CONTRA EL PAISATGE

En les pàgines que segueixen he intentat bastir una dissertació sobre paisatge i ordre, paisatge i desordre; natura disfressada de cultura, cultura disfressada de natura; paisatge i ecologia; paisatge i subjecte, paisatge i societat; sobre el sublim, sobre l'artifici, i, encara sobre els artistes tel.lúrics. Jordi Joan Baños, Barcelona-Lisboa, estiu 2004.



Contra el paisatge

La història de l'art poques vegades ha adoptat formes tan artificioses, falses i malintencionades com en el paisatgisme occidental. En rares ocasions els artistes han dedicat tants esforços a un gènere tan estèril i esterilitzant. Doblement estèril si tenim en compte que es vol un homenatge a la "mare natura": principi generador, u primordial i imatge terrenal de l'absolut, etern i complet. Tanmateix, llevat d'alguna excepció, no hi ha res més mancat que un "quadro de paisatge". Això és així perquè, en rigor, la representació de la natura no pot ser objecte artístic.

Certament, pot semblar que la natura, en la seva doble condició d'atemporalitat i de "perpetuum mobile" li pot conferir algun interès. No ho crec pas: per sobre de tot, la natura és inanimada. El cosmos pot tenir un interès científic, i àdhuc filosòfic -i en aquest sentit, fins a un cert punt, estètic- però mai artístic. Només la condició humana, les passions humanes, són susceptibles i dignes de representació artística. A efectes artístics, la representació de la natura només és vàlida com a metàfora d'alguna passió humana, o com a projecció d'un estat d'ànim de l'artista, però no 'per se'. Perquè emmarcar el cosmos sempre donarà com a resultat una "natura morta": l'escanyarà, li llevarà l'alè vital. Evidentment, plantar el cavallet al mig del bosc, o prendre apunts del natural, poden ser exercicis d'estil, poden afin! ar la traça amb el llapis o el pinzell: una vegada més, estem parlant de "natures mortes". Agafeu un quadre de Carl Friedrich i treiu-ne la figura humana: el monjo a la platja, el muntanyer d'esquenes. No en queda res. Aquesta realitat nomès canvia quan comença a trontollar l'art figuratiu, potser a partir de Cézanne, quan qualsevol objecte -o subjecte-, fins i tot la natura, no és més que un pretext per a un discurs sobre el propi art i una exploració dels seus fonaments, la seva essència i els seus límits. Aleshores ja som a les portes de la "bellesa lliure" kantiana.

Una vegada més, vull distingir entre experiència i representació artística. És clar que és lícit que Kant parli del "sublim dinàmic" en referència a les tempestes o altres manifestacions de la natura que desborden els nostres sentits: naturalment que estem davant d'una experiència estètica. Però l'interès artístic de la seva representació deshumanitzada és una altra història. D'altra banda, jo diria que el sublim és el que està al límit de ser imperceptible, no el que ens desborda. Sublim no vol dir subjugador, sinó tot el contrari. No és el que esclafa per la seva magnitud, sinó el que eleva per la seva subtilesa. Però això ens portaria a una altra discussió.

Naturalment, qualsevol art és ofici i artifici. Tanmateix, el paisatgisme és el més trampós de tots els gèneres, des del moment que vol fer passar la cultura -una cultura- per natura. El paisatgisme ha estat també el més reaccionari de tots els gèneres pictòrics. Aparentment elimina l'home, però en realitat hi projecta tots els seus prejudicis -que no les seves pròpies passions contemplades artísticament. Aparentment presenta un paisatge intemporal, atura el temps, sense rastre dels homes peribles ni de les seves obres fugaces: en realitat, no és símptoma de deseiximent del temps, sinó tot el contrari, sovint és un mirar cap a una altra banda en moments històrics de canvi accelerat. La resposta bucòlica és una resposta equivocada -o de mala fe- a la qüestió plantejada per les mutacions d'ordre ideològic, social, polític i cultural. Ha estat! , massa sovint, la temptació de justificar l'arbitrarietat d'un determinat ordre social amb l'apel·lació a un altre ordre superior i immutable: el de la natura.

Les lectures que se n'acostumen a fer són encara més abominables i conservadores. Davant d'un paisatge bucòlic, d'una estampa harmònica, s'interpreta com un reflex d'un amable ordre social. Ara bé, davant del desordre o la desmesura ocasional d'algun paisatge romàntic, el comentarista alliçonat no ho interpretarà en clau de desequilibri social, sinó subjectiu: es tracta d'un desordre de la personalitat o "del conflicte entre artista i societat". És un exemple esplèndid de la proverbial esterilitat artística de la burgesia comercial i manufacturera, que va en paral·lel als seus intents d'erigir-se en dipositaris -vegi's qualsevol obra del lamentable i pretensiós professor Thomas Mann-, ja no de la cultura occidental urbana, sinó de la cultura en general.

