta realitat nomès canvia quan comença a trontollar l'art figuratiu, potser a partir de Cézanne, quan qualsevol objecte -o subjecte-, fins i tot la natura, no és més que un pretext per a un discurs sobre el propi art i una exploració dels seus fonaments, la seva essència i els seus límits. Aleshores ja som a les portes de la "bellesa lliure" kantiana.
Una vegada més, vull distingir entre experiència i representació artística. És clar que és lícit que Kant parli del "sublim dinàmic" en referència a les tempestes o altres manifestacions de la natura que desborden els nostres sentits: naturalment que estem davant d'una experiència estètica. Però l'interès artístic de la seva representació deshumanitzada és una altra història. D'altra banda, jo diria que el sublim és el que està al límit de ser imperceptible, no el que ens desborda. Sublim no vol dir subjugador, sinó tot el contrari. No és el que esclafa per la seva magnitud, sinó el que eleva per la seva subtilesa. Però això ens portaria a una altra discussió.
Naturalment, qualsevol art és ofici i artifici. Tanmateix, el paisatgisme és el més trampós de tots els gèneres, des del moment que vol fer passar la cultura -una cultura- per natura. El paisatgisme ha estat també el més reaccionari de tots els gèneres pictòrics. Aparentment elimina l'home, però en realitat hi projecta tots els seus prejudicis -que no les seves pròpies passions contemplades artísticament. Aparentment presenta un paisatge intemporal, atura el temps, sense rastre dels homes peribles ni de les seves obres fugaces: en realitat, no és símptoma de deseiximent del temps, sinó tot el contrari, sovint és un mirar cap a una altra banda en moments històrics de canvi accelerat. La resposta bucòlica és una resposta equivocada -o de mala fe- a la qüestió plantejada per les mutacions d'ordre ideològic, social, polític i cultural. Ha estat! , massa sovint, la temptació de justificar l'arbitrarietat d'un determinat ordre social amb l'apel·lació a un altre ordre superior i immutable: el de la natura.
Les lectures que se n'acostumen a fer són encara més abominables i conservadores. Davant d'un paisatge bucòlic, d'una estampa harmònica, s'interpreta com un reflex d'un amable ordre social. Ara bé, davant del desordre o la desmesura ocasional d'algun paisatge romàntic, el comentarista alliçonat no ho interpretarà en clau de desequilibri social, sinó subjectiu: es tracta d'un desordre de la personalitat o "del conflicte entre artista i societat". És un exemple esplèndid de la proverbial esterilitat artística de la burgesia comercial i manufacturera, que va en paral·lel als seus intents d'erigir-se en dipositaris -vegi's qualsevol obra del lamentable i pretensiós professor Thomas Mann-, ja no de la cultura occidental urbana, sinó de la cultura en general.
La cultura és el contrari de la natura. La cultura es fa contra la natura. És contranatura, en el sentit que va contra les inclinacions i els prejudicis; i contra la recol·lecció i la caça menor a què ens predestinava la natura. El cultiu és la superació de la recol·lecció, de l'estat de natura. No cal dir que a Occident, des de la polis grega fins a la Catalunya de 2004, la cultura, companya de viatge i coartada de la civilització, s'ha produït a les ciutats, ni a pagès, ni a les comarques. Fora de l'urbs només s'hi pot criar un Marià Vayreda: l'escola olotina versus Miró, Dalí i Picasso, versus Barcelona i, sobretot, versus París, és a dir, la metròpoli del moment.
D'altra banda, el paisatge sempre és moral, perquè l'ordre o el desordre, la vitalitat o la decadència, estan en l'ull. I des del punt de vista de les arts seqüencials, la natura és un pèssim protagonista, des del punt de vista d'un guió: en realitat no canvia. Només muda de pell, per tornar al punt d'origen. Ara bé, aquest caràcter cíclic l'acosta al temps religiós. Sense oblidar que les estacions, recurrents en determinat art, no són universals, ja que no existeixen entre els tròpics.
Val a dir que la natura no ha estat mai protagonista de l'art occidental, fins a l'edat moderna. La relació entre l'home i la natura ha estat conflictiva des de la nit dels temps. Només quan la natura deixa de ser una amenaça important, només quan els perills provenen gairebé exclusivament de la civilització i no de la natura -que ha estat "vençuda"-, dels altres homes i no d'animals més pilosos o de llamps divins, només quan es percep que la pròpia natura, i no l'home, amb un creixement demogràfic accelerat, és l'amenaçada, se li comencen a fer retrats, en comptes de retrets. Els mateixos burgesos holandesos, anglesos o francesos que desforesten el país, en fan l'esquela.
En contra del que pot dictar el sentit comú, el paisatgisme no representa cap mena de vinculació autèntica a la natura, sinó que pressuposa una voluntat testimonial d'allò que s'està liquidant. Ni l'art rupestre, ni l'art dels aborígens, ni el de cap poble que visqui realment lligat a la natura, cau en l'aberració de representar de forma "realista" la natura. La natura pot servir, això sí, de rerefons o contrapunt: a la figura humana, a les seves construccions, a les seves ruïnes...
Tal com va dir Mircea Eliade, el monoteisme va permetre l'explotació desacomplexada de la natura -dels seus recursos- en dessacralitzar els boscos, els rius, les muntanyes i els fenòmens meteorològics. La divinitat, que havia estat unida des de la nit dels temps a aquests fenòmens, que morava en la natura i s'hi confonia, va quedar reclosa en llocs de culte que remetien directament a una esfera sagrada abstracta i sense intermediaris naturals. El monoteisme no solament va acabar amb el politeisme, sinó també, a la llarga, amb el panteisme (malgrat la revifalla orientalitzant d'un Francesc d'Assís o un Ramon Llull). La divinitat es civilitza -i en el cas cristià, a més d'això, s'humanitza, pren una dimensió antropomòrfica -n'era precedent la natura divina d'alguns emperadors. No era el cas dels politeismes mediterranis, ni celtes, ni és el cas de l'hinduisme o de les rel! igions animistes africanes o americanes. El protestantisme anirà encara més enllà, en liquidar les restes de politeisme pròpies del cristianisme catòlic (pervivència del culte utilitari a desenes de sants, romeries, curanderos, etc.), que en el cas de l'Amèrica hispànica havia convertit la 'pachamama' o mare natura en la Verge Maria.
Vull recordar que la cultura grega i romana era una cultura urbana. L'Edat Mitjana, durant la qual Europa es desurbanitza -el cas de Roma és exemplar- no suposa una recaiguda en el panteisme (malgrat els càtars o els franciscans) per part de les elits creadores de cultura (encara que en el camp de les creences populars tenim testimonis que sí que ho confirmarien, per exemple en les cartes de capellans de l'Espanya visigòtica que malden per eradicar les supersticions dels seus feligresos). L'urc amb què la Inquisició s'acarnissarà amb les anomenades "bruixes" dóna idea de fins a quin punt la natura continuava sent "sobrenatural" per a la major part del poble. Lamentablement, les representacions pictòriques que es conserven de l'època, murals d'esglésies, etc., no ens serveixen per il·lustrar aquestes creences. L'underground! 33 visual, si n'hi havia, ha quedat consumit pel temps (amb l'excepció de nombrosos capitells romànics, decididament irreverents i pagans). Sortosament, a les faules i contes tradicionals europeus, codificats i adornats als segles XVIII i XIX per Lafontaine, Perrault o els Grimm -o al 'Kalevala' finlandès-, encara s'ensuma el bosc com a lloc d'ombra i misteri impenetrable.
Vull puntualitzar que quan parlo de paisatgisme, em refereixo a l'occidental. Moltes de les afirmacions no són aplicables a la representació pictòrica de la natura en la cultura xinesa. Efectivament, si els artistes grecs o els romans es van desinteressar de la natura, no és aquest el cas dels xinesos. Ens han arribat moltíssims gravats xinesos entre els segles VI i XI en els quals la natura és el protagonista absolut, sense presència ni rastres humans, o com a màxim, amb l'home com a mera comparsa. I és que a la Xina, on el teisme ha fracassat, i no diguem el monoteisme, la natura conserva la veneració, el misteri i el respecte. Per això no és estranya la seva representació pictòrica, com a protagonista, mil anys abans que a l'Europa depredadora del verd. Una actitud "natural" que enllaça amb l'actitud xinesa davant l'art: l'escriptor xinès contemporani no con! cep l'existència d'un llenguatge literari diferent de l'oral. L'artista no va de puntetes ni parla en falset. No és un creador, sinó un recreador, més que escriptor, descriptor. Un jo molt més atenuat que a Occident, i un nosaltres superlatiu. La natura, per tant, no és mai la projecció romàntica d'una ànima individual.
En el fons, les arcàdies, i tot bucolisme, són segregacions d'una cultura religiosa hegemònica. A l'India, per exemple, o en el món musulmà, àmbits on tota la cultura -literària, plàstica o dramàtica- continua dins la mateixa placenta que la religió, succeeix com a l'Europa medieval: l'única expansió pagana és la literatura pastoril (que en el cas indi és cinema pastoril), una vàlvula d'escapament profà. Es tracta d'un reflex molt semblant al que condueix al paisatgisme. De vegades, la taca d’oli de la religió forma un tot no solament amb la cultura sinó amb la política: és el cas de l'umma, en l'islam. Així doncs, el món és vast, pero l’art contemporani no neix a Europa, a Occident, per casualitat. L’art contemporani, que no és més que una part de la cultura conte! mporània, i neix quan aquesta s’emancipa de l’esfera religiosa. La separació entre cultura i religió és una de les grans fites d’Occident, un dels nostres motius d’orgull més legítim.
