Destarotar

DESTAROTAR
Jordi Joan

Una lectura poètica dels arcans majors del Tarot


el Foll

Les coloraines,
la nuesa del seu seny
mogut pel roig
de la follia,
la casa en un farcell,
sense lligams ni llast,
sotsobra preferible
a un qualsevol afonament, a plom
i duu més lluny,
és perdulari i vol
creuar brugueres amb la vista alçada,
encara que els de dalt
li atiïn cans
i es perdi en el sentit,
no indígena, indigent,
l’itinerant apàtrida que a tot
arreu parla estranger,
que no és d’enlloc,
per ser de si mateix,
l’il·lús indesitjable i perillós
que els fa aturar la dalla, alçar
la vista del terròs,
parar l’orella a allò
que no s’espera,
ja li caldrà pagar
per la demència
de no ser predictible,
per portar noves d’altra banda
per la mirada nova de les noies.
La bogeria somiosa no es resigna,
no vol veure en l’esdevenidor un celler,
natura estanca,
miseriosament vaga i divaga
perquè a l’horitzó
no hi veu cap signe escrit,
ni cap missatge que li digui atura’t.
La llibertat de no tenir
camí traçat,
el cel que és blanc i sense xifra.



el Mag

La taula de tres potes,
l’arma refistolada,
amo dels daus i l’art combinatòria.
Desori de varetes, gobelets,
eines humils:
la màgia és a les mans.
Sense fums, és saltimbanqui i és joglar,
fa jocs de mans d’escapolir-se
amb un barret que cau simpàtic.
El creador que fa
l’immaterial visible.
La dona és un reclam difús,
la sang li llepa els peus,
no mira enrere.
Al rerefons, el rost,
davant, sempre a tocar,
l’encatifada infatuació,
en vellut vermell,
la purpurina.
El cortesà que s'entreté en cada detall
i que no mira enlaire,
només al poble del costat,
el canvi per romandre.
L’alquimista que té accés
a tota oïda,
esguard, de tota mena.



la Papessa

No realitzarà els seus somnis,
s’acontenta
a somiar-los
i ordenar la vida als altres,
emparada en els textos
per llegir el paisatge,
com si fos d’antany,
pel finestral,
com qui ha perdut color
i s’ha fet papir,
com qui s’aferra al rictus,
en el ritu,
de qui no se’n pot estar
de la sacralitat,
ardu saber llegat, per dur la mitra.
De qui bescanviaria
jerarquia i cultura,
correria pels camps
amb la mainada.
La infeliç solitud de la senyora
d’apartada natura,
a qui li reca el vol de l’oreneta
i s’enyora de l’embadaliment
d’infant amb una canya.
I tot aquest escreix de saviesa
que ningú li demana.



l’Emperadriu

La mare sap intercedir
no perd de vista
el que l’emperador descura.
Sosté i transmet la descendència,
el llinatge del pare.
La seva calma és aparent:
per la niuada es trencaria,
d'una en una, cada urpa.
Engavanyada per la creu i el ceptre,
que se li claven al ventre,
al tron que la subjecta.
Sap que a sota de l’estora hi creix l’herbei,
la natura puixant que també sent al ventre,
l’avenir, formiguejant,
que regenera.
És la femella amb el futur sota la falda,
baula comunicant, d’ahir i demà.
El temps no és ella, però n’és la busca.
És la mare encara bella i castradora.
La mirada que aplaca,
Penèlope i font
de conflictes.
Eleva el luxe
i s’entreté,
i marca el pas del temps
i de les modes.



l’Emperador

L’autoritat i el pare genital,
l’àliga a prop, l’escut pesant.
Una mirada alterosa
i la vareta on es confon
l’or i la creu,
l’oci i l’acció.
Campal, mira la vida com un born,
l’ajornada batalla
per després,
amb el posat de qui espera
una bona nova a la contesa.
Angulós, marca del temps pels altres,
clau de volta i vèrtex, la durada.
El parentiu incommovible,
inabastable.
La solitud del cim i els llagoters,
que n'alimenten la insolència.
Permanentment,
el món com un mirall
on veure’s la corona.
Les fites a l’abast i a l’alçada dels ulls.
Una temença, el destronament
a mans del temps,
el seu rival.
I la manca d’escrúpols quan convé segar testes.



