Entrevista col.lectiva a Jordi Joan Baños, corresponsal de La Vanguardia a Nova Delhi, al blog madebymiki.wordpress.com
- A. G.: Creus que la Índia té possibilitats d’esdevenir una potència econòmica de primer ordre? El creixement servirà per disminuir o agreujar les terribles diferències socials?
- L'Arundhati Roy diu que l'Índia no és un "superpower" sinó un "superpoor". Per a la mentalitat dominant índia, no hi ha cap contradicció en ser les dues coses, superpotència i superpobra. Algun columnista indi ha escrit que l'Anglaterra de Dickens també era així. Ara vés i explica'ls que ja no som al segle XIX sinó al XXI. Es miri com es miri, la meitat del dolor del món, la meitat de la misèria i de la malnutrició infantil, els porta l'Índia en el seu si. Necessita créixer molt i redistribuir molt per posar-hi remei. Però fins i tot així sembla una missió impossible a causa de la corrupció descomunal (Rajiv Gandhi considerava que el 80% dels diners de programes socials es quedaven a les butxaques de polítics i buròcrates).
Els estadístics indis diuen que el seu país creix un 8%, però més aviat sembla que sigui un 8% dels indis el que creix. No, l'Índia en conjunt no serà una societat com la nostra, amb una mediateca i un hospital per a tothom a cada barri, com a mínim en els pròxims quaranta o cinquanta anys. No veig una disminució de les diferències socials, sinó un agreujament. No hi ha un projecte de ciutadania -d'igualtat de drets i d'oportunitats- tal com em va dir un sociòleg.
- Tomàs: El 2050 al Planeta hi haurà 9000 milions de persones i una bona part del creixement tindrà lloc a la Xina i a l’Índia. Si a hores d’ara les grans urbs de l’Índia ja tenen problemes diversos (manca d’atenció sanitària per a tothom, de recursos econòmics, d'habitatges socials, de transport públics), com creus que el país podrà entomar aquest creixement de població?
- La misèria de l'Índia pot ser bastant invisible fins i tot per als mateixos indis urbans. El 69% dels indis encara viuen en pobles i no cal dir que la immensa majoria no passen de la pura subsistència. Durant generacions, els indis han perfeccionat l'aptitud de no veure la immundícia al seu voltant, sobretot les castes bramàniques que encara dominen els partits nacionals (no els regionals), inclòs el comunista. Potser el tercer ull té l'inconvenient de comportar l`atròfia dels dos ulls normals i corrents. I la puresa ritual (que sí que compta) i l'higiene no són ben bé el mateix.
El desenvolupament per a ells no vol dir que els seus carrers i avingudes siguin més nets, amens, habitables i passejables, sinó que proliferin els centres comercials amb aire condicionat i seguretat privada on no hi entrin els pobres. Índia sempre ha estat el campi qui pugui on han trobat inspiració els predicadors de la desigualtat entre els homes, des dels nazis fa tres quarts de segle fins als neocons avui. Una societat de castes, jeràrquica. "Jeden das seine". A cadascú el que és seu.
- Caterina: Tenc la sensació que des d’Europa tenim la visió que és un lloc molt espiritual però alhora insegur, perillós. Fins a quin punt estam equivocats amb aquesta visió? Quines coses desconeixem de l’Índia, des de la distància, i que valdria la pena saber?
- Per començar, no conec cap poble més materialista que el poble indi, de vegades fins a l'esperpent. Al costat mateix d'edificis corporatius hipermoderns, de gran i brillant arquitectura, a Gurgaon (la ciutat satèl.lit enganxada a Delhi, meca de les multinacionals i de la nova classe mitjana), hi ha barraquisme i corts de porcs. Hi ha centenars d'edificis d'oficines, però gairebé no hi ha voreres, ni semàfors, ni fanals, ni un subministrament d'aigua i electricitat acceptable... Un escenari tremendament hostil per a la dona treballadora, que al nord de l'Índia sempre va amb els ulls ben oberts per por de ser violada (normalment en grup) i assassinada. És en canvi un país sorprenentment segur per als turistes i, ateses les desigualtats socials, per a les classes benestants.
- Ferran: Tenint en compte les enormes diferències socials que hi ha al país, com t'expliques que l'Índia no surti dia si, dia també, als diaris per desordres socials o moviments de protesta?
- L'Índia té bona premsa, com a mínim des de fa vint anys, quan va abandonar, per força, les vel.leïtats tercermundistes no-alineades, que a la pràctica eren una aliança estratègica amb l'URSS (en resposta a l'aliança dels EUA amb el Pakistan i el desgel amb la Xina des de Nixon).
Però si la Xina fes al Xinjiang o al Tibet el que l'Índia fa al Caixmir o a Manipur (ocupació militar descarada, tortura sistemàtica i assassinat freqüent d'innocents fent-los passar per guerrillers, a canvi d'ascensos) hi hauria barra lliure a tota la premsa internacional. Però convé fer creure als països en vies de desenvolupament que el model indi té un èxit comparable al model xinès, cosa que és mentida en la majoria de paràmetres.
La liberalització econòmica de 1991 es pren com a punt de partida del miracle indi. En realitat, entre 1980 i 1990 l'Índia va créixer de mitjana fins i tot un pèl més que entre 1991 i 2002. La premsa britànica, sobretot, no troba prou elogis per al miracle econòmic indi. Però millor que agafin amb pinces els consells de The Economist, perquè sota els britànics l'economia índia se'n va anar en orris entre 1900 i 1947 (literalment 0% de creixement mentre la població es disparava i s'empobria). I, com diuen en anglès, "they don't walk their talk". Paradoxalment, els britànics semblen avui dia molt menys presents a l'Índia que francesos o alemanys, i amb tants elogis desmesurats, van aconseguir d'encolomar a Tata companyies ruïnoses com Corus, Jaguar i Land-Rover, tot just abans del daltabaix de 2008, amb preus d'abans de la crisi.
El paper de l'auca que el sistema sembla reservar als capitalistes indis és el de desmantelladors del que ens queda d'indústria a Europa. Ja poden anar, després, els obrers de Liverpool a queixar-se a Bombai. L'Índia va de reciclatge, més que de reencarnació. Ara hi ha, però, un cert refredament en la producció industrial, fins i tot després d'haver canviat fa un parell de mesos els barems de referència, per camuflar aquest refredament. Cal mirar-se els números, però sobretot, cal mirar al voltant, sobretot en un país on fins i tot el cap de l'exèrcit endarrereix un any la seva data de naixement als registres per poder durar un any més al càrrec (acaba de passar).
- Tomàs: El nou govern de Tailàndia és un pas endavant en la reconciliació entre la visió que tenen de la democràcia i de la societat els camises grocs i els camises vermells?
- La visió de la democràcia dels "camises grogues" és que n'hi ha d'haver menys. Tailàndia no és l'únic país d'aquella part d'Àsia on l'elit creu que la democràcia ha anat massa lluny. És possible que la crosta militar, burocràtica i dels negocis (parapetada darrere de sa majestat titella, cada vegada més lesa) no hagués acceptat els resultats, si no hagués vist la reacció internacional davant dels esdeveniments a Tunísia i Egipte.
- Miki: Tens alguna novetat en el la teva producció poètica?, com compagines aquestes dues activitats?
- Pràcticament no escric poesia des de fa set anys, quan vaig marxar de Catalunya. I, si no me'n puc estar, l'impuls poètic molt rarament passa de la primera fase de revelació, d'esbós, de "lletrerada". El que sí que he fet durant els darrers anys ha estat reescriure material escrit entre els 25 i els 32 anys. D'aquí en surt "La lluerna i l'escala" (2007, Angle) i "L'apamador d'aeròdroms", que Pagès editors vol publicar l'any que ve. Fet i fet, no és gens extraordinari. L'Albert Roig també seria un cas de poeta reescriptor.
La llunyania potser també va fent malbé la relació íntima amb la llengua. D'altra banda, la mirada del poeta i la mirada del periodista són del tot incompatibles, dues formes completament diferents d'organitzar la realitat. En poesia, per exemple, l'ambigüitat, la polisèmia, la boira és una virtut, mentre que el periodisme exigeix una claredat cristal.lina.
26.4.10
RUSHDIE SOBRE GARCÍA MÁRQUEZ / VARGAS LLOSA
Extret del llibre de Salman Rushdie, "Pàtries imaginàries":
GARCÍA MÁRQUEZ
Ara fa quinze anys que Gabriel García Márquez va publicar Cien años de soledad. Durant aquest temps n’ha venut més de quatre milions d’exemplars només en castellà, i no sé quants milions més en traduccions. L’anunci d’un nou llibre de García Márquez ocupa les portades dels diaris hispanoamericans. Els venedors ambulants en venen exemplars pels carrers. Els crítics se suïciden per manca de superlatius nous de trinca. El seu darrer llibre, Crónica de una muerte anunciada, va tenir una primera edició considerablement per sobre del milió d’exemplars. No és un dels aspectes menys extraordinaris de l’obra de l’“Àngel Gabriel” la seva capacitat de fer que el món real es comporti precisament de la manera improbablement hiperbòlica d’un relat de García Márquez.
Sembla que la força més poderosa que actua sobre la imaginació del mateix García Márquez és el record de la seva àvia. Molts altres antecedents del seu art, més formals, han estat aventurats: ell mateix ha reconegut la influència de Faulkner, i el món del seu Macondo fabulós és almenys en part el comtat de Yoknapatawpha transportat a la jungla colombiana. Després hi ha Borges, i darrere de Borges el fons i origo de tot plegat, Machado de Assis, autor de tres grans novel·les, Memòries pòstumes de Brás Cubas, Quincas Borba i El senyor Casmurro, que estaven molt per davant del seu temps (1880, 1892 i 1900), de to lleuger i que són clarament el producte d’una imaginació protomarqueziana (veiu, per exemple, l’ús que fa Machado d’un “emplastre antimalenconia” a les Memòries). I el geni de García Márquez per a les hipèrboles visuals inoblidables -els nord-americans que forcen un dictador llatinoamericà a donar-los el mar com a pagament pels seus deutes, per exemple, a El otoño del patriarca: “s’emportaren el Carib a l’abril, els enginyers navals de l’ambaixador Ewing se l’endugueren en peces numerades per plantar-lo lluny dels huracans en les albades vermelloses com la sang d’Arizona”- podria molt bé haver estat esmolada pels seus anys d’escriure per al cine. Però la seva àvia és més important que tot això.
En una entrevista amb Luis Harss i Barbara Dohmann, García Márquez responsabilitza la seva àvia pel seu llenguatge. “Ella parlava així”. “Era una gran narradora”. Anita Desai ha dit sobre les llars índies que les dones són les guardianes dels contes, i sembla que és el mateix en el cas de Sud-Amèrica. García Márquez va créixer amb els seus avis, i no va conèixer la seva mare fins que va tenir set o vuit anys. La seva declaració que no li havia passat res d’interessant a partir dels vuit anys esdevé, per tant, particularment reveladora. Sobre els seus avis, García Márquez va dir a Harss i Dohmann: “Tenien una casa enorme, plena de fantasmes. Eren persones molt supersticioses i impressionables. A cada racó hi havia esquelets i records, i a partir de les sis del vespre no t’atrevies a sortir de l’habitació. Era un món de terrors fantàstics”. A partir del record d’aquesta casa i utilitzant la veu narrativa de la seva àvia com a imant lingüístic propi, García Márquez va començar la construcció de Macondo.
Però, naturalment, la seva iaia no ho explica tot. Gabriel García Márquez va deixar el poble de la seva infància, Aracataca, quan era encara molt jove, i es va trobar en un món urbà amb unes definicions de la realitat que eren diferents de les dominants a la jungla fins al punt de ser virtualment incompatibles. A Cien años de soledad, l’ascensió al cel de Remedios la Bella, la noia més adorable del món, es tracta com un succés del tot esperat, mentre que l’arribada del ferrocarril a Macondo per primera vegada fa que una dona de Macondo es llanci a cridar avinguda avall. “Ja ve”, crida. “És una cosa de por, com una cuina que arrossegui un poble al seu darrere”. No cal dir que les reaccions de la gent de la ciutat a aquests dos esdeveniments seran exactament invertides. García Márquez va decidir elevar la visió del món que es té al poble per sobre de la visió urbana. Aquesta és la font de la seva fabulació.
El dany a la realitat a Sud-Amèrica és com a mínim tan polític com cultural. Segons l’experiència de García Márquez, la veritat ha estat controlada fins al punt que ja no és possible esbrinar què és. L’única veritat és que t’estan enganyant a tota hora. García Márquez sempre ha estat intensament polític, però els seus llibres només tenen a veure amb la política d’una manera obliqua i tracten de l’actualitat només en termes de grans metàfores, com la carrera militar del Coronel Aureliano Buendía o la figura colossalment inflada del Patriarca, que es fa servir un dels seus rivals com a plat principal en un banquet, i que, un dia que es lleva massa tard decideix que la tarda és en realitat el matí, de manera que la gent ha d’estar darrere de la seva finestra de nit, aguantant retalls de cartró del sol.
El "realismo mágico", si més no tal com el practica García Márquez, és un derivat del surrealisme que expressa una consciència genuïna del “Tercer Món”. Té a veure amb el que Naipaul ha anomenat societats a mig fer, en què allò increïblement anacrònic s’enfronta amb allò sorprenentment nou, en què les corrupcions públiques i les angoixes privades són una mica més llampants i extremes que no arriben a ser-ho mai en l’anomenat “Nord”, a on segles de riquesa i poder han format capes gruixudes damunt la superfície del que passa en realitat. En les obres de García Márquez, tal com en el món que descriu, les coses impossibles succeeeixen constantment, i d’una manera força plausible, a l’aire lliure i a ple migdia. Seria un error pensar en l’univers literari de García Márquez com un sistema tancat, inventat i autoreferencial. No escriu sobre el centre de la Terra, sinó sobre la terra que tots habitem. Macondo existeix. Aquesta és la màgia.
De vegades sembla, tanmateix, que García Márquez intenti conscientment d’impulsar un mite de “Garcialàndia”. Compareu la primera frase de Cien años de soledad amb la primera frase de Crónica de una muerte anunciada: “Molts anys després, davant de l’escamot d’afusellament, el Coronel Aureliano Buendía recordaria aquella tarda llunyana que el seu pare el va portar a descobrir el gel” (Cien años de soledad). I: “El dia que anaven a matar-lo, Santiago Nasar es va llevar a dos quarts de sis del matí per esperar el vaixell amb què arribava el bisbe” (Crónica). Tots dos llibres comencen amb la invocació d’una futura mort violenta i aleshores reculen per estendre’s sobre un esdeveniment anterior extraordinari. El otoño del patriarca també comença amb una mort i llavors descriu cercles cap enrere al voltant d’una vida. És com si Márquez ens estigués demanant de relacionar els llibres, de considerar-los cadascun a la llum dels altres. Aquest suggeriment es veu subratllat per l’ús de determinats tipus de personatges clàssics: el vell soldat, la dona lleugera, la matriarca, el capellà compromès, el doctor angoixat. La trama de La mala hora, en què un poble permet que una persona es converteixi en el boc expiatori del que en realitat és una delicte comès per moltes mans -l’enganxada de cartells satírics durant les nits- troba ressò a Crónica de una muerte anunciada, en què els ciutadans d’un altre poble, preses d’una terrible inèrcia d’incredulitat, una altra vegada fracassen a l’hora d’evitar un assassinat, tot i que ha estat infinitament “anunciat”. Aquestes assonàncies en l’oeuvre de García Márquez són tan pronunciades que és fàcil deixar que prevalguin per damunt de les considerables diferències d’intenció i de resultats dels seus llibres.