Contra els jardins
El pagès no és un jardiner del paisatge, i un jardí no és natura, sinó simetrida construïda: un esquema mental esclerotitzat, previsible, amb la dosi justa de canvi; un paisatge segur. Els laberints galants del XVIII són un bon exemple de cultura mal disfressada de natura, amb pellingots. Com més artificiosa fos la indumentària dels hipotètics passejants, millor s'avindrien a aquests esguerros pretesament naturals. Estem davant de la domesticació del marc i dels figurants, d'un escenari artificial per a l'escenificació de la galanteria: la codificació i domesticació extrema de l'instint sexual i de la vanitat. Quanta falta que feia Rousseau.
Tornat al paisatgisme, diria que entra en crisi amb la fotografia i, definitivament, amb l'adveniment del cinema -i la televisió- en colors. La seva aspiració còsmica té en contra el gust contemporani per la fragmentació i l'escepticisme, quan no el menyspreu, per les visions pretesament globalitzadores. Per cert, l'ecologisme no és paisatgisme. N'hi ha prou amb veure els molins d'energia eòlica, que tanta gent desaprova des d'un punt de vista paisatgístic: no estic d'acord amb ells. Fan molt més mal a la vista els suposats molins de la Mancha transplantats a la sortida de Barcelona per Esplugues. D'altra banda, no em veig amb cor de teoritzar sobre qualsevol relació entre l'ecologisme i la nostàlgia de la sacralitat i la unitat perdudes.
Del que tinc menys dubtes, és que el paisatgisme haurà estat un breu parèntesi en la història de l'art. És inexistent o negligible en l'art primitiu, clàssic, medieval, renaixentista, barroc, neoclàssic o contemporani. En el present i en el futur immediat, només me'l puc imaginar com a recurs irònic, com a picada d'ullet. De fet, hi ha en el paisatgisme una voluntat matussera d'imitació d'un original perfecte -la natura- que l'acosta molt al kitsch. Acantonar el que és perfecte, original i àdhuc infinit en una còpia a mida reduïda és com aquelles imitacions de la Monna Lisa o de la Torre Eiffel o de Nefertiti, fetes per a posar al moble del menjador, o més modernament, damunt de la tele, amb o sense tapet. No gaire lluny, per cert, de l'inevitable quadre amb paisatge, casa i riu -amb o sense escena de cacera o bugaderes- que ha! n estat la icona dels pisos obreres en el darrer esglaó de la industrialització, i a les portes de la societat de serveis. Aquesta imitació o representació cau doncs, inevitablement, en el kitsch, llevat que sigui un discurs conscient sobre la imitació i la representació, llevat que el subjecte s'imposi per damunt de l'objecte: només s'evita el kitsch quan l'estèril sacralització de l'objecte -la natura- se substitueix per una sacralització de l'art, que d'alguna manera és també una sacralització del subjecte sensible.
16.6.06
Hi havia una vegada una intel.lectualitat catalanista de progrés...
L’exclusió dels intel.lectuals d’esquerres
Història d’una mutilació en sis legislatures
JORDI JOAN
La dreta espanyola i la dreta europea tenen un deute històric amb Convergència i Unió (CiU). Un deute acumulat durant els successius governs de l’exbanquer Jordi Pujol i que l’home de confiança dels poders fàctics, Josep Antoni Duran i Lleida, no perd ocasió de recordar, amb vistes a cobrar-se’l personalitzadament. A primer cop d’ull, pot semblar que el capítol més important d’aquest deute sigui el suport decisiu al primer executiu del Partit Popular –a canvi de què?- i el suport inútil a la nefasta segona legislatura d’Aznar –a canvi de res. És cert que amb aquesta estratègia, la dreta “catalana” i “castellana” aconseguien reforçar-se l’una a l’altra, en polaritzar la societat espanyola al voltant de valors identitaris nacionals, en comptes de fer-ho al voltant dels diferents interessos personals i de classe i les diferents concepcions de la societat, com a la resta del món occidental.
Tanmateix, no és el suport parlamentari –correspost pel PP al Parlament de Catalunya per impedir l’accés de cap representant d’esquerres al Govern de la Generalitat fins a 2003- l’aportació més valuosa i duradora de CiU. El més significatiu és haver atrofiat l’hemisferi esquerre del cervell del catalanisme, fins a canviar la percepció de la societat catalana sobre si mateixa, sobre la seva història i sobre el seu paper a la Península Ibèrica i a Europa. Sota el pujolisme, l’intel.lectual d’esquerres en terres catalanes ha estat una espècie desprotegida, quan no amenaçada, en vies d’extinció. Ha estat el gran perdedor -o el gran perdut-, a qui s’ha negat el pa i la sal fins a la seva conversió, ostracisme o abandó. Tal com s’ha fet sovint amb la Catalunya obrera i metropolitana, se n’ha negat l’existència, la integració al cos social i el dret a la pròpia imatge, abocant-la, si és que encara volia veure’s el propi rostre, a miralls forasters. TVE o Tele5, en comptes de TV3; El País en comptes de l’Avui.
L’inclement massatge pujolista, a base de repartir o negar despatxos amb taules de metacrilat durant un quart de segle, ha aconseguit el que semblava impossible: Netejar Catalunya, la roja, d’elements qüestionadors del desequilibri social burgès. El canvi d’identitat en menys d’un quart de segle és irrebatible. Una societat que s’havia vist a si mateixa com a avantguarda social d’Espanya des del segle XIX, canviava les banderes del progrés, la justícia i la igualtat pel penó del conservadorisme, el comarcalisme, la tradició i el campi qui pugui. Un carlisme nou de trinca. El que és més important, amb procediments “alquímics” no gaire complexos, el pujolisme aconseguia separar dos elements fins aleshores indestriables: progressisme i catalanisme. Per fer-ho, comptava amb el suport inestimable dels representants de la “gauche divine” “socialista”, molts dels quals no han viscut mai com a contradicció anomenar-se intel.lectuals i no saber ni les beceroles d’ortografia! (catalana, esclar). Finalment, allò veritablement inseparable era la solidaritat de classe de la mesocràcia barcelonina, que sàviament havia col.locat un ou –o un fill- a cada cistella política, a dreta i esquerra.
Sense adonar-se, la societat catalana anava perdent, d’un en un, tots els seus referents polítics catalanistes i d’esquerres, entre intel.lectuals i artistes. Avui en dia, quan se li pregunta a l’home del carrer per aquesta “estranya” simbiosi, li vénen al cap cantautors de fa trenta anys! Què farem ara que Lluís Llach plega? Ja pot durar el Raimon! Mentrestant, sense adonar-se, li anaven creixent els nans, tots del mateix descoloriment polític, amb les portes i els micròfons oberts, de bat a bat, a la corporació mediàtica teixida des del nou poder autonòmic. Amb corbates llampants, un llenguatge a mig camí del taxista i del viatjant, venent la idea que la crueltat és moderna i que tothom té el que es mereix (encara que ells no en tenen mai prou!). Reblant el clau identitari, el victimisme i l’antiespanyolisme, com hàmsters que sempre fan girar la mateixa roda. 23 anys de pensar la carn d’olla! L’autocrítica era rebatejada com a autoodi, i automàticament estigmatitzada. Als dissidents els quedava la deserció o la marginació, l’acomodació o l’exclusió. Tot contribuïa a desertitzar la veta de pensament que havia estat més fèrtil i cabalosa de la Catalunya del segle XX, el catalanisme –lligat amb l’iberisme i l’internacionalisme- d’esquerres. Com a bàlsam al darwinisme social, la programació comptava amb les maripaus a l’ús, maldant per embalsamar en ones hertzianes les essències ferrussolianes. Era demanar molt a la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, algun debat sobre com els catalans hem destrossat el nostre litoral? Sobre la dependència nuclear del nostre país? Etc, etc. Obrir finestres i no tan sols baguls? En comptes d’això, la telerealitat sempre mirava cap a la mateixa banda, sempre enfocava els mateixos problemes –preferentment a fora, o vinguts de fora-, imatge d’una societat obsedida amb no veure’s completa. I vinga informació de trànsit, el temps, esquí i futbol!
Un efecte secundari dels anys de CiU és la reducció de pensament a cultura, de cultura a identitat, i d’identitat a identitat nacional (catalana). Es tracta d’un reduccionisme interessat i empobridor. Les esquerres catalanes, en perdre les eleccions al Parlament de 1999 -en nombre d’escons encara que no en vots- van perdre també una oportunitat d’or per redefinir la identitat catalana en oposició amb el tradicionalisme castellà puixant a Madrid. Una oportunitat que se’n va anar en orris, en part, per l’inexcusable ingenuïtat política de Carod Rovira en entrevistar-se amb els dirigents d’una organització terrorista mentre ocupava el càrrec de Conseller en Cap. Des d’aleshores, ERC ocupa per al PP el paper de sparring tradicionalment reservat a CiU i amb la mateixa voluntat polaritzadora. Un joc que beneficia a tots dos púgils, encara que a qui li toca el rebre és al debat i l’agenda política progressista, relegada a favor de les discussions semàntiques identitàries i innòcues en termes socials. Encara un mot sobre ERC: A qualsevol país modern i occidental seria inquietant l’accés al poder polític d’una proporció tan elevada de filòlegs i folcloristes –folclòrics practicants-, és a dir, de sacerdots, que no van de les dades a la teoria –de la terra al cel- sinó a la inversa, del cel a la terra (que malden per encabir en els seus esquemes). Ells també són fills del reduccionisme pujolista.
