The wonder that was India

"L'Índia va de reciclatge, més que de reencarnació"

2011-07-22T15:46:00.000+05:30

Entrevista col.lectiva a Jordi Joan Baños, corresponsal de La Vanguardia a Nova Delhi, al blog madebymiki.wordpress.com

- A. G.: Creus que la Índia té possibilitats d’esdevenir una potència econòmica de primer ordre? El creixement servirà per disminuir o agreujar les terribles diferències socials?

- L'Arundhati Roy diu que l'Índia no és un "superpower" sinó un "superpoor". Per a la mentalitat dominant índia, no hi ha cap contradicció en ser les dues coses, superpotència i superpobra. Algun columnista indi ha escrit que l'Anglaterra de Dickens també era així. Ara vés i explica'ls que ja no som al segle XIX sinó al XXI. Es miri com es miri, la meitat del dolor del món, la meitat de la misèria i de la malnutrició infantil, els porta l'Índia en el seu si. Necessita créixer molt i redistribuir molt per posar-hi remei. Però fins i tot així sembla una missió impossible a causa de la corrupció descomunal (Rajiv Gandhi considerava que el 80% dels diners de programes socials es quedaven a les butxaques de polítics i buròcrates).

Els estadístics indis diuen que el seu país creix un 8%, però més aviat sembla que sigui un 8% dels indis el que creix. No, l'Índia en conjunt no serà una societat com la nostra, amb una mediateca i un hospital per a tothom a cada barri, com a mínim en els pròxims quaranta o cinquanta anys. No veig una disminució de les diferències socials, sinó un agreujament. No hi ha un projecte de ciutadania -d'igualtat de drets i d'oportunitats- tal com em va dir un sociòleg.

- Tomàs: El 2050 al Planeta hi haurà 9000 milions de persones i una bona part del creixement tindrà lloc a la Xina i a l’Índia. Si a hores d’ara les grans urbs de l’Índia ja tenen problemes diversos (manca d’atenció sanitària per a tothom, de recursos econòmics, d'habitatges socials, de transport públics), com creus que el país podrà entomar aquest creixement de població?

- La misèria de l'Índia pot ser bastant invisible fins i tot per als mateixos indis urbans. El 69% dels indis encara viuen en pobles i no cal dir que la immensa majoria no passen de la pura subsistència. Durant generacions, els indis han perfeccionat l'aptitud de no veure la immundícia al seu voltant, sobretot les castes bramàniques que encara dominen els partits nacionals (no els regionals), inclòs el comunista. Potser el tercer ull té l'inconvenient de comportar l`atròfia dels dos ulls normals i corrents. I la puresa ritual (que sí que compta) i l'higiene no són ben bé el mateix.

El desenvolupament per a ells no vol dir que els seus carrers i avingudes siguin més nets, amens, habitables i passejables, sinó que proliferin els centres comercials amb aire condicionat i seguretat privada on no hi entrin els pobres. Índia sempre ha estat el campi qui pugui on han trobat inspiració els predicadors de la desigualtat entre els homes, des dels nazis fa tres quarts de segle fins als neocons avui. Una societat de castes, jeràrquica. "Jeden das seine". A cadascú el que és seu.

- Caterina: Tenc la sensació que des d’Europa tenim la visió que és un lloc molt espiritual però alhora insegur, perillós. Fins a quin punt estam equivocats amb aquesta visió? Quines coses desconeixem de l’Índia, des de la distància, i que valdria la pena saber?

- Per començar, no conec cap poble més materialista que el poble indi, de vegades fins a l'esperpent. Al costat mateix d'edificis corporatius hipermoderns, de gran i brillant arquitectura, a Gurgaon (la ciutat satèl.lit enganxada a Delhi, meca de les multinacionals i de la nova classe mitjana), hi ha barraquisme i corts de porcs. Hi ha centenars d'edificis d'oficines, però gairebé no hi ha voreres, ni semàfors, ni fanals, ni un subministrament d'aigua i electricitat acceptable... Un escenari tremendament hostil per a la dona treballadora, que al nord de l'Índia sempre va amb els ulls ben oberts per por de ser violada (normalment en grup) i assassinada. És en canvi un país sorprenentment segur per als turistes i, ateses les desigualtats socials, per a les classes benestants.

- Ferran: Tenint en compte les enormes diferències socials que hi ha al país, com t'expliques que l'Índia no surti dia si, dia també, als diaris per desordres socials o moviments de protesta?

- L'Índia té bona premsa, com a mínim des de fa vint anys, quan va abandonar, per força, les vel.leïtats tercermundistes no-alineades, que a la pràctica eren una aliança estratègica amb l'URSS (en resposta a l'aliança dels EUA amb el Pakistan i el desgel amb la Xina des de Nixon).

Però si la Xina fes al Xinjiang o al Tibet el que l'Índia fa al Caixmir o a Manipur (ocupació militar descarada, tortura sistemàtica i assassinat freqüent d'innocents fent-los passar per guerrillers, a canvi d'ascensos) hi hauria barra lliure a tota la premsa internacional. Però convé fer creure als països en vies de desenvolupament que el model indi té un èxit comparable al model xinès, cosa que és mentida en la majoria de paràmetres.

La liberalització econòmica de 1991 es pren com a punt de partida del miracle indi. En realitat, entre 1980 i 1990 l'Índia va créixer de mitjana fins i tot un pèl més que entre 1991 i 2002. La premsa britànica, sobretot, no troba prou elogis per al miracle econòmic indi. Però millor que agafin amb pinces els consells de The Economist, perquè sota els britànics l'economia índia se'n va anar en orris entre 1900 i 1947 (literalment 0% de creixement mentre la població es disparava i s'empobria). I, com diuen en anglès, "they don't walk their talk". Paradoxalment, els britànics semblen avui dia molt menys presents a l'Índia que francesos o alemanys, i amb tants elogis desmesurats, van aconseguir d'encolomar a Tata companyies ruïnoses com Corus, Jaguar i Land-Rover, tot just abans del daltabaix de 2008, amb preus d'abans de la crisi.

El paper de l'auca que el sistema sembla reservar als capitalistes indis és el de desmantelladors del que ens queda d'indústria a Europa. Ja poden anar, després, els obrers de Liverpool a queixar-se a Bombai. L'Índia va de reciclatge, més que de reencarnació. Ara hi ha, però, un cert refredament en la producció industrial, fins i tot després d'haver canviat fa un parell de mesos els barems de referència, per camuflar aquest refredament. Cal mirar-se els números, però sobretot, cal mirar al voltant, sobretot en un país on fins i tot el cap de l'exèrcit endarrereix un any la seva data de naixement als registres per poder durar un any més al càrrec (acaba de passar).

- Tomàs: El nou govern de Tailàndia és un pas endavant en la reconciliació entre la visió que tenen de la democràcia i de la societat els camises grocs i els camises vermells?

- La visió de la democràcia dels "camises grogues" és que n'hi ha d'haver menys. Tailàndia no és l'únic país d'aquella part d'Àsia on l'elit creu que la democràcia ha anat massa lluny. És possible que la crosta militar, burocràtica i dels negocis (parapetada darrere de sa majestat titella, cada vegada més lesa) no hagués acceptat els resultats, si no hagués vist la reacció internacional davant dels esdeveniments a Tunísia i Egipte.

- Miki: Tens alguna novetat en el la teva producció poètica?, com compagines aquestes dues activitats?

- Pràcticament no escric poesia des de fa set anys, quan vaig marxar de Catalunya. I, si no me'n puc estar, l'impuls poètic molt rarament passa de la primera fase de revelació, d'esbós, de "lletrerada". El que sí que he fet durant els darrers anys ha estat reescriure material escrit entre els 25 i els 32 anys. D'aquí en surt "La lluerna i l'escala" (2007, Angle) i "L'apamador d'aeròdroms", que Pagès editors vol publicar l'any que ve. Fet i fet, no és gens extraordinari. L'Albert Roig també seria un cas de poeta reescriptor.

La llunyania potser també va fent malbé la relació íntima amb la llengua. D'altra banda, la mirada del poeta i la mirada del periodista són del tot incompatibles, dues formes completament diferents d'organitzar la realitat. En poesia, per exemple, l'ambigüitat, la polisèmia, la boira és una virtut, mentre que el periodisme exigeix una claredat cristal.lina.

RUSHDIE SOBRE GARCÍA MÁRQUEZ / VARGAS LLOSA

2010-04-26T13:52:00.002+05:30

Extret del llibre de Salman Rushdie, "Pàtries imaginàries":

GARCÍA MÁRQUEZ

Ara fa quinze anys que Gabriel García Márquez va publicar Cien años de soledad. Durant aquest temps n’ha venut més de quatre milions d’exemplars només en castellà, i no sé quants milions més en traduccions. L’anunci d’un nou llibre de García Márquez ocupa les portades dels diaris hispanoamericans. Els venedors ambulants en venen exemplars pels carrers. Els crítics se suïciden per manca de superlatius nous de trinca. El seu darrer llibre, Crónica de una muerte anunciada, va tenir una primera edició considerablement per sobre del milió d’exemplars. No és un dels aspectes menys extraordinaris de l’obra de l’“Àngel Gabriel” la seva capacitat de fer que el món real es comporti precisament de la manera improbablement hiperbòlica d’un relat de García Márquez.

Sembla que la força més poderosa que actua sobre la imaginació del mateix García Márquez és el record de la seva àvia. Molts altres antecedents del seu art, més formals, han estat aventurats: ell mateix ha reconegut la influència de Faulkner, i el món del seu Macondo fabulós és almenys en part el comtat de Yoknapatawpha transportat a la jungla colombiana. Després hi ha Borges, i darrere de Borges el fons i origo de tot plegat, Machado de Assis, autor de tres grans novel·les, Memòries pòstumes de Brás Cubas, Quincas Borba i El senyor Casmurro, que estaven molt per davant del seu temps (1880, 1892 i 1900), de to lleuger i que són clarament el producte d’una imaginació protomarqueziana (veiu, per exemple, l’ús que fa Machado d’un “emplastre antimalenconia” a les Memòries). I el geni de García Márquez per a les hipèrboles visuals inoblidables -els nord-americans que forcen un dictador llatinoamericà a donar-los el mar com a pagament pels seus deutes, per exemple, a El otoño del patriarca: “s’emportaren el Carib a l’abril, els enginyers navals de l’ambaixador Ewing se l’endugueren en peces numerades per plantar-lo lluny dels huracans en les albades vermelloses com la sang d’Arizona”- podria molt bé haver estat esmolada pels seus anys d’escriure per al cine. Però la seva àvia és més important que tot això.

En una entrevista amb Luis Harss i Barbara Dohmann, García Márquez responsabilitza la seva àvia pel seu llenguatge. “Ella parlava així”. “Era una gran narradora”. Anita Desai ha dit sobre les llars índies que les dones són les guardianes dels contes, i sembla que és el mateix en el cas de Sud-Amèrica. García Márquez va créixer amb els seus avis, i no va conèixer la seva mare fins que va tenir set o vuit anys. La seva declaració que no li havia passat res d’interessant a partir dels vuit anys esdevé, per tant, particularment reveladora. Sobre els seus avis, García Márquez va dir a Harss i Dohmann: “Tenien una casa enorme, plena de fantasmes. Eren persones molt supersticioses i impressionables. A cada racó hi havia esquelets i records, i a partir de les sis del vespre no t’atrevies a sortir de l’habitació. Era un món de terrors fantàstics”. A partir del record d’aquesta casa i utilitzant la veu narrativa de la seva àvia com a imant lingüístic propi, García Márquez va començar la construcció de Macondo.

Però, naturalment, la seva iaia no ho explica tot. Gabriel García Márquez va deixar el poble de la seva infància, Aracataca, quan era encara molt jove, i es va trobar en un món urbà amb unes definicions de la realitat que eren diferents de les dominants a la jungla fins al punt de ser virtualment incompatibles. A Cien años de soledad, l’ascensió al cel de Remedios la Bella, la noia més adorable del món, es tracta com un succés del tot esperat, mentre que l’arribada del ferrocarril a Macondo per primera vegada fa que una dona de Macondo es llanci a cridar avinguda avall. “Ja ve”, crida. “És una cosa de por, com una cuina que arrossegui un poble al seu darrere”. No cal dir que les reaccions de la gent de la ciutat a aquests dos esdeveniments seran exactament invertides. García Márquez va decidir elevar la visió del món que es té al poble per sobre de la visió urbana. Aquesta és la font de la seva fabulació.

El dany a la realitat a Sud-Amèrica és com a mínim tan polític com cultural. Segons l’experiència de García Márquez, la veritat ha estat controlada fins al punt que ja no és possible esbrinar què és. L’única veritat és que t’estan enganyant a tota hora. García Márquez sempre ha estat intensament polític, però els seus llibres només tenen a veure amb la política d’una manera obliqua i tracten de l’actualitat només en termes de grans metàfores, com la carrera militar del Coronel Aureliano Buendía o la figura colossalment inflada del Patriarca, que es fa servir un dels seus rivals com a plat principal en un banquet, i que, un dia que es lleva massa tard decideix que la tarda és en realitat el matí, de manera que la gent ha d’estar darrere de la seva finestra de nit, aguantant retalls de cartró del sol.

El "realismo mágico", si més no tal com el practica García Márquez, és un derivat del surrealisme que expressa una consciència genuïna del “Tercer Món”. Té a veure amb el que Naipaul ha anomenat societats a mig fer, en què allò increïblement anacrònic s’enfronta amb allò sorprenentment nou, en què les corrupcions públiques i les angoixes privades són una mica més llampants i extremes que no arriben a ser-ho mai en l’anomenat “Nord”, a on segles de riquesa i poder han format capes gruixudes damunt la superfície del que passa en realitat. En les obres de García Márquez, tal com en el món que descriu, les coses impossibles succeeeixen constantment, i d’una manera força plausible, a l’aire lliure i a ple migdia. Seria un error pensar en l’univers literari de García Márquez com un sistema tancat, inventat i autoreferencial. No escriu sobre el centre de la Terra, sinó sobre la terra que tots habitem. Macondo existeix. Aquesta és la màgia.