Perquè García Márquez, no solament és més gran que la seva àvia, sinó que també és més gran que Macondo. Els seus primers escrits semblen, vistos retrospectivament, com preparacions per a la gran volada de Cien años de soledad, però fins i tot en aquells dies Márquez escrivia sobre dues ciutats: Macondo i una altra, sense nom, que és més que una mena de no-Macondo, és un lloc molt menys mitificat, més “naturalista”, fins al punt que alguna cosa pot ser naturalista en García Márquez. Aquesta és la ciutat de Los funerales de la mamá grande (el títol en anglès, Big Mama’s Funeral sona com si l’haguessin tret de Damon Runyon) i molts dels contes en aquest recull, amb l’excepció del que dóna nom al llibre, en què el Papa assisteix al funeral, se senten com a més propers al primer Hemingway que a l’últim García Márquez. I des del seu gran llibre, García Márquez no ha deixat de fer un gran esforç per allunyar-se del seu hipnòtic assentament de la jungla, per continuar.
A El otoño del patriarca, les frases interminables són l’expressió formal de la tirania interminable que és el tema del llibre; una dictadura tan opressiva que qualsevol canvi, qualsevol possibilitat de desenvolupament, és sufocat. El poder del patriarca atura el temps, i el text passa a arremolinar-se al voltant de les històries del seu regne, de manera que la seva forma no lineal proporciona una analogia exacta del sentiment d’estasi incessant. A Crónica de una muerte anunciada, que a primera vista sembla un retorn a les formes dels seus començaments, en realitat està innovant de nou.
La Crónica tracta del honor i del seu contrari, és a dir, el deshonor, la deshonra. El matrimoni de Bayardo San Román i Ángela Vicario acaba en la seva nit de noces quan ella confessa que el jove àrab, Santiago Nasar, ha estat prèviament el seu amant. Es veu retornada a casa dels seus pares, i els seus germans, els bessons Pedro i Pablo Vicario, es veuen així enfrontats amb l’obligació de matar Santiago per tal de salvar el bon nom de la seva família. No espatllem res si revelem que l’assassinat efectivament es produeix. Però la raresa i la qualitat d’aquesta breu faula inoblidable rau en la resistència dels bessons a fer el que cal fer. Ells no paren de vantar-se de les seves intencions contínuament, de manera que és una mena de miracle que Santiago Nasar mai no se n’assabenti; i el silenci de la ciutat finalment força els dos bessons a executar l’acte terrible. Bayardo San Román, l’honor del qual li exigeix rebutjar la dona per la qual estava boig, pateix una terrible davallada després de fer-ho; “l’honor és l’amor”, diu un dels personatges, però per Bayardo no és aquest el cas.Ángela Vicario, l’origen de tot plegat, sembla sobreviure a la tragèdia amb més tranquil·litat que la majoria.
La forma com es descabdella la història és nova per a García Márquez. Utilitza el procediment d’un narrador sense nom, en l’ombra, que visita l’escena del crim al cap de molts anys i que comença una investigació sobre el passat. Aquest narrador, insinua el text, és el mateix Márquez -si més no, té una tia amb aquest mateix cognom. I la ciutat té moltes ecos de Macondo: Gerineldo Márquez hi apareix com a convidat, i un dels personatges té el nom, evocador per als fans de l’anterior llibre, de Cotes. Però sigui o no Macondo, García Márquez escriu, en aquestes pàgines, des d’un distanciament del seu material més gran que mai abans. El llibre i el seu narrador indaguen lentament, penosament, a través de la boira de records dubtosos, ambigüitats, versions contradictòries, tot intentat fixar el que va passar i per què. El que en treuen són respostes provisionals. L’efecte d’aquest mètode retrospectiu és d’un to estranyament elegíac per a la Crónica, com si García Márquez sentís que s’ha apartat de les seves arrels i que ara només pot escriure-hi a través dels vels de la dificultat formal. Allà a on tots els seus llibres anteriors traspuen un aire d’autoritat absoluta sobre el material, aquest fa un tuf de dubte. I el triomf del llibre és que aquesta nova vacil·lació, aquesta abdicació de l’Olimp, es converteix en un excel·lent relat, i es torna una font de fortalesa; Crónica de una muerte anunciada, amb les seves incerteses, amb el seu format d’historial, és tan fascinant i real com qualsevol cosa que García Márquez hagi escrit abans.
També és més didàctic. García Márquez, anteriorment, havia pres partit en les seves obres de ficció només en allò que tocava als afers de l’Estat: en les seves històries no hi ha bons directius de companyies bananeres, i la idea de la massa, “el poble”, ocasionalment es romantitza -per exemple en les darreres pàgines de El otoño del patriarca. Però quan ha escrit sobre la vida “del poble” fins ara s’ha abstingut de jutjar. A la Crónica, tanmateix, el distanciament té l’efecte de deixar clar que García Márquez llança un atac contra l’ètica masclista, contra una societat estreta en què passen coses terribles amb la inevitabilitat dels somnis. Mai no havia escrit abans d’una manera tan crítica.
Crónica de una muerte anunciada és un discurs després d’un llarg silenci. Durant un temps García Márquez havia abjurat de la ficció. Només podem estar agraïts que hagi tornat, amb el seu geni intacte després de l’atur. Enguany no es publicarà a Anglaterra cap llibre més bo.
1982
"CLANDESTINO EN CHILE"
La primera vegada que Márquez va escriure la història real de la vida d’un home, a Relato de un náufrago, l’home, que fins llavors havia estat un heroi nacional, va perdre la seva reputació i el diari en què es va publicar el relat va plegar.
Feia falta un home valent que acceptés de ser el segon personatge no fictici de García Márquez. Cal suposar que després dels perills als quals s’havia exposat Miguel Littín durant la seva aventura xilena, aquest risc literari no semblava pas tan gran.
“La pàtria d’un és allà on ha nascut, però també és el lloc on té un amic, el lloc on hi ha injustícia, el lloc on un pot contribuir amb el seu art”, va dir una vegada Littín. Després d’una dotzena d’anys exiliat del Xile de Pinochet, aquest prestigiós director de cinema va escollir de fer una contribució artística atípica a la seva pàtria prohibida. “L’important”, li havien dit els seus fills, “és que li enganxis una cua d’ase ben llarga a Pinochet”. Va prometre que ho faria i que seria una llufa de 20.000 peus de llargària. Va subestimar les seves capacitats. La cua va créixer fins als 105.000 peus.
Era, és clar, un documental, un retrat sense censura de Xile després de més d’una dècada de tirania, fet clandestinament per un home per al qual ser descobert hauria significat la mort. Per fer la pel·lícula havia hagut de canviar completament d’aparença i recordar-se de no riure (el seu riure, confessa, resultava impossible de disfressar). Littín va treballar a Xile durant sis setmanes, amb l’ajuda de la resistència i d’amics, i fins i tot va aconseguir filmar dintre del despatx privat de Pinochet, enganxant la seva llufa de cel·luloide, per dir-ho així, a la mateixa poltrona del poder.
És fàcil de veure com el desmesurat drama de la història de Littín, la història darrere del film, va captivar a García Márquez, un escriptor que ha convertit l’exageració en una forma d’art. Clandestino en Chile no està escrit, tot i això, encara que ho digui la promoció “amb la veu que coneixem de les novel·les”. (El publicista no en té tota la culpa; el mateix autor afirma una cosa similar en el prefaci). El que tenim és un García Márquez barroc al mínim i autoesborrat al màxim; en entendre que la història no necessita cap embelliment de realisme màgic, es limita a explicar-la senzillament amb Littín com a narrador en primera persona. És a dir: actua com a fantasma de Littín. És una mica estrany que Littín ni tan sols arribi a compartir els títols de crèdit amb la seva il·lustre ombra, però així és.
De qualsevol manera, la contenció de García Márquez resulta extremadament efectiva. La història de Littín es transmet d’una forma sorprenentment directa i amb força. Littín, transformat en un home de negocis uruguaià o momio -“una persona tan resistent al canvi que ben bé podria ser morta... una mòmia”- es troba amb la seva sogra i, després, amb la seva mare, i cap de les dues senyores no el reconeix. Es rebel·la constantment contra les exigències de seguretat, amb la consegüent enrabiada de la seva “muller” de la resistència, Elena, i la irritació tolerant de l’underground xilè. I acaba la seva pel·lícula.
Aquest llibre curt i intens ofereix tot un seguit d’imatges fílmiques extraordinàries. Hi ha una història sobre un home que se suïcida calant-se foc per tal de salvar els seus fills dels torturadors del govern. Hi ha un relat breu però potent del culte ininterromput a Allende i Neruda. “Aquest govern és una merda, però és el meu govern”, diu una pancarta exhibida davant d’Allende en una manifestació. Allende ho aplaudeix i s’acosta a donar-li la mà al manifestant. Fins i tot ara, a la casa de Neruda a Isla Negra, una pintada recorda: “Generals: l’amor mai no mor. Allende i Neruda viuen. Un minut de foscor no ens tornarà cecs”. I també hi ha, és cert, un parell d’imatges que podem identificar com a típiques de García Márquez, per exemple quan Littín fa una visita sorpresa a la seva mare i es troba que, sense saber perquè, la senyora ha preparat un gran banquet; o quan Littín s’adona que Santiago, que abans era “una ciutat de sentiments privats”, és plena d’amants joves i força expressius. “Vaig pensar en una cosa que havia sentit feia poc a Madrid: ‘L’amor floreix en temps de desgràcia’”.
García Márquez una vegada va prometre precipitadament que no tornaria a publicar cap novel·la fins que Pinochet no caigués. Des d’aleshores ha publicat Crónica de una muerte anunciada, El amor en los tiempos del cólera i una nova obra, El general en su laberinto, sobre Simón Bolívar. La promesa trencada no hi ha dubte que haurà fet que aquest llibre li sembli encara més dolç; ell també li havia de penjar la cua al burro. I està clar que va tenir l’efecte desitjat. “El 28 de novembre de 1986, a Valparaíso”, se’ns diu, “les autoritats xilenes van confiscar i cremar 15.000 exemplars d’aquest llibre”.
El llibre encara existeix, tanmateix, mentre que Pinochet, per fi, trontolla en el seu pedestal. Cremar un llibre no equival a destruir-lo. Un minut de foscor no ens tornarà cecs.
1989
LA GUERRA DEL FIN DEL MUNDO
El novel·lista viu més important del Perú, Mario Vargas Llosa, ha jugat durant molts anys un paper significatiu en la política del seu país. En aquest aspecte s’assembla a molts altres escriptors del Sud i es diferencia de la gran majoria dels seus col·legues del Nord. Potser sigui, per exemple, l’únic novel·lista a qui s’ha ofert el càrrec de President i que l’ha refusat -el nombre d’escriptors d’aquesta mena deu ser, en qualsevol cas, molt petit- i continua sent un dels partidaris més influents del President del Perú, Belaúnde Terry. A causa del seu suport a Belaúnde, Vargas Llosa ha estat objecte d’algunes crítiques, per exemple per part de grups d’esquerra i d’escriptors que s’han oposat a les seves crítiques a la guerrilla de Sendero Luminoso a les muntanyes. Per la seva banda, ell ha argumentat que mentre que el món gairebé sembla que esperi que la història de Sud-Amèrica estigui completament formada per revolucions violentes i dictadures repressores, ell s’inclina per un mètode menys llampant de regular els afers humans -en altres paraules, per alguna variant adaptada localment de la vella, defectuosa, apallissada idea de democràcia, que potser sigui encara l’única idea amb la qual es pugui trencar el cercle viciós de cop i contracop d’estat. No es pot negar que és un punt de vista convincent.
En la seva celebrada novel·la La guerra del fin del mundo, que ha arribat a l’anglès en una excel·lent i fluïda traducció de Helen R. Lane, Vargas Llosa planteja amb una esgarrifosa i feroç claredat la seva visió sobre les tràgiques conseqüències per a la gent del carrer de qualsevol mena de mil·lenarisme. Ell ha escrit anteriorment, a la novel·la El capitán Pantoja y el servicio especial (?), sobre l’aparició en àrees rurals remotes, d’una figura que esdevé un focus de resistència a l’estat militaritzat; però aquesta era en primer lloc una novel·la còmica, mentre que el nou llibre és tan fosc com la sang vessada. I encara que estigui construït de manera impressionant com a novel·la històrica -basat, segons se’ns diu, en un episodi “real” de la història brasilera- la seva vàlua com a text és totalment contemporània. En una època com la nostra, plagada d’exèrcits assedegats de sang i de déus igualment violents, un relat d’una lluita a mort entre Déu i Mammon només pot ser contemporània, encara que Vargas Llosa hagi situat la seva guerra en un dels racons més remots -als “confins”- del món, és a dir, el nord-est del Brasil al segle XIX. El seu messies imaginari, el Conseller, prefigura -per posar només un exemple recent- el líder sikh, Sant Jarnail Singh Bhindranwale, mort a trets per l’exèrcit indi al cèlebre Temple Daurat d’Amritsar, en si mateix una versió en la vida real del personatge fictici de Vargas Llosa, el cristià Canudos.
El Conseller -António Conselheiro- és un home sant que inspira respecte, que vaga per l’interior de la província de Bahia cap a la darrera dècada del segle XIX, tot advertint els jornalers de les seves obligacions espirituals en un llenguatge clar i comprensible, i animant-los a ajudar-lo a restaurar les moltes esglésies de la regió que es troben malmeses i sense capellà, de manera que a poc a poc va reunint al seu voltant un cercle íntim o colla d’apòstols, tot vaticinant eloqüentment l’apocalipsi terrible que ha d’arribar amb el mil·lenni:
El 1900 les fonts de la llum s’extingiran i plouran estrelles. Però, abans d’això, succeiran coses extraordinàries... el 1896... el mar es convertirà en terra ferma i la terra ferma en mar... el 1898 els barrets augmentaran de talla i els caps es tornaran més petits, i el 1899 els rius es tornaran vermells i un nou planeta circularà per l’espai. Cal, doncs, estar preparats.
S’arriba al punt sense retorn, no obstant, abans que cap d’aquests presagis no hagi tingut l’oportunitat de manifestar-se. Bahia, on no feia gaire que s’havia abolit l’esclavatge, i que es mantenia sota la doble fèrula dels terratinents feudals autocràtics i la ignorància extrema del món exterior, comença a sentir a parlar de canvis de mal averany. Ha estat proclamada una república, que pretén elaborar un cens i, pitjor encara, cobrar impostos. Per la gent de l’interior, això es passa de la ratlla. Per què hauria de voler la República comptar i classificar tothom, si no és per reimposar l’esclavatge? I, a més, “l’instint animal, el sentit comú i segles d’experiència feien que la gent dels pobles assumís d’immediat que els recaptadors d’impostos serien més avariciosos que els voltors i que els bandits”. El Conseller dóna expressió a els seus pitjors temors. Anuncia que “l’Anticrist és a fora en el món. El seu nom és República”. Llavors es retira, amb tothom que desitja seguir-lo, a la fortalesa de Canudos, que forma part de les terres del Baró de Canabrava, el major terrantinent feudal i cap del Partit Autonomista Bahià -el qual, irònicament, és igual d’hostil a la nova República, encara que per raons completament profanes d’interès particular.
A Canudos el Conseller inicia la construcció i fortificació de “Belo Monte”, una ciutat i una església, una nova Jerusalem contra la qual l’Anticrist haurà de llançar els seus exèrcits. Hi haurà quatre incendis, explica el Conseller al seu ramat (que arriba, en el moment culminant, a més de 30.000 ànimes), i n’apagarà tres i permetrà que el quart els consumeixi. De manera que les quatre batalles de la guerra de Canudos són profetitzades amb antelació. El que segueix té la lenta i ombrívola inevitabilitat d’una tragèdia grega -per bé que una que es desenvolupés en una jungla- i la nostra consciència del final només contribueix a augmentar-nos l’aflicció.