Espanya com a tabú
El nacionalisme conservador de CiU beu del Romanticisme alemany filtrat pels capellans. És una visió del món enemiga de les dades polítiques, socials i econòmiques.
El regionionalisme i nacionalisme catalans conservadors, des dels temps de la Lliga Regionalista fins als de CDC i UDC, és, en tant que proteccionista, espanyolista de fons i d’intenció, encara que amb les formes vulgui fer pensar tot el contrari. En una mostra de doble joc i hipocresia, el nacionalisme català no ha mogut un dit per rescatar intel.lectualment la idea d’Espanya. Ans al contrari, ha fet seva la identificació mesetària entre Castella i Espanya, un fenomen històricament recent. Cal dir que la diplomàcia portuguesa protestava encara al segle XVIII perquè el govern de Madrid s’entestava a presentar-se com a representant d’Espanya. Ells també havien format part de la Hispània-Espanya romana i visigoda! (i de l’Àndalus). Els comtes de Barcelona es presentaven com a espanyols a les corts alemanyes, segons les cròniques medievals catalanes. En la historiografia convergent –tan enfeinada a desvincular l’església de la dictadura franquista fins al punt de convertir-la en campiona de la democràcia!- no ha servit de gaire que Tarragona (Tàrraco) fos la primera capital d’Espanya (la Hispània romana) o que Barcelona ho fos efímerament o “in pectore”, de l’Espanya visigoda d’Ataülf i Gal.la Placídia. Que a la Corona d’Aragó hi convisquessin el català, el castellà, l’àrab i l’aragonès tampoc no ha estat subratllat. Ni que els almogàvers conquerissin l’illa de Mallorca al crit de “Aragó!”. És clar que per raons demogràfiques Barcelona va exercir de capital política del regne durant l’expansió dels segles XIII i XIV. Però la realitat confederal d’aquell regne era, a petita escala, prou semblant a l’anterior o posterior d’Hispània-Espanya, que en realitat no es completa el 1478, amb la unió de Castella i Aragó, ni al 1492, amb la incorporació de Granada, ni al 1511, amb la unió de Navarra, sinó al 1580, amb la incorporació de Portugal.
Així mateix, els territoris preromans de població ibèrica coincideixen quasi exactament amb els dominis de la Corona d’Aragó, sota jurisdicció del Comte de Barcelona, o conquerits amb les seves armes (el que inclouria Múrcia), amb l’únic afegit de l’Andalusia Oriental. Ningú no pot lluir el títol d’ibèric amb més propietat que els catalans, i menys que ningú, els castellans. L’iberisme, que havia estat una de les banderes del catalanisme d’esquerres, queia interessadament en l’oblit. La immigració valenciana, aragonesa, murciana i d’Almeria, als anys vint i trenta, va reiberitzar Catalunya –superficialment germanitzada durant l’etapa visigòtica i de la Marca Hispànica, i arabitzada, sobretot al sud de l’Ebre, durant l’Àndalus- segons afirma el paleontòleg Eudald Carbonell. Tal com els occitans havien aportat els primers xarnegos als segles XVII o XVIII (la majoria de cognoms acabats en –ac, -au i tants altres).
Tornem al present. Aprofitant el solatge anarquista català per intencions oposades, s’ha instal.lat la idea que el parlament de Madrid ens és aliè, quan Catalunya, com és de justícia per població, és la segona comunitat autònoma amb major nombre de diputats. Un fet estúpid, quan hi voten més catalans que a les pròpies eleccions a la Generalitat. No hi és aliè el tabú de la població catalana d’origen castellà. Els anys de CiU han estat un ajornament a la plena integració en les estructures socials de “els altres catalans”. Han volgut mantenir-los “altres” en comptes de “nosaltres”. S’ha preferit abandonar-los en braços dels media madrilenys i la seva xarxa identitària i afectiva, abans que adaptar mínimament la idea de Catalunya al seu present en els media autòctons. Cal començar a veure com a riquesa i oportunitat en el món modern el que durant tres dècades s’ha volgut presentar com a feblesa. Perquè el que passa quan els relegats ni tan sols no troben portaveus, ja s’ha vist amb les revoltes dels suburbis francesos de l’any passat. Si França no es pot permetre el replegament cultural –vegeu-ne les conseqüències-, s’ho pot permetre Catalunya? Tanmateix, el multiculturalisme no pot ser ingenu. El que és autènticament d’esquerres és que tothom pugui viure amb dignitat –cosa que sortosament no es mesura en dòlars per càpita- a la seva terra, sense necessitat d’emigrar. Per tant, Catalunya, país històricament i majoritàriament industrial i de serveis, ha d’empènyer cap a un gir de les polítiques comunitàries, que actualment desmantellen les barreres als productes manufacturats mentre mantenen les agrícoles. No és possible que la Unió Europea continuï dedicant la meitat dels seus recursos a donar suport a les seves indústries agroalimentàries –més que a la pròpia pagesia, de fet- en comptes d’apostar per la formació i la competitivitat. Condemant, de retruc, a l’emigració els països del Sud. I ull viu! Que importar mà d’obra no signifiqui importar també models socials regressius. El model nord-americà, importat durant l’era Aznar, en què el benestar de dos terços de la població s’assenta en l’exclusió d’un terç de la vida social i política i, molt sovint, de la ciutadania, no és un model a seguir.
Països Què?
L’augment en el nombre de parlants o usuaris del català en els últims vint anys és espectacular, sobretot en el domini de l’escriptura i la lectura, i en la ràdio i, en part, la televisió. Com a tot arreu, la quantitat implica pèrdua de densitat, encara que el més preocupant siguin les clarianes que s’obren en porcions del domini lingüístic, com Alacant, València, Eivissa, el Rosselló o el Baix Llobregat. És una lluita que cal mantenir. Cal estar amatents perquè viure plenament en català sigui un dret garantit i que no impliqui incomoditats addicionals, si més no en les tres comunitats autònomes on és oficial. Cal desenterrar el debat nominalista? Països Catalans o Catalunya? o Corona d’Aragó? És hora de reconèixer que la invenció del terme Països Catalans ha fet més mal que ve. Molts dels que l’utilitzen no han entès mai els valencians. Hi ha un cert maximalisme de preferir perdre-ho tot, però no la (suposada) puresa. Parlar català no vol dir que políticament se sigui català. No tots els parlants d’alemany, neerlandès, anglès o castellà són alemanys, holandesos, anglesos o espanyols. De l’ús lingüístic no se’n deriva automàticament una identitat política. Les històries i la Història són les que forgen la identitat –i la mateixa llengua. Molts valencians no estimen Catalunya perquè la majoria de catalans ni estima els valencians, ni els coneix, ni ha trepitjat mai València. Potser cal canviar d’interlocutors al País València. No ens interessen els que s’afirmen com a únics mantenidors de la flama, sempre disposats a restar i quedar-se amb la torxa –i la subvenció- sinó aquells amb més capacitat de sumar. El tabú d’Espanya ha provocat la incomprensió de bastants balears i moltíssims valencians. És l’hora de refer aquests llaços des de l’espai de sobirania de cadascú, no des de la fracassada ideologia convergent que ens ha fet divergir. La deriva premoderna de la Universitat Catalana d’Estiu és un bon exemple del que no cal fer. D’altra banda, seria molt demanar que Espanya consideri com a seu el català i que hi pugui haver estructures comunes, per exemple una Ràdio 4 amb llicència d’Ona Mitjana digital, amb seus i veus de les tres comunitats on és oficial?
Catalunya, per ser forta, ha de ser capaç de sumar. A València, a Balears, a Aragó, al Rosselló i Andorra. Però també a la resta de la Península Ibèrica i a França. I a Itàlia i a Brussel.les. I a l’Amèrica Llatina. L’anterior govern ha estat irresponsable en l’ensenyament de llengües, fins al punt de fer aparèixer com bolets les acadèmies d’idiomes com si no n’hi hagués prou amb les hores setmanals a l’ensenyament públic! Tota una raresa, no només a països avançats com Alemanya, sinó també a Portugal. Així mateix, afegir l’anglès no hauria d’haver suposat un retrocés tan brutal del francès. Sempre serem veïns de França, que continua sent una potència amb pes al món, tot i que actualment passi per una fase de retraïment internacional i replegament social en el seu propi si. Un replegament que, si en una cultura de la dimensió de la francesa o de la castellana, és empobridor, en el cas de Catalunya és suïcida. Com és suïcida fragmentar encara la dimensió catalana en localismes i comarcalismes –efecte pervers de la premsa comarcal-, amb la seva valoració automàtica del que és local pel sol fet de ser-ho. Capítol a part mereix la multiplicació de comarques fins a convertir tot el sistema en inoperant: útil, diuen, per a la recollida d’escombraries. La divisió més seriosa i sistemàticament obviada per alguns, és la que hi ha a moltes ciutats catalanes entre centre i perifèria. Atenuar aquesta divisió és més urgent que la creació de qualsevol altra divisió territorial.