De vegades sembla, tanmateix, que García Márquez intenti conscientment d’impulsar un mite de “Garcialàndia”. Compareu la primera frase de Cien años de soledad amb la primera frase de Crónica de una muerte anunciada: “Molts anys després, davant de l’escamot d’afusellament, el Coronel Aureliano Buendía recordaria aquella tarda llunyana que el seu pare el va portar a descobrir el gel” (Cien años de soledad). I: “El dia que anaven a matar-lo, Santiago Nasar es va llevar a dos quarts de sis del matí per esperar el vaixell amb què arribava el bisbe” (Crónica). Tots dos llibres comencen amb la invocació d’una futura mort violenta i aleshores reculen per estendre’s sobre un esdeveniment anterior extraordinari. El otoño del patriarca també comença amb una mort i llavors descriu cercles cap enrere al voltant d’una vida. És com si Márquez ens estigués demanant de relacionar els llibres, de considerar-los cadascun a la llum dels altres. Aquest suggeriment es veu subratllat per l’ús de determinats tipus de personatges clàssics: el vell soldat, la dona lleugera, la matriarca, el capellà compromès, el doctor angoixat. La trama de La mala hora, en què un poble permet que una persona es converteixi en el boc expiatori del que en realitat és una delicte comès per moltes mans -l’enganxada de cartells satírics durant les nits- troba ressò a Crónica de una muerte anunciada, en què els ciutadans d’un altre poble, preses d’una terrible inèrcia d’incredulitat, una altra vegada fracassen a l’hora d’evitar un assassinat, tot i que ha estat infinitament “anunciat”. Aquestes assonàncies en l’oeuvre de García Márquez són tan pronunciades que és fàcil deixar que prevalguin per damunt de les considerables diferències d’intenció i de resultats dels seus llibres.

Perquè García Márquez, no solament és més gran que la seva àvia, sinó que també és més gran que Macondo. Els seus primers escrits semblen, vistos retrospectivament, com preparacions per a la gran volada de Cien años de soledad, però fins i tot en aquells dies Márquez escrivia sobre dues ciutats: Macondo i una altra, sense nom, que és més que una mena de no-Macondo, és un lloc molt menys mitificat, més “naturalista”, fins al punt que alguna cosa pot ser naturalista en García Márquez. Aquesta és la ciutat de Los funerales de la mamá grande (el títol en anglès, Big Mama’s Funeral sona com si l’haguessin tret de Damon Runyon) i molts dels contes en aquest recull, amb l’excepció del que dóna nom al llibre, en què el Papa assisteix al funeral, se senten com a més propers al primer Hemingway que a l’últim García Márquez. I des del seu gran llibre, García Márquez no ha deixat de fer un gran esforç per allunyar-se del seu hipnòtic assentament de la jungla, per continuar.

A El otoño del patriarca, les frases interminables són l’expressió formal de la tirania interminable que és el tema del llibre; una dictadura tan opressiva que qualsevol canvi, qualsevol possibilitat de desenvolupament, és sufocat. El poder del patriarca atura el temps, i el text passa a arremolinar-se al voltant de les històries del seu regne, de manera que la seva forma no lineal proporciona una analogia exacta del sentiment d’estasi incessant. A Crónica de una muerte anunciada, que a primera vista sembla un retorn a les formes dels seus començaments, en realitat està innovant de nou.

La Crónica tracta del honor i del seu contrari, és a dir, el deshonor, la deshonra. El matrimoni de Bayardo San Román i Ángela Vicario acaba en la seva nit de noces quan ella confessa que el jove àrab, Santiago Nasar, ha estat prèviament el seu amant. Es veu retornada a casa dels seus pares, i els seus germans, els bessons Pedro i Pablo Vicario, es veuen així enfrontats amb l’obligació de matar Santiago per tal de salvar el bon nom de la seva família. No espatllem res si revelem que l’assassinat efectivament es produeix. Però la raresa i la qualitat d’aquesta breu faula inoblidable rau en la resistència dels bessons a fer el que cal fer. Ells no paren de vantar-se de les seves intencions contínuament, de manera que és una mena de miracle que Santiago Nasar mai no se n’assabenti; i el silenci de la ciutat finalment força els dos bessons a executar l’acte terrible. Bayardo San Román, l’honor del qual li exigeix rebutjar la dona per la qual estava boig, pateix una terrible davallada després de fer-ho; “l’honor és l’amor”, diu un dels personatges, però per Bayardo no és aquest el cas.Ángela Vicario, l’origen de tot plegat, sembla sobreviure a la tragèdia amb més tranquil·litat que la majoria.

La forma com es descabdella la història és nova per a García Márquez. Utilitza el procediment d’un narrador sense nom, en l’ombra, que visita l’escena del crim al cap de molts anys i que comença una investigació sobre el passat. Aquest narrador, insinua el text, és el mateix Márquez -si més no, té una tia amb aquest mateix cognom. I la ciutat té moltes ecos de Macondo: Gerineldo Márquez hi apareix com a convidat, i un dels personatges té el nom, evocador per als fans de l’anterior llibre, de Cotes. Però sigui o no Macondo, García Márquez escriu, en aquestes pàgines, des d’un distanciament del seu material més gran que mai abans. El llibre i el seu narrador indaguen lentament, penosament, a través de la boira de records dubtosos, ambigüitats, versions contradictòries, tot intentat fixar el que va passar i per què. El que en treuen són respostes provisionals. L’efecte d’aquest mètode retrospectiu és d’un to estranyament elegíac per a la Crónica, com si García Márquez sentís que s’ha apartat de les seves arrels i que ara només pot escriure-hi a través dels vels de la dificultat formal. Allà a on tots els seus llibres anteriors traspuen un aire d’autoritat absoluta sobre el material, aquest fa un tuf de dubte. I el triomf del llibre és que aquesta nova vacil·lació, aquesta abdicació de l’Olimp, es converteix en un excel·lent relat, i es torna una font de fortalesa; Crónica de una muerte anunciada, amb les seves incerteses, amb el seu format d’historial, és tan fascinant i real com qualsevol cosa que García Márquez hagi escrit abans.

També és més didàctic. García Márquez, anteriorment, havia pres partit en les seves obres de ficció només en allò que tocava als afers de l’Estat: en les seves històries no hi ha bons directius de companyies bananeres, i la idea de la massa, “el poble”, ocasionalment es romantitza -per exemple en les darreres pàgines de El otoño del patriarca. Però quan ha escrit sobre la vida “del poble” fins ara s’ha abstingut de jutjar. A la Crónica, tanmateix, el distanciament té l’efecte de deixar clar que García Márquez llança un atac contra l’ètica masclista, contra una societat estreta en què passen coses terribles amb la inevitabilitat dels somnis. Mai no havia escrit abans d’una manera tan crítica.

Crónica de una muerte anunciada és un discurs després d’un llarg silenci. Durant un temps García Márquez havia abjurat de la ficció. Només podem estar agraïts que hagi tornat, amb el seu geni intacte després de l’atur. Enguany no es publicarà a Anglaterra cap llibre més bo.

1982

"CLANDESTINO EN CHILE"

La primera vegada que Márquez va escriure la història real de la vida d’un home, a Relato de un náufrago, l’home, que fins llavors havia estat un heroi nacional, va perdre la seva reputació i el diari en què es va publicar el relat va plegar.

Feia falta un home valent que acceptés de ser el segon personatge no fictici de García Márquez. Cal suposar que després dels perills als quals s’havia exposat Miguel Littín durant la seva aventura xilena, aquest risc literari no semblava pas tan gran.

“La pàtria d’un és allà on ha nascut, però també és el lloc on té un amic, el lloc on hi ha injustícia, el lloc on un pot contribuir amb el seu art”, va dir una vegada Littín. Després d’una dotzena d’anys exiliat del Xile de Pinochet, aquest prestigiós director de cinema va escollir de fer una contribució artística atípica a la seva pàtria prohibida. “L’important”, li havien dit els seus fills, “és que li enganxis una cua d’ase ben llarga a Pinochet”. Va prometre que ho faria i que seria una llufa de 20.000 peus de llargària. Va subestimar les seves capacitats. La cua va créixer fins als 105.000 peus.

Era, és clar, un documental, un retrat sense censura de Xile després de més d’una dècada de tirania, fet clandestinament per un home per al qual ser descobert hauria significat la mort. Per fer la pel·lícula havia hagut de canviar completament d’aparença i recordar-se de no riure (el seu riure, confessa, resultava impossible de disfressar). Littín va treballar a Xile durant sis setmanes, amb l’ajuda de la resistència i d’amics, i fins i tot va aconseguir filmar dintre del despatx privat de Pinochet, enganxant la seva llufa de cel·luloide, per dir-ho així, a la mateixa poltrona del poder.

És fàcil de veure com el desmesurat drama de la història de Littín, la història darrere del film, va captivar a García Márquez, un escriptor que ha convertit l’exageració en una forma d’art. Clandestino en Chile no està escrit, tot i això, encara que ho digui la promoció “amb la veu que coneixem de les novel·les”. (El publicista no en té tota la culpa; el mateix autor afirma una cosa similar en el prefaci). El que tenim és un García Márquez barroc al mínim i autoesborrat al màxim; en entendre que la història no necessita cap embelliment de realisme màgic, es limita a explicar-la senzillament amb Littín com a narrador en primera persona. És a dir: actua com a fantasma de Littín. És una mica estrany que Littín ni tan sols arribi a compartir els títols de crèdit amb la seva il·lustre ombra, però així és.

De qualsevol manera, la contenció de García Márquez resulta extremadament efectiva. La història de Littín es transmet d’una forma sorprenentment directa i amb força. Littín, transformat en un home de negocis uruguaià o momio -“una persona tan resistent al canvi que ben bé podria ser morta... una mòmia”- es troba amb la seva sogra i, després, amb la seva mare, i cap de les dues senyores no el reconeix. Es rebel·la constantment contra les exigències de seguretat, amb la consegüent enrabiada de la seva “muller” de la resistència, Elena, i la irritació tolerant de l’underground xilè. I acaba la seva pel·lícula.

Aquest llibre curt i intens ofereix tot un seguit d’imatges fílmiques extraordinàries. Hi ha una història sobre un home que se suïcida calant-se foc per tal de salvar els seus fills dels torturadors del govern. Hi ha un relat breu però potent del culte ininterromput a Allende i Neruda. “Aquest govern és una merda, però és el meu govern”, diu una pancarta exhibida davant d’Allende en una manifestació. Allende ho aplaudeix i s’acosta a donar-li la mà al manifestant. Fins i tot ara, a la casa de Neruda a Isla Negra, una pintada recorda: “Generals: l’amor mai no mor. Allende i Neruda viuen. Un minut de foscor no ens tornarà cecs”. I també hi ha, és cert, un parell d’imatges que podem identificar com a típiques de García Márquez, per exemple quan Littín fa una visita sorpresa a la seva mare i es troba que, sense saber perquè, la senyora ha preparat un gran banquet; o quan Littín s’adona que Santiago, que abans era “una ciutat de sentiments privats”, és plena d’amants joves i força expressius. “Vaig pensar en una cosa que havia sentit feia poc a Madrid: ‘L’amor floreix en temps de desgràcia’”.

García Márquez una vegada va prometre precipitadament que no tornaria a publicar cap novel·la fins que Pinochet no caigués. Des d’aleshores ha publicat Crónica de una muerte anunciada, El amor en los tiempos del cólera i una nova obra, El general en su laberinto, sobre Simón Bolívar. La promesa trencada no hi ha dubte que haurà fet que aquest llibre li sembli encara més dolç; ell també li havia de penjar la cua al burro. I està clar que va tenir l’efecte desitjat. “El 28 de novembre de 1986, a Valparaíso”, se’ns diu, “les autoritats xilenes van confiscar i cremar 15.000 exemplars d’aquest llibre”.

El llibre encara existeix, tanmateix, mentre que Pinochet, per fi, trontolla en el seu pedestal. Cremar un llibre no equival a destruir-lo. Un minut de foscor no ens tornarà cecs.

1989

LA GUERRA DEL FIN DEL MUNDO

El novel·lista viu més important del Perú, Mario Vargas Llosa, ha jugat durant molts anys un paper significatiu en la política del seu país. En aquest aspecte s’assembla a molts altres escriptors del Sud i es diferencia de la gran majoria dels seus col·legues del Nord. Potser sigui, per exemple, l’únic novel·lista a qui s’ha ofert el càrrec de President i que l’ha refusat -el nombre d’escriptors d’aquesta mena deu ser, en qualsevol cas, molt petit- i continua sent un dels partidaris més influents del President del Perú, Belaúnde Terry. A causa del seu suport a Belaúnde, Vargas Llosa ha estat objecte d’algunes crítiques, per exemple per part de grups d’esquerra i d’escriptors que s’han oposat a les seves crítiques a la guerrilla de Sendero Luminoso a les muntanyes. Per la seva banda, ell ha argumentat que mentre que el món gairebé sembla que esperi que la història de Sud-Amèrica estigui completament formada per revolucions violentes i dictadures repressores, ell s’inclina per un mètode menys llampant de regular els afers humans -en altres paraules, per alguna variant adaptada localment de la vella, defectuosa, apallissada idea de democràcia, que potser sigui encara l’única idea amb la qual es pugui trencar el cercle viciós de cop i contracop d’estat. No es pot negar que és un punt de vista convincent.

En la seva celebrada novel·la La guerra del fin del mundo, que ha arribat a l’anglès en una excel·lent i fluïda traducció de Helen R. Lane, Vargas Llosa planteja amb una esgarrifosa i feroç claredat la seva visió sobre les tràgiques conseqüències per a la gent del carrer de qualsevol mena de mil·lenarisme. Ell ha escrit anteriorment, a la novel·la El capitán Pantoja y el servicio especial (?), sobre l’aparició en àrees rurals remotes, d’una figura que esdevé un focus de resistència a l’estat militaritzat; però aquesta era en primer lloc una novel·la còmica, mentre que el nou llibre és tan fosc com la sang vessada. I encara que estigui construït de manera impressionant com a novel·la històrica -basat, segons se’ns diu, en un episodi “real” de la història brasilera- la seva vàlua com a text és totalment contemporània. En una època com la nostra, plagada d’exèrcits assedegats de sang i de déus igualment violents, un relat d’una lluita a mort entre Déu i Mammon només pot ser contemporània, encara que Vargas Llosa hagi situat la seva guerra en un dels racons més remots -als “confins”- del món, és a dir, el nord-est del Brasil al segle XIX. El seu messies imaginari, el Conseller, prefigura -per posar només un exemple recent- el líder sikh, Sant Jarnail Singh Bhindranwale, mort a trets per l’exèrcit indi al cèlebre Temple Daurat d’Amritsar, en si mateix una versió en la vida real del personatge fictici de Vargas Llosa, el cristià Canudos.

El Conseller -António Conselheiro- és un home sant que inspira respecte, que vaga per l’interior de la província de Bahia cap a la darrera dècada del segle XIX, tot advertint els jornalers de les seves obligacions espirituals en un llenguatge clar i comprensible, i animant-los a ajudar-lo a restaurar les moltes esglésies de la regió que es troben malmeses i sense capellà, de manera que a poc a poc va reunint al seu voltant un cercle íntim o colla d’apòstols, tot vaticinant eloqüentment l’apocalipsi terrible que ha d’arribar amb el mil·lenni:

El 1900 les fonts de la llum s’extingiran i plouran estrelles. Però, abans d’això, succeiran coses extraordinàries... el 1896... el mar es convertirà en terra ferma i la terra ferma en mar... el 1898 els barrets augmentaran de talla i els caps es tornaran més petits, i el 1899 els rius es tornaran vermells i un nou planeta circularà per l’espai. Cal, doncs, estar preparats.