el Papa

Quincalleria a cada mà enguantada,
el signe de la creu,
sense sentit.
No un Crist sedent amb corona d'espines,
sinó el tità que converteix
morisma i rep, de molt bon grat,
genuflexions de xusma sense rostre,
per bé que es perdi,
fora de quadre,
el gest beneit.
L’esguard, que és evasiu,
rufianesc,
evita qualsevol contacte,
mentre els devots
també entrecreuen dits.
El seu poder només vol gest,
no li cal glavi,
només la refulgència.
Mal pagador,
cap llamp mai no el fulmina.
Centre de gravetat borrós
de cintura en avall,
però incrustat a la terra.
El pacificador que engreixa,
amb l’autoritat que emana
del retrat de cadeneta,
infal·lible icona que greixa cadenes.
L’esperit sant i una prerrogativa:
no haver de retractar-se.



l’Enamorat

Pròleg del barbamec
que mira la materna de reüll
però palpa la jove,
aquella que el reté
contra la que l’estreba,
ha de triar
entre la Primavera i l’Experiència,
el rosari i la incògnita,
la santa concubina.
Si s’equivoca
haurà de ser abatut com un senglar
per una mà innocent,
una sageta en segarà
les fortes cames.
L’aprenentatge de bursada, inevitable
per guanyar el demà,
l’esquinçament sense himne,
enmig de hienes,
i el món que s’obre
com si fos de llauna.



el Carro

El jove diligent,
a mitges inexpert i vanitós,
que avança sense impediments.
El noi de casa bona refinat
i refiat
i amb vent de cara,
sense més sostre que el cel,
a qui li fa costat la lluna en la fortuna.
No té més entrebanc
que el d’escollir entre fruites,
branques que semblen totes a l’abast.
I els pàmpols d’or als camps
-reflex dels seus cabells-
i flairar les collites.
I a mesura que s’allunya
de les darreres cases,
el desconcert que el guanya,
el cavall guenyo,
la cultura equivocada.
No veiem el camí
i els seus ulls no emmirallen
del món la polseguera,
ni cap pal a les rodes.
Serà la presa fàcil,
el destarotament que atrau,
a mars,
les fulles de navalla.



la Justícia

Balança decantada al cor
per una dona jove,
franca mirada sostinguda.
L’autoritat sedent
de qui enraonada i pacient, observa,
escolta.
Salomònica justícia no enjoiada,
ni enjovada, que judica per amor
vers una idea tan alta
que és fora de l’abast
de déus i atzars.
S’atribueix corona,
p’rò no per l’or,
ni per sotmetre els homes,
per concretar l’amor,
sense arrufar les celles.
És l’equilibri just el que sosté l’espasa,
que és l’espasa que manté el just equilibri.
Ella és la llei, el contrapès,
amb la mirada fixa
en l’avenir dels homes.



l’Ermità

No li és prou la llum diürna.
L’ermità no vol el sol
de guia i amb la capa
se n’oculta, avança
en la foscor
en el pic del dia i justifica
així la torxa.
Dedica el cos i l’ànima a cremar
la teia amb brins de palla.
La seva mà que sap,
ja blava de vergonya,
que el bastó del vici
és el sosteniment de la coixesa.
Frare germà de si mateix
i dels homes abstractes.
L’eremita s’allunya dels camins de l’arada
i el temps no l’incomoda,
n’és l’aliat en la recerca.
Tot caminant, vol sucumbir al ritme del món
i defugir el ritme dels homes.
Es vol cast, venerable i barbat,
que l’adornin, al seu pas, estacions.
No té ermita de debò,
llevat de la caputxa,
ni verament busca cap balma.
Vulnerable, tanmateix,
a les mirades verges,
li convé l’obscurantisme per brillar.



la Roda de la Fortuna

Vanament la violència,
autoritat, força que malda al capdamunt
de roda, es vol
immune al seu girar.
Filosa de la història, sense fil,
que no teixeix:
el que uns aprenen prou
ho oblidaran els que vindran després,
hi escopiran.
I quin coneixement salvar,
i quin colgar, i quines formes
per a la nostra desmemòria.
Com la matèria: ni es creen, ni es desfan;
s’obliden o es recorden.
I la tenacitat,
mancada de gràcia,
fa mans i mànigues, sense vergonya,
per grimpar, per oblidar l’ascens,
per oblidar el descens
d'homes i estels.
Mandra del pusil·lànime:
enjogassament que fa que oblidi
que encara davalla i que pot caure.
L’espasa de la banda del que s’alça, alerta.
Al cim de la fortuna el mico, a la cucanya,
apoderat de la disfressa,
autoritzat pels atributs externs:
la capa i la corona,
osmosi de l’espasa i barba com un boc.
Brutícia i desinfectant, l’escut i la tortura.
També és efímer tot recés,
efímera l’espera de l’impuls.
la Força

