SOBRE 'LA LLUERNA I L'ESCALA'

ESBÓS DE POÈTICA

Jordi Joan

“La lluerna i l’escala” és el meu segon llibre, és a dir, el més difícil. L’opera prima, “L’alè d’Ariadna”, que vaig publicar amb 29 anys, contenia molts dels vicis i de les virtuts de les estrenes. El més notable era el protagonisme, velat o no, del propi autor dins de l’obra. Estilitzar i donar forma poètica al que s’ha convingut a anomenar experiència moral és un exercici literari plausible. “L’alè” era això i, a més, en la seva última part, un llibre de poesia social, de testimoni contemporani de la creixença en la Catalunya dels polígons –o l’Europa dels polígons- rara en la nostra literatura poètica. Publicar el primer llibre en una col.lecció de prestigi, per decisió de l’editor, fa molt efecte. Com també en fa publicar el segon llibre en una acurada col.lecció en ascens, i mercès a la mateixa valentia editorial, sense la servitud de cap premi. I en aquest sentit, vull lamentar fins a quin punt la sistemàtica falta de criteri d’alguns dels jurats habituals de certàmens –i la seva sistemàtica escombrada cap a casa- ha podrit el gust i rebaixat la qualitat de la producció poètica que surt a la llum.

El primer llibre, dèiem, parla sobretot del poeta. El segon llibre, considero que ha d’intentar parlar de la poesia, ser una autèntica obra poètica. ‘Poetry is the subject of the poem’, com va dir l'Eliot. Desaparèixer d’escena i quedar-se en l’ombra no és senzill. És molt més fàcil –per a l’autor i per al lector- reclamar els focus i cultivar a perpetuïtat el gènere de l’anècdota sentimental, la poesia de l’experiència -des del punt de vista artístic, la majoria de vegades seria més just catalogar-la com a poesia de la inexperiència. I és des de la foscor que millor es veuen –i se senten- les estrelles.


Per la poesia no figurativa

D’altra banda, no és possible escriure poesia igual que fa setanta anys, igual que no és possible pintar o compondre de la mateixa manera, com si tots els ismes no haguessin existit. Dedicar-se a l’art figuratiu, a hores d’ara, encara que legítim, necessita una explicació. En l’ordre poètic, el que podríem anomenar poesia figurativa, també hauria d’explicar-se (ella que es pensa que s’explica tan bé). D’igual manera que la fotografia i el cinema van alliberar la pintura del pes mort de la representació, també la poesia ha d’aprofitar la seva nova llibertat.

Ja no ha de fer de registre etnogràfic, com a l’època d’Homer, ni de cançó, com a èpoques recents. Consecutivament, l’escriptura, el teatre, la cançó, el periodisme, la novel.la, el cinema, el consultori sentimental mediàtic i la publicitat han anat alliberant la poesia de les seves servituds prosaiques. Li queda el pinyol nu del lirisme.

Perquè allò que també pugui ser dit en prosa, cal dir-ho en prosa. La poesia ha de fer allò que ningú no pot fer en comptes d’ella. La lliçó capital del segle XX és que cada art ha de centrar-se en allò que li és propi i que cap altre art pot fer millor. Per tant, l’exploració de la seva essència i del seu potencial expressiu se situa a la palestra. L’art es mira el seu propi melic, en comptes de mirar-se el melic de l’artista. "L’art per l’art?", pot exclamar algú, pinçant-se el nas, com si estiguéssim davant d’un diletantisme petitburgès o un decorativisme.

Però la bellesa, la veritat o la bondat són valors absoluts, que no precisen de cap més justificació. Una melodia commovedora no ha de rendir comptes a ningú, perquè és en si un monument a allò més fràgil i recòndit de la condició humana. Aprofundir en l’abisme de la bellesa és aprofundir en els estrats més profunds de l’home. Assolir un gram, un instant, un traç de bellesa no estereotipada és
qualsevol cosa menys gratuït, qualsevol cosa menys senzill. La poesia és una massa fosca, a la ratlla del somni i la follia, i es paga un preu elevat per pouar-la. L’home que vivifica la paraula, revifa el món, sovint mentre ell s’apaga.

No diré que ens hagi de redimir de res perquè m'angunieja que l’esfera religiosa i el seu llenguatge s'escolin dins la cultura. La poesia i l’art es disputen el territori del sagrat, profund o transcendent amb la religió. Tres filles d'un mateix misteri. Això no vol dir que no me’n pugui servir, per la capacitat evocadora de la romanalla, d'una llengua que no es vol morta sinó abstracta i eterna, universal. Urbi et orbes. Tanmateix, la poesia aspira a ser un llenguatge sagrat i alhora vernacle i viu. Un frisson.