S’arriba al punt sense retorn, no obstant, abans que cap d’aquests presagis no hagi tingut l’oportunitat de manifestar-se. Bahia, on no feia gaire que s’havia abolit l’esclavatge, i que es mantenia sota la doble fèrula dels terratinents feudals autocràtics i la ignorància extrema del món exterior, comença a sentir a parlar de canvis de mal averany. Ha estat proclamada una república, que pretén elaborar un cens i, pitjor encara, cobrar impostos. Per la gent de l’interior, això es passa de la ratlla. Per què hauria de voler la República comptar i classificar tothom, si no és per reimposar l’esclavatge? I, a més, “l’instint animal, el sentit comú i segles d’experiència feien que la gent dels pobles assumís d’immediat que els recaptadors d’impostos serien més avariciosos que els voltors i que els bandits”. El Conseller dóna expressió a els seus pitjors temors. Anuncia que “l’Anticrist és a fora en el món. El seu nom és República”. Llavors es retira, amb tothom que desitja seguir-lo, a la fortalesa de Canudos, que forma part de les terres del Baró de Canabrava, el major terrantinent feudal i cap del Partit Autonomista Bahià -el qual, irònicament, és igual d’hostil a la nova República, encara que per raons completament profanes d’interès particular.

A Canudos el Conseller inicia la construcció i fortificació de “Belo Monte”, una ciutat i una església, una nova Jerusalem contra la qual l’Anticrist haurà de llançar els seus exèrcits. Hi haurà quatre incendis, explica el Conseller al seu ramat (que arriba, en el moment culminant, a més de 30.000 ànimes), i n’apagarà tres i permetrà que el quart els consumeixi. De manera que les quatre batalles de la guerra de Canudos són profetitzades amb antelació. El que segueix té la lenta i ombrívola inevitabilitat d’una tragèdia grega -per bé que una que es desenvolupés en una jungla- i la nostra consciència del final només contribueix a augmentar-nos l’aflicció.

La literatura de Vargas Llosa, d’alguna manera, s’ha estat preparant per a aquest llibre al llarg de la seva destacada carrera. La prosa ha esdevingut més simple, les formes més clares. Ha estat un llarg camí des de les complexitats estructurals i l’obscuritat que de vegades semblava rebuscada de les seves primeres novel·les, tan colpidores, La ciudad y los perros y La casa verde, via l’accessibilitat còmica, fins i tot esbojarrada, de El Capitán Pantoja i La Tía Julia y el escribidor, fins a les virtuts tradicionals, molt més sòlides i treballades, de la present novel·la. No cal suposar, però, que això representi cap mena de concessió al populisme; més aviat, sembla que Vargas Llosa s’hagi anat desplaçant, gradualment, d’una forma de complexitat cap a unes altres. O, per ser més precisos, de la complexitat de la forma a la de les idees. La guerra del fin del mundo ofereix certament moltes de les satisfaccions convencionals de la novel·la històrica llarga i meticulosa -la recreació d’un món perdut; una exposició pausada i ben dosificada; una sensació espaiosa; i d’estar en bones mans -però també ens dóna un univers de ficció ple a vessar d’arguments intel·lectuals, en què els seus habitants estan perfectament dotats de voluntat i capacitat de discutir assumptes tant polítics com espirituals amb una gran extensió i un entusiasme considerable.

Però la gran qualitat d’aquesta excel·lent novel·la no és, crec jo, ni la seva inexorable progressió grega cap a la matança dels innocents amb què arriba al clímax, ni el seu rigor intel·lectual. És, més aviat, la seva negativa a abandonar mai la dimensió humana en una història que fàcilment es podria haver tornat grandiloqüent; és, també, la seva sensació d’ambigüitat, que permet a Vargas Llosa mantenir uns personatges tridimensionals, i no merament representatius del Bé o del Mal, o de qualsevol altra abstracció; i finalment, una profunda consciència de la ironia tràgica que fa que desenes de milers de dones i homes corrents morin lluitant contra la república que s’havia establert, en teoria, precisament per servir-los i protegir-los contra la rapacitat dels seus anteriors senyors feudals.

Bona part de la història està vista des del punt de vista d’un grup de personatges que té com a centre la camperola Jurema. És la dona del rastrejador Rufino, un serf feudal del Baró de Canabrava, i quan és violada per l’ingenu revolucionari Galileo Gall i arrossegada amb ell per una companyia de circ, Rufino es veu obligat pel codi d’honor a perseguir Galileo i matar-lo. Mentre tots dos homes, de fet, es carreguen l’un a l’altre, Jurema arriba a Canudos acompanyada d’un nan, el contador de contes que és l’únic supervivent de la companyia de circ, i d’un “periodista curt de vista”, la creixença del qual des de la innocència de la infantesa fins a una masegada maduresa forma part del nucli emotiu de la novel·la. Jurema es veu, per tant, acompanyada de representants tant de la literatura oral com escrita, i cap dels dos no se’n surt a Canudos. Ningú no vol pagar pels contes del Nan; i el periodista es trenca les ulleres i veu els grans esdeveniments com una sèrie d’ombres, o finalment de resquills, perquè acaba fent-se un monocle a partir de les lents trencades. Un testimoni privat d’ulls és una trista imatge, i el periodista és de fet una figura en moviment. És Jurema qui salva la vida dels dos homes de paraules, en part perquè un dels caps de Canudos, l’exbandit Pajeú, s’enamora d’ella. El seu lloc en la narració és central d’una manera una mica artificial, és cert; cap al final, el Baró de Canabrava, en sentir el conte de la caiguda de Canudos en boca del periodista, queda sorprès de saber que aquest tipus s’ha casat amb la dona de Rufino (tots dos estan entre el grapat de supervivents de la massacre):

Tots aquests atzars, coincidències, encontres fortuïts... [El baró] de cop i volta va tenir la sensació absurda que l’antiga serventa de Calumbí era l’única dona del sertão, una dona sota l’encís fatal de la qual van caure inconscientment, tard o d’hora, tots els homes amb alguna relació amb Canudos.

És una mica així; però potser només perquè Jurema és un centre tan inadequat, fins i tot banal, resulta que l’artifici no grinyola massa. I els benificis per a la novel·la, en termes de mantenir-nos els ulls fixats en les vides individuals, són considerables.

Pel que fa a l’ambigüitat: és un gran encert fer que els deixebles més íntims dels Conseller siguin tan reprovables sota tants conceptes. Alguns -Pajeú, el cara-tallada, Pedrão, l’Abat João- són antics bandits i assassins múltiples; fins i tot la santa Maria Quadrado, “Mare dels Homes”, resulta ser ni més ni menys que l’antigament cèlebre Filícide de Salvador; i el deixeble més pròxim de tots; el Sant Pere de la banda, conegut com el Petit Beneït, finalment (com Pere) traeix el seu Crist, en trencar el vot solemne que ell mateix havia fet que tothom prometés, que mai no revelarien el lloc d’enterrament del cos mort del Conseller. Aquests defectes aconsegueixen alguna cosa més que fer creïbles els personatges dels apòstols: de manera important assenyalen que els dirigents d’aquesta estranya revolta no són de cap manera “millors” que els seus seguidors; en ser en molts aspectes “pitjors”, no es converteixen en dipositaris de la moralitat. Aquest paper queda per a la massa dels fidels en el seu conjunt.

Hi ha una ambigüitat menys plaent. L’esposa del Baró de Canabrava es torna boja quan els rebels calen foc la seva estimada casa, Calumbí, i durant una estona els senyors feudals en declivi semblen uns personatges gairebé simpàtics. Llavors el Baró compromet bastant la simpatia del lector (i honestament, en el cas d’aquest lector, gairebé també la simpatia pel creador del Baró) quan viola la serventa de la seva esposa com a forma de tornar a sentir-se a prop de la seva estimada Estela. “Sempre l’havia volgut compartir amb tu, estimada”, “quequeja”, i l’enfollida Estela no hi posa cap objecció. A la minyona, Sebastiana, no se li demana el seu parer. És un moment lleig en un llibre que, majoritàriament, evita la cruesa en la més brutal de les èpoques.

La visió política de La guerra del fin del mundo és negra, i seria possible qüestionar aquesta absoluta negror. Però per un escriptor, en els últims anys d’aquest segle salvatge, és difícil no tenir una visió tràgica de la vida, i Mario Vargas Llosa ha escrit una tragèdia moderna a gran escala, encara que no, misericordiosament, de manera grandiloqüent. Al final de les seves 550 pàgines, hi ha dues imatges que dominen el seu furiós retrat de la mort, la corrupció i la fe. Una és la del rastrejador Rufino, i l’anarquista Galileo Gall, cadascun dels quals és el servidor una mica absurd d’una idea, i es van empenyent lentament l’un a l’altre a la mort; aquesta imatge podria semblar que cristal·litza la visió política de Vargas Llosa. La segona és redemptora. Trenta mil persones moren a Canudos, i seria fàcil pensar que un Déu que demanés sacrificis així seria un Déu a evitar com si es tractés d’una plaga. Però Vargas Llosa, amb la generositat d’esperit que informa tota la novel·la, vol deixar l’última paraula a algú que admet la catàstrofe també com si hagués estat una mena de triomf.

Els soldats victoriosos, en la seva operació de neteja després de l’arrasament de Canudos, estan neguitosos per donar compte del dirigent del qual no s’ha trobat el cos. Una vella pregunta al coronel Macedo si vol saber què ha passat amb l’Abat João i el coronel fa que sí impacientment amb el cap.

“Els arcàngels se l’han emportat al cel”, diu, fent espetegar la llengua. “Els he vist”.

1984

HISTORIA DE MAYTA

Malgrat ser políticament un “moderat”, darrerament Vargas Llosa ha fet alguns comentaris bastant immoderats. Anomenar Gabriel García Márquez “el cortesà de Castro” no es pot qualificar exactament de mesurat. I quan Günter Grass es va enfrontar a l’ús d’aquest llenguatge, ell mateix va ser ficat al sac dels extremistes d’esquerra que figuren cada vegada més en la demonologia personal de Vargas Llosa. El fet que Grass, l’arxigradualista, el Caragol polític, li pugui semblar un extremista a Vargas Llosa és un senyal de com de lluny a la dreta se situa la noció de centre polític pel gran novel·lista peruà.

Tanmateix, és un gran novel·lista. Els seus dos darrers llibres, La tía Julia y el escribidor i La guerra del fin del mundo, són dues obres mestres, còmica i tràgica, respectivament. També és un novel·lista públic d’una mena que admiro de fa temps, pel qual la literatura és una lluita amb, i sobre, el món. M’he enfrontat a Mayta totalment disposat a estar en desacord amb tots aquells que, a Espanya i Amèrica Central, m’havien dit, tristament, que Vargas Llosa havia escrit el seu primer pamflet declaradament dretà. Després de llegir-lo, no puc estar en desacord amb ells. Però en molts sentits, les febleses literàries de la novel·la són més decebedores que el biaix polític.

Mayta té lloc al Perú, en un futur pròxim, en què una confrontació apocalíptica entre una revolució amb el suport de Cuba i un govern recolzat pels marines dels EUA és imminent. Vargas Llosa ha anat molt lluny, fins a l’exageració, per tal de semblar equànime. Els avions del govern ruixen amb napalm el llogaret de muntanya de Chunán; la guerrilla massacra la gent del poble veí de Ricrán. Se’n desprèn una mena d’equilibri del mal.

Contra aquest teló de fons violent se’ns presenta un narrador anònim, un escriptor sobre el qual sabem poca cosa llevat que és prou notable com perquè la biblioteca d’una presó porti el seu nom, que intenta recompondre la història d’una patètic i calamitós intent revolucionari anterior, en la dècada de 1950, pel seu antic company d’escola, Alejandro Mayta. La novel·la passa de la investigació al flashback sense solució de continuïtat, de vegades a mitja frase, de manera que la nostra única guia és el canvi de temps verbal, del present al passat.

Durant almenys mitja novel·la, això es fa de manera brillant. El lector no se sent mai confús i, així com es barreja la remembrança i la recreació, la idea de Vargas Llosa sobre la impossibilitat d’arribar a una “vida real” queda perfectament demostrada per la seva forma. Totes les versions sobre la vida de Mayta són dubtoses. Els relats dels testimonis són tan poc fiables com la mateixa història, en una època que la falsificació ha esdevingut la norma. El mateix narrador és un mentider declarat, ja que el seu propòsit és inventar-se un Mayta fictici més que no pas ser el biògraf del “real” (una distinció que es fa encara més complexa en saber nosaltres que de fet no n’hi ha cap de real).

Dintre d’aquesta estructura d’investigació retrospectiva a la manera de Ciutadà Kane, encara es realitza un altre acte equilibrador. Els testimonis que calumnien Mayta de manera més virulenta veuen com els seus motius són qüestionats: el senador que diu que el vell Trot era un informador del govern, en la nòmina de la CIA, resulta ser l’Anatolio a qui, de jove, Mayta va ensenyar-li una vegada a “cardar com un home” i que després el va trair, tot i que eren amants. Descripcions contradictòries de la lluita des passat en el text. I el “jo” narrador, com una càmera, els enregistra de manera neutra.

Alejandro Mayta, el trotskista envellit, no és descrit sense simpatia. El més marginal dels homes, veu com el seu destí queda segellat per una trobada casual a l’exèrcit amb un entusiasta tinent segon, un tal Vallejos que planeja en secret una revolta a la localitat muntanyosa de Jauja. Per Mayta, Vallejos representa la seva única oportunitat d’autèntica acció després d’una vida que ha transcorregut enmigt d’estèrils disputes teòriques en garatges de lloguer, i en els afeblidors conflictes entre faccions de grupuscles peruans d’extrema esquerra. No cal dir que els seus plans acaben irremissiblement, fins i tot còmicament, malament, i que Mayta es converteix en un personatge espatllat i traït, que ven gelats i que fa veure que no recorda.

Vargas Llosa posseeix un do formidable per al realisme no màgic, un do que ens pot recordar a Stendhal. Quan Mayta arriba a les muntanyes per a l’esdeveniment més important de la seva vida, gairebé queda impedit pel “mal de muntanya”, un detall irònic meravellós. Les descripcions -tant de la ciutat com del paisatge- són infal·liblement exactes, i les maquinacions del RP (r), la minúscula cèl·lula trotskista de set homes a la qual pertany Mayta, tenen l’aurèola de la veritat. Historia de Mayta hauria de ser una novel·la esplèndida. No ho és.