La literatura de Vargas Llosa, d’alguna manera, s’ha estat preparant per a aquest llibre al llarg de la seva destacada carrera. La prosa ha esdevingut més simple, les formes més clares. Ha estat un llarg camí des de les complexitats estructurals i l’obscuritat que de vegades semblava rebuscada de les seves primeres novel·les, tan colpidores, La ciudad y los perros y La casa verde, via l’accessibilitat còmica, fins i tot esbojarrada, de El Capitán Pantoja i La Tía Julia y el escribidor, fins a les virtuts tradicionals, molt més sòlides i treballades, de la present novel·la. No cal suposar, però, que això representi cap mena de concessió al populisme; més aviat, sembla que Vargas Llosa s’hagi anat desplaçant, gradualment, d’una forma de complexitat cap a unes altres. O, per ser més precisos, de la complexitat de la forma a la de les idees. La guerra del fin del mundo ofereix certament moltes de les satisfaccions convencionals de la novel·la històrica llarga i meticulosa -la recreació d’un món perdut; una exposició pausada i ben dosificada; una sensació espaiosa; i d’estar en bones mans -però també ens dóna un univers de ficció ple a vessar d’arguments intel·lectuals, en què els seus habitants estan perfectament dotats de voluntat i capacitat de discutir assumptes tant polítics com espirituals amb una gran extensió i un entusiasme considerable.
Però la gran qualitat d’aquesta excel·lent novel·la no és, crec jo, ni la seva inexorable progressió grega cap a la matança dels innocents amb què arriba al clímax, ni el seu rigor intel·lectual. És, més aviat, la seva negativa a abandonar mai la dimensió humana en una història que fàcilment es podria haver tornat grandiloqüent; és, també, la seva sensació d’ambigüitat, que permet a Vargas Llosa mantenir uns personatges tridimensionals, i no merament representatius del Bé o del Mal, o de qualsevol altra abstracció; i finalment, una profunda consciència de la ironia tràgica que fa que desenes de milers de dones i homes corrents morin lluitant contra la república que s’havia establert, en teoria, precisament per servir-los i protegir-los contra la rapacitat dels seus anteriors senyors feudals.
Bona part de la història està vista des del punt de vista d’un grup de personatges que té com a centre la camperola Jurema. És la dona del rastrejador Rufino, un serf feudal del Baró de Canabrava, i quan és violada per l’ingenu revolucionari Galileo Gall i arrossegada amb ell per una companyia de circ, Rufino es veu obligat pel codi d’honor a perseguir Galileo i matar-lo. Mentre tots dos homes, de fet, es carreguen l’un a l’altre, Jurema arriba a Canudos acompanyada d’un nan, el contador de contes que és l’únic supervivent de la companyia de circ, i d’un “periodista curt de vista”, la creixença del qual des de la innocència de la infantesa fins a una masegada maduresa forma part del nucli emotiu de la novel·la. Jurema es veu, per tant, acompanyada de representants tant de la literatura oral com escrita, i cap dels dos no se’n surt a Canudos. Ningú no vol pagar pels contes del Nan; i el periodista es trenca les ulleres i veu els grans esdeveniments com una sèrie d’ombres, o finalment de resquills, perquè acaba fent-se un monocle a partir de les lents trencades. Un testimoni privat d’ulls és una trista imatge, i el periodista és de fet una figura en moviment. És Jurema qui salva la vida dels dos homes de paraules, en part perquè un dels caps de Canudos, l’exbandit Pajeú, s’enamora d’ella. El seu lloc en la narració és central d’una manera una mica artificial, és cert; cap al final, el Baró de Canabrava, en sentir el conte de la caiguda de Canudos en boca del periodista, queda sorprès de saber que aquest tipus s’ha casat amb la dona de Rufino (tots dos estan entre el grapat de supervivents de la massacre):
Tots aquests atzars, coincidències, encontres fortuïts... [El baró] de cop i volta va tenir la sensació absurda que l’antiga serventa de Calumbí era l’única dona del sertão, una dona sota l’encís fatal de la qual van caure inconscientment, tard o d’hora, tots els homes amb alguna relació amb Canudos.
És una mica així; però potser només perquè Jurema és un centre tan inadequat, fins i tot banal, resulta que l’artifici no grinyola massa. I els benificis per a la novel·la, en termes de mantenir-nos els ulls fixats en les vides individuals, són considerables.
Pel que fa a l’ambigüitat: és un gran encert fer que els deixebles més íntims dels Conseller siguin tan reprovables sota tants conceptes. Alguns -Pajeú, el cara-tallada, Pedrão, l’Abat João- són antics bandits i assassins múltiples; fins i tot la santa Maria Quadrado, “Mare dels Homes”, resulta ser ni més ni menys que l’antigament cèlebre Filícide de Salvador; i el deixeble més pròxim de tots; el Sant Pere de la banda, conegut com el Petit Beneït, finalment (com Pere) traeix el seu Crist, en trencar el vot solemne que ell mateix havia fet que tothom prometés, que mai no revelarien el lloc d’enterrament del cos mort del Conseller. Aquests defectes aconsegueixen alguna cosa més que fer creïbles els personatges dels apòstols: de manera important assenyalen que els dirigents d’aquesta estranya revolta no són de cap manera “millors” que els seus seguidors; en ser en molts aspectes “pitjors”, no es converteixen en dipositaris de la moralitat. Aquest paper queda per a la massa dels fidels en el seu conjunt.
Hi ha una ambigüitat menys plaent. L’esposa del Baró de Canabrava es torna boja quan els rebels calen foc la seva estimada casa, Calumbí, i durant una estona els senyors feudals en declivi semblen uns personatges gairebé simpàtics. Llavors el Baró compromet bastant la simpatia del lector (i honestament, en el cas d’aquest lector, gairebé també la simpatia pel creador del Baró) quan viola la serventa de la seva esposa com a forma de tornar a sentir-se a prop de la seva estimada Estela. “Sempre l’havia volgut compartir amb tu, estimada”, “quequeja”, i l’enfollida Estela no hi posa cap objecció. A la minyona, Sebastiana, no se li demana el seu parer. És un moment lleig en un llibre que, majoritàriament, evita la cruesa en la més brutal de les èpoques.
La visió política de La guerra del fin del mundo és negra, i seria possible qüestionar aquesta absoluta negror. Però per un escriptor, en els últims anys d’aquest segle salvatge, és difícil no tenir una visió tràgica de la vida, i Mario Vargas Llosa ha escrit una tragèdia moderna a gran escala, encara que no, misericordiosament, de manera grandiloqüent. Al final de les seves 550 pàgines, hi ha dues imatges que dominen el seu furiós retrat de la mort, la corrupció i la fe. Una és la del rastrejador Rufino, i l’anarquista Galileo Gall, cadascun dels quals és el servidor una mica absurd d’una idea, i es van empenyent lentament l’un a l’altre a la mort; aquesta imatge podria semblar que cristal·litza la visió política de Vargas Llosa. La segona és redemptora. Trenta mil persones moren a Canudos, i seria fàcil pensar que un Déu que demanés sacrificis així seria un Déu a evitar com si es tractés d’una plaga. Però Vargas Llosa, amb la generositat d’esperit que informa tota la novel·la, vol deixar l’última paraula a algú que admet la catàstrofe també com si hagués estat una mena de triomf.
Els soldats victoriosos, en la seva operació de neteja després de l’arrasament de Canudos, estan neguitosos per donar compte del dirigent del qual no s’ha trobat el cos. Una vella pregunta al coronel Macedo si vol saber què ha passat amb l’Abat João i el coronel fa que sí impacientment amb el cap.
“Els arcàngels se l’han emportat al cel”, diu, fent espetegar la llengua. “Els he vist”.
1984
HISTORIA DE MAYTA
Malgrat ser políticament un “moderat”, darrerament Vargas Llosa ha fet alguns comentaris bastant immoderats. Anomenar Gabriel García Márquez “el cortesà de Castro” no es pot qualificar exactament de mesurat. I quan Günter Grass es va enfrontar a l’ús d’aquest llenguatge, ell mateix va ser ficat al sac dels extremistes d’esquerra que figuren cada vegada més en la demonologia personal de Vargas Llosa. El fet que Grass, l’arxigradualista, el Caragol polític, li pugui semblar un extremista a Vargas Llosa és un senyal de com de lluny a la dreta se situa la noció de centre polític pel gran novel·lista peruà.
Tanmateix, és un gran novel·lista. Els seus dos darrers llibres, La tía Julia y el escribidor i La guerra del fin del mundo, són dues obres mestres, còmica i tràgica, respectivament. També és un novel·lista públic d’una mena que admiro de fa temps, pel qual la literatura és una lluita amb, i sobre, el món. M’he enfrontat a Mayta totalment disposat a estar en desacord amb tots aquells que, a Espanya i Amèrica Central, m’havien dit, tristament, que Vargas Llosa havia escrit el seu primer pamflet declaradament dretà. Després de llegir-lo, no puc estar en desacord amb ells. Però en molts sentits, les febleses literàries de la novel·la són més decebedores que el biaix polític.
Mayta té lloc al Perú, en un futur pròxim, en què una confrontació apocalíptica entre una revolució amb el suport de Cuba i un govern recolzat pels marines dels EUA és imminent. Vargas Llosa ha anat molt lluny, fins a l’exageració, per tal de semblar equànime. Els avions del govern ruixen amb napalm el llogaret de muntanya de Chunán; la guerrilla massacra la gent del poble veí de Ricrán. Se’n desprèn una mena d’equilibri del mal.
Contra aquest teló de fons violent se’ns presenta un narrador anònim, un escriptor sobre el qual sabem poca cosa llevat que és prou notable com perquè la biblioteca d’una presó porti el seu nom, que intenta recompondre la història d’una patètic i calamitós intent revolucionari anterior, en la dècada de 1950, pel seu antic company d’escola, Alejandro Mayta. La novel·la passa de la investigació al flashback sense solució de continuïtat, de vegades a mitja frase, de manera que la nostra única guia és el canvi de temps verbal, del present al passat.
Durant almenys mitja novel·la, això es fa de manera brillant. El lector no se sent mai confús i, així com es barreja la remembrança i la recreació, la idea de Vargas Llosa sobre la impossibilitat d’arribar a una “vida real” queda perfectament demostrada per la seva forma. Totes les versions sobre la vida de Mayta són dubtoses. Els relats dels testimonis són tan poc fiables com la mateixa història, en una època que la falsificació ha esdevingut la norma. El mateix narrador és un mentider declarat, ja que el seu propòsit és inventar-se un Mayta fictici més que no pas ser el biògraf del “real” (una distinció que es fa encara més complexa en saber nosaltres que de fet no n’hi ha cap de real).
Dintre d’aquesta estructura d’investigació retrospectiva a la manera de Ciutadà Kane, encara es realitza un altre acte equilibrador. Els testimonis que calumnien Mayta de manera més virulenta veuen com els seus motius són qüestionats: el senador que diu que el vell Trot era un informador del govern, en la nòmina de la CIA, resulta ser l’Anatolio a qui, de jove, Mayta va ensenyar-li una vegada a “cardar com un home” i que després el va trair, tot i que eren amants. Descripcions contradictòries de la lluita des passat en el text. I el “jo” narrador, com una càmera, els enregistra de manera neutra.
Alejandro Mayta, el trotskista envellit, no és descrit sense simpatia. El més marginal dels homes, veu com el seu destí queda segellat per una trobada casual a l’exèrcit amb un entusiasta tinent segon, un tal Vallejos que planeja en secret una revolta a la localitat muntanyosa de Jauja. Per Mayta, Vallejos representa la seva única oportunitat d’autèntica acció després d’una vida que ha transcorregut enmigt d’estèrils disputes teòriques en garatges de lloguer, i en els afeblidors conflictes entre faccions de grupuscles peruans d’extrema esquerra. No cal dir que els seus plans acaben irremissiblement, fins i tot còmicament, malament, i que Mayta es converteix en un personatge espatllat i traït, que ven gelats i que fa veure que no recorda.
Vargas Llosa posseeix un do formidable per al realisme no màgic, un do que ens pot recordar a Stendhal. Quan Mayta arriba a les muntanyes per a l’esdeveniment més important de la seva vida, gairebé queda impedit pel “mal de muntanya”, un detall irònic meravellós. Les descripcions -tant de la ciutat com del paisatge- són infal·liblement exactes, i les maquinacions del RP (r), la minúscula cèl·lula trotskista de set homes a la qual pertany Mayta, tenen l’aurèola de la veritat. Historia de Mayta hauria de ser una novel·la esplèndida. No ho és.
La falla és en part, sens dubte, polèmica. Hi té a veure que els esquerrans de Vargas Llosa siguin sense excepció fanàtics, dèbils, romàntics incurables, esgarriacries, ideòlegs estrets, estúpids o oportunistes. El fet que retrati l’impuls revolucionari com a invariablement divorciat de la vida real (si se’m perme utilitzar l’expressió) de la gent, és senzillament ahistòric. Sigui quina sigui la nostra postura política, seria difícil observar la història llatinoamericana del segle XX i arribar a aquesta conclusió.
Per ser una novel·la sobre la natura de la història, no es pot dir que Mayta tingui gaire sentit històric. Per què l’apocalipsi és immiment en aquest Perú fictici? Quines són les grans forces en col·lisió? Només ideologies cegues. No funciona. En La guerra del fin del mundo, Vargas Llosa ens proporcionava una autèntica tragèdia històrica, en què el poder militar i econòmic d’un estat col·lisionava amb el fervor religiós dels pobres de solemnitat, i finalment els esclafava. Aquell “final del món” semblava real; la muntanya d’escombraries del Perú de Mayta és una vinyeta humorística.
No, pitjor encara. Perquè Vargas Llosa culpa clarament de l’apocalipsi el seu dissortat antiheroi. El seu feble aixecament “va prefigurar el procés que ha acabat en el que ara estem vivint”. De manera que els revolucionaris són la raó per la qual ha de cridar els marines. Com a distorsió de la història és insuperable.
Però aquestes discussions són secundàries. La maldestra aventura de Mayta no és ni prou divertida, ni prou trista ni senzillament prou interessant com per retenir la nostra atenció. A mesura que la novel·la avança, Vargas Llosa sembla adonar-se de la debilitat del seu material i la narració del relat es fa més desenfrenada. Hi proliferen els testimonis, fins que gairebé cada paràgraf compta amb una nova veu; la distinció entre el passat i el present es difumina, de manera que el “jo” de vegades és el narrador i de vegades, sorprenentment, el mateix Mayta. Això és Kane sense Kane (Mayta és un centre bastant buit, al capdavall), i -encara que el Mayta “real”, en la seva trobada amb el narrador en l’últim capítol, revela un secret llargament amagat, que inevitablement mostra que el Trot de la novel·la és encara més menyspreable que no ens havíem imaginat- també sense Rosebud.
La trobada final entre l’investigador i l’investigat posa al descobert el punt més dèbil, per mi, de la novel·la. Canviar el títol castellà Historia de Mayta en la versió anglesa per Real life of Alejandro Mayta (de qui és la culpa, d’altra banda, quan el llibre ni esmenta el nom del traductor) és convidar a fer comparances amb una novel·la molt similar amb un títol molt similar, Real life of Sebastian Knight, de Nabokov. El narrador de Nabokov també persegueix un personatge evasiu i, de fet, mai no el troba. El mateix narrador també pretén ocultar-se al lector. Però el geni de Nabokov el revela igualment i finalment es mostra, dissolent la seva identitat en la del seu personatge. (“Jo sóc Sebastian, o Sebastian és jo mateix, i potser tots dos siguem algú que no coneix cap dels dos”). La qüestió és que al narrador li passa alguna cosa. És arrossegat dins del relat que desvela i n’esdevé el sentit. El narrador de Vargas Llosa, que mai no es desprèn de la màscara de la neutralitat objectiva mentre el seu creador tira els daus, contraposa a la buidor de Mayta la seva pròpia buidor. En comptes de les identitats foses de Nabokov només tenim un parell de jos mal encreuats.