Una vegada més, cal actuar localment, sí, però després de pensar globalment. No és motiu de satisfacció que Iniciativa, hereva del PSUC, tregui més vots a Sant Cugat que a Rubí. És símptoma de fracàs i motiu de reflexió. Un partit que té en la lluita per la igualtat d’oportunitats la seva raó de ser, no pot defugir el combat allà on és més urgent.
Permetin-me dir alguna cosa sobre Portugal, que ha tingut una història diferent, sobretot a partir de 1640 –no per casualitat, any de la Guerra dels Segadors, aprofitat pels restauradors de la independència. Diferent i divergent a la catalana. Per què Catalunya no ha estat Portugal, i viceversa? S’ha reflexionat prou per què la Corona d’Aragó, que era un regne d’història, vocació i geografia marítimes, va perdre la cursa dels descobriments amb què els altres dos regnes ibèrics, Portugal i la mesetària Castella, canviarien la pell del planeta com cap altre estat ha fet, tret potser d’Anglaterra? Però a diferència de Portugal, condemnat a no superar les etapes més brillants del seu passat, Catalunya té per davant un futur més prometedor que la seva història moderna i contemporània. Un futur que necessita convicció dels poders polítics en el paper decisiu de l’ensenyament públic, dels mitjans de comunicació públics i de les xarxes culturals. Un futur que necessita debats que l’il.luminin. Catalunya pot ser modèlica, mundialment, si s’assumeix sencera, si va de la realitat a les idees, i no a la inversa, si renuncia a una puresa que mai no ha tingut, si comença a veure com a enriquiment i oportunitat el que s’ha volgut veure com a devaluació i llast, si ven futur i no passat. Catalunya té la mida i el perfil idoni per entendre’s amb mig món, i Espanya i la UE, per les seves dimensions, són les palanques necessàries per entendre’s amb l’altre mig.
L’Estatut dels drets socials
El nou Estatut consta d’un apartat de drets individuals i socials que ens hauria de fer sentir orgullosos, per avançat –encara que els hàmsters dels mèdia catalans i espanyols s’excitessin a discutir el nom de la rosa, si nació és més o menys que nacionalitat. Així mateix, el nou Estatut, que és també i sobretot un finançament més just a canvi d’ancorar Catalunya a Espanya, obrirà l’oportunitat de repensar més serenament diverses coses, sota la base que espanyol no equival a castellà.
Criptoconvergents
“Ara es tracta d’esperar tres anys”, se sentia en cenacles literaris després que el tripartit formés el primer govern d’esquerres a Catalunya des de la República. Catalunya deu ser dels pocs països del món occidental on la seva gent de lletres està a la dreta de la seva pròpia societat. Això es deu a la pastanaga convergent i a la negligència de l’esquerra. Tanmateix, aquells que cridaven a esperar tres anys, per a l’anhelat retorn dels “nostres”, sovint no havien d’esperar ni sis mesos per ser ascendits per la Consellera de Cultura. De fet, l’elecció per al càrrec de Conseller d’una persona que ni tan sols procedia del món de la cultura exemplifica la desídia amb què els socialistes s’han anat desvinculant de la cultura catalana. Tants anys de responsabilitat purament municipal –és a dir, urbana i urbanística en bona mesura- havien col.locat l’arquitecte –i fins i tot el dissenyador- per sobre de la gent de lletres en la piràmide cultural socialista, però nomenar un metge com a Conseller de Cultura era ja de psiquàtric. Ara cal saludar l’entrada de Ferran Mascarell, a l’espera de realitzacions.
Cultura
Repassem molt breument alguns talons d’Aquil.les de la cultura feta a Catalunya, com ara el cinema, iniciat pels germans Baños fa prop de cent anys, i que des d’aleshores no ha anat gaire més enllà. Entre el més celebrat hi ha el, diguem-ne, teatre filmat de Ventura Pons, que no és per fer volar coloms, encara que ens haguem de felicitar de la seva ampla difusió en festivals internacionals de cinema gai. Pel que fa al teatre pròpriament dit, malgrat el cofoisme generalitzat i i les grans instal.lacions barcelonines, el descens del nivell actoral és escandalós. La promiscuïtat entre els serials de TV3 i els escenaris ha beneficiat materialment un petit grapat d’actors i actrius, amb pobres resultats artístics. El mateix es pot dir de la promiscuïtat entre guionistes i dramaturgs. En general, s’ha evitat la sarsuela madrilenya per caure en un suposat realisme de pobra inspiració anglesa, lluny de l’experimentació.
Sobre la domesticació del món editorial en català: Aquest és un procés que ja s’ha fet sentir com a mínim des de la presa de control del Grup 62 per La Caixa, i que encara es pot agreujar amb la seva venda a grups més conservadors, malgrat l’origen esquerrà d’Edicions 62 o Empúries. L’escassetat d’assaig d’alta volada en català o traduït al català és molt preocupant. Els bestsellers revisionistes feixistitzants que triomfen a Madrid i la seva rèplica barcelonina en forma d’opuscles –no arriben a assaig- amb barretina, emprenyats i panxacontents, són dues cares de la misma moneda i ens porten al mateix lloc: a allunyar-nos del món modern -que va molt de pressa- i dels seus debats. La falta de diaris d’abast català, fets des de Catalunya i d’esquerres, és greu. El Punt és una altra cosa, perquè el comarcalisme és el problema i no la solució (o només pot ser complementari de la solució). La poca ambició i els pocs recursos del Quadern del País suposen una humiliació suplementària. En el fons, perdura en molts el convenciment que el català no serveix per mirar directament el món, per interpretar-lo. Aquesta mentalitat d’apèndix, malauradament, perdura en molts intel.lectuals catalans que, en molts casos, escriuen en castellà perquè ni en el seu moment se’ls va ensenyar a escriure en català ni posteriorment han tingut l’amor propi d’aprendre’n. TVC, malgrat el provincianisme de les seves pel.lícules –només havien de reunir dues condicions, ser nord-americanes, dolentes i no mostrar cossos despullats, per exigència d’UDC- pel que fa als informatius i altres continguts –no tots- es va aconseguir evitar el folclorisme.
Democràcia en construcció
Iniciativa, que ha de preservar el patrimoni moral de tenir les mans netes, té l’obligació d’impedir que cap Unió Cleptocràtica de Catalunya es torni a burlar dels catalans. De la mateixa manera que, a principis dels noranta, el vot popular va negar a les urnes la cantarella promoguda per la banca a favor de privatitzar les pensions, l’esquerra catalana ha de mantenir-se amatent per a les noves onades de “restauració burgesa”, sota pretext de la competència asiàtica o altres que es presentin. Des de la caiguda de les dictadures populars de l’Europa Central i Oriental, moltes forces econòmiques i les seves corretges de transmissió política, consideren que la democràcia ha anat massa lluny: Aposten per una democràcia de pitjor qualitat. I des de 1990, un cop vençudes les anomenades dictadures del proletariat, ho prediquen sense vergonya. Han convertit en sinònims democràcia i capitalisme salvatge i a l’Europa Oriental en un primer moment els ho van comprar com un sol paquet. Ara que ells ja no s’ho creuen, que no ens ho facin empassar a nosaltres! La democràcia no ha anat massa lluny. A Catalunya, de fet, tot just comença. La democràcia és una obra en construcció, per a l’esquerra, i una obra acabada per a la dreta. Uns i altres resisteixen més o menys les pressions dels que volen desmantellar-la de mica en mica, perquè hi hagi el mínim de dissonància entre el poder econòmic i el poder polític. En general, cal dir que la gran debilitat de la democràcia és que els partits polítics tinguin un cervell molt més petit que altres grups d’interès de caràcter econòmic, religiós o social. Correspon als intel.lectuals escapolir-se dels debats estèrils i sembrar els debats fructífers, en el camí de la igualtat d’oportunitats i la dignitat humana, amb respecte pel treball i la cultura. Ai, la vella unió de les forces del treball i la cultura!
Tanmateix, on és l’obra social de les caixes d’estalvi catalanes, quan legalment és la seva raó de ser, en comptes del lucre? Cal exigir també més suport de les caixes a la cultura –i especialmente a la cultura catalana. La dimensió espanyola de La Caixa no es pot convertir en suport exclusiu a la cultura castellana, “per no molestar”, com si fos l’única i de tots, amanit, això sí, amb cosmopolitisme.
Tornant a Raimon: “Qui perd els orígens per identitat”. Deixeu-me dir que Catalunya es l’únic país que ha fet la revolució industrial a qui han substret els principals protagonistes d’aquella comesa. Hi ha hagut un elogi fins al fàstic del paper de la burgesia catalana –factor conservador, pactista amb Madrid per preservar, primer el mercat colonial i després, si més no, el peninsular- i ocultació de la classe obrera, factor de canvi. La classe que havia obert les ments al federalisme, el comunisme, el socialisme, l’anarquisme, que havia convertit Barcelona en la Rosa de Foc, davant del pistolerisme burgès. Una classe obrera amb fam d’instrucció que aixecava ateneus per cultivar-se i discutir. No n’hi ha prou amb recordar les biblioteques de la Mancomunitat. La societat civil era, en gran mesura, com ho tornaria ser als anys setanta, el poble treballador. Però no ens enganyem, el trac-trac dels telers tampoc forma part de la memòria de tota l’esquerra catalana. Hi ha res més allunyat de la gauche divine que un ateneu o un cor d’en Clavé? Hi ha res més allunyat de la cultura que l’admiració de Jordi Pujol pels grans especuladors internacionals?