La falla és en part, sens dubte, polèmica. Hi té a veure que els esquerrans de Vargas Llosa siguin sense excepció fanàtics, dèbils, romàntics incurables, esgarriacries, ideòlegs estrets, estúpids o oportunistes. El fet que retrati l’impuls revolucionari com a invariablement divorciat de la vida real (si se’m perme utilitzar l’expressió) de la gent, és senzillament ahistòric. Sigui quina sigui la nostra postura política, seria difícil observar la història llatinoamericana del segle XX i arribar a aquesta conclusió.

Per ser una novel·la sobre la natura de la història, no es pot dir que Mayta tingui gaire sentit històric. Per què l’apocalipsi és immiment en aquest Perú fictici? Quines són les grans forces en col·lisió? Només ideologies cegues. No funciona. En La guerra del fin del mundo, Vargas Llosa ens proporcionava una autèntica tragèdia històrica, en què el poder militar i econòmic d’un estat col·lisionava amb el fervor religiós dels pobres de solemnitat, i finalment els esclafava. Aquell “final del món” semblava real; la muntanya d’escombraries del Perú de Mayta és una vinyeta humorística.

No, pitjor encara. Perquè Vargas Llosa culpa clarament de l’apocalipsi el seu dissortat antiheroi. El seu feble aixecament “va prefigurar el procés que ha acabat en el que ara estem vivint”. De manera que els revolucionaris són la raó per la qual ha de cridar els marines. Com a distorsió de la història és insuperable.

Però aquestes discussions són secundàries. La maldestra aventura de Mayta no és ni prou divertida, ni prou trista ni senzillament prou interessant com per retenir la nostra atenció. A mesura que la novel·la avança, Vargas Llosa sembla adonar-se de la debilitat del seu material i la narració del relat es fa més desenfrenada. Hi proliferen els testimonis, fins que gairebé cada paràgraf compta amb una nova veu; la distinció entre el passat i el present es difumina, de manera que el “jo” de vegades és el narrador i de vegades, sorprenentment, el mateix Mayta. Això és Kane sense Kane (Mayta és un centre bastant buit, al capdavall), i -encara que el Mayta “real”, en la seva trobada amb el narrador en l’últim capítol, revela un secret llargament amagat, que inevitablement mostra que el Trot de la novel·la és encara més menyspreable que no ens havíem imaginat- també sense Rosebud.

La trobada final entre l’investigador i l’investigat posa al descobert el punt més dèbil, per mi, de la novel·la. Canviar el títol castellà Historia de Mayta en la versió anglesa per Real life of Alejandro Mayta (de qui és la culpa, d’altra banda, quan el llibre ni esmenta el nom del traductor) és convidar a fer comparances amb una novel·la molt similar amb un títol molt similar, Real life of Sebastian Knight, de Nabokov. El narrador de Nabokov també persegueix un personatge evasiu i, de fet, mai no el troba. El mateix narrador també pretén ocultar-se al lector. Però el geni de Nabokov el revela igualment i finalment es mostra, dissolent la seva identitat en la del seu personatge. (“Jo sóc Sebastian, o Sebastian és jo mateix, i potser tots dos siguem algú que no coneix cap dels dos”). La qüestió és que al narrador li passa alguna cosa. És arrossegat dins del relat que desvela i n’esdevé el sentit. El narrador de Vargas Llosa, que mai no es desprèn de la màscara de la neutralitat objectiva mentre el seu creador tira els daus, contraposa a la buidor de Mayta la seva pròpia buidor. En comptes de les identitats foses de Nabokov només tenim un parell de jos mal encreuats.

1986

Imaginary Homelands" ("Pàtries Imaginàries", Empúries), és un llibre d'articles de Salman Rushdie publicats entre 1980 i 1992. Traducció pròpia.

Lo que quieren tapar Sonrisas de Bombay y Jaume Sanllorente

2009-10-16T20:07:00.003+05:30

SONRISAS Y LÁGRIMAS DE BOMBAY

Sonrisas de Bombay se dedica a inyectar dinero a iniciativas sociales ajenas con el mismo entusiasmo con que otros reflotan compañías. "Tenemos que funcionar como una empresa y sin subvenciones. Pero no para aumentar beneficios, sino beneficiarios", afirma Jaume Sanllorente, fundador en 2005 de esta ONG de fulgurante modelo de crecimiento.

Sobre todo tras la publicación del libro, truculento y conmovedor, en que este barcelonés de 33 años se presenta como el salvador de un orfanato de Bombay. Una licencia literaria, ya que se sumó a un equipo de dieciocho cooperantes locales y el centro nunco llegó a estar a punto de echar el cerrojo, según el portavoz de la institución. En cualquier caso, octubre sonríe a este exrelaciones públicas, que podrá colgarse la medalla de la Orden del Mérito Civil y saludar la aparición en EE.UU. y Brasil de su obra, que luego se editará en Francia.

También le sonríe por el estreno de una sede india -hay otra en el Eixample- tras dos años amparado en la rumbosa Oficina Comercial de España. “En agosto tuvimos hasta treinta visitas diarias. Algunas esperan de mí un perfil de santo y yo quiero resaltar la naturalidad. No soy religioso y me interesa dejar claro que no tenemos nada que ver con el cristianismo. Hay iglesias muy bestias que han entrado en India como ONG”, asegura.

Sin embargo, las modestísimas guarderías matinales que Sonrisas financia en suburbios chabolistas -alquiler, maestra, arroz y lentejas- forman parte de un proyecto de New Life, una organización evangélica integrista que acostumbra a crear chispas por su proselitismo. De hecho, más de la mitad del presupuesto anual de Sonrisas de Bombay -cerca ya de un millón de euros, gracias a tres mil socios y donaciones- se dedica a este programa, que tiene como coordinador al reverendo Jacob Serrao, impulsor de cientos de casas-iglesia en Bombay.

Con la ayuda de Serrao, Sonrisas asegura haber pasado de no tener ninguna guardería a tener "ciento nueve" en un año y medio. New Life, organización que se mueve en la semiclandestinidad por miedo al extremismo hindú, nos da una cifra aún más sorprendente: "Ciento veinticinco". Paradójicamente, la única escuela apoyada por Sonrisas de Bombay es confesional hindú y nacionalista marata.

Los malabarismos de Sonrisas ejemplifican las componendas, ambigüedades y renuncias que asaltan a una ONG occidental en un medio tan envenenado - social, política y religiosamente- como los suburbios de Bombay. Sobre todo cuando no se cuenta con profesionales y proyectos propios, apenas un flujo de dinero creciente que exige apadrinar iniciativas ajenas. Cabe señalar que Bombay, Calcuta y Benarés son las mecas mundiales de la cooperación internacional, con miles de ONG registradas, de opacidad variable, que compiten por canalizar solidaridad, en el mejor de los casos, o en arrendar pobres para captar recursos, en el peor.

Contra lo que pueda sugerir el libro, Sonrisas de Bombay no trabaja con niños de la calle ni con víctimas potenciales de la prostitución infantil. Su actual proyecto estrella es la escuela Yashodan,en Shastri Nagar, un barrio humilde pero no marginal. Está poblado por nativos maratas y es el bastión de la fuerza de choque del Ejército de Shiva, un partido chovinista hindú, que tan pronto se preocupa de poner alcantarillas como de hostigar a musulmanes o inmigrantes del Norte.

En el patio embarrado los niños festejan el Navratri -sólo celebran las festividades hindúes- con una especie de ‘ball de bastons’. En algunas aulas hay ídolos de Durga, incienso y ofrendas. En otra, leemos en la pizarra: “La atención médica es fácilmente accesible en Maharashtra, donde muchas enfermedades contagiosas han sido erradicadas y el nivel de vida ha mejorado enormemente”. El libro de geografía habla de la Tierra, los océanos... y de Maharashtra, en decenas de mapas. La web del patronato privado de la escuela -que no está cualificada para recibir subvenciones públicas- enumera entre sus principios "impedir la contaminación de valores occidentales".

“No somos nadie para intervenir en el programa educativo" defiende luego Ana Andrés, de Sonrisas. A los dos años de construirles una segunda planta, la ONG catalana ha recibido el aviso de que la escuela -construida en terreno municipal- será derribada para levantar viviendas. Un ejemplo clásico de extorsión, de los que tienen arreglo mediante dinero occidental no contaminado.

“Con la mafia se tiene que hablar”, esgrime Jaume, “y a los políticos, tienes que mostrarles respeto". Y continúa: “A los colaboradores les prohíbo la palabra ONG en el aeropuerto. Los indios lo llevan mal. Incluso nuestros empleados se enfadan cuando metemos a India entre los países subdesarrollados". Sonrisas de Bombay cuenta ya a sus beneficiarios por miles y da trabajo a 354 indios y nueve españoles, aunque hay que aclarar que a una maestra le paga 6.000 rupias al mes (85 euros), bastante menos que la escuela pública y laica. Aun así, ha conseguido aumentar el acceso de alumnos a ciclos superiores.

Los leprosos del centro de atención de Sión nos ceden sus asientos en la sala de espera, al aire libre. Este CAP ya existía, pero Sonrisas -en concreto, una socia extranjera- ha proporcionado a su personal un coche para proyectarse más allá de Bombay. Jaume Sanllorente dispone de un Mahindra Skorpio todavía más imponente -a su nombre, puesto que Sonrisas de Bombay ni siquiera es una ONG registrada en India. La mayoría de visitas quedan decepcionadas cuando se les niega la visita al orfanato Karuna, "salvado" -e incluso "comprado" por Sanllorente. “Nos hemos desvinculado porque es un proyecto autosuficiente”, concluye el fundador de Sonrisas.

Pero el orfanato es desde su fundación una iniciativa estrechamente apoyada por la Greater Grace World Outreach, una iglesia fundamentalista con sede en Baltimore, que ha abierto una iglesia dentro de la interclasista escuela adyacente. Dicha escuela fue construida hace cuatro años, no por Sonrisas, sino por la Fundación Fernando de EE.UU., cuyo fondo solidario, The Ambassador, da nombre al centro. Aunque para buscar grandes fortunas no debería hacer falta ir tan lejos. Bombay es una de las ciudades del mundo con mayor número de multimillonarios -entre ellos, los Ambani, la familia con la mayor fortuna y la vivienda más cara del planeta.

PD: En contraste con lo que afirma www.sonrisasdebombay.org , la transparencia deja mucho que desear en esta ONG que ha subido como la espuma gracias a que cuenta con relaciones públicas y gente del márketing en lugar de expertos en cooperación (por lo menos en Bombay). Cualquier periodista que pretenda contrastar las intoxicaciones del divo Jaume Sanllorente se arriesga a una campaña orquestada, con faxes calumniosos e insultantes enviados al director, vicedirector, jefe de área y subjefe de área de su periódico, mientras dos asalariadas abandonarán la sede del Ensanche de Barcelona camino de la redacción, dispuestas a renovar en persona las quejas sobre el periodista que demuestra tamaña "mala educación". Esto es, contrastar datos sobre el terreno en lugar de tragarse la versión de cuento de hadas que difunden, a mayor gloria del relaciones públicas que capitanea la empresa, auténtico héroe de la solidaridad bien entendida (es decir, la que empieza por uno mismo). Ciertamente, parte de los disparates de Sonrisas de Bombay podrían ser atribuidos, no a la mala fe, sino a la pura ignorancia. Por ejemplo cuando su dossier de empresas recuadra que "el 90% de los pobres y el 95% de los analfabetos de India son intocables". Una barbaridad. Para a continuación decir que ellos están volcados en este colectivo. Otra mentira de marketing. Ojalá que pronto brille la verdad -y la justicia y la igualdad, palabras tabú en el vocabulario de la mayoría de estas organizaciones neocaritativas, de pésima fama en India.

LA AUSTERIDAD GANDHIANA SEGÚN SONIA

2009-09-17T12:41:00.003+05:30

La rentrée política india ha traído consigo una peculiar reencarnación de la austeridad gandhiana. No en la versión del mahatma sino de Sonia Gandhi. A ras de suelo, los ministros indios podrán seguir haciendo ostentación de su Ambassador blanco con sirena y apabullante escolta, trasnochado símbolo del poder a orillas del Ganges. Sin embargo, desde esta semana, tienen prohibido volar en clase business, por orden expresa de Sonia Gandhi. La presidenta del Partido del Congreso dio ejemplo el pasado lunes, volando en clase turista de Delhi a Bombay. Un diputado de su partido se levantó de su asiento en clase preferente para tocarle los pies, al verla entrar en el mismo avión. Y le subieron los colores al ver como Gandhi y sus guardaespaldas lo dejaban atrás para acomodarse en clase turista.

Y es que la Mamma de la política india espera que sus ministros den ejemplo -recortando sus gastos en un 10%- en un momento en que la India rural sufre la sequía, por un monzón insuficiente. Tanto es así que ha instado a su ministro y viceministro de Exteriores, S.M. Krishna y Shashi Tharoor, a que desalojen las suites en hoteles de cinco estrellas que ocupaban desde hacía tres meses. Tharoor -exvicesecretario general de la ONU y actualmente empeñado en vincular su Kerala natal con Catalunya- ha obedecido a regañadientes. Hasta el punto de tacharlo de "ridículo" en Twitter, tras asegurar que lo pagaba de su bolsillo. Y el ministro de Energías Renovables, el cachemir Faruq Abdullah -que en breve viajará a España- se ha quejado de que sus piernas son "demasiado largas para la clase turista".

Esta misma semana, el hijo de Sonia Gandhi, Rahul Gandhi, siguió el ejemplo materno, renunciando al helicóptero en favor del tren para un viaje de ida y vuelta de Delhi al Punyab. Por cierto que un vagón adyacente al suyo -de segunda clase, Rahul no aceptó cubiertos y comió con las manos como los demás- fue apedreado durante el trayecto, lo que despierta interrogantes de seguridad.

El súbito celo de Sonia Gandhi puede ser mediático, pero no gratuito. A pesar de la imagen de honradez del primer ministro, Manmohan Singh -que no está muy bien de la vista- por debajo se sigue cociendo de todo. En un año los ministros indios presentan facturas de viaje que, como promedio, multiplican por 75 su salario anual. Visto así, tiene menos mérito que Sonia Gandhi haya pedido a sus diputados que donen el 20% de su sueldo a los afectados por la sequía y que desciendan al nivel de los mortales.

