Sarau

recital poètic portuguès de temporada baixa

L’enrabiada del nan ‘enragé’
que pareixia de Lleida
i desapareixia,
les sabatetes d’aquell nan
‘enragé’, semblaven més arran
de terra que les altres,
acompanyat a mar
pel calb contorsionista
- i quin brillant artista
de celles cap amunt!-
el nan que no pidola,
el nan a qui la poesia
no col.loca de genolls,
ans de puntetes,
el nan a qui la poesia exalta,
endola i ressuscita,
el nan que es venja
del món, amb mots grandiloqüents,
paraules gegantines
contra els grans,
darrere un mar que brama
amb música de Casio,
el nan nanet no vol
anar-se’n a fer nones,
s’estima més donar-nos la tabarra
amb tempestes sonores,
i ens cobreix de llamps, de pedregades,
-que més voldria, són bavalles-
el nan, nou nou, el nen vellet
que fa bombolles,
deixa la sabonera
el nan a les rajoles,
el ròdol de sabó suqueja
-o de bavalles- com si fos el mar.

I la velleta? N’hi ha prou que no se’ns mori
la velleta a la meitat del xou.
El nan és un burleta,
el nan encara fa
brometes de poc gust
respecte a la velleta,
decrèpita, emperò
li treu dos pams,
l’humor cruel dels nans,
el legendari
humor de ‘petit chou’,
en un hotel de costa de tercera
encara sense guiris
per un fred de cal déu,
s’hi troba a gust el nan,
al fons del rerefons
de temporada baixa.

El nan fa que se’n va,
anant-se'n de putetes,
perquè ell hauria estat
tan bon amfitrió,
bon diputat,
tan bon minyó,
malaguanyat
-és tan bon nano.
Però amb la vella es venja,
la cobreix de baves
i de mala llet,
ja li ha posat un totxo
a sota la cadira,
ja li ha travat les rodes
i ja no pot fugir.

L’aigüera on hi cabria el nan,
un talp que va amb les ungles fora,
amb un vestit de talp
i barret de copalta,
el nen mogut per un odi immens,
les ganes d’humiliar, la velleta i el calb,
el seu xou excessiu, excel.lent en mal gust
-el gust dubtós dels gags-
El nan més nen desprès del seu barret
després de treure’s
les mínimes i lúgubres sabates,
l’odi del nan, al capdavall, davant del mar,
un odi de didal,
les enormes dents del nan
amb què s’aferra amb urc -i ja d’adult, com un bullpit, el pit que bull, un xiuaua embogit-
als nens que l’insultaven.
Quin espectacle degradant!
Des que va néixer
el nan ha defraudat tothom,
començant per sa mare.
Endolat, amb la cabellera al vent
incommensurable, el nan.
El nan que fa brometa sobre els geperuts
i les velles decrèpites, sobre la intel.ligència
dels nens amb síndrome de down,
l’humor bròfec del nan sobre els ancians
que no s’aguanten els pixats al ventre,
el calbo llargarut que ningú sap d’on és
i que li riu totes les gràcies,
humiliat a Moçambic,
per calbo i per mestís
i per poeta,
li agrada el nou amic
se sent com un firaire
que ha retrobat el nan
-el seu nan pròdig, quin profeta!-
Ja és hora de dormir (per fi!)
i el nan al seu llitet de nina
somia amb nous barrets
altíssims de copalta,
per fer venir la son
compta elefants,
conta grandeses,
de l'alçada d'un nan!

I la poesia,
que n’és de gran!