La lluerna i l'escala

RUNA

De dalt dels campanars,
davalla realçada
l'escindida viudor
d'Alemanya refeta
a la seva semblança,
plantant cara al desori,
redreça de l'infern
de l'armilla el retrat
de la muller difunta,
l'americana nova,
l'espai recol.lectat
per respirar a les naus
l'oxigen succedani,
per palpar tal com era,
porcellana esglaiosa,
l'orfandat de les dernes,
a grans trets les engrunes,
la compacta buidor,
l'esclafament, retrets,
per sota de la runa
del jo sota el nosaltres,
ciutats com monuments
per celebrar l'oblit,
ara escombrat, d'acer,
dreçant vidres intactes,
bastit sobre el roí,
la vida revestida,
polida i ben planxada,
a sota de l'estora,
tanmateix - bitte!-
no inquiriu en excés,
val més no veure el cos,
l'interrogant estès,
la tanca mal tancada,
el dol suspès,
més val no contemplar,
si el sudari és el vel,
el rostre de la núvia,
no remogueu -si us plau-
la rovellada terra.

Frankfurt (sense fira), 2002



NEU

Turons disminuïts
de verd empolsinant-se,
fent-se Turíngia
en tant de blanc a estendre's
a ventades
de neu sense sutura,
en vida que es replega
cap al tard.
A fora un fred desert,
arbres armats
de paciència
-a fora-,
saba i reflex de prunes.
Hi ha grèvol entre el glaç,
la vida es caragola,
l'hivern just encetat
de cor hi distingeix
sement i fruit,
goig i fretura,
el blanc, que és verd
a l'altra banda.

Oberwind, 2001

Poemes extrets de:

La lluerna i l'escala
Jordi Joan
Angle Editorial, Barcelona, 2007