La cultura és el contrari de la natura. La cultura es fa contra la natura. És contranatura, en el sentit que va contra les inclinacions i els prejudicis; i contra la recol·lecció i la caça menor a què ens predestinava la natura. El cultiu és la superació de la recol·lecció, de l'estat de natura. No cal dir que a Occident, des de la polis grega fins a la Catalunya de 2004, la cultura, companya de viatge i coartada de la civilització, s'ha produït a les ciutats, ni a pagès, ni a les comarques. Fora de l'urbs només s'hi pot criar un Marià Vayreda: l'escola olotina versus Miró, Dalí i Picasso, versus Barcelona i, sobretot, versus París, és a dir, la metròpoli del moment.

D'altra banda, el paisatge sempre és moral, perquè l'ordre o el desordre, la vitalitat o la decadència, estan en l'ull. I des del punt de vista de les arts seqüencials, la natura és un pèssim protagonista, des del punt de vista d'un guió: en realitat no canvia. Només muda de pell, per tornar al punt d'origen. Ara bé, aquest caràcter cíclic l'acosta al temps religiós. Sense oblidar que les estacions, recurrents en determinat art, no són universals, ja que no existeixen entre els tròpics.

Val a dir que la natura no ha estat mai protagonista de l'art occidental, fins a l'edat moderna. La relació entre l'home i la natura ha estat conflictiva des de la nit dels temps. Només quan la natura deixa de ser una amenaça important, només quan els perills provenen gairebé exclusivament de la civilització i no de la natura -que ha estat "vençuda"-, dels altres homes i no d'animals més pilosos o de llamps divins, només quan es percep que la pròpia natura, i no l'home, amb un creixement demogràfic accelerat, és l'amenaçada, se li comencen a fer retrats, en comptes de retrets. Els mateixos burgesos holandesos, anglesos o francesos que desforesten el país, en fan l'esquela.

En contra del que pot dictar el sentit comú, el paisatgisme no representa cap mena de vinculació autèntica a la natura, sinó que pressuposa una voluntat testimonial d'allò que s'està liquidant. Ni l'art rupestre, ni l'art dels aborígens, ni el de cap poble que visqui realment lligat a la natura, cau en l'aberració de representar de forma "realista" la natura. La natura pot servir, això sí, de rerefons o contrapunt: a la figura humana, a les seves construccions, a les seves ruïnes...

Tal com va dir Mircea Eliade, el monoteisme va permetre l'explotació desacomplexada de la natura -dels seus recursos- en dessacralitzar els boscos, els rius, les muntanyes i els fenòmens meteorològics. La divinitat, que havia estat unida des de la nit dels temps a aquests fenòmens, que morava en la natura i s'hi confonia, va quedar reclosa en llocs de culte que remetien directament a una esfera sagrada abstracta i sense intermediaris naturals. El monoteisme no solament va acabar amb el politeisme, sinó també, a la llarga, amb el panteisme (malgrat la revifalla orientalitzant d'un Francesc d'Assís o un Ramon Llull). La divinitat es civilitza -i en el cas cristià, a més d'això, s'humanitza, pren una dimensió antropomòrfica -n'era precedent la natura divina d'alguns emperadors. No era el cas dels politeismes mediterranis, ni celtes, ni és el cas de l'hinduisme o de les rel! igions animistes africanes o americanes. El protestantisme anirà encara més enllà, en liquidar les restes de politeisme pròpies del cristianisme catòlic (pervivència del culte utilitari a desenes de sants, romeries, curanderos, etc.), que en el cas de l'Amèrica hispànica havia convertit la 'pachamama' o mare natura en la Verge Maria.

Vull recordar que la cultura grega i romana era una cultura urbana. L'Edat Mitjana, durant la qual Europa es desurbanitza -el cas de Roma és exemplar- no suposa una recaiguda en el panteisme (malgrat els càtars o els franciscans) per part de les elits creadores de cultura (encara que en el camp de les creences populars tenim testimonis que sí que ho confirmarien, per exemple en les cartes de capellans de l'Espanya visigòtica que malden per eradicar les supersticions dels seus feligresos). L'urc amb què la Inquisició s'acarnissarà amb les anomenades "bruixes" dóna idea de fins a quin punt la natura continuava sent "sobrenatural" per a la major part del poble. Lamentablement, les representacions pictòriques que es conserven de l'època, murals d'esglésies, etc., no ens serveixen per il·lustrar aquestes creences. L'underground! 33 visual, si n'hi havia, ha quedat consumit pel temps (amb l'excepció de nombrosos capitells romànics, decididament irreverents i pagans). Sortosament, a les faules i contes tradicionals europeus, codificats i adornats als segles XVIII i XIX per Lafontaine, Perrault o els Grimm -o al 'Kalevala' finlandès-, encara s'ensuma el bosc com a lloc d'ombra i misteri impenetrable.

