Elogis de Saint-John Perse

ELOGIS

Saint-John Perse

Traducció de Jordi Joan



PER CELEBRAR UNA INFÀNCIA

“King Light’s Settlements”


I

Palmes...!
Llavors et banyaven en verdor-d’aigua-de-fulles; l’aigua era encara del sol verd; i les serventes de ta mare, noies grans i lluents, bellugaven càlides les cames a prop teu, que tremolaves...
(Parlo d’una elevada condició, llavors, entre vestits, al regne de clarors giravoltants.)
Palmes! i la dolçor
d’una vellesa d’arrels...! La terra
va desitjar llavors de ser més sorda, i més profund el cel, on arbres massa grans, rendits per un designi obscur, nuaven el seu pacte inextricable...
(He tingut aquest somni, amb gran estima: una estada segura entre entusiastes veles.)

I les altes
arrels corbes celebraven
l’avinguda de vies prodigioses, la invenció
de voltes i de naus,
i la llum que aleshores, fecunda en proeses més pures,
inaugurava el blanc reialme on vaig menar, potser, el meu cos sense ombra...
(Parlo d’una elevada condició, d’antany, entre homes i les seves filles,
que mastegaven la tal fulla).

Llavors, els homes
tenien una boca més greu, les dones
tenien més lents els braços;
llavors, a còpia de nodrir-se, com nosaltres, d’arrels, les grans bèsties taciturnes s’ennoblien;
i més llargues al damunt de més ombra s’aixecaven les parpelles...
(He tingut aquest somni, que ens ha consumit sense relíquies).



II

I les serventes de ma mare, noies grans i lluents... i les nostres parpelles fabuloses...
Oh claredats! Oh favors!
Anomenant qualsevol cosa, recitava que era gran, anomenant qualsevol bèstia, que era bella i bona.
Oh les meves
magnífiques,
voraces flors, entre el fullam vermell, que em devoraven tots
els bellíssims,
verds insectes! Les toies al jardí feien olor del cementiri familiar. Una germaneta menuda va morir: en vaig tenir, quina bona olor, el fèretre de fusta d’acajú entre miralls de tres cambres. I un no havia de matar d’un cop de pedra el colibrí... Però la terra se’ns corbava en els jocs com feia la serventa,
la que té dret a una cadira si ens quedem a casa.

... vegetals fervors, oh claredats, oh favors!...
I després aquelles mosques, aquella mena de mosques, cap al darrer tros del jardí, que eren com si la llum hagués cantat!
...Me’n recordo de la sal, me’n recordo de la sal que la nodrissa groga m’havia d’eixugar de la vora dels ulls.
El bruixot negre sentenciava a l’ofici: “El món és una piragua que, de tant giravoltar, ja no sap si el vent vol riure o plorar...”
I de seguida els meus ulls miraven de pintar
un món que oscil·lava entre aigües brillants, reconeixien el pal llis dels troncs, el masteler sota les fulles, i les botavares i les vergues, els obencs de liana, on massa llargues, les flors finien en crits de cotorres.



III

... Després aquelles mosques, aquella mena de mosques, i l’últim tros de jardí... Criden. Ja vinc... En parlo amb gran estima.
— Si no fos la infantesa, què era llavors que ja no hi és?
Planes! Pendents! Hi havia
més ordre! I no hi havia més que regnes i confins de lluïssors. I l’ombra i la llum eren llavors més a la vora d’ésser una mateixa cosa... Parlo d’estima... Als marges, la fruita
podia caure
sense que la joia se’ns podrís a la vora dels llavis.
I els homes bellugaven més ombra amb una boca més greu, les dones més somni amb uns braços més lents.

... Em creixen els membres, i pesen, nodrits per l’edat! Ja no hi coneixeré res més que un indret de molins i de canyes, pels somnis dels infants va ser distribuït així, en aigües vives i canores...
A la dreta
s’entrava al cafetar, a l’esquerra, mandioca
(oh veles que es pleguen, coses elogioses!).
Per allà hi ‘via els cavalls ben marcats, els ases de pèl curt, i més enllà hi ‘via els bous;
aquí els fuets, i allà el crit de l’ocell Annaô
— i encara enllà la ferida de canyes al molí.
I un núvol
violeta i groc, color d’icac, si s’aturava de sobte a coronar el volcà d’or,
cridava-pel-seu-nom, del fons de les cabanes, les serventes!