1986
Imaginary Homelands" ("Pàtries Imaginàries", Empúries), és un llibre d'articles de Salman Rushdie publicats entre 1980 i 1992. Traducció pròpia.
16.10.09
Lo que quieren tapar Sonrisas de Bombay y Jaume Sanllorente
SONRISAS Y LÁGRIMAS DE BOMBAY
Sonrisas de Bombay se dedica a inyectar dinero a iniciativas sociales ajenas con el mismo entusiasmo con que otros reflotan compañías. "Tenemos que funcionar como una empresa y sin subvenciones. Pero no para aumentar beneficios, sino beneficiarios", afirma Jaume Sanllorente, fundador en 2005 de esta ONG de fulgurante modelo de crecimiento.
Sobre todo tras la publicación del libro, truculento y conmovedor, en que este barcelonés de 33 años se presenta como el salvador de un orfanato de Bombay. Una licencia literaria, ya que se sumó a un equipo de dieciocho cooperantes locales y el centro nunco llegó a estar a punto de echar el cerrojo, según el portavoz de la institución. En cualquier caso, octubre sonríe a este exrelaciones públicas, que podrá colgarse la medalla de la Orden del Mérito Civil y saludar la aparición en EE.UU. y Brasil de su obra, que luego se editará en Francia.
También le sonríe por el estreno de una sede india -hay otra en el Eixample- tras dos años amparado en la rumbosa Oficina Comercial de España. “En agosto tuvimos hasta treinta visitas diarias. Algunas esperan de mí un perfil de santo y yo quiero resaltar la naturalidad. No soy religioso y me interesa dejar claro que no tenemos nada que ver con el cristianismo. Hay iglesias muy bestias que han entrado en India como ONG”, asegura.
Sin embargo, las modestísimas guarderías matinales que Sonrisas financia en suburbios chabolistas -alquiler, maestra, arroz y lentejas- forman parte de un proyecto de New Life, una organización evangélica integrista que acostumbra a crear chispas por su proselitismo. De hecho, más de la mitad del presupuesto anual de Sonrisas de Bombay -cerca ya de un millón de euros, gracias a tres mil socios y donaciones- se dedica a este programa, que tiene como coordinador al reverendo Jacob Serrao, impulsor de cientos de casas-iglesia en Bombay.
Con la ayuda de Serrao, Sonrisas asegura haber pasado de no tener ninguna guardería a tener "ciento nueve" en un año y medio. New Life, organización que se mueve en la semiclandestinidad por miedo al extremismo hindú, nos da una cifra aún más sorprendente: "Ciento veinticinco". Paradójicamente, la única escuela apoyada por Sonrisas de Bombay es confesional hindú y nacionalista marata.
Los malabarismos de Sonrisas ejemplifican las componendas, ambigüedades y renuncias que asaltan a una ONG occidental en un medio tan envenenado - social, política y religiosamente- como los suburbios de Bombay. Sobre todo cuando no se cuenta con profesionales y proyectos propios, apenas un flujo de dinero creciente que exige apadrinar iniciativas ajenas. Cabe señalar que Bombay, Calcuta y Benarés son las mecas mundiales de la cooperación internacional, con miles de ONG registradas, de opacidad variable, que compiten por canalizar solidaridad, en el mejor de los casos, o en arrendar pobres para captar recursos, en el peor.
Contra lo que pueda sugerir el libro, Sonrisas de Bombay no trabaja con niños de la calle ni con víctimas potenciales de la prostitución infantil. Su actual proyecto estrella es la escuela Yashodan,en Shastri Nagar, un barrio humilde pero no marginal. Está poblado por nativos maratas y es el bastión de la fuerza de choque del Ejército de Shiva, un partido chovinista hindú, que tan pronto se preocupa de poner alcantarillas como de hostigar a musulmanes o inmigrantes del Norte.
En el patio embarrado los niños festejan el Navratri -sólo celebran las festividades hindúes- con una especie de ‘ball de bastons’. En algunas aulas hay ídolos de Durga, incienso y ofrendas. En otra, leemos en la pizarra: “La atención médica es fácilmente accesible en Maharashtra, donde muchas enfermedades contagiosas han sido erradicadas y el nivel de vida ha mejorado enormemente”. El libro de geografía habla de la Tierra, los océanos... y de Maharashtra, en decenas de mapas. La web del patronato privado de la escuela -que no está cualificada para recibir subvenciones públicas- enumera entre sus principios "impedir la contaminación de valores occidentales".
“No somos nadie para intervenir en el programa educativo" defiende luego Ana Andrés, de Sonrisas. A los dos años de construirles una segunda planta, la ONG catalana ha recibido el aviso de que la escuela -construida en terreno municipal- será derribada para levantar viviendas. Un ejemplo clásico de extorsión, de los que tienen arreglo mediante dinero occidental no contaminado.
“Con la mafia se tiene que hablar”, esgrime Jaume, “y a los políticos, tienes que mostrarles respeto". Y continúa: “A los colaboradores les prohíbo la palabra ONG en el aeropuerto. Los indios lo llevan mal. Incluso nuestros empleados se enfadan cuando metemos a India entre los países subdesarrollados". Sonrisas de Bombay cuenta ya a sus beneficiarios por miles y da trabajo a 354 indios y nueve españoles, aunque hay que aclarar que a una maestra le paga 6.000 rupias al mes (85 euros), bastante menos que la escuela pública y laica. Aun así, ha conseguido aumentar el acceso de alumnos a ciclos superiores.
Los leprosos del centro de atención de Sión nos ceden sus asientos en la sala de espera, al aire libre. Este CAP ya existía, pero Sonrisas -en concreto, una socia extranjera- ha proporcionado a su personal un coche para proyectarse más allá de Bombay. Jaume Sanllorente dispone de un Mahindra Skorpio todavía más imponente -a su nombre, puesto que Sonrisas de Bombay ni siquiera es una ONG registrada en India. La mayoría de visitas quedan decepcionadas cuando se les niega la visita al orfanato Karuna, "salvado" -e incluso "comprado" por Sanllorente. “Nos hemos desvinculado porque es un proyecto autosuficiente”, concluye el fundador de Sonrisas.
Pero el orfanato es desde su fundación una iniciativa estrechamente apoyada por la Greater Grace World Outreach, una iglesia fundamentalista con sede en Baltimore, que ha abierto una iglesia dentro de la interclasista escuela adyacente. Dicha escuela fue construida hace cuatro años, no por Sonrisas, sino por la Fundación Fernando de EE.UU., cuyo fondo solidario, The Ambassador, da nombre al centro. Aunque para buscar grandes fortunas no debería hacer falta ir tan lejos. Bombay es una de las ciudades del mundo con mayor número de multimillonarios -entre ellos, los Ambani, la familia con la mayor fortuna y la vivienda más cara del planeta.
PD: En contraste con lo que afirma www.sonrisasdebombay.org , la transparencia deja mucho que desear en esta ONG que ha subido como la espuma gracias a que cuenta con relaciones públicas y gente del márketing en lugar de expertos en cooperación (por lo menos en Bombay). Cualquier periodista que pretenda contrastar las intoxicaciones del divo Jaume Sanllorente se arriesga a una campaña orquestada, con faxes calumniosos e insultantes enviados al director, vicedirector, jefe de área y subjefe de área de su periódico, mientras dos asalariadas abandonarán la sede del Ensanche de Barcelona camino de la redacción, dispuestas a renovar en persona las quejas sobre el periodista que demuestra tamaña "mala educación". Esto es, contrastar datos sobre el terreno en lugar de tragarse la versión de cuento de hadas que difunden, a mayor gloria del relaciones públicas que capitanea la empresa, auténtico héroe de la solidaridad bien entendida (es decir, la que empieza por uno mismo). Ciertamente, parte de los disparates de Sonrisas de Bombay podrían ser atribuidos, no a la mala fe, sino a la pura ignorancia. Por ejemplo cuando su dossier de empresas recuadra que "el 90% de los pobres y el 95% de los analfabetos de India son intocables". Una barbaridad. Para a continuación decir que ellos están volcados en este colectivo. Otra mentira de marketing. Ojalá que pronto brille la verdad -y la justicia y la igualdad, palabras tabú en el vocabulario de la mayoría de estas organizaciones neocaritativas, de pésima fama en India.
Sonrisas de Bombay se dedica a inyectar dinero a iniciativas sociales ajenas con el mismo entusiasmo con que otros reflotan compañías. "Tenemos que funcionar como una empresa y sin subvenciones. Pero no para aumentar beneficios, sino beneficiarios", afirma Jaume Sanllorente, fundador en 2005 de esta ONG de fulgurante modelo de crecimiento.
Sobre todo tras la publicación del libro, truculento y conmovedor, en que este barcelonés de 33 años se presenta como el salvador de un orfanato de Bombay. Una licencia literaria, ya que se sumó a un equipo de dieciocho cooperantes locales y el centro nunco llegó a estar a punto de echar el cerrojo, según el portavoz de la institución. En cualquier caso, octubre sonríe a este exrelaciones públicas, que podrá colgarse la medalla de la Orden del Mérito Civil y saludar la aparición en EE.UU. y Brasil de su obra, que luego se editará en Francia.
También le sonríe por el estreno de una sede india -hay otra en el Eixample- tras dos años amparado en la rumbosa Oficina Comercial de España. “En agosto tuvimos hasta treinta visitas diarias. Algunas esperan de mí un perfil de santo y yo quiero resaltar la naturalidad. No soy religioso y me interesa dejar claro que no tenemos nada que ver con el cristianismo. Hay iglesias muy bestias que han entrado en India como ONG”, asegura.
Sin embargo, las modestísimas guarderías matinales que Sonrisas financia en suburbios chabolistas -alquiler, maestra, arroz y lentejas- forman parte de un proyecto de New Life, una organización evangélica integrista que acostumbra a crear chispas por su proselitismo. De hecho, más de la mitad del presupuesto anual de Sonrisas de Bombay -cerca ya de un millón de euros, gracias a tres mil socios y donaciones- se dedica a este programa, que tiene como coordinador al reverendo Jacob Serrao, impulsor de cientos de casas-iglesia en Bombay.
Con la ayuda de Serrao, Sonrisas asegura haber pasado de no tener ninguna guardería a tener "ciento nueve" en un año y medio. New Life, organización que se mueve en la semiclandestinidad por miedo al extremismo hindú, nos da una cifra aún más sorprendente: "Ciento veinticinco". Paradójicamente, la única escuela apoyada por Sonrisas de Bombay es confesional hindú y nacionalista marata.
Los malabarismos de Sonrisas ejemplifican las componendas, ambigüedades y renuncias que asaltan a una ONG occidental en un medio tan envenenado - social, política y religiosamente- como los suburbios de Bombay. Sobre todo cuando no se cuenta con profesionales y proyectos propios, apenas un flujo de dinero creciente que exige apadrinar iniciativas ajenas. Cabe señalar que Bombay, Calcuta y Benarés son las mecas mundiales de la cooperación internacional, con miles de ONG registradas, de opacidad variable, que compiten por canalizar solidaridad, en el mejor de los casos, o en arrendar pobres para captar recursos, en el peor.
Contra lo que pueda sugerir el libro, Sonrisas de Bombay no trabaja con niños de la calle ni con víctimas potenciales de la prostitución infantil. Su actual proyecto estrella es la escuela Yashodan,en Shastri Nagar, un barrio humilde pero no marginal. Está poblado por nativos maratas y es el bastión de la fuerza de choque del Ejército de Shiva, un partido chovinista hindú, que tan pronto se preocupa de poner alcantarillas como de hostigar a musulmanes o inmigrantes del Norte.
En el patio embarrado los niños festejan el Navratri -sólo celebran las festividades hindúes- con una especie de ‘ball de bastons’. En algunas aulas hay ídolos de Durga, incienso y ofrendas. En otra, leemos en la pizarra: “La atención médica es fácilmente accesible en Maharashtra, donde muchas enfermedades contagiosas han sido erradicadas y el nivel de vida ha mejorado enormemente”. El libro de geografía habla de la Tierra, los océanos... y de Maharashtra, en decenas de mapas. La web del patronato privado de la escuela -que no está cualificada para recibir subvenciones públicas- enumera entre sus principios "impedir la contaminación de valores occidentales".
“No somos nadie para intervenir en el programa educativo" defiende luego Ana Andrés, de Sonrisas. A los dos años de construirles una segunda planta, la ONG catalana ha recibido el aviso de que la escuela -construida en terreno municipal- será derribada para levantar viviendas. Un ejemplo clásico de extorsión, de los que tienen arreglo mediante dinero occidental no contaminado.
“Con la mafia se tiene que hablar”, esgrime Jaume, “y a los políticos, tienes que mostrarles respeto". Y continúa: “A los colaboradores les prohíbo la palabra ONG en el aeropuerto. Los indios lo llevan mal. Incluso nuestros empleados se enfadan cuando metemos a India entre los países subdesarrollados". Sonrisas de Bombay cuenta ya a sus beneficiarios por miles y da trabajo a 354 indios y nueve españoles, aunque hay que aclarar que a una maestra le paga 6.000 rupias al mes (85 euros), bastante menos que la escuela pública y laica. Aun así, ha conseguido aumentar el acceso de alumnos a ciclos superiores.
Los leprosos del centro de atención de Sión nos ceden sus asientos en la sala de espera, al aire libre. Este CAP ya existía, pero Sonrisas -en concreto, una socia extranjera- ha proporcionado a su personal un coche para proyectarse más allá de Bombay. Jaume Sanllorente dispone de un Mahindra Skorpio todavía más imponente -a su nombre, puesto que Sonrisas de Bombay ni siquiera es una ONG registrada en India. La mayoría de visitas quedan decepcionadas cuando se les niega la visita al orfanato Karuna, "salvado" -e incluso "comprado" por Sanllorente. “Nos hemos desvinculado porque es un proyecto autosuficiente”, concluye el fundador de Sonrisas.
Pero el orfanato es desde su fundación una iniciativa estrechamente apoyada por la Greater Grace World Outreach, una iglesia fundamentalista con sede en Baltimore, que ha abierto una iglesia dentro de la interclasista escuela adyacente. Dicha escuela fue construida hace cuatro años, no por Sonrisas, sino por la Fundación Fernando de EE.UU., cuyo fondo solidario, The Ambassador, da nombre al centro. Aunque para buscar grandes fortunas no debería hacer falta ir tan lejos. Bombay es una de las ciudades del mundo con mayor número de multimillonarios -entre ellos, los Ambani, la familia con la mayor fortuna y la vivienda más cara del planeta.
PD: En contraste con lo que afirma www.sonrisasdebombay.org , la transparencia deja mucho que desear en esta ONG que ha subido como la espuma gracias a que cuenta con relaciones públicas y gente del márketing en lugar de expertos en cooperación (por lo menos en Bombay). Cualquier periodista que pretenda contrastar las intoxicaciones del divo Jaume Sanllorente se arriesga a una campaña orquestada, con faxes calumniosos e insultantes enviados al director, vicedirector, jefe de área y subjefe de área de su periódico, mientras dos asalariadas abandonarán la sede del Ensanche de Barcelona camino de la redacción, dispuestas a renovar en persona las quejas sobre el periodista que demuestra tamaña "mala educación". Esto es, contrastar datos sobre el terreno en lugar de tragarse la versión de cuento de hadas que difunden, a mayor gloria del relaciones públicas que capitanea la empresa, auténtico héroe de la solidaridad bien entendida (es decir, la que empieza por uno mismo). Ciertamente, parte de los disparates de Sonrisas de Bombay podrían ser atribuidos, no a la mala fe, sino a la pura ignorancia. Por ejemplo cuando su dossier de empresas recuadra que "el 90% de los pobres y el 95% de los analfabetos de India son intocables". Una barbaridad. Para a continuación decir que ellos están volcados en este colectivo. Otra mentira de marketing. Ojalá que pronto brille la verdad -y la justicia y la igualdad, palabras tabú en el vocabulario de la mayoría de estas organizaciones neocaritativas, de pésima fama en India.