La bellesa sempre és revolucionària, perquè elevant-se per sobre dels afers materials, eleva també l’home. Del contacte trasbalsador amb la bellesa ningú
no en surt intacte, ni tan sols de retorn als afers mes banals. La millor poesia no és acomodatícia, accessòria o decorativa: eixampla i alllibera. L'alquímia que, en depurar la realitat, la renovella i l'enriqueix. La substracció que suma.


El misteri

No hi ha bellesa que no estigui immersa, en part, en el misteri. En la perplexitat de viure i l’esgarrifança de la contemplació. La bellesa és la lluerna, l’esclat aparentment inaccessible des de la nostra penombra. La vida dels sentits –la sensualitat- és l’escala amb què ens podem enfilar –si més no atansar-nos- a la seva llum. No és casual que els antics personifiquessin les virtuts més elevades en joves i carnals feminitats de marbre. Al.legoria d'allò que fuig i que el poeta malda per fixar. La creació, finalment, originàriament, té en el sexe la pedra foguera. Llum i foscor es reclamen mútuament, un tel de ceba separa la vida i la mort, l’orgasme i la ranera.

El poeta és fora de la història. Per contra, el periodista retrata el perfil de la història, sovint sense prou perspectiva, amb el nas enganxat al dia a dia. El poeta vol dilatar l’instant, el periodista, condensar els episodis concatenadament. I al capdavall, el desapercebut poeta, en la seva humilitat, de vegades roman. Mentre que el periodista es mor cada dia.

En aquest llibre, més líric que l’anterior, no vull fer partícip al lector de cap experiència pròpia d'ordre moral, ni social. Vull que comparteixi una experiència estètica. Ni més ni menys. Si és prou profunda, tindrà també una dimensió humana i col.lectiva.


Sobre les parts

Aquest és un llibre sobre la creació. A "La lluerna i l’escala", la tensió estètica es confon amb la tensió eròtica, més tensa en versos curts.

Aquesta flama doble, aquesta tensió, és rara en la poesia catalana recent –fora d’Albert Roig o Andreu Vidal- i desconeguda per mi en la poesia castellana dels últims anys, pròdiga, tanmateix en condensació metafísica.

A “La lluerna i l’escala”, tanmateix, en molts poemes traspua el neguit de la creació, de la voluntat estètica i la recerca existencial. De mirar enlaire des de l’ombra. Del pes de la interrogació i l’alliberament catàrtic de la bellesa.

La pulsió artística, com la pulsió eròtica, és capac d’engendrar. De crear, no de recrear. Vet aquí el repte, potser insuperable. És més que una forma de dir "així hem viscut, així hem somiat, en això hem cregut" o "això inventem". I és, en qualsevol cas, una celebració de l’expressió, de la possibilitat del cant.

El ‘Verger’ és el fonament mític, un preàmbul. És fer sentir al lector que ha traspassat un llindar, i que es troba en el territori sagrat de la poesia.

Per al poeta –per al lector- la poesia és la lluerna i l’escala, la diana i la fletxa. I el consol de l’estimbat. La resta és prosa o periodisme, tan respectables i necessaris com prosaics.

Les peces sobreres i les frustracions troben el seu territori en l’estimbat. El final d’algunes parts, i el final del llibre, son cíclics, circulars, a propòsit.


Darreres consideracions

La poesia que es vol pura, s’acosta necessàriament a la música. Les notes musicals donen títol a alguns dels poemes i totes elles formen part d’una de les composicions. Repeteixo, aquesta no és una poesia èpica, tributària de l’ull, com gran part de la poesia des d’Homer, sino tributària de l’oïda, que és l’organ propi de la poesia, com també ho és de la música.

La gran poesia es descabdella netament a partir d’un manyoc de fils inconnexos i esborrifats. La poesia la dicta Dionís i la perfecciona Apol.lo. Dionís, perquè la poesia explora territoris obscurs, i, fins i tot en el seu màxim esclat, és polisèmica i ambigua, com la vida mateixa. No hi ha artifici més gran que la claredat del versificador apol.lini de primera hora –o noucentista, o de l’experiència. I tanmateix, perquè un cabal de mots es transformi en poema, i un seguit de poemes, en llibre, es fa imprescindible, en segones, terceres, enèsimes relectures, rastrejar amb la lupa d’Apol.lo el fil conductor. Desvetllar els sentits amagats –subconscients, insospitats, que no s’aclareixen fins a molts anys després. O mai. Perquè Apol.lo és també l’encarregat de sacrificar desenes de poemes nonats, que no acaben de revelar-se. Com un pom de flors que es marceixen abans de descloure’s. En queda la punta de l’iceberg, en el benentès que és la massa submergida allò que el manté a flot. La massa fosca  amb una son tel·lúrica, oceànica, que fa florir la perla i el diamant.


Jordi Joan Baños

Bombai, 15 de febrer de 2007


PD: "La lluerna i l'escala" serà publicat per Angle editorial el maig de 2007.