Vull puntualitzar que quan parlo de paisatgisme, em refereixo a l'occidental. Moltes de les afirmacions no són aplicables a la representació pictòrica de la natura en la cultura xinesa. Efectivament, si els artistes grecs o els romans es van desinteressar de la natura, no és aquest el cas dels xinesos. Ens han arribat moltíssims gravats xinesos entre els segles VI i XI en els quals la natura és el protagonista absolut, sense presència ni rastres humans, o com a màxim, amb l'home com a mera comparsa. I és que a la Xina, on el teisme ha fracassat, i no diguem el monoteisme, la natura conserva la veneració, el misteri i el respecte. Per això no és estranya la seva representació pictòrica, com a protagonista, mil anys abans que a l'Europa depredadora del verd. Una actitud "natural" que enllaça amb l'actitud xinesa davant l'art: l'escriptor xinès contemporani no con! cep l'existència d'un llenguatge literari diferent de l'oral. L'artista no va de puntetes ni parla en falset. No és un creador, sinó un recreador, més que escriptor, descriptor. Un jo molt més atenuat que a Occident, i un nosaltres superlatiu. La natura, per tant, no és mai la projecció romàntica d'una ànima individual.

En el fons, les arcàdies, i tot bucolisme, són segregacions d'una cultura religiosa hegemònica. A l'India, per exemple, o en el món musulmà, àmbits on tota la cultura -literària, plàstica o dramàtica- continua dins la mateixa placenta que la religió, succeeix com a l'Europa medieval: l'única expansió pagana és la literatura pastoril (que en el cas indi és cinema pastoril), una vàlvula d'escapament profà. Es tracta d'un reflex molt semblant al que condueix al paisatgisme. De vegades, la taca d’oli de la religió forma un tot no solament amb la cultura sinó amb la política: és el cas de l'umma, en l'islam. Així doncs, el món és vast, pero l’art contemporani no neix a Europa, a Occident, per casualitat. L’art contemporani, que no és més que una part de la cultura conte! mporània, i neix quan aquesta s’emancipa de l’esfera religiosa. La separació entre cultura i religió és una de les grans fites d’Occident, un dels nostres motius d’orgull més legítim.


Contra els jardins

El pagès no és un jardiner del paisatge, i un jardí no és natura, sinó simetrida construïda: un esquema mental esclerotitzat, previsible, amb la dosi justa de canvi; un paisatge segur. Els laberints galants del XVIII són un bon exemple de cultura mal disfressada de natura, amb pellingots. Com més artificiosa fos la indumentària dels hipotètics passejants, millor s'avindrien a aquests esguerros pretesament naturals. Estem davant de la domesticació del marc i dels figurants, d'un escenari artificial per a l'escenificació de la galanteria: la codificació i domesticació extrema de l'instint sexual i de la vanitat. Quanta falta que feia Rousseau.

Tornat al paisatgisme, diria que entra en crisi amb la fotografia i, definitivament, amb l'adveniment del cinema -i la televisió- en colors. La seva aspiració còsmica té en contra el gust contemporani per la fragmentació i l'escepticisme, quan no el menyspreu, per les visions pretesament globalitzadores. Per cert, l'ecologisme no és paisatgisme. N'hi ha prou amb veure els molins d'energia eòlica, que tanta gent desaprova des d'un punt de vista paisatgístic: no estic d'acord amb ells. Fan molt més mal a la vista els suposats molins de la Mancha transplantats a la sortida de Barcelona per Esplugues. D'altra banda, no em veig amb cor de teoritzar sobre qualsevol relació entre l'ecologisme i la nostàlgia de la sacralitat i la unitat perdudes.

Del que tinc menys dubtes, és que el paisatgisme haurà estat un breu parèntesi en la història de l'art. És inexistent o negligible en l'art primitiu, clàssic, medieval, renaixentista, barroc, neoclàssic o contemporani. En el present i en el futur immediat, només me'l puc imaginar com a recurs irònic, com a picada d'ullet. De fet, hi ha en el paisatgisme una voluntat matussera d'imitació d'un original perfecte -la natura- que l'acosta molt al kitsch. Acantonar el que és perfecte, original i àdhuc infinit en una còpia a mida reduïda és com aquelles imitacions de la Monna Lisa o de la Torre Eiffel o de Nefertiti, fetes per a posar al moble del menjador, o més modernament, damunt de la tele, amb o sense tapet. No gaire lluny, per cert, de l'inevitable quadre amb paisatge, casa i riu -amb o sense escena de cacera o bugaderes- que ha! n estat la icona dels pisos obreres en el darrer esglaó de la industrialització, i a les portes de la societat de serveis. Aquesta imitació o representació cau doncs, inevitablement, en el kitsch, llevat que sigui un discurs conscient sobre la imitació i la representació, llevat que el subjecte s'imposi per damunt de l'objecte: només s'evita el kitsch quan l'estèril sacralització de l'objecte -la natura- se substitueix per una sacralització de l'art, que d'alguna manera és també una sacralització del subjecte sensible.