El poble català existeix, sí, i es complex. Més important encara, el poble existeix i el poder democràtic emana del poble. Els clavells del 25 d’abril conserven tota la frescor i tota la capacitat d’emprenyar els poderosos: “Grândola, vila morena, terra da fraternidade, o povo é quem mais ordena”. Catalunya ha pagat un preu elevat per la domesticació, l’acomodació –abans se’n deia aburgesament- o l’exclusió dels intel.lectuals d’esquerres i dels discursos crítics. Afavorir un debat, posar sobre la taula els temes candents a escala mundial és la feina més noble i necessària de l’esquerra.
Culturalment, una de les apostes més important de CiU ha estat deixar l’educació de la majoria dels nens i joves catalans en mans de l’Església Catòlica. Un atac de fons a la millor tradició laica, lliurepensadora i progressista de la pedagogia i la societat catalanes, des de “L’escola moderna” de Francesc Ferrer i Guàrdia. Jo vaig estudiar a un institut públic amb alguns professors excel.lents. La Romànica, un centre ben construït a finals dels setanta, entre Sabadell i Barberà del Vallès. Em fa vergonya constatar que dues dècades després, la Catalunya autònoma de Pujol tenia els fills dels meus antics veïns estudiant en barracots durant vuit anys, a Les Termes, per acabar construint un edifici sense cap dignitat arquitectònica, una mena de contenidor de fracàs escolar, molt pitjor que aquell en què jo havia estudiat i que era anterior a la Generalitat. Que no en donin la culpa a Madrid. No creuen en la cosa pública, creuen en baixar impostos i en una educació que no alliberi sinó que consolidi les jerarquies socials. Devien pensar, qui ho veurà si és a la perifèria de Sabadell? La democràcia implica el mateix tracte a tots els ciudans, ja sigui el centre de Barcelona o la perifèria de Sabadell, Osona o el Baix Llobregat. I quants han criticat que Sabadell, amb dos-cents mil habitants, no tingués una biblioteca pública digna d’aquest nom, i amb els llibres a la vista, fins el 2002? CiU va crear una universitat lliure de marxistes, la Pompeu Fabra, on s’ensenya –n’he vist les fotocòpies- que als països del Sud la desigualtat social genera eficiència econòmica. Encara que ara algun investigador, amatent als canvis polítics, s’ompli la boca amb la República, per exemple, després d’haver-se-la omplert fins fa quatre dies amb els jardins de Versalles i elogis als Borbons.
L’esquerra va començar perdent eleccions a la Generalitat per regalar la bandera del catalanisme i les va acabar perdent per la seva incapacitat per col.locar en l’agenda mediàtica els temes que li són propis. La societat catalana està molt a l’esquerra de les seves veus públiques i publicades. Es va veure des de la vaga general contra el PP de 2002 fins a la guerra d’Iraq. El catalanisme no proporcionava als catalans ni els oradors ni els debats per pensar el món. La responsabilitat és també de l’esquerra. L’espectacle del Fòrum –aquell intent de privatització de l’altermundialisme, de tancar en un recinte amb dret d’entrada el que es respirava al carrer- va ser tot un senyal. Bàsicament, de prostració intel.lectual del país: hi havia més diners que idees. Amb la trista cirereta de la desmemòria del que va ser el Camp de la Bóta -regat de sang de centenars d’afusellats- a sota els peus, mentre la parafernàlia milionària ens encaminava els bons sentiments com més lluny millor. Tristament, Catalunya ha intercanviat papers amb Madrid, i no solament per culpa del centralisme. Ara a Catalunya es xerra, a Madrid es fa.
El 1888 la societat catalana organitzava una exposició universal. Un dels seus lemes d’entrada és encara visible, gravat en pedra, al passeig de Lluís Companys, davant de la Ciutadella: “Protegir l’economia, fomentar la cultura”. Un segle després, s’havien canviat les tornes: el que estava a la defensiva era la cultura, mentre que l’economicisme ha impregnat ofensivament tots els discursos, col.locant-se per damunt de qualsevol consideració política, ètica, ecològica.
Conclusió
El periodista col.laboracionista Josep Pla, tan admirat pels convergents, anys abans d’entrar a Barcelona amb les tropes feixistes, havia visitat el revolucionari Andreu Nin a Moscou, on era regidor i secretari del Sindicat Internacional Roig. L’adjectiu escollit per Pla per qualificar Nin és un clàssic del catàleg conservador en parlar de demòcrates o socialistes: “ressentit”. L’aristocràcia veia els burgesos com a ressentits, els burgesos veien els assalariats i els seus portaveus com a ressentits. És hora de reivindicar el “ressentiment” dels que, com cantava Raimon, “venim d’un silenci antic i molt llarg”. Perquè, com cantava Lluís Llach, “no és això, companys no és això”. Cal depurar-lo, positivitzar-lo, convertir aquest “ressentiment”, que en el fons és comunió amb la resta del món, en “sentiment”, acompanyat de projecte i d’acció. No perdre de vista l’utopia. També la democràcia va ser en el seu dia una bella utopia, i avui en dia és encara un desideratum perfectible, a realitzar. Apostar per la generositat d’ideals, de més llibertat i justícia, com a ciment de la societat, en comptes de l’actual aposta per la por, la malfiança i la religió, apòstols de la militarització global.
Per últim, que no es confongui el “fair play” polític amb l’immobilisme. Res no desacredita tant la política com que res no canviï, malgrat canviïn els vots i els governs. L’esquerra que governa Catalunya no es pot quedar en un discurs de superioritat ètica. Cal materialitzar-lo. Cal acompanyar-lo de mesures decidides a traspassar el paper del DOGC i del BOE . Els xiscles de la dreta ens indiquen el camí. Reconeguem el seu dret a manifestar-se pels carrers durant els pròxims vint anys. Que aprenguin democràcia i igualtat. Que n’aprenguin. Perquè, com ens va recordar Portugal, aquell 1974, “O povo é quem mais ordena”.
Lisboa, 25 d’Abril- 1 de maig de 2006
Història d’una mutilació en sis legislatures
JORDI JOAN
La dreta espanyola i la dreta europea tenen un deute històric amb Convergència i Unió (CiU). Un deute acumulat durant els successius governs de l’exbanquer Jordi Pujol i que l’home de confiança dels poders fàctics, Josep Antoni Duran i Lleida, no perd ocasió de recordar, amb vistes a cobrar-se’l personalitzadament. A primer cop d’ull, pot semblar que el capítol més important d’aquest deute sigui el suport decisiu al primer executiu del Partit Popular –a canvi de què?- i el suport inútil a la nefasta segona legislatura d’Aznar –a canvi de res. És cert que amb aquesta estratègia, la dreta “catalana” i “castellana” aconseguien reforçar-se l’una a l’altra, en polaritzar la societat espanyola al voltant de valors identitaris nacionals, en comptes de fer-ho al voltant dels diferents interessos personals i de classe i les diferents concepcions de la societat, com a la resta del món occidental.
Tanmateix, no és el suport parlamentari –correspost pel PP al Parlament de Catalunya per impedir l’accés de cap representant d’esquerres al Govern de la Generalitat fins a 2003- l’aportació més valuosa i duradora de CiU. El més significatiu és haver atrofiat l’hemisferi esquerre del cervell del catalanisme, fins a canviar la percepció de la societat catalana sobre si mateixa, sobre la seva història i sobre el seu paper a la Península Ibèrica i a Europa. Sota el pujolisme, l’intel.lectual d’esquerres en terres catalanes ha estat una espècie desprotegida, quan no amenaçada, en vies d’extinció. Ha estat el gran perdedor -o el gran perdut-, a qui s’ha negat el pa i la sal fins a la seva conversió, ostracisme o abandó. Tal com s’ha fet sovint amb la Catalunya obrera i metropolitana, se n’ha negat l’existència, la integració al cos social i el dret a la pròpia imatge, abocant-la, si és que encara volia veure’s el propi rostre, a miralls forasters. TVE o Tele5, en comptes de TV3; El País en comptes de l’Avui.
L’inclement massatge pujolista, a base de repartir o negar despatxos amb taules de metacrilat durant un quart de segle, ha aconseguit el que semblava impossible: Netejar Catalunya, la roja, d’elements qüestionadors del desequilibri social burgès. El canvi d’identitat en menys d’un quart de segle és irrebatible. Una societat que s’havia vist a si mateixa com a avantguarda social d’Espanya des del segle XIX, canviava les banderes del progrés, la justícia i la igualtat pel penó del conservadorisme, el comarcalisme, la tradició i el campi qui pugui. Un carlisme nou de trinca. El que és més important, amb procediments “alquímics” no gaire complexos, el pujolisme aconseguia separar dos elements fins aleshores indestriables: progressisme i catalanisme. Per fer-ho, comptava amb el suport inestimable dels representants de la “gauche divine” “socialista”, molts dels quals no han viscut mai com a contradicció anomenar-se intel.lectuals i no saber ni les beceroles d’ortografia! (catalana, esclar). Finalment, allò veritablement inseparable era la solidaritat de classe de la mesocràcia barcelonina, que sàviament havia col.locat un ou –o un fill- a cada cistella política, a dreta i esquerra.