No está de más recordar que India es una sociedad harto jerárquica en que el peor insulto es no reconocer el rango que alguien se atribuye y que se cuida mucho de ostentar. El hombre de la calle tiene sobrados motivos para estar hastiado de su clase política. Aunque la gran mayoría de diputados indios provienen de castas desahogadas -también en el partido de los intocables de Mayavati- es habitual que su fortuna se multiplique hasta por treinta durante una legislatura.
.
Por cierto, la semana pasada el Tribunal Supremo ponderaba detener las obras del memorial que Mayavati construye en Noida -junto a Delhi- con decenas de estatuas de héroes intocables -incluida ella misma con bolso- presupuestado en noventa millones de euros. Huelga hablar de apropiación indebida.

Por su parte, la oposición del BJP ridiculiza la política de gestos del gobierno y no piensa tomar medidas parecidas allí donde gobierna. Un importante diario cercano, The Indian Express, abría ayer con un titular en el que contrastaba los mensajes de austeridad con "los ministros que quieren azulejos españoles en sus despachos". La cosa va por el ministro de Empresas Públicas, Vilasrao Desmukh, que, siguiendo el Vaastu -fengshui autóctono- ha mandado construir un lavabo nuevo revestido con "rajoles" de la empresa castellonense Sanchis. Coste total, 25.000 euros.

Barak Obama dijo hace unos días en una escuela de EE.UU. que el personaje histórico con el que le gustaría cenar era el mahatma Gandhi, aun reconociendo que "no sería una cena muy abundante". Pero los menús oficiales se han sofisticado mucho en Nueva Delhi desde entonces.

LA ÚLTIMA PRINCESA INDIA

2009-09-02T16:51:00.003+05:30

Gayatri Devi, rajmata de Jaipur

Gayatri Devi recordaba haber tenido un avión privado a su disposición desdeque tenía veintiún años, en la todavía India británica. Fue sucesivamente princesa de Cooch-Behar, maharaní de Jaipur y –tras la muerte de su marido, en accidente de polo en Inglaterra- rajmata –o reina madre- de Jaipur. Era también representante conspicua de la realeza india, con buena entrada en el palacio de Buckingham. Fue considerada como una de las mujeres más bellas del mundo en los años cincuenta, junto a la actriz también india, Leela Naidu, que falleció un día antes, a los 69 años.

La madre de Gayatri ya había sido considerada una de las bellezas más deslumbrantes de su tiempo. De hecho, el que sería el marido de Gayatri, Sawai Man Singh, la había pretendido. Sin embargo, Gayatri no se lo pensó dos veces cuando Singh, marajá de Jaipur -uno de los principados de mayor alcurnia- también le propuso en matrimonio. Tampoco le incomodó la poligamia de este, que convivía ya con dos esposas. En cualquier caso, serían Gayatri y Sawai –conocidos como Ayesha y Jai- la pareja que haría furor entre la jet set europea, especialmente
londinense, de la época. Últimos representantes del lujo asiático y el refinamiento de la cultura palaciega india y de sus abismos.

Tras la muerte de su marido, pasó de princesa a “reina madre”, al convertirsesu hijo en marajá. Un título que, como todos los nobiliarios de India, dejaría de existir legalmente en un par de años, después de que el parlamento indio, a instancias de Indira Gandhi, los anulara, junto a las pensiones que llevaban aparejadas. Un trato que había sido acordado a finales de los años cuarenta, cuando los más de quinientos principados indios –algunos muy ricos, como Jaipur, otros más humildes- se integraron –de grado o por fuerza- en India –y en algún caso, en Pakistán.

Desde entonces, Gayatri vivía en una pequeña residencia, en el mismocomplejo del que había sido su palacio. Gayatri entró en política y –a diferencia de la mayoría de nobles que la habían precedido, que habían fracasado estrepitosamente- obtuvo más de un 80% de votos de sus antiguos súbditos. Posteriormente, durante el estado de excepción, Indira Gandhi la encarceló durante unos meses. Algo que la escarmentó, centrándose a partir de entonces en obras benéficas. Dictó un libro de memorias, “Una princesa recuerda”, del que luego se desdijo.

La belleza familiar también fue heredada por sus sobrinas Raima y Riya Sen,ambas modelos.

El director indio JP Dutta, radicado en Londres, discutió durante los últimos años realizar una película de época basada en la vida de la maharaní de Jaipur, protagonizada por Aishwarya Rai, algo que entusiamaba a Gayatri Devi, pero que entonces no se materializó por problemas presupuestarios. Un proyecto que Dutta quiere rescatar, porque sin duda se trata de una vida de cine.

Gayatri Devi nació en 1919 y falleció el pasado 29 de julio a los noventa años de edad.

El fundamentalismo hindú contra San Valentín

2009-02-14T17:05:00.003+05:30

BRAGUITAS ROSAS CONTRA LOS FANÁTICOS

JORDI JOAN BAÑOS

Bangalore. Corresponsal

La creciente guerra de costumbres en India podría resolverse hoy, provisionalmente, en un fuego cruzado de braguitas y de saris rosas. Los fundamentalistas hindúes llevan años presentando batalla a la festividad de San Valentín, vista como "un esfuerzo deliberado de las potencias extranjeras en destruir nuestra cultura". Estos movimientos de inspiración fascista -"Mein Kampf" se vende más en India que el Rig Veda- no dudan en aplicar su dialéctica de los puños contra chicas que se atreven a entrar en bares.

Sucedió a finales de enero en la costera Mangalore, cuando a plena luz del día tres decenas de jóvenes -oportunamente seguidos de un cámara, pero de ningún policía- la emprendieron a porrazos con varias jóvenes, arrastrándolas del pelo y humillándolas. Su delito, estar en un local donde se sirve alcohol, acompañadas de chicos. Algunos de los cuales, para mayor "deshonra", eran musulmanes. Las imágenes dieron la vuelta a India y han creado indignación entre la clase media.

Todos estos "defensores de la cultura india", sin excepción, iban vestidos al modo occidental, algo que consideran inaceptable en el caso de ellas. Para más inri, el primer ministro del estado -del partido chovinista hindú BJP- así como su homóloga en Delhi y el Ministro de Sanidad -estos dos últimos del Congress- echaron más leña al fuego: "La cultura de pub tiene que acabarse". Sólo la ministra de la Mujer incidió en el tema de fondo, que es la libertad e igualdad femenina y el carácter inaceptable de cualquier agresión. Porque la "cultura de pub" nunca ha sido visto como un problema, o antiindia, mientras ha sido un asunto masculino. Mientras, el ministro de ferrocarriles aprovecha para aconsejar a los jóvenes que no se casen por amor y mantengan la práctica del matrimonio concertado por los padres.

Pero no va a ser tan fácil devolver al redil a una generación de jóvenes asalariados que se ha acostumbrado a ganar más que sus padres desde el primer sueldo. A través de internet se han organizado y presentan batalla, no sin humor. Grupos como la "Confederación de mujeres laxas, modernas y frecuentadoras de pubs" ha puesto en marcha una campaña para enviar braguitas rosas a las oficinas del Ejército de Ram, el grupo extremista hindú de Mangalore. En un imprevisto acceso gandhiano, la cara visible de estos ya ha anunciado que responderá ofreciendo un sari rosa por cada braguita, "hasta un máximo de mil", algo igualmente bien recibido por las chicas casquivanas. Cuando él y los suyos salieron de la prisión preventiva bajo fianza -adornados de naranja, color del hinduismo- sus promesas de volver a las andadas fueron jaleadas por una multitud, mientras la inútil policía india -que tan a menudo se niega a tomar denuncias de violaciones- sonreía.

Hoy en Bombay, el Ejército de Shiva, un partido importante, volverá a saquear hoy los puestos de venta de postales o chocolatinas con forma de corazón y pisotearán las rosas. A las parejas en actitud sospechosa se las conminará a separarse, "de lo contrario los casaremos allí mismo". Una de estas manadas avergonzó esta semana en Mangalore a una adolescente que tonteaba con un joven musulmán. El padre se creyó forzado a presentar una denuncia por violación contra el joven -que sí fue registrada- lo que llevó a la chica a suicidarse. Estos grupos son los mismos que vandalizan iglesias en la zona o zurran a los que llevan símbolos cristianos en el coche.

Impasibles, las hijras (travestis) de Bombay, se afanaban ayer en envolver el Kamasutra que pretenden regalarle hoy al líder del Ejército de Sena -admirador de Hitler- "para aumentar su conocimiento de la cultura india". Otro grupo habla ya de convertir el 1 de marzo en Día del Kamasutra como alternativa indígena al San Valentín anglosajón.

El Día de los enamorados en India es tan kitsch como en cualquier otro lugar del mundo. Sin embargo, pese a su descarada comercialidad, en India tiene un potencial revolucionario que nunca fue imaginado por sus difusores estadounidenses. Porque en la India rural sigue siendo impensable ir de la mano -sólo ellos-, algo todavía audaz en la India urbana. El mayo del 68 que esperan en India es, quizás, el de 1868. Para el puritanismo hindú -reforzado por las ocupaciones islámica, victoriana y misionera- mentar el amor es como mentar el sexo en un convento.

El amor es algo sólo tolerable en el cine de Bollywood. Como el baile. "Evite bailar", reza ahora un cartel en el pub del Hotel Taj de Bangalore. No ha sido secuestrado por los talibanes, como el Taj Mahal de Bombay, sino por puritanos hindúes salidos de las urnas hace unos meses, que han prohibido bailar en público en el estado de Karnátaka. Bangalore fue conocida por la "pub capital" de India. Ya no. A partir de las 11.30 de la noche los jóvenes se dedican a comer, porque beber ya es imposible. Con lo cual, proliferan las fiestas "rave" en medio de la nada, a treinta kilómetros, con enorme riesgo para conductores y pasajeros.

Pero eso es cuando la fiesta -por llamarla de algún modo- en Bangalore ya ha terminado. Antes, un sábado a media tarde, la zona comercial atrae también a hordas de jóvenes -sólo chicos- llegados del este de la ciudad. Hablan kannada -la lengua nativa- y no tienen dinero. Pero sí ojos, y miran como si fueran de otro planeta a las chicas indias con tejanos que hablán inglés y ríen con otros chicos indios con los que toman café o cerveza, a precio de oro. Algo sucedido sucede en Bombay con los hablantes de maratí. A unos y otros, mientras tanto, sus mamás les deben estar buscando una chica de su casta cuya familia pueda pagar una buena dote. Pero la edad del matrimonio es cada vez más tardía. Un explosivo -y manipulable- cóctel de frustración sexual y económica. "Es una guerra de clases", reconoce Suresh, productor discográfico. El abismo entre India y Bharat (nombre hindi del país) crece. Y a algunos les recuerda al Teherán de antes de la revolución.

En la guerra...

2009-01-29T13:12:00.001+05:30

... i en la pau

2009-01-29T13:05:00.004+05:30

VINT-I-UN POEMES ANGLESOS DEL DINOU

2008-10-21T01:15:00.007+05:30

Traducció de Jordi Joan

CANÇÓ
SONG
Christina Rossetti

Quan ja no hi sigui, amor,
no em cantis cançons greus,
no em plantis roses al capçal,
ni cap ombrós xiprer:
damunt meu sigues l’herba
molla de rou i plugim,
i si així et plau, recorda,
si no et plau més l’oblit.

Ja no veuré les ombres, -
no sentiré com plou,
ni el rossinyol desfent-se en cants,
com si estigués de dol.
En somnis, al crepuscle,
que no es pon ni s’aixeca,
pot ser que me’n recordi,
potser ho oblidaré.

SONET HIVERNAL
A WINTRY SONNET
Christina Rossetti

“No tornarà mai més la primavera”,
digué un pit-roig, “ja no em caldrà fer res”.
Féu un roser, “quin cansament de gebre,
ni sol ni pluja la saba enardeixen”.
La mitja lluna: “En nits de boires lentes
tant se me’n dóna créixer o bé decréixer”.
Digué l’oceà: “Tinc set de fa temps,
els rius de la Terra no m’omplen més”.

Va arribar la primavera, el pit-roig
va fer-se el niu, cantà l’amor, joiós.
El glaç va desfer-se i la rosa
es vestí amb fulla i poncelles carmí.
La lluna mat brillà. L’oceà al sol
s’encrespà blau, p’rò assedegat sens fi.

COSTA AMUNT
UP-HILL
Christina Rossetti

És que el camí s’enfila sense fi?
Ben bé fins al final.
L’excursió durarà tot el dia?
Sí, del matí en avall.

P’rò hi ha algun lloc per passar-hi la nit?
Hi ha un sostre per les lentes hores negres.
Podria ser que amb la foscor no el clissi?
No pots deixar de veure’l.

Em trobaré altres viatgers, de nit?
Els que han sortit abans.
Llavors truco a la porta o faig un crit?
No et deixaran plantat.

Cansat i feble hi trobaré repòs?
L’esforç serà recompensat.
Hi haurà llits per a mi i per a tothom?
Que sí, per tots n’hi haurà.

“QUI HA VIST EL VENT?”
“WHO HAS SEEN THE WIND?”
Christina Rossetti

Qui ha vist el vent?
Ni jo ni tu:
Si tremolen les fulles
el vent passa a través.

Qui ha vist el vent?
Ni tu ni jo:
Si l’arbre vincla el cos
el vent passa arran seu.

COMPLANTA
DIRGE
Thomas Lovell Beddoes

Reposem a sota l’herba
al clar de lluna, d’ombrel·la
un bell teix, sense que ens sentin
els qui passegen. Enveja
tindrien d’aquest delit,
tomba amb llum, cuques de nit.
Veniu, seguiu-nos rient,
solcant fins al rocam en velles ones,
allà on la neu cau al mar a milers,
on nàufrags i ofegats tenen
gaies tombes.

EL PRETENDENT FANTASMA
THE PHANTOM-WOOER
Thomas Lovell Beddoes

Un fantasma pres d’una dama,
a mitjanit, l’aire estrellat,
la visitava al seu coixí;
Amb la dolçor del cel per sobre
dels mots encisers de l’amor
se’n guanyava l’esp’rit.
N’és ben dolç el to enverinat,
petits serpents de veu de plata,
en cranis florits niuen, reposen,
cantant sempre: “Mor, oh, mor!.”

Jove esp’rit abandona la carn, vine
amb mi a la tomba tranquil·la,
el nostre jaç és agradable i fosc:
la terra ens bressarà quan giri
sota les neus del cobrellit
i els llençols d’ardent plom.
N’és ben dolç el to enverinat,
petits serpents de veu de plata,
en cranis florits niuen, reposen,
cantant sempre: “Mor, oh, mor!

OCELLETS DE LA NIT
LITTLE BIRDS OF THE NIGHT
Stephen Crane

Ocellets de la nit,
tenen tant a explicar,
enfilats en filera
se’m queden mirant, d’ullets seriosos,
em parlen de flors que han vist amb afecte,
de prades i arbredes distants,
de pàl·lids arenys al peu de la mar
i brisa que mou el fullam,
l’experiència és ben gran
d’aquests ocellets que arriben de nit.