17.9.09
LA AUSTERIDAD GANDHIANA SEGÚN SONIA
La rentrée política india ha traído consigo una peculiar reencarnación de la austeridad gandhiana. No en la versión del mahatma sino de Sonia Gandhi. A ras de suelo, los ministros indios podrán seguir haciendo ostentación de su Ambassador blanco con sirena y apabullante escolta, trasnochado símbolo del poder a orillas del Ganges. Sin embargo, desde esta semana, tienen prohibido volar en clase business, por orden expresa de Sonia Gandhi. La presidenta del Partido del Congreso dio ejemplo el pasado lunes, volando en clase turista de Delhi a Bombay. Un diputado de su partido se levantó de su asiento en clase preferente para tocarle los pies, al verla entrar en el mismo avión. Y le subieron los colores al ver como Gandhi y sus guardaespaldas lo dejaban atrás para acomodarse en clase turista.
Y es que la Mamma de la política india espera que sus ministros den ejemplo -recortando sus gastos en un 10%- en un momento en que la India rural sufre la sequía, por un monzón insuficiente. Tanto es así que ha instado a su ministro y viceministro de Exteriores, S.M. Krishna y Shashi Tharoor, a que desalojen las suites en hoteles de cinco estrellas que ocupaban desde hacía tres meses. Tharoor -exvicesecretario general de la ONU y actualmente empeñado en vincular su Kerala natal con Catalunya- ha obedecido a regañadientes. Hasta el punto de tacharlo de "ridículo" en Twitter, tras asegurar que lo pagaba de su bolsillo. Y el ministro de Energías Renovables, el cachemir Faruq Abdullah -que en breve viajará a España- se ha quejado de que sus piernas son "demasiado largas para la clase turista".
Esta misma semana, el hijo de Sonia Gandhi, Rahul Gandhi, siguió el ejemplo materno, renunciando al helicóptero en favor del tren para un viaje de ida y vuelta de Delhi al Punyab. Por cierto que un vagón adyacente al suyo -de segunda clase, Rahul no aceptó cubiertos y comió con las manos como los demás- fue apedreado durante el trayecto, lo que despierta interrogantes de seguridad.
El súbito celo de Sonia Gandhi puede ser mediático, pero no gratuito. A pesar de la imagen de honradez del primer ministro, Manmohan Singh -que no está muy bien de la vista- por debajo se sigue cociendo de todo. En un año los ministros indios presentan facturas de viaje que, como promedio, multiplican por 75 su salario anual. Visto así, tiene menos mérito que Sonia Gandhi haya pedido a sus diputados que donen el 20% de su sueldo a los afectados por la sequía y que desciendan al nivel de los mortales.
No está de más recordar que India es una sociedad harto jerárquica en que el peor insulto es no reconocer el rango que alguien se atribuye y que se cuida mucho de ostentar. El hombre de la calle tiene sobrados motivos para estar hastiado de su clase política. Aunque la gran mayoría de diputados indios provienen de castas desahogadas -también en el partido de los intocables de Mayavati- es habitual que su fortuna se multiplique hasta por treinta durante una legislatura.
.
Por cierto, la semana pasada el Tribunal Supremo ponderaba detener las obras del memorial que Mayavati construye en Noida -junto a Delhi- con decenas de estatuas de héroes intocables -incluida ella misma con bolso- presupuestado en noventa millones de euros. Huelga hablar de apropiación indebida.
Por su parte, la oposición del BJP ridiculiza la política de gestos del gobierno y no piensa tomar medidas parecidas allí donde gobierna. Un importante diario cercano, The Indian Express, abría ayer con un titular en el que contrastaba los mensajes de austeridad con "los ministros que quieren azulejos españoles en sus despachos". La cosa va por el ministro de Empresas Públicas, Vilasrao Desmukh, que, siguiendo el Vaastu -fengshui autóctono- ha mandado construir un lavabo nuevo revestido con "rajoles" de la empresa castellonense Sanchis. Coste total, 25.000 euros.
Barak Obama dijo hace unos días en una escuela de EE.UU. que el personaje histórico con el que le gustaría cenar era el mahatma Gandhi, aun reconociendo que "no sería una cena muy abundante". Pero los menús oficiales se han sofisticado mucho en Nueva Delhi desde entonces.
Y es que la Mamma de la política india espera que sus ministros den ejemplo -recortando sus gastos en un 10%- en un momento en que la India rural sufre la sequía, por un monzón insuficiente. Tanto es así que ha instado a su ministro y viceministro de Exteriores, S.M. Krishna y Shashi Tharoor, a que desalojen las suites en hoteles de cinco estrellas que ocupaban desde hacía tres meses. Tharoor -exvicesecretario general de la ONU y actualmente empeñado en vincular su Kerala natal con Catalunya- ha obedecido a regañadientes. Hasta el punto de tacharlo de "ridículo" en Twitter, tras asegurar que lo pagaba de su bolsillo. Y el ministro de Energías Renovables, el cachemir Faruq Abdullah -que en breve viajará a España- se ha quejado de que sus piernas son "demasiado largas para la clase turista".
Esta misma semana, el hijo de Sonia Gandhi, Rahul Gandhi, siguió el ejemplo materno, renunciando al helicóptero en favor del tren para un viaje de ida y vuelta de Delhi al Punyab. Por cierto que un vagón adyacente al suyo -de segunda clase, Rahul no aceptó cubiertos y comió con las manos como los demás- fue apedreado durante el trayecto, lo que despierta interrogantes de seguridad.
El súbito celo de Sonia Gandhi puede ser mediático, pero no gratuito. A pesar de la imagen de honradez del primer ministro, Manmohan Singh -que no está muy bien de la vista- por debajo se sigue cociendo de todo. En un año los ministros indios presentan facturas de viaje que, como promedio, multiplican por 75 su salario anual. Visto así, tiene menos mérito que Sonia Gandhi haya pedido a sus diputados que donen el 20% de su sueldo a los afectados por la sequía y que desciendan al nivel de los mortales.
No está de más recordar que India es una sociedad harto jerárquica en que el peor insulto es no reconocer el rango que alguien se atribuye y que se cuida mucho de ostentar. El hombre de la calle tiene sobrados motivos para estar hastiado de su clase política. Aunque la gran mayoría de diputados indios provienen de castas desahogadas -también en el partido de los intocables de Mayavati- es habitual que su fortuna se multiplique hasta por treinta durante una legislatura.
.
Por cierto, la semana pasada el Tribunal Supremo ponderaba detener las obras del memorial que Mayavati construye en Noida -junto a Delhi- con decenas de estatuas de héroes intocables -incluida ella misma con bolso- presupuestado en noventa millones de euros. Huelga hablar de apropiación indebida.
Por su parte, la oposición del BJP ridiculiza la política de gestos del gobierno y no piensa tomar medidas parecidas allí donde gobierna. Un importante diario cercano, The Indian Express, abría ayer con un titular en el que contrastaba los mensajes de austeridad con "los ministros que quieren azulejos españoles en sus despachos". La cosa va por el ministro de Empresas Públicas, Vilasrao Desmukh, que, siguiendo el Vaastu -fengshui autóctono- ha mandado construir un lavabo nuevo revestido con "rajoles" de la empresa castellonense Sanchis. Coste total, 25.000 euros.
Barak Obama dijo hace unos días en una escuela de EE.UU. que el personaje histórico con el que le gustaría cenar era el mahatma Gandhi, aun reconociendo que "no sería una cena muy abundante". Pero los menús oficiales se han sofisticado mucho en Nueva Delhi desde entonces.
2.9.09
LA ÚLTIMA PRINCESA INDIA
Gayatri Devi, rajmata de Jaipur
Gayatri Devi recordaba haber tenido un avión privado a su disposición desdeque tenía veintiún años, en la todavía India británica. Fue sucesivamente princesa de Cooch-Behar, maharaní de Jaipur y –tras la muerte de su marido, en accidente de polo en Inglaterra- rajmata –o reina madre- de Jaipur. Era también representante conspicua de la realeza india, con buena entrada en el palacio de Buckingham. Fue considerada como una de las mujeres más bellas del mundo en los años cincuenta, junto a la actriz también india, Leela Naidu, que falleció un día antes, a los 69 años.
La madre de Gayatri ya había sido considerada una de las bellezas más deslumbrantes de su tiempo. De hecho, el que sería el marido de Gayatri, Sawai Man Singh, la había pretendido. Sin embargo, Gayatri no se lo pensó dos veces cuando Singh, marajá de Jaipur -uno de los principados de mayor alcurnia- también le propuso en matrimonio. Tampoco le incomodó la poligamia de este, que convivía ya con dos esposas. En cualquier caso, serían Gayatri y Sawai –conocidos como Ayesha y Jai- la pareja que haría furor entre la jet set europea, especialmente
londinense, de la época. Últimos representantes del lujo asiático y el refinamiento de la cultura palaciega india y de sus abismos.
Tras la muerte de su marido, pasó de princesa a “reina madre”, al convertirsesu hijo en marajá. Un título que, como todos los nobiliarios de India, dejaría de existir legalmente en un par de años, después de que el parlamento indio, a instancias de Indira Gandhi, los anulara, junto a las pensiones que llevaban aparejadas. Un trato que había sido acordado a finales de los años cuarenta, cuando los más de quinientos principados indios –algunos muy ricos, como Jaipur, otros más humildes- se integraron –de grado o por fuerza- en India –y en algún caso, en Pakistán.
Desde entonces, Gayatri vivía en una pequeña residencia, en el mismocomplejo del que había sido su palacio. Gayatri entró en política y –a diferencia de la mayoría de nobles que la habían precedido, que habían fracasado estrepitosamente- obtuvo más de un 80% de votos de sus antiguos súbditos. Posteriormente, durante el estado de excepción, Indira Gandhi la encarceló durante unos meses. Algo que la escarmentó, centrándose a partir de entonces en obras benéficas. Dictó un libro de memorias, “Una princesa recuerda”, del que luego se desdijo.
La belleza familiar también fue heredada por sus sobrinas Raima y Riya Sen,ambas modelos.
El director indio JP Dutta, radicado en Londres, discutió durante los últimos años realizar una película de época basada en la vida de la maharaní de Jaipur, protagonizada por Aishwarya Rai, algo que entusiamaba a Gayatri Devi, pero que entonces no se materializó por problemas presupuestarios. Un proyecto que Dutta quiere rescatar, porque sin duda se trata de una vida de cine.
Gayatri Devi nació en 1919 y falleció el pasado 29 de julio a los noventa años de edad.
14.2.09
El fundamentalismo hindú contra San Valentín
BRAGUITAS ROSAS CONTRA LOS FANÁTICOS
JORDI JOAN BAÑOS
Bangalore. Corresponsal
La creciente guerra de costumbres en India podría resolverse hoy, provisionalmente, en un fuego cruzado de braguitas y de saris rosas. Los fundamentalistas hindúes llevan años presentando batalla a la festividad de San Valentín, vista como "un esfuerzo deliberado de las potencias extranjeras en destruir nuestra cultura". Estos movimientos de inspiración fascista -"Mein Kampf" se vende más en India que el Rig Veda- no dudan en aplicar su dialéctica de los puños contra chicas que se atreven a entrar en bares.
Sucedió a finales de enero en la costera Mangalore, cuando a plena luz del día tres decenas de jóvenes -oportunamente seguidos de un cámara, pero de ningún policía- la emprendieron a porrazos con varias jóvenes, arrastrándolas del pelo y humillándolas. Su delito, estar en un local donde se sirve alcohol, acompañadas de chicos. Algunos de los cuales, para mayor "deshonra", eran musulmanes. Las imágenes dieron la vuelta a India y han creado indignación entre la clase media.
Todos estos "defensores de la cultura india", sin excepción, iban vestidos al modo occidental, algo que consideran inaceptable en el caso de ellas. Para más inri, el primer ministro del estado -del partido chovinista hindú BJP- así como su homóloga en Delhi y el Ministro de Sanidad -estos dos últimos del Congress- echaron más leña al fuego: "La cultura de pub tiene que acabarse". Sólo la ministra de la Mujer incidió en el tema de fondo, que es la libertad e igualdad femenina y el carácter inaceptable de cualquier agresión. Porque la "cultura de pub" nunca ha sido visto como un problema, o antiindia, mientras ha sido un asunto masculino. Mientras, el ministro de ferrocarriles aprovecha para aconsejar a los jóvenes que no se casen por amor y mantengan la práctica del matrimonio concertado por los padres.
Pero no va a ser tan fácil devolver al redil a una generación de jóvenes asalariados que se ha acostumbrado a ganar más que sus padres desde el primer sueldo. A través de internet se han organizado y presentan batalla, no sin humor. Grupos como la "Confederación de mujeres laxas, modernas y frecuentadoras de pubs" ha puesto en marcha una campaña para enviar braguitas rosas a las oficinas del Ejército de Ram, el grupo extremista hindú de Mangalore. En un imprevisto acceso gandhiano, la cara visible de estos ya ha anunciado que responderá ofreciendo un sari rosa por cada braguita, "hasta un máximo de mil", algo igualmente bien recibido por las chicas casquivanas. Cuando él y los suyos salieron de la prisión preventiva bajo fianza -adornados de naranja, color del hinduismo- sus promesas de volver a las andadas fueron jaleadas por una multitud, mientras la inútil policía india -que tan a menudo se niega a tomar denuncias de violaciones- sonreía.
Hoy en Bombay, el Ejército de Shiva, un partido importante, volverá a saquear hoy los puestos de venta de postales o chocolatinas con forma de corazón y pisotearán las rosas. A las parejas en actitud sospechosa se las conminará a separarse, "de lo contrario los casaremos allí mismo". Una de estas manadas avergonzó esta semana en Mangalore a una adolescente que tonteaba con un joven musulmán. El padre se creyó forzado a presentar una denuncia por violación contra el joven -que sí fue registrada- lo que llevó a la chica a suicidarse. Estos grupos son los mismos que vandalizan iglesias en la zona o zurran a los que llevan símbolos cristianos en el coche.
Impasibles, las hijras (travestis) de Bombay, se afanaban ayer en envolver el Kamasutra que pretenden regalarle hoy al líder del Ejército de Sena -admirador de Hitler- "para aumentar su conocimiento de la cultura india". Otro grupo habla ya de convertir el 1 de marzo en Día del Kamasutra como alternativa indígena al San Valentín anglosajón.
El Día de los enamorados en India es tan kitsch como en cualquier otro lugar del mundo. Sin embargo, pese a su descarada comercialidad, en India tiene un potencial revolucionario que nunca fue imaginado por sus difusores estadounidenses. Porque en la India rural sigue siendo impensable ir de la mano -sólo ellos-, algo todavía audaz en la India urbana. El mayo del 68 que esperan en India es, quizás, el de 1868. Para el puritanismo hindú -reforzado por las ocupaciones islámica, victoriana y misionera- mentar el amor es como mentar el sexo en un convento.