La força que és
condescendència,
hàbit privat de l’alegria,
poder discret de no exhibir-se
ni amagar-se.
Tractar de mix a tot felí, al lleó
amansir-lo com un be.
El cop de bec, la queixalada,
la imatge que atueix i paralitza,
fer creure en la carta amagada.
La diferència és l’estranyesa,
una força que és mental
i que es duu a la mirada.
I al fons de la memòria,
atàvica, la doma.



el Penjat

El dissimul
de cap per avall.
Diu que així llueix
la cabellera i veu del dret
com són els altres,
sense tòrcer el coll,
els astres.
Fou reduït,
per diferent.
Capgirament, residu
de violència antiga.
Sempre llevat
del peu esquerre.
L’impediment distret que és mare
de l’elegància apresa.
No és cap vergonya, diu,
només comptar amb el cap
per deixar marca
a sobre de la terra.
El que duu entre mans,
encara no ho sabem.
Penja d’un fil, però no cau.
Un bri de dubte i tot seguit
la positura inoperant que reafirma
la rutina dels altres.
Avesat, el boig, a la incomoditat,
persevera en la dansa de conceptes,
fa bonic en una fira.
Si rondina i si es belluga,
si enraona i fa un somriure foll,
deu ser que és viu.
I respirem de no tenir
la gravetat en contra.



l’Arcà XIII

Darrere, el blanc;
darrere del bancal, l’esquena corba.
A sota, una negror
de terra putrefacta.
El llaurador que tot
ho torna adob,
tot ho anivella, aterra amb dalla
les coronades vanitats,
noses idèntiques contra les quals
pica la fulla, la mateixa flor
sagnosa al fil.
L’enderroc, ruïna, o ferment per l’avenir.
Netejadora sense rostre,
la mort no mira als ulls,
sols executa
la feina immunda de replega, soterrada.
Ossades i falanges que ja no,
ni demanen auxili.
La mort infatigable i vertebrada,
complidora, indiferent, feinera.
Les (menudes) morts inanimades, mudes,
exànimes, (sense demà), desvertebrades.
Mans que no estrenyen, peus que han fet
l’última passa, testes ja
descoronades,
les llargues cabelleres sense lligador
ni diadema.



la Temperança

La temperança, sense sexe.
Del que flueix fer-ne un fil.
Saber desar i reprendre, no embolicar la troca.
Cal tenir ales, mirar a altra banda.
Tenir present que la grandesa no cap en l'estretor.
I defugir severitats que estronquen,
l’ombra de Robespierre.
Un ideal d’angèlica innocència, intemporal.
L'humà desig de transcendir la humanitat,
sense negar-la.
Tenir present les ales i el velam, el color de la terra.



el Diable

La lletgesa que esclavitza,
sense ser rutina.
Sotmetiment feliç a la monstruositat
dels dèbils amb dogal, al corrent de la història.
L’anomalia i l’animalitat
que és sotmetre’s al cant
d’allò que els ultrapassa, al diable
que és la bèstia, la bruixa i la maldat
amb genitals postissos.
El mal que és trobar el gust
a abaixar la mirada, o fer-la abaixar.
El monarca sempre usurpador
i el fals profeta.
L’heretgia dels esbirros fets deixebles.
La anormalitat d’uns súbdits
d’una desconcertant banalitat:
mal que desarma, mal majúscul, majestàtic,
una maror de fons que s’aproxima.
Hi ha redempció,
però també mal insubmís, rebel
contra el destí traçat
d’autoritats amb la cara rentada.



la Torre Abolida

Cataclisme,
canvi de paradigma i parallamps.
Dessacralització
i fugida dels déus:
l’assalt, la dinamita, els càtars,
la neu i el bombardeig,
l’esfondrament
-La tour abolie, la maison dieu et le regard de Nerval-
la impossibilitat d’isolament.
Ser saltimbanquis per no perdre peu,
per retenir
la corona escapçada i l’equilibri.
Un arc de Sant Martí com un manyoc
s’envola per les golfes,
com una pedregada.
La torre, un enderroc
a qui fuig l’ànima, un difunt.
La carota de pedra coronada
que duia a dintre un nan,
com un gegant de fusta, en festes,
un firaire convers en malabar.
La faramalla d’art,
cultura i esperit,
arrossegada pels nous amos,
s’apliquen a contar-ne les proeses
amb carotes noves.
Altrament, tornar a bastir una torre enmig de l’erm,
entre els herbots, les dunes i les feres.
La història callada a l’herba margenera,
a les pedrotes.
Voler tornar-hi a veure,
en el rocam, palaus.