UNA ARANYA SILENCIOSA I PACIENT
A NOISELESS PATIENT SPIDER
Walt Whitman

Una aranya silenciosa i pacient
vaig veure, aïllada a un petit turó,
com si explorés la immensitat buida a l’entorn
llançava filaments i filaments i filaments, de dintre seu,
tot cabdellant, descabdellant, sense descans.

Com tu, ànima meva, que et trobes
envoltada, despresa, en insondables oceans d’espai,
sense cessar medites, t’aventures, llances, cerques esferes a unir,
a fi de fer el pont que et cal, fins que l’àncora dúctil s’arrapi,
fins que la teranyina que llences s’agafi a algun lloc,
ànima meva.

PENA
SORROW
Aubrey de Vere

De jove li vaig dir a la Pena,
“Vine i jugaré amb tu”.
Ara és a prop tot el dia,
i de nit torna per dir,
“demà vindré, un altre mes,
vindré per quedar-me amb tu”.

Pels boscos passegem junts,
amb passes lleus ressona a prop.
Pel meu cap a la intempèrie
ha fet un recer d’hivern;
tota la nit quan cau pluja,
en sento el respir a la vora.

ELS DOS ESPERITS
THE TWO SPIRITS
Percy Bysshe Shelley

PRIMER ESPERIT
Oh vós, que plomat de desig
planeu sobre la terra, alerta!
Son vol de foc, una ombra espia.
La nit arriba!
Esclat de regions etèries,
enmig del feix de llum, del vent,
vagar per ‘quí fóra un plaer.
La nit arriba!

SEGON ESPERIT
Els immortals estels, com brillen;
si travesso l’ombra nocturna
al cor hi trobaré una llàntia,
serà de dia!
Somriurà amb tendra llum la lluna
seguint les meves plomes d’or,
els meteors vora el meu rumb
faran, de la nit, dia.

PRIMER ESPERIT
Si els remolins de fosca creen
llamps i granís i grans aiguats,
guaita, els confins d’aire s’alteren-
la nit arriba!
L’huracà amb ràpids núvols rojos
atrapa aquest sol declinant,
la pedra escombra el pla amb renou-
la nit arriba!

SEGON ESPERIT
En veig la llum i en sento el so;
navegaré el fosc de tempesta,
la calma a dins i la llum fora
que fan de la nit dia:
i vós, enmig de la tenebra
mireu des de la terra sòpita,
mon vol lunar veureu, potser,
amunt, ben lluny.

COMPLANTA AL BOSC
DIRGE IN WOODS
George Meredith

El vent mou els pins,
més avall
no corre un bri d’aire:
quiet com la molsa que brilla
arran de terra i damunt
les arrels, tan aquí com allà,
el pi escampa la mort.
Muts com a sota del mar.
Més amunt, més amunt,
la vida s’apressa a la cursa
de núvols darrere de núvols;
I ens n’anem,
i caiem com si fóssim fruits d’arbres,
quiets també,
tanmateix.

EL CIGNE DE PLATA
THE SILVER SWAN
Orlando Gibbons

El cigne argentat que sempre fou mut
en pressentir la mort va desfermar la gola,
vinclant el pit contra el canyar, a la vora,
cantà per primer cop, l’última nota:
adéu, la joia; mort, vine a tancar-me els ulls.
Hi ha menys cignes que ànecs, menys savis que rucs.

“NO VAGAREM JUNTS MAI MÉS”
“SO, WE’LL GO NO MORE A-ROVING”
Lord Byron (George Gordon)

No vagarem junts mai més
amb la nit ben avançada,
per més que el cor ho volgués
i la lluna fos ben clara.

L’espasa ha malmès la beina,
l’esperit esgota el pit,
el cor demana un intèrval,
fins l’amor vol un respir.

La nit es féu per amar
i el dia torna de pressa,
p’rò ja no vagarem mai
sota la lluna creixent.

AGOST
AUGUST
Algernon Charles Swinburne

Quatre pomes vermelles en el branc
mig d’or, mig roja, aquella potser sap
com de madura era la sang al cor;
el color de les fulles era prou
com daurades espigues en ascens
entre els prats d’or d’aquell estival mes.

(...)

EL VELL QUE FLOTAVA
THE FLOATING OLD MAN
Edward Lear

Cridava un vell dalt d’un vaixell,
“Floto per sobre del nivell!”
Quan li varen dir que no, caigué rodó,
l’infeliç vell dalt d’un vaixell

“EI, NOI, EI NOI!”
HEY NONNY NO!”
Anònim

Ei noi, ei noi!
Els homes són ben rucs, volen morir!
Quin mal hi ha a cantar i ballar
quan toca a morts el campanar?
Quin mal hi ha a nedar en el vi
i fer anar els dits com vols
i cantar així, ei noi, ei noi,
quan bufa el vent ben fort,
i el mar es va fent gros?
Ei noi, ei noi!

“TENIA UNA NOGUERA”
“I HAD A LITTLE NUT TREE”
Anònim

Res no donava la meva noguera
tret de nou moscada i pera llimonera,
la infanta d’Espanya vingué de visita,
tot per poder dir que l’havia vista,
vaig lliscar pels mars, vaig ballar a les aigües
i cap au del cel no pogué aturar-me.

LA CANÇÓ DEL JARDINER GRILLAT
THE MAD GARDENER’S SONG
Lewis Carroll

Creia que veia un elefant
que tocava el flautí:
s’hi va fixar i resultà ser
de sa dona un escrit.
“Ara sí que ho veig clar”, digué,
“que és amarg existir!”

Creia que veia tot un búfal
al damunt de la llar:
s’hi va fixar i resultà ser
neboda d’un cunyat.
“O toques pirandó”, digué,
“o avisaré els soldats!”

Creia que veia un escurçó
que li parlava en grec:
s’hi va fixar i resultà ser
el dimecres que ve.
“El que em sap greu”, digué,
“és que no parli bé!”

Creia que veia un empleat
a un mitjà de transport:
s’hi va fixar i resultà ser
un hipopòtam gros.
“Si es quedés a dinar”, digué,
“no ens deixaria un os!”.

Creia que veia un trist cangur
fent anar un molinet:
s’hi va fixar i resultà ser
un comprimit d’anet.
“Si m’empassés això”, digué,
“sí que faria net!”

Creia que veia un carruatge
arran de la llitera:
s’hi va fixar i resultà ser
un ós sense carrera.
“Pobret, se li veu prou”, digué,
que espera una peixera!”

Creia que veia un ample albatros
batent d’ales al ciri,
s’hi va fixar i resultà ser
un segell fet a mida.
“Val més que te’n tornis”, digué,
“que les nits són humides”.

Creia que veia un gran jardí
que s’obria amb clau mestra:
s’hi va fixar i resultà ser
una regla de tres:
“En sabré el misteri”, digué,
“en un res i no tres!”.

Creia que veia alguns indicis
que provaven que era el Papa:
s’hi va fixar i resultà ser
un sabó amb massa traça.
“Un fet tan trist”, encertà a dir,
“desfà tota esperança!”.

LA MORSA I EL FUSTER
THE WALRUS AND THE CARPENTER
Lewis Carroll

“El sol il·luminava el mar,
brillant sense cap brida,
s’escarrassava a fi de fer
cada onada eixerida,
cosa curiosa perquè era
ja negra nit complida.

La lluna, encesa amb mala lluna,
creia que al sol allà
no se li havia perdut res
si el dia ja era enllà,
“Té poc tacte a venir”, digué,
a tallar el bacallà”.

El mar era moll com ell sol,
la sorra ben eixuta.
La boira era ben invisible,
o més neta que bruta.
Cap ocell no volava enlaire,
cap no feia cap ruta.

La Morsa i el senyor Fuster
anaven de bracet,
plorant de veure tantes piles
de sorra a tort i a dret
“Si tot això fos retirat,
seria un palauet”.

“Si set minyones amb escombres
s’hi posessin mig any,
ho arreglarien?”, digué la Morsa,
“¿o calen anys i panys?”.
“Ho dubto”, respongué el Fuster,
“amb un llagrimós plany”.

“Ostres, veniu a passejar!”,
la Morsa els oferí.
“Un volt i conversa platgera
pel sòl diamantí”.
“Només en poden venir quatre,
que no tenim més dits.”

L’ostra més gran se’l va mirar,
p’rò no va dir ni així:
l’ostra més gran parpellejà,
i remenà el magí,
deixant clar que ni somiava
abandonar el closquí.

P’rò quatre ostres joves saltaren,
d’esperar amb candeletes,
d’abric polit, cares rentades,
i sabates ben netes,
el que no és poc, ja que, sabeu,
no tenien potetes.

Quatre ostres més varen seguir-les,
i encara quatre més;
en una allau van decidir-se,
i més, i més i més,
saltant sobre l’escuma d’ones,
badant fins l’aiguavés.

La Morsa i el senyor Fuster
van caminar una milla,
fins descansar damunt d’un roc
a la vora de l’illa:
les ostres es van posar en rengle
arrambant la conquilla.

“És hora de parlar de tot”
féu la morsa, “amb el cor”:
“De barques, de segells i esclops,
nobles i col-i-flors,
d’explicar perquè bull la mar
i les ales dels porcs”.

“Alto un segon”, van dir les ostres,
“abans de la xerrada!”,
“que algunes estem sense alè,
suant la cansalada”,
“No hi ha pressa”, va dir el Fuster,
tot fent-se el camarada.

“Un mos de pa”, va dir la Morsa,
“sí que el trobo a faltar”:
“Amb pebre i vinagre a balquena,
no em faria pregar...
si esteu a punt, ostres bufones,
comencem a endrapar”.

“Però a nosaltres no”, cridaren,
entristint-se una mica.
“Després de tanta gentilesa,
quina una més inica”.
“Fa bona nit”, va dir la Morsa.
“Heu pensat mai en Tanganika?”.

“Que amables de venir!” la Morsa
“que trempades que sou”.
El Fuster replicà tan sols,
“Més llesques de pa tou!”.
“Esteu sordes com una tàpia
o no sabeu on sou?”.

Quina vergonya, féu la Morsa,
fer-los una jugada
després de portar-les tan lluny
corrent com afamades!
El Fuster només va exclamar
“Quanta mantega untada!”

“Em feu plorar”, digué la Morsa:
“Mira que em quèieu bé”,
triant entre sanglots i llàgrimes
la mida que convé
i tot portant-se el mocador
sobre els ulls fets malbé.

“Ostres”, digué el senyor Fuster,
“déu n’hi do quina volta!
I si ara fem un pensament?”.
P’rò ara ningú els envolta,
només hi ha pau rere un festí
digne d’uns carnestoltes.

“QUAN L’HIVERN COLGUI L’HORITZÓ”
“IN WINTER, WHEN THE FIELDS ARE WHITE”
Lewis Carroll

[Els asteriscs corresponen a les interrupcions d’Alícia]

Quan l’hivern colgui l’horitzó
serà per ‘ tu aquesta cançó.

* * *

Quan la primavera verdegi
ja t’ho diré, segons ho vegi.

* * *

Quan l’estiu allarguissi els jorns
potser entendràs ja les cançons.

Quan la tardor vingui i s’esfulli
la ploma amb tinta cal que mullis.

* * *

Vaig enviar un missatge al peixos.
En breu: “D’això en vull uns quants feixos”.

Aquells peixets de la mar blava
no em van respondre amb mala bava,
però tampoc no hi veia el què:
“No ho podem fer, senyor, perquè...”

* * *

Doncs vaig fer que algú els advertís:
“Val més fer cas, és un avís”.

Als peixets no els va fer cap gràcia:
“Quin mal geni, quina desgràcia!”

Els ho vaig dir un cop o dos,
p’rò ells com si bordés un gos.

Vaig agafar una cafetera,
nova de trinca i de primera.

El meu cor semblava d’atleta
en tant que l’omplia a l’aixeta.

Llavors varen dir-me: “Els petits
peixets ja són tots als seus llits”.

Tot d’una li vaig etzibar:
“Doncs així els hauràs de llevar”.

Això vaig cridar ras i curt;
a cau d’orella, quin ensurt!

* * *

P’rò era un paio molt tibat,
va dir-me: “Ei, m’has eixordat!”

Amb un llevataps del relleix
els vaig ‘nar a llevar jo mateix.

Em vaig trobar la porta als nassos.
Vaig fúmer cops com un pallasso.

Quan vaig trobar la porta closa
vaig provar el pom, p’rò una altra cosa....

Hi va haver una pausa.
“Això és tot?”, va encertar a dir l’Alícia.
“Això és tot”, digué Humpty Dumpty.
“Adéu-siau”.

“SOPA ESTUPENDA, GUSTOSA I VERDA”
“BEAUTIFUL SOUP, SO RICH AND GREEN”
Lewis Carroll

Sopa estupenda, gustosa i verda,
fumeja a l’espera a la sopera!
Davant de tal delícia, qui no s’inclina!
Sopa del vespre, sopa estupenda!
Sopa del vespre, sopa estupenda!
Ss-ssopa ess-sstupenda!

Ss-ssopa ess-sstupenda!
Ss-ssopa ess-sstupenda!
Ss-ssopa del vess-sspre,
estupenda, sopa estupenda!

Sopa estupenda! Qui vol peix
o caça, qui vol res més?
Qui no ho canvia tot per un xxx...
arrupet tan sols d’estupenda sopa!
Xarrupet tan sols d’estupenda sopa?
Ss-ssopa ess-sstupenda!
Ss-ssopa ess-sstupenda!
Ss-ssopa del vess-sspre,
estupenda, SOPA estuPENDA!