Sense adonar-se, la societat catalana anava perdent, d’un en un, tots els seus referents polítics catalanistes i d’esquerres, entre intel.lectuals i artistes. Avui en dia, quan se li pregunta a l’home del carrer per aquesta “estranya” simbiosi, li vénen al cap cantautors de fa trenta anys! Què farem ara que Lluís Llach plega? Ja pot durar el Raimon! Mentrestant, sense adonar-se, li anaven creixent els nans, tots del mateix descoloriment polític, amb les portes i els micròfons oberts, de bat a bat, a la corporació mediàtica teixida des del nou poder autonòmic. Amb corbates llampants, un llenguatge a mig camí del taxista i del viatjant, venent la idea que la crueltat és moderna i que tothom té el que es mereix (encara que ells no en tenen mai prou!). Reblant el clau identitari, el victimisme i l’antiespanyolisme, com hàmsters que sempre fan girar la mateixa roda. 23 anys de pensar la carn d’olla! L’autocrítica era rebatejada com a autoodi, i automàticament estigmatitzada. Als dissidents els quedava la deserció o la marginació, l’acomodació o l’exclusió. Tot contribuïa a desertitzar la veta de pensament que havia estat més fèrtil i cabalosa de la Catalunya del segle XX, el catalanisme –lligat amb l’iberisme i l’internacionalisme- d’esquerres. Com a bàlsam al darwinisme social, la programació comptava amb les maripaus a l’ús, maldant per embalsamar en ones hertzianes les essències ferrussolianes. Era demanar molt a la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, algun debat sobre com els catalans hem destrossat el nostre litoral? Sobre la dependència nuclear del nostre país? Etc, etc. Obrir finestres i no tan sols baguls? En comptes d’això, la telerealitat sempre mirava cap a la mateixa banda, sempre enfocava els mateixos problemes –preferentment a fora, o vinguts de fora-, imatge d’una societat obsedida amb no veure’s completa. I vinga informació de trànsit, el temps, esquí i futbol!
Un efecte secundari dels anys de CiU és la reducció de pensament a cultura, de cultura a identitat, i d’identitat a identitat nacional (catalana). Es tracta d’un reduccionisme interessat i empobridor. Les esquerres catalanes, en perdre les eleccions al Parlament de 1999 -en nombre d’escons encara que no en vots- van perdre també una oportunitat d’or per redefinir la identitat catalana en oposició amb el tradicionalisme castellà puixant a Madrid. Una oportunitat que se’n va anar en orris, en part, per l’inexcusable ingenuïtat política de Carod Rovira en entrevistar-se amb els dirigents d’una organització terrorista mentre ocupava el càrrec de Conseller en Cap. Des d’aleshores, ERC ocupa per al PP el paper de sparring tradicionalment reservat a CiU i amb la mateixa voluntat polaritzadora. Un joc que beneficia a tots dos púgils, encara que a qui li toca el rebre és al debat i l’agenda política progressista, relegada a favor de les discussions semàntiques identitàries i innòcues en termes socials. Encara un mot sobre ERC: A qualsevol país modern i occidental seria inquietant l’accés al poder polític d’una proporció tan elevada de filòlegs i folcloristes –folclòrics practicants-, és a dir, de sacerdots, que no van de les dades a la teoria –de la terra al cel- sinó a la inversa, del cel a la terra (que malden per encabir en els seus esquemes). Ells també són fills del reduccionisme pujolista.
Espanya com a tabú
El nacionalisme conservador de CiU beu del Romanticisme alemany filtrat pels capellans. És una visió del món enemiga de les dades polítiques, socials i econòmiques.
El regionionalisme i nacionalisme catalans conservadors, des dels temps de la Lliga Regionalista fins als de CDC i UDC, és, en tant que proteccionista, espanyolista de fons i d’intenció, encara que amb les formes vulgui fer pensar tot el contrari. En una mostra de doble joc i hipocresia, el nacionalisme català no ha mogut un dit per rescatar intel.lectualment la idea d’Espanya. Ans al contrari, ha fet seva la identificació mesetària entre Castella i Espanya, un fenomen històricament recent. Cal dir que la diplomàcia portuguesa protestava encara al segle XVIII perquè el govern de Madrid s’entestava a presentar-se com a representant d’Espanya. Ells també havien format part de la Hispània-Espanya romana i visigoda! (i de l’Àndalus). Els comtes de Barcelona es presentaven com a espanyols a les corts alemanyes, segons les cròniques medievals catalanes. En la historiografia convergent –tan enfeinada a desvincular l’església de la dictadura franquista fins al punt de convertir-la en campiona de la democràcia!- no ha servit de gaire que Tarragona (Tàrraco) fos la primera capital d’Espanya (la Hispània romana) o que Barcelona ho fos efímerament o “in pectore”, de l’Espanya visigoda d’Ataülf i Gal.la Placídia. Que a la Corona d’Aragó hi convisquessin el català, el castellà, l’àrab i l’aragonès tampoc no ha estat subratllat. Ni que els almogàvers conquerissin l’illa de Mallorca al crit de “Aragó!”. És clar que per raons demogràfiques Barcelona va exercir de capital política del regne durant l’expansió dels segles XIII i XIV. Però la realitat confederal d’aquell regne era, a petita escala, prou semblant a l’anterior o posterior d’Hispània-Espanya, que en realitat no es completa el 1478, amb la unió de Castella i Aragó, ni al 1492, amb la incorporació de Granada, ni al 1511, amb la unió de Navarra, sinó al 1580, amb la incorporació de Portugal.
Així mateix, els territoris preromans de població ibèrica coincideixen quasi exactament amb els dominis de la Corona d’Aragó, sota jurisdicció del Comte de Barcelona, o conquerits amb les seves armes (el que inclouria Múrcia), amb l’únic afegit de l’Andalusia Oriental. Ningú no pot lluir el títol d’ibèric amb més propietat que els catalans, i menys que ningú, els castellans. L’iberisme, que havia estat una de les banderes del catalanisme d’esquerres, queia interessadament en l’oblit. La immigració valenciana, aragonesa, murciana i d’Almeria, als anys vint i trenta, va reiberitzar Catalunya –superficialment germanitzada durant l’etapa visigòtica i de la Marca Hispànica, i arabitzada, sobretot al sud de l’Ebre, durant l’Àndalus- segons afirma el paleontòleg Eudald Carbonell. Tal com els occitans havien aportat els primers xarnegos als segles XVII o XVIII (la majoria de cognoms acabats en –ac, -au i tants altres).
Tornem al present. Aprofitant el solatge anarquista català per intencions oposades, s’ha instal.lat la idea que el parlament de Madrid ens és aliè, quan Catalunya, com és de justícia per població, és la segona comunitat autònoma amb major nombre de diputats. Un fet estúpid, quan hi voten més catalans que a les pròpies eleccions a la Generalitat. No hi és aliè el tabú de la població catalana d’origen castellà. Els anys de CiU han estat un ajornament a la plena integració en les estructures socials de “els altres catalans”. Han volgut mantenir-los “altres” en comptes de “nosaltres”. S’ha preferit abandonar-los en braços dels media madrilenys i la seva xarxa identitària i afectiva, abans que adaptar mínimament la idea de Catalunya al seu present en els media autòctons. Cal començar a veure com a riquesa i oportunitat en el món modern el que durant tres dècades s’ha volgut presentar com a feblesa. Perquè el que passa quan els relegats ni tan sols no troben portaveus, ja s’ha vist amb les revoltes dels suburbis francesos de l’any passat. Si França no es pot permetre el replegament cultural –vegeu-ne les conseqüències-, s’ho pot permetre Catalunya? Tanmateix, el multiculturalisme no pot ser ingenu. El que és autènticament d’esquerres és que tothom pugui viure amb dignitat –cosa que sortosament no es mesura en dòlars per càpita- a la seva terra, sense necessitat d’emigrar. Per tant, Catalunya, país històricament i majoritàriament industrial i de serveis, ha d’empènyer cap a un gir de les polítiques comunitàries, que actualment desmantellen les barreres als productes manufacturats mentre mantenen les agrícoles. No és possible que la Unió Europea continuï dedicant la meitat dels seus recursos a donar suport a les seves indústries agroalimentàries –més que a la pròpia pagesia, de fet- en comptes d’apostar per la formació i la competitivitat. Condemant, de retruc, a l’emigració els països del Sud. I ull viu! Que importar mà d’obra no signifiqui importar també models socials regressius. El model nord-americà, importat durant l’era Aznar, en què el benestar de dos terços de la població s’assenta en l’exclusió d’un terç de la vida social i política i, molt sovint, de la ciutadania, no és un model a seguir.
Països Què?
