Malabars

El sol que per buscar la mar
deixa la calma,
les flors dels arrossars,
arran de mar, arremangades,
la pell rebruna, en terra de palmeres,
plena de sol, tota ombra,
les flors dels aiguamolls
entre els sargassos,
duen el gerro al cap
s’afanyen a buscar
l’aigua, les flors
de la maresma,
enmig d’arbres de mango i cocoters,
silent el vespre de marengo,
arreu senderes,
enmig del bosc de palmes
ningú no sent la pressa
de marxar,
i el seu somriure és franc, és fàcil,
la roba de safrà, sari carmí,
la flor de la canyella, el gessamí
relliga la negror de trena,
la costa malabar de les espècies.
S’arrissa el mar,
famílies que contemplen
allò que no
-des de la sorra-
s’arriba mai,
del tot,
a veure,
a poc a poc, la posta,
mentre ha arribat, al temple, l’hora,
de bressolar, un per un, els déus
se’ls banya, se’ls acotxa,
per dur-los a dormir,
el temps que lentament
s’estiragassa
i ja del sol,
de l’inefable, en queda sols
un ressagat rastre de llum.
Primer l’eixam,
-malabarismes-
després la pau,
després en calma i és
canoa i ganivet desprès,
si lent talla canals,
a temps,
si les adolescents
es van desfent les trenes,
si es renten o si es banyen,
pulcríssimes al caire
de barcasses
en retornar d’escola,
a Kèrala, a Càlicut,
a prop de les cabanes,
olor d’intimitat i llet de coco,
i tot es fa tan lent
que trobes a faltar les papallones.

Jordi Joan, Índia, 2003