El amor es algo sólo tolerable en el cine de Bollywood. Como el baile. "Evite bailar", reza ahora un cartel en el pub del Hotel Taj de Bangalore. No ha sido secuestrado por los talibanes, como el Taj Mahal de Bombay, sino por puritanos hindúes salidos de las urnas hace unos meses, que han prohibido bailar en público en el estado de Karnátaka. Bangalore fue conocida por la "pub capital" de India. Ya no. A partir de las 11.30 de la noche los jóvenes se dedican a comer, porque beber ya es imposible. Con lo cual, proliferan las fiestas "rave" en medio de la nada, a treinta kilómetros, con enorme riesgo para conductores y pasajeros.
Pero eso es cuando la fiesta -por llamarla de algún modo- en Bangalore ya ha terminado. Antes, un sábado a media tarde, la zona comercial atrae también a hordas de jóvenes -sólo chicos- llegados del este de la ciudad. Hablan kannada -la lengua nativa- y no tienen dinero. Pero sí ojos, y miran como si fueran de otro planeta a las chicas indias con tejanos que hablán inglés y ríen con otros chicos indios con los que toman café o cerveza, a precio de oro. Algo sucedido sucede en Bombay con los hablantes de maratí. A unos y otros, mientras tanto, sus mamás les deben estar buscando una chica de su casta cuya familia pueda pagar una buena dote. Pero la edad del matrimonio es cada vez más tardía. Un explosivo -y manipulable- cóctel de frustración sexual y económica. "Es una guerra de clases", reconoce Suresh, productor discográfico. El abismo entre India y Bharat (nombre hindi del país) crece. Y a algunos les recuerda al Teherán de antes de la revolución.
JORDI JOAN BAÑOS
Bangalore. Corresponsal
La creciente guerra de costumbres en India podría resolverse hoy, provisionalmente, en un fuego cruzado de braguitas y de saris rosas. Los fundamentalistas hindúes llevan años presentando batalla a la festividad de San Valentín, vista como "un esfuerzo deliberado de las potencias extranjeras en destruir nuestra cultura". Estos movimientos de inspiración fascista -"Mein Kampf" se vende más en India que el Rig Veda- no dudan en aplicar su dialéctica de los puños contra chicas que se atreven a entrar en bares.
Sucedió a finales de enero en la costera Mangalore, cuando a plena luz del día tres decenas de jóvenes -oportunamente seguidos de un cámara, pero de ningún policía- la emprendieron a porrazos con varias jóvenes, arrastrándolas del pelo y humillándolas. Su delito, estar en un local donde se sirve alcohol, acompañadas de chicos. Algunos de los cuales, para mayor "deshonra", eran musulmanes. Las imágenes dieron la vuelta a India y han creado indignación entre la clase media.
Todos estos "defensores de la cultura india", sin excepción, iban vestidos al modo occidental, algo que consideran inaceptable en el caso de ellas. Para más inri, el primer ministro del estado -del partido chovinista hindú BJP- así como su homóloga en Delhi y el Ministro de Sanidad -estos dos últimos del Congress- echaron más leña al fuego: "La cultura de pub tiene que acabarse". Sólo la ministra de la Mujer incidió en el tema de fondo, que es la libertad e igualdad femenina y el carácter inaceptable de cualquier agresión. Porque la "cultura de pub" nunca ha sido visto como un problema, o antiindia, mientras ha sido un asunto masculino. Mientras, el ministro de ferrocarriles aprovecha para aconsejar a los jóvenes que no se casen por amor y mantengan la práctica del matrimonio concertado por los padres.
Pero no va a ser tan fácil devolver al redil a una generación de jóvenes asalariados que se ha acostumbrado a ganar más que sus padres desde el primer sueldo. A través de internet se han organizado y presentan batalla, no sin humor. Grupos como la "Confederación de mujeres laxas, modernas y frecuentadoras de pubs" ha puesto en marcha una campaña para enviar braguitas rosas a las oficinas del Ejército de Ram, el grupo extremista hindú de Mangalore. En un imprevisto acceso gandhiano, la cara visible de estos ya ha anunciado que responderá ofreciendo un sari rosa por cada braguita, "hasta un máximo de mil", algo igualmente bien recibido por las chicas casquivanas. Cuando él y los suyos salieron de la prisión preventiva bajo fianza -adornados de naranja, color del hinduismo- sus promesas de volver a las andadas fueron jaleadas por una multitud, mientras la inútil policía india -que tan a menudo se niega a tomar denuncias de violaciones- sonreía.
Hoy en Bombay, el Ejército de Shiva, un partido importante, volverá a saquear hoy los puestos de venta de postales o chocolatinas con forma de corazón y pisotearán las rosas. A las parejas en actitud sospechosa se las conminará a separarse, "de lo contrario los casaremos allí mismo". Una de estas manadas avergonzó esta semana en Mangalore a una adolescente que tonteaba con un joven musulmán. El padre se creyó forzado a presentar una denuncia por violación contra el joven -que sí fue registrada- lo que llevó a la chica a suicidarse. Estos grupos son los mismos que vandalizan iglesias en la zona o zurran a los que llevan símbolos cristianos en el coche.
Impasibles, las hijras (travestis) de Bombay, se afanaban ayer en envolver el Kamasutra que pretenden regalarle hoy al líder del Ejército de Sena -admirador de Hitler- "para aumentar su conocimiento de la cultura india". Otro grupo habla ya de convertir el 1 de marzo en Día del Kamasutra como alternativa indígena al San Valentín anglosajón.
El Día de los enamorados en India es tan kitsch como en cualquier otro lugar del mundo. Sin embargo, pese a su descarada comercialidad, en India tiene un potencial revolucionario que nunca fue imaginado por sus difusores estadounidenses. Porque en la India rural sigue siendo impensable ir de la mano -sólo ellos-, algo todavía audaz en la India urbana. El mayo del 68 que esperan en India es, quizás, el de 1868. Para el puritanismo hindú -reforzado por las ocupaciones islámica, victoriana y misionera- mentar el amor es como mentar el sexo en un convento.
El amor es algo sólo tolerable en el cine de Bollywood. Como el baile. "Evite bailar", reza ahora un cartel en el pub del Hotel Taj de Bangalore. No ha sido secuestrado por los talibanes, como el Taj Mahal de Bombay, sino por puritanos hindúes salidos de las urnas hace unos meses, que han prohibido bailar en público en el estado de Karnátaka. Bangalore fue conocida por la "pub capital" de India. Ya no. A partir de las 11.30 de la noche los jóvenes se dedican a comer, porque beber ya es imposible. Con lo cual, proliferan las fiestas "rave" en medio de la nada, a treinta kilómetros, con enorme riesgo para conductores y pasajeros.
Pero eso es cuando la fiesta -por llamarla de algún modo- en Bangalore ya ha terminado. Antes, un sábado a media tarde, la zona comercial atrae también a hordas de jóvenes -sólo chicos- llegados del este de la ciudad. Hablan kannada -la lengua nativa- y no tienen dinero. Pero sí ojos, y miran como si fueran de otro planeta a las chicas indias con tejanos que hablán inglés y ríen con otros chicos indios con los que toman café o cerveza, a precio de oro. Algo sucedido sucede en Bombay con los hablantes de maratí. A unos y otros, mientras tanto, sus mamás les deben estar buscando una chica de su casta cuya familia pueda pagar una buena dote. Pero la edad del matrimonio es cada vez más tardía. Un explosivo -y manipulable- cóctel de frustración sexual y económica. "Es una guerra de clases", reconoce Suresh, productor discográfico. El abismo entre India y Bharat (nombre hindi del país) crece. Y a algunos les recuerda al Teherán de antes de la revolución.
21.10.08
VINT-I-UN POEMES ANGLESOS DEL DINOU
Traducció de Jordi Joan
CANÇÓ
SONG
Christina Rossetti
Quan ja no hi sigui, amor,
no em cantis cançons greus,
no em plantis roses al capçal,
ni cap ombrós xiprer:
damunt meu sigues l’herba
molla de rou i plugim,
i si així et plau, recorda,
si no et plau més l’oblit.
Ja no veuré les ombres, -
no sentiré com plou,
ni el rossinyol desfent-se en cants,
com si estigués de dol.
En somnis, al crepuscle,
que no es pon ni s’aixeca,
pot ser que me’n recordi,
potser ho oblidaré.
SONET HIVERNAL
A WINTRY SONNET
Christina Rossetti
“No tornarà mai més la primavera”,
digué un pit-roig, “ja no em caldrà fer res”.
Féu un roser, “quin cansament de gebre,
ni sol ni pluja la saba enardeixen”.
La mitja lluna: “En nits de boires lentes
tant se me’n dóna créixer o bé decréixer”.
Digué l’oceà: “Tinc set de fa temps,
els rius de la Terra no m’omplen més”.
Va arribar la primavera, el pit-roig
va fer-se el niu, cantà l’amor, joiós.
El glaç va desfer-se i la rosa
es vestí amb fulla i poncelles carmí.
La lluna mat brillà. L’oceà al sol
s’encrespà blau, p’rò assedegat sens fi.
COSTA AMUNT
UP-HILL
Christina Rossetti
És que el camí s’enfila sense fi?
Ben bé fins al final.
L’excursió durarà tot el dia?
Sí, del matí en avall.
P’rò hi ha algun lloc per passar-hi la nit?
Hi ha un sostre per les lentes hores negres.
Podria ser que amb la foscor no el clissi?
No pots deixar de veure’l.
Em trobaré altres viatgers, de nit?
Els que han sortit abans.
Llavors truco a la porta o faig un crit?
No et deixaran plantat.
Cansat i feble hi trobaré repòs?
L’esforç serà recompensat.
Hi haurà llits per a mi i per a tothom?
Que sí, per tots n’hi haurà.
“QUI HA VIST EL VENT?”
“WHO HAS SEEN THE WIND?”
Christina Rossetti
Qui ha vist el vent?
Ni jo ni tu:
Si tremolen les fulles
el vent passa a través.
Qui ha vist el vent?
Ni tu ni jo:
Si l’arbre vincla el cos
el vent passa arran seu.
COMPLANTA
DIRGE
Thomas Lovell Beddoes
Reposem a sota l’herba
al clar de lluna, d’ombrel·la
un bell teix, sense que ens sentin
els qui passegen. Enveja
tindrien d’aquest delit,
tomba amb llum, cuques de nit.
Veniu, seguiu-nos rient,
solcant fins al rocam en velles ones,
allà on la neu cau al mar a milers,
on nàufrags i ofegats tenen
gaies tombes.
EL PRETENDENT FANTASMA
THE PHANTOM-WOOER
Thomas Lovell Beddoes
Un fantasma pres d’una dama,
a mitjanit, l’aire estrellat,
la visitava al seu coixí;
Amb la dolçor del cel per sobre
dels mots encisers de l’amor
se’n guanyava l’esp’rit.
N’és ben dolç el to enverinat,
petits serpents de veu de plata,
en cranis florits niuen, reposen,
cantant sempre: “Mor, oh, mor!.”
Jove esp’rit abandona la carn, vine
amb mi a la tomba tranquil·la,
el nostre jaç és agradable i fosc:
la terra ens bressarà quan giri
sota les neus del cobrellit
i els llençols d’ardent plom.
N’és ben dolç el to enverinat,
petits serpents de veu de plata,
en cranis florits niuen, reposen,
cantant sempre: “Mor, oh, mor!
OCELLETS DE LA NIT
LITTLE BIRDS OF THE NIGHT
Stephen Crane
Ocellets de la nit,
tenen tant a explicar,
enfilats en filera
se’m queden mirant, d’ullets seriosos,
em parlen de flors que han vist amb afecte,
de prades i arbredes distants,
de pàl·lids arenys al peu de la mar
i brisa que mou el fullam,
l’experiència és ben gran
d’aquests ocellets que arriben de nit.
UNA ARANYA SILENCIOSA I PACIENT
A NOISELESS PATIENT SPIDER
Walt Whitman
Una aranya silenciosa i pacient
vaig veure, aïllada a un petit turó,
com si explorés la immensitat buida a l’entorn
llançava filaments i filaments i filaments, de dintre seu,
tot cabdellant, descabdellant, sense descans.
Com tu, ànima meva, que et trobes
envoltada, despresa, en insondables oceans d’espai,
sense cessar medites, t’aventures, llances, cerques esferes a unir,
a fi de fer el pont que et cal, fins que l’àncora dúctil s’arrapi,
fins que la teranyina que llences s’agafi a algun lloc,
ànima meva.
PENA
SORROW
Aubrey de Vere
De jove li vaig dir a la Pena,
“Vine i jugaré amb tu”.
Ara és a prop tot el dia,
i de nit torna per dir,
“demà vindré, un altre mes,
vindré per quedar-me amb tu”.
Pels boscos passegem junts,
amb passes lleus ressona a prop.
Pel meu cap a la intempèrie
ha fet un recer d’hivern;
tota la nit quan cau pluja,
en sento el respir a la vora.
ELS DOS ESPERITS
THE TWO SPIRITS
Percy Bysshe Shelley
PRIMER ESPERIT
Oh vós, que plomat de desig
planeu sobre la terra, alerta!
Son vol de foc, una ombra espia.
La nit arriba!
Esclat de regions etèries,
enmig del feix de llum, del vent,
vagar per ‘quí fóra un plaer.
La nit arriba!
SEGON ESPERIT
Els immortals estels, com brillen;
si travesso l’ombra nocturna
al cor hi trobaré una llàntia,
serà de dia!
Somriurà amb tendra llum la lluna
seguint les meves plomes d’or,
els meteors vora el meu rumb
faran, de la nit, dia.
PRIMER ESPERIT
Si els remolins de fosca creen
llamps i granís i grans aiguats,
guaita, els confins d’aire s’alteren-
la nit arriba!
L’huracà amb ràpids núvols rojos
atrapa aquest sol declinant,
la pedra escombra el pla amb renou-
la nit arriba!
SEGON ESPERIT
En veig la llum i en sento el so;
navegaré el fosc de tempesta,
la calma a dins i la llum fora
que fan de la nit dia:
i vós, enmig de la tenebra
mireu des de la terra sòpita,
mon vol lunar veureu, potser,
amunt, ben lluny.
COMPLANTA AL BOSC
DIRGE IN WOODS
George Meredith
El vent mou els pins,
més avall
no corre un bri d’aire:
quiet com la molsa que brilla
arran de terra i damunt
les arrels, tan aquí com allà,
el pi escampa la mort.
Muts com a sota del mar.
Més amunt, més amunt,
la vida s’apressa a la cursa
de núvols darrere de núvols;
I ens n’anem,
i caiem com si fóssim fruits d’arbres,
quiets també,
tanmateix.
EL CIGNE DE PLATA
THE SILVER SWAN
Orlando Gibbons
El cigne argentat que sempre fou mut
en pressentir la mort va desfermar la gola,
vinclant el pit contra el canyar, a la vora,
cantà per primer cop, l’última nota:
adéu, la joia; mort, vine a tancar-me els ulls.
Hi ha menys cignes que ànecs, menys savis que rucs.
“NO VAGAREM JUNTS MAI MÉS”
“SO, WE’LL GO NO MORE A-ROVING”
Lord Byron (George Gordon)
No vagarem junts mai més
amb la nit ben avançada,
per més que el cor ho volgués
i la lluna fos ben clara.
L’espasa ha malmès la beina,
l’esperit esgota el pit,
el cor demana un intèrval,
fins l’amor vol un respir.
La nit es féu per amar
i el dia torna de pressa,
p’rò ja no vagarem mai
sota la lluna creixent.
AGOST
AUGUST
Algernon Charles Swinburne
Quatre pomes vermelles en el branc
mig d’or, mig roja, aquella potser sap
com de madura era la sang al cor;
el color de les fulles era prou
com daurades espigues en ascens
entre els prats d’or d’aquell estival mes.
(...)
EL VELL QUE FLOTAVA
THE FLOATING OLD MAN
Edward Lear
Cridava un vell dalt d’un vaixell,
“Floto per sobre del nivell!”