L’augment en el nombre de parlants o usuaris del català en els últims vint anys és espectacular, sobretot en el domini de l’escriptura i la lectura, i en la ràdio i, en part, la televisió. Com a tot arreu, la quantitat implica pèrdua de densitat, encara que el més preocupant siguin les clarianes que s’obren en porcions del domini lingüístic, com Alacant, València, Eivissa, el Rosselló o el Baix Llobregat. És una lluita que cal mantenir. Cal estar amatents perquè viure plenament en català sigui un dret garantit i que no impliqui incomoditats addicionals, si més no en les tres comunitats autònomes on és oficial. Cal desenterrar el debat nominalista? Països Catalans o Catalunya? o Corona d’Aragó? És hora de reconèixer que la invenció del terme Països Catalans ha fet més mal que ve. Molts dels que l’utilitzen no han entès mai els valencians. Hi ha un cert maximalisme de preferir perdre-ho tot, però no la (suposada) puresa. Parlar català no vol dir que políticament se sigui català. No tots els parlants d’alemany, neerlandès, anglès o castellà són alemanys, holandesos, anglesos o espanyols. De l’ús lingüístic no se’n deriva automàticament una identitat política. Les històries i la Història són les que forgen la identitat –i la mateixa llengua. Molts valencians no estimen Catalunya perquè la majoria de catalans ni estima els valencians, ni els coneix, ni ha trepitjat mai València. Potser cal canviar d’interlocutors al País València. No ens interessen els que s’afirmen com a únics mantenidors de la flama, sempre disposats a restar i quedar-se amb la torxa –i la subvenció- sinó aquells amb més capacitat de sumar. El tabú d’Espanya ha provocat la incomprensió de bastants balears i moltíssims valencians. És l’hora de refer aquests llaços des de l’espai de sobirania de cadascú, no des de la fracassada ideologia convergent que ens ha fet divergir. La deriva premoderna de la Universitat Catalana d’Estiu és un bon exemple del que no cal fer. D’altra banda, seria molt demanar que Espanya consideri com a seu el català i que hi pugui haver estructures comunes, per exemple una Ràdio 4 amb llicència d’Ona Mitjana digital, amb seus i veus de les tres comunitats on és oficial?
Catalunya, per ser forta, ha de ser capaç de sumar. A València, a Balears, a Aragó, al Rosselló i Andorra. Però també a la resta de la Península Ibèrica i a França. I a Itàlia i a Brussel.les. I a l’Amèrica Llatina. L’anterior govern ha estat irresponsable en l’ensenyament de llengües, fins al punt de fer aparèixer com bolets les acadèmies d’idiomes com si no n’hi hagués prou amb les hores setmanals a l’ensenyament públic! Tota una raresa, no només a països avançats com Alemanya, sinó també a Portugal. Així mateix, afegir l’anglès no hauria d’haver suposat un retrocés tan brutal del francès. Sempre serem veïns de França, que continua sent una potència amb pes al món, tot i que actualment passi per una fase de retraïment internacional i replegament social en el seu propi si. Un replegament que, si en una cultura de la dimensió de la francesa o de la castellana, és empobridor, en el cas de Catalunya és suïcida. Com és suïcida fragmentar encara la dimensió catalana en localismes i comarcalismes –efecte pervers de la premsa comarcal-, amb la seva valoració automàtica del que és local pel sol fet de ser-ho. Capítol a part mereix la multiplicació de comarques fins a convertir tot el sistema en inoperant: útil, diuen, per a la recollida d’escombraries. La divisió més seriosa i sistemàticament obviada per alguns, és la que hi ha a moltes ciutats catalanes entre centre i perifèria. Atenuar aquesta divisió és més urgent que la creació de qualsevol altra divisió territorial.
Una vegada més, cal actuar localment, sí, però després de pensar globalment. No és motiu de satisfacció que Iniciativa, hereva del PSUC, tregui més vots a Sant Cugat que a Rubí. És símptoma de fracàs i motiu de reflexió. Un partit que té en la lluita per la igualtat d’oportunitats la seva raó de ser, no pot defugir el combat allà on és més urgent.
Permetin-me dir alguna cosa sobre Portugal, que ha tingut una història diferent, sobretot a partir de 1640 –no per casualitat, any de la Guerra dels Segadors, aprofitat pels restauradors de la independència. Diferent i divergent a la catalana. Per què Catalunya no ha estat Portugal, i viceversa? S’ha reflexionat prou per què la Corona d’Aragó, que era un regne d’història, vocació i geografia marítimes, va perdre la cursa dels descobriments amb què els altres dos regnes ibèrics, Portugal i la mesetària Castella, canviarien la pell del planeta com cap altre estat ha fet, tret potser d’Anglaterra? Però a diferència de Portugal, condemnat a no superar les etapes més brillants del seu passat, Catalunya té per davant un futur més prometedor que la seva història moderna i contemporània. Un futur que necessita convicció dels poders polítics en el paper decisiu de l’ensenyament públic, dels mitjans de comunicació públics i de les xarxes culturals. Un futur que necessita debats que l’il.luminin. Catalunya pot ser modèlica, mundialment, si s’assumeix sencera, si va de la realitat a les idees, i no a la inversa, si renuncia a una puresa que mai no ha tingut, si comença a veure com a enriquiment i oportunitat el que s’ha volgut veure com a devaluació i llast, si ven futur i no passat. Catalunya té la mida i el perfil idoni per entendre’s amb mig món, i Espanya i la UE, per les seves dimensions, són les palanques necessàries per entendre’s amb l’altre mig.
L’Estatut dels drets socials
El nou Estatut consta d’un apartat de drets individuals i socials que ens hauria de fer sentir orgullosos, per avançat –encara que els hàmsters dels mèdia catalans i espanyols s’excitessin a discutir el nom de la rosa, si nació és més o menys que nacionalitat. Així mateix, el nou Estatut, que és també i sobretot un finançament més just a canvi d’ancorar Catalunya a Espanya, obrirà l’oportunitat de repensar més serenament diverses coses, sota la base que espanyol no equival a castellà.
Criptoconvergents
“Ara es tracta d’esperar tres anys”, se sentia en cenacles literaris després que el tripartit formés el primer govern d’esquerres a Catalunya des de la República. Catalunya deu ser dels pocs països del món occidental on la seva gent de lletres està a la dreta de la seva pròpia societat. Això es deu a la pastanaga convergent i a la negligència de l’esquerra. Tanmateix, aquells que cridaven a esperar tres anys, per a l’anhelat retorn dels “nostres”, sovint no havien d’esperar ni sis mesos per ser ascendits per la Consellera de Cultura. De fet, l’elecció per al càrrec de Conseller d’una persona que ni tan sols procedia del món de la cultura exemplifica la desídia amb què els socialistes s’han anat desvinculant de la cultura catalana. Tants anys de responsabilitat purament municipal –és a dir, urbana i urbanística en bona mesura- havien col.locat l’arquitecte –i fins i tot el dissenyador- per sobre de la gent de lletres en la piràmide cultural socialista, però nomenar un metge com a Conseller de Cultura era ja de psiquàtric. Ara cal saludar l’entrada de Ferran Mascarell, a l’espera de realitzacions.
Cultura
Repassem molt breument alguns talons d’Aquil.les de la cultura feta a Catalunya, com ara el cinema, iniciat pels germans Baños fa prop de cent anys, i que des d’aleshores no ha anat gaire més enllà. Entre el més celebrat hi ha el, diguem-ne, teatre filmat de Ventura Pons, que no és per fer volar coloms, encara que ens haguem de felicitar de la seva ampla difusió en festivals internacionals de cinema gai. Pel que fa al teatre pròpriament dit, malgrat el cofoisme generalitzat i i les grans instal.lacions barcelonines, el descens del nivell actoral és escandalós. La promiscuïtat entre els serials de TV3 i els escenaris ha beneficiat materialment un petit grapat d’actors i actrius, amb pobres resultats artístics. El mateix es pot dir de la promiscuïtat entre guionistes i dramaturgs. En general, s’ha evitat la sarsuela madrilenya per caure en un suposat realisme de pobra inspiració anglesa, lluny de l’experimentació.
Sobre la domesticació del món editorial en català: Aquest és un procés que ja s’ha fet sentir com a mínim des de la presa de control del Grup 62 per La Caixa, i que encara es pot agreujar amb la seva venda a grups més conservadors, malgrat l’origen esquerrà d’Edicions 62 o Empúries. L’escassetat d’assaig d’alta volada en català o traduït al català és molt preocupant. Els bestsellers revisionistes feixistitzants que triomfen a Madrid i la seva rèplica barcelonina en forma d’opuscles –no arriben a assaig- amb barretina, emprenyats i panxacontents, són dues cares de la misma moneda i ens porten al mateix lloc: a allunyar-nos del món modern -que va molt de pressa- i dels seus debats. La falta de diaris d’abast català, fets des de Catalunya i d’esquerres, és greu. El Punt és una altra cosa, perquè el comarcalisme és el problema i no la solució (o només pot ser complementari de la solució). La poca ambició i els pocs recursos del Quadern del País suposen una humiliació suplementària. En el fons, perdura en molts el convenciment que el català no serveix per mirar directament el món, per interpretar-lo. Aquesta mentalitat d’apèndix, malauradament, perdura en molts intel.lectuals catalans que, en molts casos, escriuen en castellà perquè ni en el seu moment se’ls va ensenyar a escriure en català ni posteriorment han tingut l’amor propi d’aprendre’n. TVC, malgrat el provincianisme de les seves pel.lícules –només havien de reunir dues condicions, ser nord-americanes, dolentes i no mostrar cossos despullats, per exigència d’UDC- pel que fa als informatius i altres continguts –no tots- es va aconseguir evitar el folclorisme.
