afÀsia

Sílfides

A ple sol, sílfides
d’enfebrades sines,
cada batec
insufla sang,
la carn no és
del tot corpòria,
és flama sinuosa
de rosa i té sentit,
dos xiprers encarnats,
preàmbul
de no sabem el què.

S’abat
entre negror de núvols
l’espectre del crepuscle,
crepiten les fogueres,
la flamant flaire de pollancres
que s’escampa, deixa enrere
bassals iridiscents
-i deletèries-
les sílfides que hi eren.

Lluerna

M’he acostat a la mort
com qui es mira a un bassal,
no he buscat els colors,
sinó la claredat,
he cercat d’heure alhora
la lluerna i l’escala.

Afàsia

I

No descórrer les cortines,
traspassar-les,
així sacrificar l’afàsia
i falcar la meravella
que esborrona,
solució anhelada
que fixa, tornassola i apuntala
l’emulsió a les vèrtebres, el sacre
vertigen en la contemplació,
de la vulva i de l’annus
domine, l'adovellada
volta, el planetari, al centre
l’ull de peix, d’aquari
de deliri antropocèntric,
del nen entremaliat que juga
al cosmos sense déu,
sense ningú que tiri els daus,
seriós en el capficament del joc,
la seva llibertat absorta,
duu un somriure que no es veu.

II

L’infant a les altures
d’un oxigen massa dolç,
no és el retraïment
que duu l’embriaguesa,
és expansiva i transparent,
una airejada testa als finestrals,
atenta al pas de l’oreneta que podria
agafar amb la mà,
sentir com n’és de fràgil el batec
i l’ossada menuda
i no esclafar-la.

Sedàs

Fer-ne visible els trets,
no deixar rastre –esporgar-
esvanir-se, esbandir,
evaporar-se al sedàs,
pur solatge de pedra irreductible
entre la terregada,
sumir-esborrar-se
fins l’esborronament,
el sediment, sement que vol delir-se
en el delit de vulva,
delicte de perfil
-sense profit- volàtil,
avar i derelicte,
l’estreta escapatòria
d’avarats,
l’amor, el rumb,
les ales i el velam,
el color de la terra.

Rella

Desparar taula, reprendre
l’escriptura ajornada,
el fil per fer del laberint,
un canemàs
per aprehendre veritats com pomes,
per escampar
ramats d’ocells com pinyes
en branques cadavèriques,
les ratlles com arbustos ennegrits,
l’arrasament del foc,
rèplica exacta d’arrels
xuclant de l’aire aliment,
fins a les altes fulles
en un viatge breu
mancat de fonament i de senderi.

Exorcisme

A la vora del dolor, l’espelma,
arran del mal, que el vetlla,
l’escopidor de dol, conjura
arran del mal, la vela,
que el convoca a cops d’esclop,
el colpidor d’imatges,
el cec matalasser que espolsa el mal,
fa que se’l mira malament,
tracte a baqueta sense contemplació,
fins que se’n va, amb passes de suro,
retractat, l’usurpador
amb la malura refeta en un garbuix,
la malifeta en un farcell
fins a les finestrelles,
amoniacal, premonitori
i anant-se’n en olor
de sofre i mandarines.

Accepció
Forget-me-not:
herba anual
de flors principalment
blavoses, fulles simples
enteres, i de fruits
escabres,
boraginàcies, en són
quatre les núcules.

Així la bellesa, en el millor dels casos, passada pel sedàs del diccionari. O enveja d’una flor:

Tenir definició
i sense haver
de menester sentit,
ni pensa, ni memòria,
sense ser excepció.

Lul.liana

Un cabirol
en declinament,
si li venia sabor
mal sana,
delit carnal,
tan solament
la vida perdurable
de paradís
o haver menys glòria,
aspra vida
e que lo món desemparassen.

Paradís

L’escomesa,
els ulls badats,
la daina refiada quan es gira,
bategant
—cau al parany d’unglots—
i ara es regira
cada cop menys,
a poc a poc
tornant-se erta.