L'istme de Panamà

(serradures d’un altre llibre)

Tracte

Bellesa per passar l’hivern
—el cel no compta, el cel
no compta, ermot
celeste de glaceres, com un ésser
viu no parar mai
la vista al cel,
no comptar els núvols—
tracta’m bé,
al llit de fusta blanca
de Berlín, la nau varada,
bugada de clarícies, fardell
d’ensarronar la vida si s’atarda,
a la tardor, desprevinguda,
com una extemporània papallona
tracta’m bé,
tracta’m, bellesa
per l’hivern quan passa.


Preludi

En els confins de mi
lentes aigües perdent-se
del meu cor aturat
a la vora d’un riu.

Fins quan navegarem
corrent que tot ho ignora
no sé què em portarà
el meu pròxim batec.


Miol

Flairassa i son
benaurada de gats
dolçament morts
al celobert, xardor
d’entrellaçats
germans menuts,
miols empolsegats
-de mix,
llarga sutzura
sense xiuxiueig.


Falsaris

Enamorats llampeguen
de tant voler la pluja
d’esbandir
el llot dels ametllers
fins que els floreixen dits,
enveja de pruneres,
estol de primavera d’aus falçades
d’albirar
alguna estrella que es desploma
en el desori d’un cel
grogós de massa llunes, volanderes
clavades a la sorra, capitulen,
en braços de ningú.


Demà
Mala garriga enllà,
s’ajusticiava el jorn
entre els tarongerars
a cada branca
exhalant flors
algun llaurador allarga
l’endurida mà,
en palpa amb cura
la creixença fràgil
la temperatura,
tempteja suaument
préssecs que sent
com una templa
que batega,
florida de la filla
a cada pit,
sentor que quan declina
el sol escampa,
un alfabet de tinta verda
desfent-se als dits.


Dàrsena (2a versió)

La flor del vespre vermelleja,
falena pacient
plegant-se de bell nou,
del tebi alguer nocturn,
en dàrsenes, en va bevent,
un pic de dia aguaita moll
la presa excelsa, l’alimara
d’un descarregament de lluna.
I ens ve la fosca al ras,
ben a la vora quan la nit
despara i desespera
la tremolera de ser junts,
quan despentina el mar, on som
una barqueta cap per ‘vall,
a l’entrecuix del moll,
a l’hora de l’assalt,
mentre la lluna plena,
insomne i més veloç
que els nostres membres,
mirada a cor què vols,
desplaça el firmament,
ens para el sostre.

(1a versió)

Vermellejant,
la flor del vespre,
falena que s’esvera, indrets
obrint-se a les mirades
de bell nou
alhora que se’n van,
la negra nit d’un glop
presa a les fosques.
Mancat d’anit, en dàrsenes,
el dia aguaita moll
un descarregament de lluna.

Ens ve la fosca al ras
en companyia d’ocells
a l’hora de l’assalt
tan a la vora
quan la nit,
la tremolera de ser junts,
ni despentina el mar, on som
les barques acorades, entremig,
cap per avall,
a l’entrecuix del moll,
mentre la lluna ferma,
insomne i més veloç
que els nostres membres,
mirada a cor què vols,
desplaça el firmament,
serenament,
i ens fa de sostre.

Mar i ona

He vist les dones
emmirallar-se al mar vinós,
obrint-se’m
com un cigne a les fosques,
venus primeres
al mar de les petxines.

He vist la mar
encinta d’algues
fent bugada a trenc d’ona,
peixent la terra
encara assedegada
amb elles a la vora.

L’he vista, mar,
remuntant rius
per coneixe’n les deus,
n’he vist canviar el color
amb una nena a prop,
de porpra a mare-perla.

He vist el mar
naval sense les dones,
llastat d’escuts i d’àmfores,
saquejador guerrer
aspriu i rocallós,
color d’asfalt, d’esquena al cel.

He vist el mar, la mar,
el seu aleteig d’aigua
en un esguard de dona desplegat,
eros i onada, lluna
d’origen de corall
que menstrua marees.

He vist la mar mirant-les
amb mirada de dona,
ambdues esquitxant-se,
no els cal parlar, comprenen
tot d’una, somrient, se’n van
en una maregassa d’ones.


Rio

Telma a Ipanema,
verge pregada,
santa estesa,
llampegant
serena sense escates,
somriure de preàmbul,
demorava
la fosca veu enlaire,
tròpica i gràvida amb so
de veu de canya,
amb unes llargues cames,
amb una olor d’esquiva
ondulada avinguda,
consol que revenia, veu
de l’olivera, esqueix
atlàntic, d’ona
d’eben de mar als ulls,
salobre el verd, les beines,
l’encallada platxèria,
fusta mulata que s’ofrena,
atesa de pregàries,
el blau indi del cel, encega.
Tot seguit sol, maratge.