l’Estel

La bugadera nua res no renta.
La persistència de l’estel en el llombrígol.
Néixer amb estrella o néixer al Nil.
Estel que ens guia i encalma les aigües.
Constel·lació que és cabellera i flux,
al bec de l’oreneta
per dur la bona nova.
Eva que veu el firmament de dia,
enverinadora o salvífica.
La dona benèfica que ens treu del fons del cossi,
de la fondària del jo,
que ens altera el destí o que ens el dóna.
El curs, l’aiguabarreig
i el coratge de fondre’s,
en paisatges sense murs.
Nosaltres abocat al firmament,
l’esdevenir contra les aigües mortes.
La bugadera que fa rodar la sènia,
que fa circular l’aigua,
que escampa vida i fon
gerres diverses en un sol corrent.
A l’horitzó, els esperons de cactus
per no rendir-se a l’aigua.
No hi poden res,
hi ha la nuesa
que enderroca muralles,
la bellesa desarmant
que espanya portes amb un cop de daus,
canvia el curs i torça
els rengles. Femella rutilant
per qui el no-res ni és fosc, ni a fora.
El femení entremaliat,
cooperant,
va fent passar la història avall.
I amb la mirada més tendra,
cus i descús
com per atzar,
bella paraula que també encadena
el teu discórrer i no el destrena.



la Lluna

En el sol, veure-hi la lluna,
i darrere de la pàl·lida Silene,
la cremor de l’astre mascle.
És l’aigua que amb el sol abrasador
cobra sentit.
La llagosta i el cranc, l’amenaça latent
darrere de la set.
Eclipsar-se és delir-se
pel càncer de l’inabastable.
Els gossos d’extramurs, abandonats
als verals de la barbàrie.
El seu afany, instint
entre la rectitud dels parcs i la natura
sinuosa, feréstega i il·limitada.
L’olfacte de les profunditatsi les marees,
mimesi estrafeta de ritmes naturals,
de soterrats corrents,
del que només s’ensuma retirat de l’urbs.



el Sol

Fraternitat del sol i la suor.
Focus que imanta i agermana,
l’astre i l’altre.
iguals sota l’esguard
del que ens solidaritza, el que ens despulla.
Mascle i principi
contra la lluna de replecs, matisos i reflex,
d'ombres que ens fan distints i distingits.
El sol regnant, amb corona de foc,
potència inapel·lable,
que acosta i fa mudar,
de roba i pavelló, sense enrogir,
car no se’l pot mirar a la cara.
Estendards embafadors,
que atrau i repel·leix, les pells.
Solar tancat, clarors meridionals
que fan que tot n’adopti el to.
Ni cap ambigüitat, ni compromís.



el Judici

La irrupció del pregoner i el son trencat
de la nuesa,
un llarg despullament.
Amb crida abarrocada, l’emissari,
sense convenciment, ales prestades
i un uniforme que engavanya,
els duu la indignitat:
romandre a mercè d’altri:
el judici final
com unes altres noces,
els mots de la sentència
com un vestit de núvia.
Els porta la veritat de l'hora, en mal moment.
Ella l’observa i ell que mira,
amunt cap a la faramalla.
Adam i Eva i l’Increat,
un jutge irat que acusa:
de voler veure un laberint al paradís,
de lligar caps fins fer-ne cordes,
envans per separarar les criatures
—en va— fins separar-se’n.
Ja poden creure que els absol
però preferiran
que la condemna sigui ferma i recordar,
des d’una llibertat completa,
imaginària,
allò que havia estat l’edèn.



el Món

El cel, una garlanda de difunts.
L’òval que és òbit i que és vulva, una portella
d’eixida i d’ingrés.
L’escletxa de la lona per tastar el calostre,
l’espirall, per al primer glopeig,
per la darrera gota al darrer aire, el bes.
L’evangelista mal temptat,
travessa els camps deixant un rastre de corones.
Vessa tristor, sols mira avall, no hi veu,
al punt de mira,
rossa que es dreça a ultramar,
l’estrangera deseixida que serà l’amant,
abans de ser germana.
Punt de partida, encanteri,
que fa girar la roda.
El món no és cap contrada,
ans els sumands
de sumes infinites i inestables
que enquimeren,
la suma dels trajectes realitzats
i per recórrer, i sobretot
aquells que no trepitjarem,
la terra incògnita i irredempta,
missió que ens ballarà pel cap,
com a un evangelista que ha perdut
propòsits i bagatge,
que confús, pren la corona de difunts
per una llorejada diadema.



Inspirat en el tarot de Marsella,
restaurat per Alejandro Jodorowsky. Tarot en català.


Praça das Flores - Portal de poesia catalana i portuguesa

Poesia publicada:

"L'alè d'Ariadna", Jordi Joan. Edicions 62-Empúries, 2001.