Si no era la infantesa, què hi havia llavors que ja no hi és?...




IV

I no hi havia més que regnes i confins de lluïssors. I els ramats ascendien, les vaques feien olor
de suc de canyamel... Em creixen
els membres
i pesen, nodrits d’edat! Me’n recordo dels plors,
d’un dia massa bell amb massa esglai, amb massa esglai!... del cel blanc, oh silenci! flamejant com un esguard de febre... Ploro, com
ploro, en la conca d’unes velles, dolces mans...

Oh! És un pur sanglot, que no vol ser auxiliat, oh! no és més que això, i ja em bressa el front com una gran estrella del matí.

... Que n’era de bonica ta mare, empal·lidia
quan, tan gran i lassa, es vinclava,
a assegurar-te el feixuc barret de palla o de sol, coronat
amb una fulla doble de filodendre,
i com, travessant un somni consagrat a l’ombra,
l’esclat de musselines
inundava el teu son!

... la meva minyona era mestissa i feia olor de ricí;
sempre hi vaig veure les perles de suor brillant sobre el seu front, al voltant dels seus ulls — i tan tèbia, la seva boca feia gust de poma-rosa, dins del riu, a la vora de migdia.

... però de l’àvia esgrogueïda
que tant en sabia de curar picades de mosquits,
diria que un és bell, quan porta mitges blanques, quan et ve, per la persiana, la discreta flor de foc cap a les llargues parpelles d’ivori.

... I no vaig coneixe’N totes les veus, i no vaig conèixer totes les dones, tots els homes que servien en l’alta mansió
de fusta; però per molt de temps encara guardo a la memòria les cares insonores, de color de papaia i tedi, que se’ns plantaven darrere la cadira com astres morts.




V

... Oh! Tinc raons per lloar!
El meu front sota mans grogues,
el meu front, et recorda les nocturnes suors?
del minut va de febre i d’un gust de cisterna?
i de flors d’alba blava dansant damunt les cales del matí?
i de l’hora al migdia més sonora que un mosquit,
i de les fletxes llançades per la mar de colors...?

Oh, en tinc raons! Oh prou que en tinc de raons per lloar!
Hi havia al moll els alts navilis musicals. Hi havia promontoris
de campetx; fruites del bosc que es badaven... però què se n’ha fet dels alts navilis musicals que hi havia al moll?

Palmes...! Llavors
una mar més crèdula encantada amb partences invisibles,
superposada com un cel al damunt dels vergers,
a vessar de fruits d’or, de peixos violetes i d’ocells.
Llavors, perfums més afables, fressant fins les cimes de més fast,
escampaven l’aire d’altres temps,
i pel sol ardit del canyeller del jardí de mon pare - oh fingit!
gloriós d’armadures i escates un món ben tèrbol delirava.

(...Oh, tinc raons per lloar! Oh faula generosa, oh taula d’abundor!)




VI

Palmes!
i a la grinyoladissa mansió tantes llances de flama!

... Les veus eren brogit lluminós sota-el-vent... La barca de mon pare, estudiosa, menava uns grans rostres blancs: podrien ben bé ser, en suma, àngels despentinats; o bé homes sans, vestits amb belles teles i cofats de suro (com el meu pare, que fou noble i decent).

... Car al matí, sobre els camps pàl·lids d’Aigua nua, al llarg de l’Oest, he vist caminar Prínceps i els seus Gendres, homes d’alt rang, tots ben vestits i silents, perquè la mar d’abans de migdia és un diumenge en què el son ha pres el cos d’un Déu, plegant les cames.

I torxes, al migdia, van alçar-se per la meva fuita.
I crec que hi havia Arcs,
i Sales d’eben i llauna varen il·luminar-se cada vespre al somni dels volcans,
a l’hora en què ajuntàvem les mans
davant de l’ídol amb roba de gala.

Palmes! i la dolçor
d’una vellesa d’arrels...! Els vents alisis, els tudons i la gata castanya perforaven el fullatge amarg, a on, en la cruesa d’un vespre amb perfum
de Diluvi,
llunes roses i verdes penjaven com mangos.

*

... Ara, els Oncles parlaven fluixet a ma mare. Havien fermat el cavall a la porta. I la Casa durava, sota els arbres de plomes.



Éloges, 1907
Elogis, 2004 (Aparegut a www.eltactequete.com, web de literatura en general i poesia catalana en particular)