CONTRA LA POESIA TEL.LÚRICA

Crítica de "Arbreda", de Perejaume

UT PICTURA POESIS: DISCURS SOBRE ELS POETES TEL.LÚRICS

La fusió entre el nacionalisme cartogràfic, fetitxista dels mapes, l'afany cartesià i enciclopèdic, que amaga un eixorc desig de puresa, i la redempció d'aquests dos apetits per part d'un suposat art espiritual o new age pot produir, a aquestes alçades, productes tan insòlits i atractius com inquietants. Amb "Arbreda", Perejaume pot haver fundat la poesia tel·lúrica catalana. L'artista ha begut a bastament de Verdaguer, de qui n'admira el guany de sentit que obté en vessar sobre una obra paraules recollides sobre el mateix terreny a què fa referència. De la mateixa manera, Perejaume utilitza la toponímia, la bellesa d'alguns mots segregats i petrificats 'in situ'. També n'elogia la visió panoràmica, a vista d'ocell, que dóna del país, com el Petrarca del Monte Ventoso.

Puc dir que Arbreda és un llibre interessant, dels millors que s'hagin publicat en català els últims tres anys, i dels més "originals". En la lectura dels seus versos, en la seva tria de mots, s'experimenta a voltes un extremiment, que ve de la combinació de reconeixement i d'estranyesa, i en la densitat poètica, com en un text de Ramon Llull. Ara bé, enceta un camí que porta a l'anorreament. Dóna les claus d'un tresor limitat i llança a l'aigua moltes més claus de molts més cofres de dimensió insondable. Cap tradició no és un bagul sense fons, i encara menys la catalana, amb tantes baules perdudes a mig collaret. El dilema de ser "absolutament modern" o deixar-se guanyar pel reconeixement sense estranyesa, cada vegada més temptat per allò que es coneix i més refractari a allò que desafia.

Escriu Emil Cioran que per entendre un país cal llegir-ne els mals escriptors -posem per cas el reaccionari i gallinaci Josep Pla, en el cas de Catalunya- perquè s'hi reflecteixen tots els defectes locals, mentre que els bons escriptors acostumen a experimentar un estranyament respecte a la seva societat.

"Arbreda", que és un llibre de llarga maduració, potser deu anys, pot ser el millor fruit, tardà i exquisit, d'un clima cultural que al llarg de més de vint anys ha donat una collita més aviat minsa i poc apta per a l'exportació. Un estat d'opinió que es podria resumir en la creença que l'artista s'hi fa com els tomàquets o les cebes; que l'artista no és aquell que es desarrela, que pren distància per poder jutjar, sinó aquell que s'enfanga, que s'enfonsa en un indret de naixement que ja no és atzarós sinó transcendental -"No l'atzar ni cap fosca ventura m'han fet néixer a.... só pirinenc", que deia aproximadament J. V. Foix (ho escric de memòria des de Lisboa). Una ideologia que repeteix fins a creure-s'ho que per ser universal cal ser local, com si n'hi hagués prou amb ser local, i que pensa de debò que Miró, Dalí o Tàpies, més que art! , han fet art català. Quan l'adminicle que acompanya simbòlicament l'artista ja no és el telescopi, sinó el microscopi. Encara que, no és la pèrdua d'escala una de les característiques de l'art contemporani?


Primer fou la paraula
No conèixer quin pastor en concret, o quin pagès, o quin caçador, va batejar una determinada collada, o cim, o arbreda, suposa un anonimat molt proper a la divinitat. Déu o el seu folc. Perquè també el folklore, en la tradició romàntica germànica, concedeix atributs transcendentals al poble. Els països comunistes van exaltar convenientment aquestes emanacions incontaminades de l'ànima popular -vegeu Kundera-, però també els feixismes se'n serviren. En aquest cas, però, l'afany cohesionador elimina tota vel·leïtat comunitarista: la multitud és incapaç de prendre cap Palau d'Hivern, perquè és una unitat afectiva, però no de voluntat. La massa encara té menys cohesió: només està unida per un mateix focus d'atenció, generalment aliè a la seva experiència quotidiana. El feixisme tracta d'esclafar el públic, fonament de la democr! àcia, l'únic que pot debatre, interactuar, intervenir. Una vegada més, estem davant d'intents de desenfocar l'home com a centre del debat -ètic o estiètic- per convertir-lo en el rerefons: en dissoldre'l com a part del paisatge, que seria l'únic que comptaria. Un fals retorn a la natura com a pretext per anar més lluny en la deshumanització. Els totalitarismes podrien ser qualificats de paisatgismes morals i polítics: hi ha quelcom més potent i més pur que la vida d'un home, quelcom embolcallat d'unitat i eternitat, davant del qual no hi ha més opció que esborrar-se. Es difumina la condició humana i es magnifiquen les condicions de la vida humana. El folclore vindria a ser el paisatgisme de les arts escèniques: una vegada més, la voluntat de fer passar per natural allò que és cultural; que també és fer passar per allò més veritable i essencial el que és més artificiós i arbitrari.

Vaig molt o poc errat? Per una vegada, recorro a un criteri d'autoritat, per recordar que Michelangelo va encunyar el mot "paisatgisme" amb voluntat despectiva. I en tot cas, no és la teoria la que confirma la bellesa, sinó la bellesa la que confirma la teoria.

(Nota) Ut pictura poesis: En llatí, “Com la pintura, la poesia”.