Democràcia en construcció
Iniciativa, que ha de preservar el patrimoni moral de tenir les mans netes, té l’obligació d’impedir que cap Unió Cleptocràtica de Catalunya es torni a burlar dels catalans. De la mateixa manera que, a principis dels noranta, el vot popular va negar a les urnes la cantarella promoguda per la banca a favor de privatitzar les pensions, l’esquerra catalana ha de mantenir-se amatent per a les noves onades de “restauració burgesa”, sota pretext de la competència asiàtica o altres que es presentin. Des de la caiguda de les dictadures populars de l’Europa Central i Oriental, moltes forces econòmiques i les seves corretges de transmissió política, consideren que la democràcia ha anat massa lluny: Aposten per una democràcia de pitjor qualitat. I des de 1990, un cop vençudes les anomenades dictadures del proletariat, ho prediquen sense vergonya. Han convertit en sinònims democràcia i capitalisme salvatge i a l’Europa Oriental en un primer moment els ho van comprar com un sol paquet. Ara que ells ja no s’ho creuen, que no ens ho facin empassar a nosaltres! La democràcia no ha anat massa lluny. A Catalunya, de fet, tot just comença. La democràcia és una obra en construcció, per a l’esquerra, i una obra acabada per a la dreta. Uns i altres resisteixen més o menys les pressions dels que volen desmantellar-la de mica en mica, perquè hi hagi el mínim de dissonància entre el poder econòmic i el poder polític. En general, cal dir que la gran debilitat de la democràcia és que els partits polítics tinguin un cervell molt més petit que altres grups d’interès de caràcter econòmic, religiós o social. Correspon als intel.lectuals escapolir-se dels debats estèrils i sembrar els debats fructífers, en el camí de la igualtat d’oportunitats i la dignitat humana, amb respecte pel treball i la cultura. Ai, la vella unió de les forces del treball i la cultura!
Tanmateix, on és l’obra social de les caixes d’estalvi catalanes, quan legalment és la seva raó de ser, en comptes del lucre? Cal exigir també més suport de les caixes a la cultura –i especialmente a la cultura catalana. La dimensió espanyola de La Caixa no es pot convertir en suport exclusiu a la cultura castellana, “per no molestar”, com si fos l’única i de tots, amanit, això sí, amb cosmopolitisme.
Tornant a Raimon: “Qui perd els orígens per identitat”. Deixeu-me dir que Catalunya es l’únic país que ha fet la revolució industrial a qui han substret els principals protagonistes d’aquella comesa. Hi ha hagut un elogi fins al fàstic del paper de la burgesia catalana –factor conservador, pactista amb Madrid per preservar, primer el mercat colonial i després, si més no, el peninsular- i ocultació de la classe obrera, factor de canvi. La classe que havia obert les ments al federalisme, el comunisme, el socialisme, l’anarquisme, que havia convertit Barcelona en la Rosa de Foc, davant del pistolerisme burgès. Una classe obrera amb fam d’instrucció que aixecava ateneus per cultivar-se i discutir. No n’hi ha prou amb recordar les biblioteques de la Mancomunitat. La societat civil era, en gran mesura, com ho tornaria ser als anys setanta, el poble treballador. Però no ens enganyem, el trac-trac dels telers tampoc forma part de la memòria de tota l’esquerra catalana. Hi ha res més allunyat de la gauche divine que un ateneu o un cor d’en Clavé? Hi ha res més allunyat de la cultura que l’admiració de Jordi Pujol pels grans especuladors internacionals?
El poble català existeix, sí, i es complex. Més important encara, el poble existeix i el poder democràtic emana del poble. Els clavells del 25 d’abril conserven tota la frescor i tota la capacitat d’emprenyar els poderosos: “Grândola, vila morena, terra da fraternidade, o povo é quem mais ordena”. Catalunya ha pagat un preu elevat per la domesticació, l’acomodació –abans se’n deia aburgesament- o l’exclusió dels intel.lectuals d’esquerres i dels discursos crítics. Afavorir un debat, posar sobre la taula els temes candents a escala mundial és la feina més noble i necessària de l’esquerra.
Culturalment, una de les apostes més important de CiU ha estat deixar l’educació de la majoria dels nens i joves catalans en mans de l’Església Catòlica. Un atac de fons a la millor tradició laica, lliurepensadora i progressista de la pedagogia i la societat catalanes, des de “L’escola moderna” de Francesc Ferrer i Guàrdia. Jo vaig estudiar a un institut públic amb alguns professors excel.lents. La Romànica, un centre ben construït a finals dels setanta, entre Sabadell i Barberà del Vallès. Em fa vergonya constatar que dues dècades després, la Catalunya autònoma de Pujol tenia els fills dels meus antics veïns estudiant en barracots durant vuit anys, a Les Termes, per acabar construint un edifici sense cap dignitat arquitectònica, una mena de contenidor de fracàs escolar, molt pitjor que aquell en què jo havia estudiat i que era anterior a la Generalitat. Que no en donin la culpa a Madrid. No creuen en la cosa pública, creuen en baixar impostos i en una educació que no alliberi sinó que consolidi les jerarquies socials. Devien pensar, qui ho veurà si és a la perifèria de Sabadell? La democràcia implica el mateix tracte a tots els ciudans, ja sigui el centre de Barcelona o la perifèria de Sabadell, Osona o el Baix Llobregat. I quants han criticat que Sabadell, amb dos-cents mil habitants, no tingués una biblioteca pública digna d’aquest nom, i amb els llibres a la vista, fins el 2002? CiU va crear una universitat lliure de marxistes, la Pompeu Fabra, on s’ensenya –n’he vist les fotocòpies- que als països del Sud la desigualtat social genera eficiència econòmica. Encara que ara algun investigador, amatent als canvis polítics, s’ompli la boca amb la República, per exemple, després d’haver-se-la omplert fins fa quatre dies amb els jardins de Versalles i elogis als Borbons.
L’esquerra va començar perdent eleccions a la Generalitat per regalar la bandera del catalanisme i les va acabar perdent per la seva incapacitat per col.locar en l’agenda mediàtica els temes que li són propis. La societat catalana està molt a l’esquerra de les seves veus públiques i publicades. Es va veure des de la vaga general contra el PP de 2002 fins a la guerra d’Iraq. El catalanisme no proporcionava als catalans ni els oradors ni els debats per pensar el món. La responsabilitat és també de l’esquerra. L’espectacle del Fòrum –aquell intent de privatització de l’altermundialisme, de tancar en un recinte amb dret d’entrada el que es respirava al carrer- va ser tot un senyal. Bàsicament, de prostració intel.lectual del país: hi havia més diners que idees. Amb la trista cirereta de la desmemòria del que va ser el Camp de la Bóta -regat de sang de centenars d’afusellats- a sota els peus, mentre la parafernàlia milionària ens encaminava els bons sentiments com més lluny millor. Tristament, Catalunya ha intercanviat papers amb Madrid, i no solament per culpa del centralisme. Ara a Catalunya es xerra, a Madrid es fa.
El 1888 la societat catalana organitzava una exposició universal. Un dels seus lemes d’entrada és encara visible, gravat en pedra, al passeig de Lluís Companys, davant de la Ciutadella: “Protegir l’economia, fomentar la cultura”. Un segle després, s’havien canviat les tornes: el que estava a la defensiva era la cultura, mentre que l’economicisme ha impregnat ofensivament tots els discursos, col.locant-se per damunt de qualsevol consideració política, ètica, ecològica.
Conclusió
El periodista col.laboracionista Josep Pla, tan admirat pels convergents, anys abans d’entrar a Barcelona amb les tropes feixistes, havia visitat el revolucionari Andreu Nin a Moscou, on era regidor i secretari del Sindicat Internacional Roig. L’adjectiu escollit per Pla per qualificar Nin és un clàssic del catàleg conservador en parlar de demòcrates o socialistes: “ressentit”. L’aristocràcia veia els burgesos com a ressentits, els burgesos veien els assalariats i els seus portaveus com a ressentits. És hora de reivindicar el “ressentiment” dels que, com cantava Raimon, “venim d’un silenci antic i molt llarg”. Perquè, com cantava Lluís Llach, “no és això, companys no és això”. Cal depurar-lo, positivitzar-lo, convertir aquest “ressentiment”, que en el fons és comunió amb la resta del món, en “sentiment”, acompanyat de projecte i d’acció. No perdre de vista l’utopia. També la democràcia va ser en el seu dia una bella utopia, i avui en dia és encara un desideratum perfectible, a realitzar. Apostar per la generositat d’ideals, de més llibertat i justícia, com a ciment de la societat, en comptes de l’actual aposta per la por, la malfiança i la religió, apòstols de la militarització global.
Per últim, que no es confongui el “fair play” polític amb l’immobilisme. Res no desacredita tant la política com que res no canviï, malgrat canviïn els vots i els governs. L’esquerra que governa Catalunya no es pot quedar en un discurs de superioritat ètica. Cal materialitzar-lo. Cal acompanyar-lo de mesures decidides a traspassar el paper del DOGC i del BOE . Els xiscles de la dreta ens indiquen el camí. Reconeguem el seu dret a manifestar-se pels carrers durant els pròxims vint anys. Que aprenguin democràcia i igualtat. Que n’aprenguin. Perquè, com ens va recordar Portugal, aquell 1974, “O povo é quem mais ordena”.
Lisboa, 25 d’Abril- 1 de maig de 2006
Subscriure's a:
Missatges (Atom)