Quan li varen dir que no, caigué rodó,
l’infeliç vell dalt d’un vaixell
“EI, NOI, EI NOI!”
HEY NONNY NO!”
Anònim
Ei noi, ei noi!
Els homes són ben rucs, volen morir!
Quin mal hi ha a cantar i ballar
quan toca a morts el campanar?
Quin mal hi ha a nedar en el vi
i fer anar els dits com vols
i cantar així, ei noi, ei noi,
quan bufa el vent ben fort,
i el mar es va fent gros?
Ei noi, ei noi!
“TENIA UNA NOGUERA”
“I HAD A LITTLE NUT TREE”
Anònim
Res no donava la meva noguera
tret de nou moscada i pera llimonera,
la infanta d’Espanya vingué de visita,
tot per poder dir que l’havia vista,
vaig lliscar pels mars, vaig ballar a les aigües
i cap au del cel no pogué aturar-me.
LA CANÇÓ DEL JARDINER GRILLAT
THE MAD GARDENER’S SONG
Lewis Carroll
Creia que veia un elefant
que tocava el flautí:
s’hi va fixar i resultà ser
de sa dona un escrit.
“Ara sí que ho veig clar”, digué,
“que és amarg existir!”
Creia que veia tot un búfal
al damunt de la llar:
s’hi va fixar i resultà ser
neboda d’un cunyat.
“O toques pirandó”, digué,
“o avisaré els soldats!”
Creia que veia un escurçó
que li parlava en grec:
s’hi va fixar i resultà ser
el dimecres que ve.
“El que em sap greu”, digué,
“és que no parli bé!”
Creia que veia un empleat
a un mitjà de transport:
s’hi va fixar i resultà ser
un hipopòtam gros.
“Si es quedés a dinar”, digué,
“no ens deixaria un os!”.
Creia que veia un trist cangur
fent anar un molinet:
s’hi va fixar i resultà ser
un comprimit d’anet.
“Si m’empassés això”, digué,
“sí que faria net!”
Creia que veia un carruatge
arran de la llitera:
s’hi va fixar i resultà ser
un ós sense carrera.
“Pobret, se li veu prou”, digué,
que espera una peixera!”
Creia que veia un ample albatros
batent d’ales al ciri,
s’hi va fixar i resultà ser
un segell fet a mida.
“Val més que te’n tornis”, digué,
“que les nits són humides”.
Creia que veia un gran jardí
que s’obria amb clau mestra:
s’hi va fixar i resultà ser
una regla de tres:
“En sabré el misteri”, digué,
“en un res i no tres!”.
Creia que veia alguns indicis
que provaven que era el Papa:
s’hi va fixar i resultà ser
un sabó amb massa traça.
“Un fet tan trist”, encertà a dir,
“desfà tota esperança!”.
LA MORSA I EL FUSTER
THE WALRUS AND THE CARPENTER
Lewis Carroll
“El sol il·luminava el mar,
brillant sense cap brida,
s’escarrassava a fi de fer
cada onada eixerida,
cosa curiosa perquè era
ja negra nit complida.
La lluna, encesa amb mala lluna,
creia que al sol allà
no se li havia perdut res
si el dia ja era enllà,
“Té poc tacte a venir”, digué,
a tallar el bacallà”.
El mar era moll com ell sol,
la sorra ben eixuta.
La boira era ben invisible,
o més neta que bruta.
Cap ocell no volava enlaire,
cap no feia cap ruta.
La Morsa i el senyor Fuster
anaven de bracet,
plorant de veure tantes piles
de sorra a tort i a dret
“Si tot això fos retirat,
seria un palauet”.
“Si set minyones amb escombres
s’hi posessin mig any,
ho arreglarien?”, digué la Morsa,
“¿o calen anys i panys?”.
“Ho dubto”, respongué el Fuster,
“amb un llagrimós plany”.
“Ostres, veniu a passejar!”,
la Morsa els oferí.
“Un volt i conversa platgera
pel sòl diamantí”.
“Només en poden venir quatre,
que no tenim més dits.”
L’ostra més gran se’l va mirar,
p’rò no va dir ni així:
l’ostra més gran parpellejà,
i remenà el magí,
deixant clar que ni somiava
abandonar el closquí.
P’rò quatre ostres joves saltaren,
d’esperar amb candeletes,
d’abric polit, cares rentades,
i sabates ben netes,
el que no és poc, ja que, sabeu,
no tenien potetes.
Quatre ostres més varen seguir-les,
i encara quatre més;
en una allau van decidir-se,
i més, i més i més,
saltant sobre l’escuma d’ones,
badant fins l’aiguavés.
La Morsa i el senyor Fuster
van caminar una milla,
fins descansar damunt d’un roc
a la vora de l’illa:
les ostres es van posar en rengle
arrambant la conquilla.
“És hora de parlar de tot”
féu la morsa, “amb el cor”:
“De barques, de segells i esclops,
nobles i col-i-flors,
d’explicar perquè bull la mar
i les ales dels porcs”.
“Alto un segon”, van dir les ostres,
“abans de la xerrada!”,
“que algunes estem sense alè,
suant la cansalada”,
“No hi ha pressa”, va dir el Fuster,
tot fent-se el camarada.
“Un mos de pa”, va dir la Morsa,
“sí que el trobo a faltar”:
“Amb pebre i vinagre a balquena,
no em faria pregar...
si esteu a punt, ostres bufones,
comencem a endrapar”.
“Però a nosaltres no”, cridaren,
entristint-se una mica.
“Després de tanta gentilesa,
quina una més inica”.
“Fa bona nit”, va dir la Morsa.
“Heu pensat mai en Tanganika?”.
“Que amables de venir!” la Morsa
“que trempades que sou”.
El Fuster replicà tan sols,
“Més llesques de pa tou!”.
“Esteu sordes com una tàpia
o no sabeu on sou?”.
Quina vergonya, féu la Morsa,
fer-los una jugada
després de portar-les tan lluny
corrent com afamades!
El Fuster només va exclamar
“Quanta mantega untada!”
“Em feu plorar”, digué la Morsa:
“Mira que em quèieu bé”,
triant entre sanglots i llàgrimes
la mida que convé
i tot portant-se el mocador
sobre els ulls fets malbé.
“Ostres”, digué el senyor Fuster,
“déu n’hi do quina volta!
I si ara fem un pensament?”.
P’rò ara ningú els envolta,
només hi ha pau rere un festí
digne d’uns carnestoltes.
“QUAN L’HIVERN COLGUI L’HORITZÓ”
“IN WINTER, WHEN THE FIELDS ARE WHITE”
Lewis Carroll
[Els asteriscs corresponen a les interrupcions d’Alícia]
Quan l’hivern colgui l’horitzó
serà per ‘ tu aquesta cançó.
* * *
Quan la primavera verdegi
ja t’ho diré, segons ho vegi.
* * *
Quan l’estiu allarguissi els jorns
potser entendràs ja les cançons.
Quan la tardor vingui i s’esfulli
la ploma amb tinta cal que mullis.
* * *
Vaig enviar un missatge al peixos.
En breu: “D’això en vull uns quants feixos”.
Aquells peixets de la mar blava
no em van respondre amb mala bava,
però tampoc no hi veia el què:
“No ho podem fer, senyor, perquè...”
* * *
Doncs vaig fer que algú els advertís:
“Val més fer cas, és un avís”.
Als peixets no els va fer cap gràcia:
“Quin mal geni, quina desgràcia!”
Els ho vaig dir un cop o dos,
p’rò ells com si bordés un gos.
Vaig agafar una cafetera,
nova de trinca i de primera.
El meu cor semblava d’atleta
en tant que l’omplia a l’aixeta.
Llavors varen dir-me: “Els petits
peixets ja són tots als seus llits”.
Tot d’una li vaig etzibar:
“Doncs així els hauràs de llevar”.
Això vaig cridar ras i curt;
a cau d’orella, quin ensurt!
* * *
P’rò era un paio molt tibat,
va dir-me: “Ei, m’has eixordat!”
Amb un llevataps del relleix
els vaig ‘nar a llevar jo mateix.
Em vaig trobar la porta als nassos.
Vaig fúmer cops com un pallasso.
Quan vaig trobar la porta closa
vaig provar el pom, p’rò una altra cosa....
Hi va haver una pausa.
“Això és tot?”, va encertar a dir l’Alícia.
“Això és tot”, digué Humpty Dumpty.
“Adéu-siau”.
“SOPA ESTUPENDA, GUSTOSA I VERDA”
“BEAUTIFUL SOUP, SO RICH AND GREEN”
Lewis Carroll
Sopa estupenda, gustosa i verda,
fumeja a l’espera a la sopera!
Davant de tal delícia, qui no s’inclina!
Sopa del vespre, sopa estupenda!
Sopa del vespre, sopa estupenda!
Ss-ssopa ess-sstupenda!
Ss-ssopa ess-sstupenda!
Ss-ssopa ess-sstupenda!
Ss-ssopa del vess-sspre,
estupenda, sopa estupenda!
Sopa estupenda! Qui vol peix
o caça, qui vol res més?
Qui no ho canvia tot per un xxx...
arrupet tan sols d’estupenda sopa!
Xarrupet tan sols d’estupenda sopa?
Ss-ssopa ess-sstupenda!
Ss-ssopa ess-sstupenda!
Ss-ssopa del vess-sspre,
estupenda, SOPA estuPENDA!
CANÇÓ
SONG
Christina Rossetti
Quan ja no hi sigui, amor,
no em cantis cançons greus,
no em plantis roses al capçal,
ni cap ombrós xiprer:
damunt meu sigues l’herba
molla de rou i plugim,
i si així et plau, recorda,
si no et plau més l’oblit.
Ja no veuré les ombres, -
no sentiré com plou,
ni el rossinyol desfent-se en cants,
com si estigués de dol.
En somnis, al crepuscle,
que no es pon ni s’aixeca,
pot ser que me’n recordi,
potser ho oblidaré.
SONET HIVERNAL
A WINTRY SONNET
Christina Rossetti
“No tornarà mai més la primavera”,
digué un pit-roig, “ja no em caldrà fer res”.
Féu un roser, “quin cansament de gebre,
ni sol ni pluja la saba enardeixen”.
La mitja lluna: “En nits de boires lentes
tant se me’n dóna créixer o bé decréixer”.
Digué l’oceà: “Tinc set de fa temps,
els rius de la Terra no m’omplen més”.
Va arribar la primavera, el pit-roig
va fer-se el niu, cantà l’amor, joiós.
El glaç va desfer-se i la rosa
es vestí amb fulla i poncelles carmí.
La lluna mat brillà. L’oceà al sol
s’encrespà blau, p’rò assedegat sens fi.
COSTA AMUNT
UP-HILL
Christina Rossetti
És que el camí s’enfila sense fi?
Ben bé fins al final.
L’excursió durarà tot el dia?
Sí, del matí en avall.
P’rò hi ha algun lloc per passar-hi la nit?
Hi ha un sostre per les lentes hores negres.
Podria ser que amb la foscor no el clissi?
No pots deixar de veure’l.
Em trobaré altres viatgers, de nit?
Els que han sortit abans.
Llavors truco a la porta o faig un crit?
No et deixaran plantat.
Cansat i feble hi trobaré repòs?
L’esforç serà recompensat.
Hi haurà llits per a mi i per a tothom?
Que sí, per tots n’hi haurà.
“QUI HA VIST EL VENT?”
“WHO HAS SEEN THE WIND?”
Christina Rossetti
Qui ha vist el vent?
Ni jo ni tu:
Si tremolen les fulles
el vent passa a través.
Qui ha vist el vent?
Ni tu ni jo:
Si l’arbre vincla el cos
el vent passa arran seu.
COMPLANTA
DIRGE
Thomas Lovell Beddoes
Reposem a sota l’herba
al clar de lluna, d’ombrel·la
un bell teix, sense que ens sentin
els qui passegen. Enveja
tindrien d’aquest delit,
tomba amb llum, cuques de nit.
Veniu, seguiu-nos rient,
solcant fins al rocam en velles ones,
allà on la neu cau al mar a milers,
on nàufrags i ofegats tenen
gaies tombes.
EL PRETENDENT FANTASMA
THE PHANTOM-WOOER
Thomas Lovell Beddoes
Un fantasma pres d’una dama,
a mitjanit, l’aire estrellat,
la visitava al seu coixí;
Amb la dolçor del cel per sobre
dels mots encisers de l’amor
se’n guanyava l’esp’rit.
N’és ben dolç el to enverinat,
petits serpents de veu de plata,
en cranis florits niuen, reposen,
cantant sempre: “Mor, oh, mor!.”
Jove esp’rit abandona la carn, vine
amb mi a la tomba tranquil·la,
el nostre jaç és agradable i fosc:
la terra ens bressarà quan giri
sota les neus del cobrellit
i els llençols d’ardent plom.
N’és ben dolç el to enverinat,
petits serpents de veu de plata,
en cranis florits niuen, reposen,
cantant sempre: “Mor, oh, mor!
OCELLETS DE LA NIT
LITTLE BIRDS OF THE NIGHT
Stephen Crane
Ocellets de la nit,
tenen tant a explicar,
enfilats en filera
se’m queden mirant, d’ullets seriosos,
em parlen de flors que han vist amb afecte,
de prades i arbredes distants,
de pàl·lids arenys al peu de la mar
i brisa que mou el fullam,
l’experiència és ben gran
d’aquests ocellets que arriben de nit.
UNA ARANYA SILENCIOSA I PACIENT
A NOISELESS PATIENT SPIDER
Walt Whitman
Una aranya silenciosa i pacient
vaig veure, aïllada a un petit turó,
com si explorés la immensitat buida a l’entorn
llançava filaments i filaments i filaments, de dintre seu,
tot cabdellant, descabdellant, sense descans.
Com tu, ànima meva, que et trobes
envoltada, despresa, en insondables oceans d’espai,
sense cessar medites, t’aventures, llances, cerques esferes a unir,
a fi de fer el pont que et cal, fins que l’àncora dúctil s’arrapi,
fins que la teranyina que llences s’agafi a algun lloc,
ànima meva.
PENA
SORROW
Aubrey de Vere
De jove li vaig dir a la Pena,
“Vine i jugaré amb tu”.
Ara és a prop tot el dia,
i de nit torna per dir,
“demà vindré, un altre mes,
vindré per quedar-me amb tu”.
Pels boscos passegem junts,
amb passes lleus ressona a prop.
Pel meu cap a la intempèrie
ha fet un recer d’hivern;
tota la nit quan cau pluja,
en sento el respir a la vora.
ELS DOS ESPERITS
THE TWO SPIRITS
Percy Bysshe Shelley
PRIMER ESPERIT
Oh vós, que plomat de desig
planeu sobre la terra, alerta!
Son vol de foc, una ombra espia.
La nit arriba!
Esclat de regions etèries,
enmig del feix de llum, del vent,
vagar per ‘quí fóra un plaer.
La nit arriba!
SEGON ESPERIT
Els immortals estels, com brillen;
si travesso l’ombra nocturna
al cor hi trobaré una llàntia,
serà de dia!
Somriurà amb tendra llum la lluna
seguint les meves plomes d’or,
els meteors vora el meu rumb
faran, de la nit, dia.
PRIMER ESPERIT
Si els remolins de fosca creen
llamps i granís i grans aiguats,
guaita, els confins d’aire s’alteren-
la nit arriba!
L’huracà amb ràpids núvols rojos
atrapa aquest sol declinant,
la pedra escombra el pla amb renou-
la nit arriba!
SEGON ESPERIT
En veig la llum i en sento el so;
navegaré el fosc de tempesta,
la calma a dins i la llum fora
que fan de la nit dia:
i vós, enmig de la tenebra
mireu des de la terra sòpita,
mon vol lunar veureu, potser,
amunt, ben lluny.
