BENVINGUTS A L'ESPAI (Schengen)

A Pärnu, a Estònia, l’esclafament d’aquella mar de cendra del cel gris. I tot era tan pàl·lid com el rostre extenuat del final de l’hivern. La mirada, somnàmbula, topava amb les coses mancades de llum. S’allargava l’esguard, confiat, sense espurnes que el fessin virar. Era l’aire pagà, la frondosa boscúria perenne poblava els carrers. No hi havia cap cosa que fos en lloc de res més. Era l’aire pagà, boreal, transparent, la blancor dels bedolls, l’horitzó circular. Cap ruïna podia esberlar l’espai clos de cap llar, la fermesa dels murs. No hi havia més temps que un present d’ulls ben clars. Enlloc més d’Europa semblaven les noies tan fora del temps. No n’era guarniment la joventut, n’eren l’encarnació, a redós del mal temps. Suspesa per poc en el temps una fira del temps dels soviets. En recordes una altra a Irlanda del Nord, a la vora d’un mar també inhòspit. Els gelats, els colors tan llampants dels cartells, els shorts barroers sota el fred, el mal gust musical com si fos a Lloret, era fora de lloc. I recordes la carpa d’un circ reflectit a les aigües del port quan tornaves a casa, un hivern de finals dels noranta. Aleshores bullia la Barceloneta. Per fora era un ball d’envelat amb les veles a punt de varar, amb ulleres de sol i xandall. De dintre, una capsa tancada. A ca la veïna, els escarabats feien la viu-viu com si res, per les estovalles, mentre ella bevia, explicava l’esforç de pujar tota sola el seu fill, que el pare era egipci. Ara mentre escric se’m desvetlla el sentit d’aquella conversa. A Algesires, com si no hagués sortit de la Barceloneta. Els mateixos xandalls, les mateixes morenes esveltes, igual contraban de mirades. Mentre a Estònia, una noia i un noi, d’aire greu, amb cara de russos. Feien via extramurs de Revel, i eren ells qui sentien de cop la presió de la història. A Sant Petersburg, els blocs cantoners (com un tall) on visqué Dostoievski, en pisos de doble perspectiva. Nevski, avinguda amb ressons de llegenda, aleshores encara minada de sots. L’Ermitage i l’orgull proletari: ho van adquirir amb la suor de nos-altres. Ara és nostre. Més encara, és dels nostres, per sempre, de tots. I la joia en els ulls dels lectors, com enlloc, enlairats subterranis. El poder desxifrar l’alfabet per no entendre’n borrall, més que això. L’Orient, que comença amb ulls blaus. Dostoievski un cop més ens en dóna la clau: la llibertat no és triar el que ens convé, sinó tot el contrari. L’enfonsament, les aigües glaçades com vodka, canals i palaus, Petersburg, les matruixkes, les velles amb les mans vermelles de fred, amb un pom de flors, que vénen per res, canvien mitjons, i tota la merda que sura dels rics. La lletania que es clava, de l’ànima eslava, amb grillons. Fastuós, l’Ermitage, un saló de ball, encerat, per Matisse, Picasso, Renoir, (vini, vidi, Vinci). Una vella nascuda abans de la revolució t’indica una adreça abans que li demanis, amb la seriositat de qui encara construeix el socialisme. El decorat, però, pura tramoia presa pels figurants. Els policies de frontera, d’opereta. L’arribada a Vílnius, un descarrilament a Centreuropa. Segons la companya, ferroviàries enormes xerraven ben fort segudes en vàters contigus, les portes perdudes. A Europa Oriental les flors són un producte de primera necessitat. El mercat era un campament ben trist, en un cinquanta per cent, de cansalada sense un dit de tall. L’apoteosi de la fe, dominical. La catedral de Finlàndia, ortodoxa, com el despotisme dels popes, a Patràs. I Darmstadt, com un tortell de reis. L’elegància glacial del jugendstil. Una suau línia empedrada a Kaunas. Riga, la vida nocturna. El pols d’una ciutat amb cara i ulls i nom de seductora. D’una extemporània reverència envers l’aristocràcia. Un jugendstil que pica l’ullet. Res a veure a Berlín. Vaig arribar-hi en avioneta, a Tempelhof, a l’hora que tancaven, a quarts d’onze. Mentre regirava la motxilla, se’m va acostar un senyor amb un manat de claus em va dir que m’afanyés, que era hora de tancar l’aeroport de Berlín-Tempelhof. A fora, la poca densitat, la foscor espessa, el fred eixut i les ventades, el forat negre d’Alexander Platz. El ninot indultat de l’ampelmann. Marx assegut, Engels dempeus. Palast der Republik. Us esclafarem, digué Khrutxov. I Breslau. I ser en el lloc d’uns altres, com si res.