Art Antiga

La nit, és clar. I un riu a la vora. O més ben dit, una presència benèfica intuïda al peu de l’estimbat. La terra gira i les aigües s’escolen. P’rò al mirador circulen els alcohols i els cossos dansen, volten les ments, ningú no cau. S’anava preparant des del capvespre aquest anunci de l’estiu. Grans automòbils foscos i argentats lliscaven fins a l’ombra dels til.lers. Un cop desades les valises a la seu consolar, els diplomàtics només duen el somrís impostat i una dona del braç –espatlles nues proclamant la bondat de la temperatura- l’aliança culmina en un gintònic sostingut amb naturalitat. El Tejo abandonat pels galions encara fa frontera. Al capdamunt, al belvedere ballen les imatges d’art antiga. Ningú no identifica les estàtues entre la multitud, p’rò el gest petrificat excita encara més el moviment. Les pletines desvetllen fins a l’última sílfide al bosc d’encantats. Les persones circulen del museu al jardí, s’esbargeixen, s’atueixen, s’entreguen. Amb el segon gintònic s’assenten les imatges a la ment, com la sorra aixecada a la vora d’un riu. El pànic de la nena inconsolable de Gainsborough. La perplexitat en primer pla d’una algeriana del XIX, amb què Corot reïx a captar el trànsit de la vida entre tots. En la pell tota estesa i el vermell de vellut, Courbet suplanta els termòmetres. I la llum riallera de Sisley es fa lisboeta en un altre riu. El corrent on tot l’art desemboca i s’aixeca, ben bé a pols. La sínia que transporta la suor de l’agònic i la llagrimera de joia de qui hi ha deixat poncella. Abandonada la ruta de l’Índia, en queda el vernís de coriandre i el vell politeisme igualment repartit, a cabassos i sense discreció. La nit, és clar. I un somriure a la vora. O més ben dit, una presència benèfica sentida arran de l’estimbat.