COMPLANTA AL BOSC
DIRGE IN WOODS
George Meredith
El vent mou els pins,
més avall
no corre un bri d’aire:
quiet com la molsa que brilla
arran de terra i damunt
les arrels, tan aquí com allà,
el pi escampa la mort.
Muts com a sota del mar.
Més amunt, més amunt,
la vida s’apressa a la cursa
de núvols darrere de núvols;
I ens n’anem,
i caiem com si fóssim fruits d’arbres,
quiets també,
tanmateix.
EL CIGNE DE PLATA
THE SILVER SWAN
Orlando Gibbons
El cigne argentat que sempre fou mut
en pressentir la mort va desfermar la gola,
vinclant el pit contra el canyar, a la vora,
cantà per primer cop, l’última nota:
adéu, la joia; mort, vine a tancar-me els ulls.
Hi ha menys cignes que ànecs, menys savis que rucs.
“NO VAGAREM JUNTS MAI MÉS”
“SO, WE’LL GO NO MORE A-ROVING”
Lord Byron (George Gordon)
No vagarem junts mai més
amb la nit ben avançada,
per més que el cor ho volgués
i la lluna fos ben clara.
L’espasa ha malmès la beina,
l’esperit esgota el pit,
el cor demana un intèrval,
fins l’amor vol un respir.
La nit es féu per amar
i el dia torna de pressa,
p’rò ja no vagarem mai
sota la lluna creixent.
AGOST
AUGUST
Algernon Charles Swinburne
Quatre pomes vermelles en el branc
mig d’or, mig roja, aquella potser sap
com de madura era la sang al cor;
el color de les fulles era prou
com daurades espigues en ascens
entre els prats d’or d’aquell estival mes.
(...)
EL VELL QUE FLOTAVA
THE FLOATING OLD MAN
Edward Lear
Cridava un vell dalt d’un vaixell,
“Floto per sobre del nivell!”
Quan li varen dir que no, caigué rodó,
l’infeliç vell dalt d’un vaixell
“EI, NOI, EI NOI!”
HEY NONNY NO!”
Anònim
Ei noi, ei noi!
Els homes són ben rucs, volen morir!
Quin mal hi ha a cantar i ballar
quan toca a morts el campanar?
Quin mal hi ha a nedar en el vi
i fer anar els dits com vols
i cantar així, ei noi, ei noi,
quan bufa el vent ben fort,
i el mar es va fent gros?
Ei noi, ei noi!
“TENIA UNA NOGUERA”
“I HAD A LITTLE NUT TREE”
Anònim
Res no donava la meva noguera
tret de nou moscada i pera llimonera,
la infanta d’Espanya vingué de visita,
tot per poder dir que l’havia vista,
vaig lliscar pels mars, vaig ballar a les aigües
i cap au del cel no pogué aturar-me.
LA CANÇÓ DEL JARDINER GRILLAT
THE MAD GARDENER’S SONG
Lewis Carroll
Creia que veia un elefant
que tocava el flautí:
s’hi va fixar i resultà ser
de sa dona un escrit.
“Ara sí que ho veig clar”, digué,
“que és amarg existir!”
Creia que veia tot un búfal
al damunt de la llar:
s’hi va fixar i resultà ser
neboda d’un cunyat.
“O toques pirandó”, digué,
“o avisaré els soldats!”
Creia que veia un escurçó
que li parlava en grec:
s’hi va fixar i resultà ser
el dimecres que ve.
“El que em sap greu”, digué,
“és que no parli bé!”
Creia que veia un empleat
a un mitjà de transport:
s’hi va fixar i resultà ser
un hipopòtam gros.
“Si es quedés a dinar”, digué,
“no ens deixaria un os!”.
Creia que veia un trist cangur
fent anar un molinet:
s’hi va fixar i resultà ser
un comprimit d’anet.
“Si m’empassés això”, digué,
“sí que faria net!”
Creia que veia un carruatge
arran de la llitera:
s’hi va fixar i resultà ser
un ós sense carrera.
“Pobret, se li veu prou”, digué,
que espera una peixera!”
Creia que veia un ample albatros
batent d’ales al ciri,
s’hi va fixar i resultà ser
un segell fet a mida.
“Val més que te’n tornis”, digué,
“que les nits són humides”.
Creia que veia un gran jardí
que s’obria amb clau mestra:
s’hi va fixar i resultà ser
una regla de tres:
“En sabré el misteri”, digué,
“en un res i no tres!”.
Creia que veia alguns indicis
que provaven que era el Papa:
s’hi va fixar i resultà ser
un sabó amb massa traça.
“Un fet tan trist”, encertà a dir,
“desfà tota esperança!”.
LA MORSA I EL FUSTER
THE WALRUS AND THE CARPENTER
Lewis Carroll
“El sol il·luminava el mar,
brillant sense cap brida,
s’escarrassava a fi de fer
cada onada eixerida,
cosa curiosa perquè era
ja negra nit complida.
La lluna, encesa amb mala lluna,
creia que al sol allà
no se li havia perdut res
si el dia ja era enllà,
“Té poc tacte a venir”, digué,
a tallar el bacallà”.
El mar era moll com ell sol,
la sorra ben eixuta.
La boira era ben invisible,
o més neta que bruta.
Cap ocell no volava enlaire,
cap no feia cap ruta.
La Morsa i el senyor Fuster
anaven de bracet,
plorant de veure tantes piles
de sorra a tort i a dret
“Si tot això fos retirat,
seria un palauet”.
“Si set minyones amb escombres
s’hi posessin mig any,
ho arreglarien?”, digué la Morsa,
“¿o calen anys i panys?”.
“Ho dubto”, respongué el Fuster,
“amb un llagrimós plany”.
“Ostres, veniu a passejar!”,
la Morsa els oferí.
“Un volt i conversa platgera
pel sòl diamantí”.
“Només en poden venir quatre,
que no tenim més dits.”
L’ostra més gran se’l va mirar,
p’rò no va dir ni així:
l’ostra més gran parpellejà,
i remenà el magí,
deixant clar que ni somiava
abandonar el closquí.
P’rò quatre ostres joves saltaren,
d’esperar amb candeletes,
d’abric polit, cares rentades,
i sabates ben netes,
el que no és poc, ja que, sabeu,
no tenien potetes.
Quatre ostres més varen seguir-les,
i encara quatre més;
en una allau van decidir-se,
i més, i més i més,
saltant sobre l’escuma d’ones,
badant fins l’aiguavés.
La Morsa i el senyor Fuster
van caminar una milla,
fins descansar damunt d’un roc
a la vora de l’illa:
les ostres es van posar en rengle
arrambant la conquilla.
“És hora de parlar de tot”
féu la morsa, “amb el cor”:
“De barques, de segells i esclops,
nobles i col-i-flors,
d’explicar perquè bull la mar
i les ales dels porcs”.
“Alto un segon”, van dir les ostres,
“abans de la xerrada!”,
“que algunes estem sense alè,
suant la cansalada”,
“No hi ha pressa”, va dir el Fuster,
tot fent-se el camarada.
“Un mos de pa”, va dir la Morsa,
“sí que el trobo a faltar”:
“Amb pebre i vinagre a balquena,
no em faria pregar...
si esteu a punt, ostres bufones,
comencem a endrapar”.
“Però a nosaltres no”, cridaren,
entristint-se una mica.
“Després de tanta gentilesa,
quina una més inica”.
“Fa bona nit”, va dir la Morsa.
“Heu pensat mai en Tanganika?”.
“Que amables de venir!” la Morsa
“que trempades que sou”.
El Fuster replicà tan sols,
“Més llesques de pa tou!”.
“Esteu sordes com una tàpia
o no sabeu on sou?”.
Quina vergonya, féu la Morsa,
fer-los una jugada
després de portar-les tan lluny
corrent com afamades!
El Fuster només va exclamar
“Quanta mantega untada!”
“Em feu plorar”, digué la Morsa:
“Mira que em quèieu bé”,
triant entre sanglots i llàgrimes
la mida que convé
i tot portant-se el mocador
sobre els ulls fets malbé.
“Ostres”, digué el senyor Fuster,
“déu n’hi do quina volta!
I si ara fem un pensament?”.
P’rò ara ningú els envolta,
només hi ha pau rere un festí
digne d’uns carnestoltes.
“QUAN L’HIVERN COLGUI L’HORITZÓ”
“IN WINTER, WHEN THE FIELDS ARE WHITE”
Lewis Carroll
[Els asteriscs corresponen a les interrupcions d’Alícia]
Quan l’hivern colgui l’horitzó
serà per ‘ tu aquesta cançó.
* * *
Quan la primavera verdegi
ja t’ho diré, segons ho vegi.
* * *
Quan l’estiu allarguissi els jorns
potser entendràs ja les cançons.
Quan la tardor vingui i s’esfulli
la ploma amb tinta cal que mullis.
* * *
Vaig enviar un missatge al peixos.
En breu: “D’això en vull uns quants feixos”.
Aquells peixets de la mar blava
no em van respondre amb mala bava,
però tampoc no hi veia el què:
“No ho podem fer, senyor, perquè...”
* * *
Doncs vaig fer que algú els advertís:
“Val més fer cas, és un avís”.
Als peixets no els va fer cap gràcia:
“Quin mal geni, quina desgràcia!”
Els ho vaig dir un cop o dos,
p’rò ells com si bordés un gos.
Vaig agafar una cafetera,
nova de trinca i de primera.
El meu cor semblava d’atleta
en tant que l’omplia a l’aixeta.
Llavors varen dir-me: “Els petits
peixets ja són tots als seus llits”.
Tot d’una li vaig etzibar:
“Doncs així els hauràs de llevar”.
Això vaig cridar ras i curt;
a cau d’orella, quin ensurt!
* * *
P’rò era un paio molt tibat,
va dir-me: “Ei, m’has eixordat!”
Amb un llevataps del relleix
els vaig ‘nar a llevar jo mateix.
Em vaig trobar la porta als nassos.
Vaig fúmer cops com un pallasso.
Quan vaig trobar la porta closa
vaig provar el pom, p’rò una altra cosa....
Hi va haver una pausa.
“Això és tot?”, va encertar a dir l’Alícia.
“Això és tot”, digué Humpty Dumpty.
“Adéu-siau”.
“SOPA ESTUPENDA, GUSTOSA I VERDA”
“BEAUTIFUL SOUP, SO RICH AND GREEN”
Lewis Carroll
Sopa estupenda, gustosa i verda,
fumeja a l’espera a la sopera!
Davant de tal delícia, qui no s’inclina!
Sopa del vespre, sopa estupenda!
Sopa del vespre, sopa estupenda!
Ss-ssopa ess-sstupenda!
Ss-ssopa ess-sstupenda!
Ss-ssopa ess-sstupenda!
Ss-ssopa del vess-sspre,
estupenda, sopa estupenda!
Sopa estupenda! Qui vol peix
o caça, qui vol res més?
Qui no ho canvia tot per un xxx...
arrupet tan sols d’estupenda sopa!
Xarrupet tan sols d’estupenda sopa?
Ss-ssopa ess-sstupenda!
Ss-ssopa ess-sstupenda!
Ss-ssopa del vess-sspre,
estupenda, SOPA estuPENDA!
20.12.07
BENVINGUTS A L'ESPAI (Schengen)
A Pärnu, a Estònia, l’esclafament d’aquella mar de cendra del cel gris. I tot era tan pàl·lid com el rostre extenuat del final de l’hivern. La mirada, somnàmbula, topava amb les coses mancades de llum. S’allargava l’esguard, confiat, sense espurnes que el fessin virar. Era l’aire pagà, la frondosa boscúria perenne poblava els carrers. No hi havia cap cosa que fos en lloc de res més. Era l’aire pagà, boreal, transparent, la blancor dels bedolls, l’horitzó circular. Cap ruïna podia esberlar l’espai clos de cap llar, la fermesa dels murs. No hi havia més temps que un present d’ulls ben clars. Enlloc més d’Europa semblaven les noies tan fora del temps. No n’era guarniment la joventut, n’eren l’encarnació, a redós del mal temps. Suspesa per poc en el temps una fira del temps dels soviets. En recordes una altra a Irlanda del Nord, a la vora d’un mar també inhòspit. Els gelats, els colors tan llampants dels cartells, els shorts barroers sota el fred, el mal gust musical com si fos a Lloret, era fora de lloc. I recordes la carpa d’un circ reflectit a les aigües del port quan tornaves a casa, un hivern de finals dels noranta. Aleshores bullia la Barceloneta. Per fora era un ball d’envelat amb les veles a punt de varar, amb ulleres de sol i xandall. De dintre, una capsa tancada. A ca la veïna, els escarabats feien la viu-viu com si res, per les estovalles, mentre ella bevia, explicava l’esforç de pujar tota sola el seu fill, que el pare era egipci. Ara mentre escric se’m desvetlla el sentit d’aquella conversa. A Algesires, com si no hagués sortit de la Barceloneta. Els mateixos xandalls, les mateixes morenes esveltes, igual contraban de mirades. Mentre a Estònia, una noia i un noi, d’aire greu, amb cara de russos. Feien via extramurs de Revel, i eren ells qui sentien de cop la presió de la història. A Sant Petersburg, els blocs cantoners (com un tall) on visqué Dostoievski, en pisos de doble perspectiva. Nevski, avinguda amb ressons de llegenda, aleshores encara minada de sots. L’Ermitage i l’orgull proletari: ho van adquirir amb la suor de nos-altres. Ara és nostre. Més encara, és dels nostres, per sempre, de tots. I la joia en els ulls dels lectors, com enlloc, enlairats subterranis. El poder desxifrar l’alfabet per no entendre’n borrall, més que això. L’Orient, que comença amb ulls blaus. Dostoievski un cop més ens en dóna la clau: la llibertat no és triar el que ens convé, sinó tot el contrari. L’enfonsament, les aigües glaçades com vodka, canals i palaus, Petersburg, les matruixkes, les velles amb les mans vermelles de fred, amb un pom de flors, que vénen per res, canvien mitjons, i tota la merda que sura dels rics. La lletania que es clava, de l’ànima eslava, amb grillons. Fastuós, l’Ermitage, un saló de ball, encerat, per Matisse, Picasso, Renoir, (vini, vidi, Vinci). Una vella nascuda abans de la revolució t’indica una adreça abans que li demanis, amb la seriositat de qui encara construeix el socialisme. El decorat, però, pura tramoia presa pels figurants. Els policies de frontera, d’opereta. L’arribada a Vílnius, un descarrilament a Centreuropa. Segons la companya, ferroviàries enormes xerraven ben fort segudes en vàters contigus, les portes perdudes. A Europa Oriental les flors són un producte de primera necessitat. El mercat era un campament ben trist, en un cinquanta per cent, de cansalada sense un dit de tall. L’apoteosi de la fe, dominical. La catedral de Finlàndia, ortodoxa, com el despotisme dels popes, a Patràs. I Darmstadt, com un tortell de reis. L’elegància glacial del jugendstil. Una suau línia empedrada a Kaunas. Riga, la vida nocturna. El pols d’una ciutat amb cara i ulls i nom de seductora. D’una extemporània reverència envers l’aristocràcia. Un jugendstil que pica l’ullet. Res a veure a Berlín. Vaig arribar-hi en avioneta, a Tempelhof, a l’hora que tancaven, a quarts d’onze. Mentre regirava la motxilla, se’m va acostar un senyor amb un manat de claus em va dir que m’afanyés, que era hora de tancar l’aeroport de Berlín-Tempelhof. A fora, la poca densitat, la foscor espessa, el fred eixut i les ventades, el forat negre d’Alexander Platz. El ninot indultat de l’ampelmann. Marx assegut, Engels dempeus. Palast der Republik. Us esclafarem, digué Khrutxov. I Breslau. I ser en el lloc d’uns altres, com si res.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)