Córrer la taronja

Els pinyols de la taronja
JORDI JOAN
Recensió de "Córrer la taronja", d'Albert Roig

L’esdeveniment poètic dels últims anys és rodó, flairós i evocador com la més ideal de les taronges. En recollir en un sol llibre tota la seva producció en vers, esporgada amb geni, Albert Roig ha aconseguit una obra d’una rara qualitat, que fa bona la dita que la inspiració és la revisió. Què és “Córrer la taronja 1979-2001”? A primera vista, una successió d’estampes edèniques, un etern meravellar-se, amb una exigència formal i estètica excepcional. Roig és, sens dubte, un antiprosaic. I no perquè ens digui res d’una profunditat excepcional, sinó perquè sap que el tema del poema no és altre que la poesia.

“Córrer la taronja” és una obra densa —cinc llibres reduïts a un de sol—, però neta, sense enfarfec barroc —malgrat la fama de Roig—, perquè res no hi és gratuït des d’un punt de vista estètic. És també una obra vitalista, i en aquest sentit sobta que la sofisticació estètica no s’apliqui a un paisatge mental desolat, ni a un paisatge civil urbà, sinó a dos terrenys que podrien semblar-li hostils: el món rural, idealitzat, i el món de l’adolescència. Tots dos vistos, això sí, des de la quarentena a Barcelona.

És una poesia abstracta? Mai. Albert Roig és eminentment un paisatgista, amb dues devocions constants i que es confonen: l’Ebre i l’adolescència. El poeta, fill de Parmènides, porta més de vint anys banyant-se en aquest riu. Sempre és el mateix bancal en flor, on la fruita tot just apunta. Fill també de Plató, porta més de vint anys en una rectificació constant dels seus poemes juvenils a la recerca de l’original. Hi ha en això una paradoxa. Nefertiti fascina perquè és un rostre adolescent amb una expressió de plena maduresa. La poesia de Roig és una operació igualment impossible: l’adolescència maduradament despullada dels seus vels més fatus.

Roig elabora un discurs sobre l’essència de la poesia, de la mateixa manera que l’art contemporani discurseja sobre el color o la forma, més enllà de la representació. Ara bé, el poeta parteix sempre d’un motiu o una vivència reals, encara que el seu art consisteix a treballar les figures —com un pintor o un músic— fins assolir una textura, una atmosfera, personalíssima, esborrant més que traçant. Sovint les pinzellades amaguen el motiu del quadre i els arbres no deixen veure el bosc. Però la poesia de Roig no és conceptual, ni abstracta, ni es confon amb l’esoterisme. Roig utilitza a més una sintaxi forçada, recargolada —i en això sí que barroqueja— que elimina conjuncions: un camí de còdols sense ciment, per recorre’l sense pressa. A còpia d’esborrar en queda, no el pinyol, que la taronja ja rarament en té, sinó un escampall de llavors, que tal vegada floriran en el lector. Roig ens ofereix la bellesa a partir d’informacions incompletes, desdibuixades, imprecises: “Vosaltres, espectres de mà amputada”, cita. El lirisme de l’el•lipsi, la mancança evocadora. Sap que no és la totalitat sinó el fragment allò que fa estremir, de plaer, o de por. Les orelles del llop. I ja ho va dir T.S. Eliot: els poemes que ens acompanyen són els que se’ns resisteixen.

D’altra banda, Roig ha moderat una extemporània predilecció per les formes dialectals, que ningú no perdonaria a un barceloní, per exemple. Ara bé, escriure en el català de Tortosa li ha servit per defugir l’argot poètic convencional. En Roig, les paraules claus són primigènies, lluny d’artifici: “sal, aigua, arbres, riu, fruites, cel, pells, nuesa”. Més que “sentit”, “sentida”. Així mateix, no li importa massa escriure sobre l’Aretusa sense haver-la vist mai, i no importa massa si la imagina, falsament, amb sallents i gorgues. El seu missatge és eurítimic i estètic, perquè feliçment, Roig sap que la poesia també és un gènere de ficció i que la seva veritat és la seva bellesa.

S’ha escrit que Roig és el primer dels “quatre grans” de la poesia catalana recent —amb Enric Casasses, Arnau Pons i el traspassat Andreu Vidal— que poleix i ordena la seva obra. Tots ells han conreat una poesia allunyada de l’experiència, on l’oïda, és a dir, la llengua, preval sobre els ulls. Són quatre autors allunyats de la influència de la poesia antilírica anglesa, que tant de mal ha fet a la poesia castellana i, de retruc o no, a la catalana. En diferent grau van estar en contacte amb Blai Bonet i han admirat Miquel Bauçà. Les drogues han jugat un paper important en la vida de com a mínim tres d’aquests noms, amb implicacions directes o indirectes en la seva activitat creativa. En aquest sentit, Albert Roig veu el poeta com un demiürg, a la ratlla de la follia i el somni.

Al tortosí li agrada abeurar-se de poesies amarades de sensualitat, com la neogrega i la brasilera. En castellà, de dos difunts enemics de la claredat com César Vallejo i Lezama Lima. En català, no és exagerat dir que Albert Roig ha contribuït decisivament a obrir un camí, després de dues dècades de predomini de la poesia de l’experiència, que ha combatut amb versos i proses. Val a dir que un aspecte que distingeix Albert Roig d’altres col•legues és la seva curiositat estètica més enllà de la “galàxia Gutenberg”. Roig segueix l’evolució de les arts plàstiques i el teatre, i, sobretot, de la dansa, que és plàstica i rítmica.

Els capítols de “Córrer la taronja” es titulen com les seves obres anteriors, amb l’afegit de dos de nous, corresponents a la seva primera etapa. Hi ha 15 poemes nous, però sobre temes també vells. D’altra banda, Roig ha après que el vers llarg s’ajusta més al cabal de la seva poesia, al seu art major (era una falla de “Que no passa”). També ha aconseguit un major virtuosisme en la identificació de so i sentit, en la revelació per la forma. Fins i tot el seu ús de mètrica i rima, assonant, passa desapercebut. Finalment, cal dir que aquest compendi no liquida l’al•lucinogen “Córrer la taronja” de fa prop de quinze anys, ni “La vestidora i el dol”, on trobem ja una veu madura. Tanmateix, després de la fascinació per aquesta virtuosa refosa, sorgeix una pregunta. Fins quan aquesta imatgeria? Fins quan l’etern adolescent de sal?

Recensió de “Córrer la Taronja”, Albert Roig. Edicions 62-Empúries, Barcelona.
Apareguda a la revista “Transversal”.