BENVINGUTS A L'ESPAI (Schengen)

2007-12-20T21:00:00.000+05:30

A Pärnu, a Estònia, l’esclafament d’aquella mar de cendra del cel gris. I tot era tan pàl·lid com el rostre extenuat del final de l’hivern. La mirada, somnàmbula, topava amb les coses mancades de llum. S’allargava l’esguard, confiat, sense espurnes que el fessin virar. Era l’aire pagà, la frondosa boscúria perenne poblava els carrers. No hi havia cap cosa que fos en lloc de res més. Era l’aire pagà, boreal, transparent, la blancor dels bedolls, l’horitzó circular. Cap ruïna podia esberlar l’espai clos de cap llar, la fermesa dels murs. No hi havia més temps que un present d’ulls ben clars. Enlloc més d’Europa semblaven les noies tan fora del temps. No n’era guarniment la joventut, n’eren l’encarnació, a redós del mal temps. Suspesa per poc en el temps una fira del temps dels soviets. En recordes una altra a Irlanda del Nord, a la vora d’un mar també inhòspit. Els gelats, els colors tan llampants dels cartells, els shorts barroers sota el fred, el mal gust musical com si fos a Lloret, era fora de lloc. I recordes la carpa d’un circ reflectit a les aigües del port quan tornaves a casa, un hivern de finals dels noranta. Aleshores bullia la Barceloneta. Per fora era un ball d’envelat amb les veles a punt de varar, amb ulleres de sol i xandall. De dintre, una capsa tancada. A ca la veïna, els escarabats feien la viu-viu com si res, per les estovalles, mentre ella bevia, explicava l’esforç de pujar tota sola el seu fill, que el pare era egipci. Ara mentre escric se’m desvetlla el sentit d’aquella conversa. A Algesires, com si no hagués sortit de la Barceloneta. Els mateixos xandalls, les mateixes morenes esveltes, igual contraban de mirades. Mentre a Estònia, una noia i un noi, d’aire greu, amb cara de russos. Feien via extramurs de Revel, i eren ells qui sentien de cop la presió de la història. A Sant Petersburg, els blocs cantoners (com un tall) on visqué Dostoievski, en pisos de doble perspectiva. Nevski, avinguda amb ressons de llegenda, aleshores encara minada de sots. L’Ermitage i l’orgull proletari: ho van adquirir amb la suor de nos-altres. Ara és nostre. Més encara, és dels nostres, per sempre, de tots. I la joia en els ulls dels lectors, com enlloc, enlairats subterranis. El poder desxifrar l’alfabet per no entendre’n borrall, més que això. L’Orient, que comença amb ulls blaus. Dostoievski un cop més ens en dóna la clau: la llibertat no és triar el que ens convé, sinó tot el contrari. L’enfonsament, les aigües glaçades com vodka, canals i palaus, Petersburg, les matruixkes, les velles amb les mans vermelles de fred, amb un pom de flors, que vénen per res, canvien mitjons, i tota la merda que sura dels rics. La lletania que es clava, de l’ànima eslava, amb grillons. Fastuós, l’Ermitage, un saló de ball, encerat, per Matisse, Picasso, Renoir, (vini, vidi, Vinci). Una vella nascuda abans de la revolució t’indica una adreça abans que li demanis, amb la seriositat de qui encara construeix el socialisme. El decorat, però, pura tramoia presa pels figurants. Els policies de frontera, d’opereta. L’arribada a Vílnius, un descarrilament a Centreuropa. Segons la companya, ferroviàries enormes xerraven ben fort segudes en vàters contigus, les portes perdudes. A Europa Oriental les flors són un producte de primera necessitat. El mercat era un campament ben trist, en un cinquanta per cent, de cansalada sense un dit de tall. L’apoteosi de la fe, dominical. La catedral de Finlàndia, ortodoxa, com el despotisme dels popes, a Patràs. I Darmstadt, com un tortell de reis. L’elegància glacial del jugendstil. Una suau línia empedrada a Kaunas. Riga, la vida nocturna. El pols d’una ciutat amb cara i ulls i nom de seductora. D’una extemporània reverència envers l’aristocràcia. Un jugendstil que pica l’ullet. Res a veure a Berlín. Vaig arribar-hi en avioneta, a Tempelhof, a l’hora que tancaven, a quarts d’onze. Mentre regirava la motxilla, se’m va acostar un senyor amb un manat de claus em va dir que m’afanyés, que era hora de tancar l’aeroport de Berlín-Tempelhof. A fora, la poca densitat, la foscor espessa, el fred eixut i les ventades, el forat negre d’Alexander Platz. El ninot indultat de l’ampelmann. Marx assegut, Engels dempeus. Palast der Republik. Us esclafarem, digué Khrutxov. I Breslau. I ser en el lloc d’uns altres, com si res.

LOS SIN TIERRA TAMBIÉN VOTAN CON LOS PIES

2007-11-27T15:15:00.001+05:30

Janadesh: La larga marcha de los indios invisibles

JORDI JOAN BAÑOS

NUEVA DELHI.- Son muchos, más de 25.000, pero representan a decenas, cientos de millones. Y a pesar de ser tantos, son invisibles para los medios de comunicación indios. Su entrada en Nueva Delhi fue en domingo, como para no molestar, después de veinticinco días de marcha. Han salido del corazón de India, Madhya Pradesh, el día 2 de octubre, aniversario de Gandhi. Y con el mismo espíritu inquebrantablemente no violento, han atravesado los pueblos de una India polvorienta, oculta a turistas e inversores. Tras andar 340 kilómetros -muchos de ellos con los pies descalzos- la gran mayoría ha alcanzado la capital. Siete se han dejado la vida en el camino, tres de ellos, atropellados.Marchan en silencio, con expresión adusta y agotada, disciplinadamente en tres columnas, apoyándose en bastones de caña. Hombres y mujeres, niños y ancianos, la mayoría jornaleros, desheredados todos. Ellas, con una enorme determinación en la mirada y, a pesar de tantos días de marcha, impecablemente aseadas, vistiendo sus multicolores atavíos tradicionales.

De vez en cuándo, algunos corean vivas a Ekta Parishad, el movimiento gandhiano que ha vertebrado sus agravios. Vienen de las profundidades de India y todo en ellos delata una miseria extrema, aun en el país que más pobres alberga. Muchos son dalits o intocables, con toda propiedad, parias de la tierra. Hay también adivasis o indígenas tribales, los más primitivos habitantes del subcontinente indio, de piel todavía más oscura, de lengua todavía más oscura y aún más marginados. De muy atrás también procede su demanda: derecho a la tierra que trabajan. Y a los bosques.

Ram Pravesh es de Bihar y tiene 28 años pero aparenta quince más. No lleva zapatos. Se unió a la convocatoria porque, a fin de proteger a un rumiante salvaje, se le veta la entrada al bosque donde cortaba leña. Aspira, dice, a cultivar un pedazo de tierra y a educar a sus hijos. Su caso ejemplifica otros muchos, en que la presión conservacionista ha chocado con formas de sustento tradicionales.

El pasado lunes, Ram y los demás vieron como cientos de policías -con cañas parecidas para un uso distinto- les impedían salir del descampado donde habían pernoctado, dando al traste con su intención de hacer una sentada frente al Parlamento, susceptible de transformarse en huelga de hambre. No obstante, a media tarde, el anuncio de que el Ministro de Desarrollo Rural había aceptado todas sus condiciones tornó el desasosiego en alivio. Ni el gobierno, ni los organizadores, querían una bomba de relojería humanitaria en pleno corazón de Nueva Delhi. Una multitud hacinada sin condiciones sanitarias sostenibles. Sin olvidar que sus exigencias no eran maximalistas, que sus métodos eran pacíficos y las alternativas, peores. Como dice Rajagopal –que oculta sus apellidos con iniciales para no manifestar su casta-, si un gobierno democrático no honra sus compromisos, echa a los desposeídos en brazos de las guerrillas maoistas, que ya infestan uno de cada cuatro distritos del país.

Y es que, a pesar de la eficiente logística –se agrupaban en grupos de mil para comer- el agua empezaba a escasear. Y los problemas de malnutrición y deshidratación ya habían hecho mella durante la marcha. Así lo revela uno de los 25 médicos, apoyados por seis ambulancias. ¿25.000 concienciados? Tal vez no. Seguro que más de una familia se debió unir a la comitiva por la ración diaria de rancho. Lo que sólo confirmaría la privación del campo indio, donde cada día son varios los campesinos que se suicidan con pesticidas por no poder devolver un crédito a un usurero. Muchos de estos suicidas cultivan el algodón en un estado –Maharashtra- donde las exportaciones textiles crecen con cifras de tres dígitos.

People have the power

Ante tamaña demostración de fuerza, todos los partidos políticos se apresuraron, a lo largo del itinerario, a prometer su apoyo a la denominada "Janadesh 2007" o "veredicto popular 2007". Esta semana, en caliente, el gobierno indio, se ha comprometido a crear un comité para la propiedad y la reforma agraria, encabezado por el Primer Ministro; juicios rápidos para los casos de disputas de tierras; y un órgano específico para canalizar las demandas de los indígenas. Los jornaleros quieren una parcela de tierra, en muchos casos, y en otros, simplemente, que se les reconozca con un título de propiedad la tierra que trabajan, a veces desde hace generaciones. Y que se realice con la misma celeridad reservada a las adquisiciones de terrenos por parte de empresas. No obstante, cabe preguntarse si esta privatización de tierras comunales, en muchos casos, no terminará facilitando y acelerando las adquisiciones por parte de grandes compañías.

Un equipo de cuatro catalanes -Oriol, Sergi, Enric y Juli- han seguido la marcha –en coche y a pie- desde sus preparativos, para la realización de un documental. Para ellos, ha sido toda una lección de política -que no desmerece el lema de que India es la mayor democracia del mundo- "ver como las demandas de más abajo consiguen ser canalizadas hasta los más alto". También encontramos a una canadiense, Wynne, que califica a sus desarrapados compañeros indios de viaje de "gente abierta, honrada y creativa", que le ha proporcionado, cada atardecer, "la mejor música de India". Un traductor de ocasión, Danish, estudiante de arquitectura, reconoce haber visto "una cara nueva" de su propio país.

El lunes por la tarde, la cena de campaña –arroz, patatas, roti- sabía mejor por ser la última. Algunos se apresuraban a huir del asfalto y tomar el tren de regreso, ya esa misma noche. Recogían los cacharros, la esterilla de plástico, la botella vacía. Para volver al silencio y la invisibilidad, que no estorbe el relato de la India emergente, contado por su élite urbana y anglófona. En cualquier caso, los invisibles, el lunes al atardecer en Nueva Delhi, sonreían, impacientes por contar a sus paisanos la jornada en que el mundo los miró. Y las maravillas de la gran ciudad que vislumbraron desde la calzada.

PD: Una ONG británica apoya económicamente la iniciativa de Ekta Parishad. Lo que pudo influir en que, finalmente, BBC World abriera sus informativos con la marcha. Lo que a su vez forzó a las televisiones indias a sacar a sus propios compatriotas de la invisibilidad. Pero a las pocas horas, ese mismo lunes, la Bolsa de Bombay superaba los 20.000 puntos y, de rebote –seguramente con alivio- los periódicos podían volver al triunfalismo de sus obscenos titulares de costumbre: "El hombre más rico de la tierra es un indio. Su fortuna supera los 40.000 millones de euros".

Publicat en versió lleugerament reduïda a "La Vanguardia", el novembre de 2007, en primera edició. Va saltar de la segona edició –la que es distribueix majoritàriament a Catalunya- després que Sarkozy decidís aterrar a Barajas a mitjanit, en la seva operació de rescat d’hostesses espanyoles al Txad.

Família de jornalers al final de la marxa Janadesh 2007, Delhi

2007-11-05T11:55:00.001+05:30

La lluerna i l'escala

2007-10-23T14:33:00.000+05:30

RUNA

De dalt dels campanars,
davalla realçada
l'escindida viudor
d'Alemanya refeta
a la seva semblança,
plantant cara al desori,
redreça de l'infern
de l'armilla el retrat
de la muller difunta,
l'americana nova,
l'espai recol.lectat
per respirar a les naus
l'oxigen succedani,
per palpar tal com era,
porcellana esglaiosa,
l'orfandat de les dernes,
a grans trets les engrunes,
la compacta buidor,
l'esclafament, retrets,
per sota de la runa
del jo sota el nosaltres,
ciutats com monuments
per celebrar l'oblit,
ara escombrat, d'acer,
dreçant vidres intactes,
bastit sobre el roí,
la vida revestida,
polida i ben planxada,
a sota de l'estora,
tanmateix - bitte!-
no inquiriu en excés,
val més no veure el cos,
l'interrogant estès,
la tanca mal tancada,
el dol suspès,
més val no contemplar,
si el sudari és el vel,
el rostre de la núvia,
no remogueu -si us plau-
la rovellada terra.

Frankfurt (sense fira), 2002

NEU

Turons disminuïts
de verd empolsinant-se,
fent-se Turíngia
en tant de blanc a estendre's
a ventades
de neu sense sutura,
en vida que es replega
cap al tard.
A fora un fred desert,
arbres armats
de paciència
-a fora-,
saba i reflex de prunes.
Hi ha grèvol entre el glaç,
la vida es caragola,
l'hivern just encetat
de cor hi distingeix
sement i fruit,
goig i fretura,
el blanc, que és verd
a l'altra banda.

Oberwind, 2001

Poemes extrets de:

La lluerna i l'escala
Jordi Joan
Angle Editorial, Barcelona, 2007

INDIA EN FRANKFURT, EL INMENSO ANTECESOR

2007-10-11T18:17:00.000+05:30

Los Países Catalanes toman el relevo en la mayor feria del libro

JORDI JOAN BAÑOS
(Corresponsal) NUEVA DELHI

La cultura catalana tiene la enorme responsabilidad de suceder a India como invitado especial de la Feria del Libro de Frankfurt. El director del evento, Jürgen Boos declaró en su día que la presencia india había sido "con diferencia, la de mayor éxito y mayor cobertura mediática desde 1975", cuando se creó la figura de la literatura invitada. Ahí es nada. Aunque podría parecer una comparación entre David y Goliat, lo cierto es que la industria editorial india –luego sus autores- tiene también motivos para envidiar al centro editor de categoría mundial que es Barcelona.
Entre otras cosas, porque el boom de la literatura india que se inició en 1981 con Hijos de la medianoche de Salman Rushdie sigue siendo cosa de autores que escriben en inglés y que viven en Gran Bretaña o Estados Unidos: Amitav Ghosh, Vikram Seth, Anita Desai, Kiran Desai, Jhumpa Lahiri, Shashi Tharoor, Suketu Mehta, Pankaj Mishra, Amit Chaudhuri, Indra Sinha -finalista del Booker Prize 2007- y un largo etcétera. Por ello, es fácil identificar la literatura india servida en las librerías occidentales con la cocina india servida también en restaurantes europeos, debidamente adaptada al gusto del consumidor. La excepción sería Arundhaty Roy, residente en Nueva Delhi, aunque una década después de la publicación de El dios de las pequeñas cosas se ha centrado en el ensayismo político desde posiciones radicales de izquierda.
Así pues, aunque en su día Rabindranath Tagore consiguió el Premio Nobel de Literatura escribiendo en bengalí, lo cierto es que, casi un siglo después, la India independiente no ha conseguido nada parecido, ni para el hindi, ni para el bengalí, ni para ninguna de sus veinte lenguas oficiales. Uno de los objetivos de la campaña india en la Feria de Frankfurt 2006 –y en la de Leipzig- fue precisamente sacar del anonimato a sus grandes escritores en lenguas vernáculas. Servir literatura india hecha en India, con todo su curry. No en vano, son pocos los que, como el escritor en hindi Vinod Kumar Shukla, consiguen alguna repercusión fuera de India sin escribir en inglés. Lo que a menudo redunda en una escasa difusión en la propia India.
De cara a Frankfur, India apoyó, con medio millón de euros, la traducción de 50 títulos al alemán, el francés, el inglés y el castellano. 14 títulos fueron traducidos directamente de una lengua india al alemán. A la hora de escoger autores, se priorizó a los que ya tenían obra traducida. Entre los 60 escritores que viajaron a Alemania –junto a 170 editores-, la mayoría fueron patrocinados por la Fundación Nacional del Libro –más de treinta- y la Sahitya Akademi. Esta última, que ejerce de Academia para la promoción de más de veinte literaturas, envió a diez autores, cada uno en representación de una lengua. Entre ellos, cuatro poetas. Mientras que la Fundación priorizó el inglés y el hindi, con quince y ocho autores respectivamente, por encima de las demás lenguas. No obstante, nada de ello provocó ninguna polémica, según asegura el secretario de la Sahitya, A. Krishna Murthy. Entre otras cosas, porque la presencia mediática de la cultura libresca es muy escasa, ya que no está entre las prioridades de la burbujeante clase media india.
Cabe destacar que en sus logos e imagen la embajada cultural india evitó todo exotismo. Las conferencias de sus autores, en varias ciudades alemanas, abarrotaron los auditorios. Y el cine, la danza, la música y hasta la cocina indias acabaron de darle tirón popular. Algo tuvo que ver la estrecha colaboración del Goethe Institut, que entre otras cosas sufragó un programa de estancias de cinco semanas de varios escritores indios en ciudades alemanas –uno por ciudad- y de escritores alemanes en ciudades indias.
En lo que respecta a la invitada de 2007, la cultura catalana, el editor de Goyal Publishers se muestra muy interesados en la experiencia de Sant Jordi y hasta cita el nombre de Asha Miró como ejemplo de autora con posible tirón en India. No obstante, reconoce que Barcelona es una etiqueta mucho más conocida que Catalunya, aunque sólo sea porque los resultados de "La Liga" se siguen cada lunes en prensa y televisión y el Barça es el equipo español más popular en India. Por su parte, el presidente de la Asociación India de Editores, M. Malik, opina que aunque de entrada no haya una especial curiosidad por la literatura catalana, esta llegará, ya que "Frankfurt es una plataforma que da una enorme publicidad". Aunque todavía no tiene los datos, Malik confirma que la Feria de Frankfurt supuso un gran aumento en la venta de derechos de libros indios, incluso de autores en lenguas vernáculas.
En cualquier caso, en lo editorial, India sigue una pauta tercermundista. Exporta sus talentos literariors y acoge la deslocalización de la producción editorial, sobre todo en inglés, por parte de terceros países, atraídos por sus menores costes. Este año exportará libros por valor de noventa millones de euros. En total, publica 77.000 títulos al año -cifra similar a la de España- el 40 % de los cuales son en inglés. No obstante, la difusión real en librerías multiplica la presencia de la edición en inglés sobre las obras en otras lenguas indias, a menudo testimonial.

EL JUICIO CRÍTICO DE NAIPAUL

En su reciente libro, "A writer’s people", el V. S. Naipaul sostiene que "India permanece escondida" en la obra de los escritores indios. Según el premio nobel, éstos no parecen conocer "nada más allá de su familia y su lugar de trabajo". Y como no se puede tener más de una familia, ironiza, hay una sobreabundancia de escritores de una sola obra. Por lo que Naipaul se pregunta si es posible construir una literatura de este modo, algo inédito en la historia. Agravado, además, por el absoluto predominio de exiliados voluntarios entre los escritores indios. "Los rusos del XIX escribían en ruso sobre rusos, para rusos y publicaban en Rusia", por lo que acertaron a describir "el carácter ruso", opina Naipaul. Mientras que los escritores indios, por lo demás miméticos de las modas occidentales, no servirían para conocer India. País que por otro lado, "no tiene una vida intelectual independiente". "En India la crítica no es un arte y lo que sale a la luz son los anticipos y los premios de los escritores", destaca. De modo que hasta el juicio sobre las obras se importa de fuera. Naipaul, él mismo nacido en Trinidad y residente en Londres, aunque oriundo de India, ha dedicado varios libros-reportajes al país de sus antepasados, como "India, a million mutinies now" o "A wounded civilization".

ADORARÁS A TU PRESIDENTA

2007-10-11T18:10:00.000+05:30

Rezarle al presidente, nueva forma de presión sindical

JORDI JOAN BAÑOS (Corresponsal)
NUEVA DELHI.- India ha sido pionera en formas de resistencia no violenta, pero lo que faltaba por ver es la adoración de un jefe de gobierno, como si de un dios se tratara, para obtener mejoras laborales. Así ocurre en Jaipur, donde el personal en huelga del College Hospital ha sustituido las quejas por los rezos a la Primera Ministra de Rajastán, Vasundhra Raje. Los médicos, enfermeras y administrativos han colgado un gran retrato de Raje en la entrada del centro hospitalario, rodeado de velas y de incienso. Cada día, la imagen de la divina política es agasajada con una multitudinaria plegaria, "maha arati".
El personal hospitalario, que lleva tres semanas de infructuosa sentada para reivindicar la regularización de 2000 puestos de trabajo, confía ahora en conmover a la jefa de gobierno cambiando las recriminaciones por los rezos. El representante de los huelguistas, Vinod Choudhary afirma que albergan pocas dudas sobre su poder divino: "Aquí no se mueve ni una hoja sin que ella quiera". De este modo, el vestíbulo del hospital –que ya no recordaba a un centro médico- ha dejado de parecer una reunión sindical para asemejarse a un hormigueante templo, aunque habría que ver lo que opinan los pacientes. Lejos de sentir embarazo, correligionarios políticos de la Primera Ministra, del conservador BJP, han afirmado que no hay nada malo en llamar maharani o reina a la señora Raje, cuyo rango equivale al de President de la Generalitat.
Cabe decir que India ha marcado el camino en cuanto a formas de lucha no violenta, gracias al ejemplo de Mohandas Gandhi –rebautizado por el poeta Tagore como "Mahatma", gran alma. Gandhi se inspiró en el principio de ahimsa o no violencia propio del jainismo para ir modelando la satyagraha, su filosofía de resistencia pacífica, que reivindica la paciencia -luego el sufrimiento propio y no el del adversario- hasta conseguir que éste entre en razón. Entre las formas de luchas están las huelgas de hambre, las dharnas "sentadas en ayuno frente a la puerta de un deudor", o las marchas, como la que Gandhi hizo en su día, entre Ahmedabad y el mar, para protestar contra el impuesto británico de la sal. Precisamente, el pasado martes 2 de octubre, festividad del nacimiento de Gandhi –declarado desde este año Día Mundial de la No Violencia por la ONU- empezó una enorme marcha. Veinticinco mil adivasis, o indígenas, en Madhya Pradesh, pretenden recorrer en manifestación los más de trescientos kilómetros que les separan de Nueva Delhi. Lo que no deja de ser una forma más terrenal de reclamar justicia para sus agravios, relacionados sobre todo con la propiedad de la tierra.

Sajani Shakya, kumari (living goddess) of Bhaktapur, Nepal

2007-09-28T00:50:00.000+05:30

KASHMIRI KID, SRINAGAR

2007-09-13T19:06:00.004+05:30

Els xiquets de Bombay

2007-09-13T19:06:00.002+05:30

JORDI JOAN BAÑOS
NUEVA DELHI (Corresponsal)
Quién lo iba a decir, Vilafranca y Valls han sido desbancadas por Bombay como ciudad más castellera. Aunque allí no haya colles, sino mandales, ni sus miembros se llamen xiquets –o minyons- sino govindas. Sin embargo, el pasado martes levantaron más de cinco mil castells en Bombay y ciudades cercanas como Thane y Pune. Como casi todo en India, la explicación para dicho fervor tiene algo de religioso y algo de material. Para empezar, en India sólo se celebra una "jornada castellera" al año, concretamente, en el segundo de los dos días en que se conmemora el nacimiento del dios Krishna o Govinda. Es el llamado Janmashtami, que según el calendario lunar hindú, cae en agosto o septiembre.
Durante dicho festival se disfraza a los niños como a Krishna –o su consorte, Radha- y se representan episodios de su infancia. En los templos se baña al ídolo con leche y zumos, y se le viste con ropas nuevas. También se le cocinan más de cien platos, pero como su apetito es limitado, antes de que se lo coman los gusanos, se lo comen los cristianos –es decir, los hindúes, espoleados por todo un día de ayuno. Los dulces también son muy populares, puesto que al Krishna niño se le tiene por goloso. Pero en el estado de Maharashtra la fiesta más esperada es el Dahi Handi, en que los govindas, en una rara combinación de castells y cucaña, construyen torres humanas de hasta ocho pisos para alcanzar una olla repleta de mantequilla, yogur, frutos secos y, últimamente, muchos billetes. El enxaneta tiene como misión romper el puchero colgado a varios metros de altura, con un palo o con su propia cabeza, previamente blindada. Ser salpicado es una bendición y los fragmentos de olla sirven además para espantar a los malos espíritus y a los ratones, según los creyentes. Para hacer la tarea más escurridiza, los vecinos lanzan globos de agua a los intrépidos escaladores. Cabe precisar que en india no les llaman castillos, sino pirámides, aunque por lo demás, el parecido con nuestros castells es extraordinario, hasta en el entusiasmo con que celebran los éxitos.
Los Govinda pathaks o pandillas de Govinda, emulan así las travesuras del dios niño, que según la leyenda se dedicaba a robar mantequilla por las casas, obligando a las mujeres a guardarla en ollas suspendidas del techo. Krishna, que entonces aún no tenía su tradicional piel azul –una larga historia- prefiguraba ya su juventud bohemia, marcada por la afición a tocar la flauta y sustraer la ropa de las pastorcillas mientras se bañaban.
"Govinda alaa re", "Govinda ha venido", tararean los castellers indios. No es un himno milenario, sino una canción de Bollywood de hace cuarenta años! A los 500 grupos de govindas de Bombay se han añadido, a lo largo de los últimos doce años, ocho colles formadas por chicas -y no tan chicas, de los diez a los sesenta años. Cabe advertir que no hay colles mixtas, puesto que un contacto físico tan estrecho en público es inimaginable en India –fuera de sus abarrotados autobuses y trenes, claro, aunque en Bombay hay vagones sólo para mujeres.
Ejemplo catalán
El evasivo encuentro entre dos tradiciones castelleras tan distintas como la catalana y la india se produjo finalmente el año pasado. Tras una visita a Bombay de miembros de colles catalanas, que estaban realizando un documental, once govindas, diez chicos y una chica, de las clases más bajas, consiguieron un patrocinador indio para viajar a Catalunya. En noviembre, nada más aterrizar en el aeropuerto del Prat, saludaban a sus anfitriones con un "pilar de quatre". Luego recorrieron Terrassa, Tarragona, Valls, Barcelona, Sitges y Vilafranca, donde actuaron junto a los castellers de dicha ciudad. A los indios les interesaba conocer la técnica catalana para alcanzar castells de hasta nueve y diez pisos, puesto que ellos muy raramente han conseguido pasar de los ocho. De regreso a India, los govindas declaraban que de los catalanes habían aprendido concentración, estructuras más complejas y bases más sólidas –en India se sube a la brava y en un santiamén, sin folre, ni manilles, ni lindezas paganas.
La tradición de los Govinda pathaks, que tiene apenas setenta años, fue revitalizada en décadas recientes por el partido regionalista y antimusulmán Shiv Sena, que gobierna en Bombay, como ejemplo de cultura maratí. Pero del puchero al pucherazo no media una gran distancia. Y en los últimos años hay una auténtica competición entre políticos por organizar ollas dotadas de suculentos premios, en varios casos de 2000 euros, que se reparten entre los govindas ganadores. Una forma tradicional y festiva, pues, de comprar el voto de barrios miserables.
El pasado martes, de las 5000 ollas que se colgaron en varias calles de Bombay, sólo 3 quedaron intactas, sin que ningún mandal fuera capaz de romperlas en pedazos. Una de ellas, inexpugnable a trece metros de altura, lleva doce años entera con su premio de 20.000 euros. En esta última edición, los castellers indios han sido promocionados por primera vez como atractivo turístico por parte del gobierno del Estado. El director general de Turismo de Maharashtra, Vijay Chavan, afirma haberse inspirado, precisamente, en la masa de público que atraen los castells en Catalunya. Por otro lado, la música se ha ido convirtiendo en un ingrediente cada vez más importante y, últimamente, hasta algunas estrellas de Bollywood se implican en el Dahi Handi. Como nota luctuosa, este año ha habido que lamentar un accidente mortal y más de un centenar de heridos. El año pasado hubo tres muertos y 150 govindas con los huesos fracturados, aunque felizmente salpicados con mantequilla bendita.

Sangre de cabra para un feliz vuelo

2007-09-13T19:06:00.001+05:30

JORDI JOAN BANOS
NUEVA DELHI (Corresponsal)

El pasado domingo, Nepal Airlines restregaba las sangre de dos cabras recién sacrificadas por el ámorro aerodinamico de su Boeing 757. Con ello, los ingenieros de la compañía, incapaces de arreglar el sistema anticongelante de la nave, apaciguaban a Kal Bhairab, el dios nepalí de la úedestrucción. Horas despues, en un tercer intento, el unico Boeing operativo de la aerolínea conseguía surcar los cielos hasta Hong Kong, sin que tuviera que lamentarse destrucción alguna.
El sacrificio ritual fue celebrado en un hangar de Kathmandú, frente a la plana mayor de la compañía, dispuesta a confirmar que la fe es lo ultimo que se pierde. Durante días, el equipo de ingenieros habia intentado sin éxito reparar uno de los dos únicos aviones nepalíes apto para vuelos internacionales. En el primer vuelo fallido a Hong Kong viajaron 129 pasajeros, que el miedo redujo a 95 en el segundo intento, que se saldó igualmente con un apresurado regreso a Kathmandú. La compañía nepalí de bandera estaba por los suelos –como su segundo Boeing, en un taller de Brunei desde el 1 de agosto- hasta que el jefe de ingenieros, PBS Kansakar, dio con la solución en sueños. La deidad hindú Kal Bhairab, a la postre emblema de la compañía, le soltó un rapapolvo por no haberle ofrecido ninguna inmolación y reclamó ser resarcida de inmediato. Soñado y hecho, al día siguiente, una cabra blanca y otra negra eran ritualmente degolladas con una khukura, la daga curvada tradicional de los gurkhas nepalíes.

La flotilla de Nepal Airlines, tanto internacional como doméstica, luce en su flanco una imagen protectora del mismo dios Kal Bhairab, como si de un medallón « papa no corras » o de una estampita se tratara. Pese a lo cual, el rostro anaranjado y no precisamente tranquilizador del dios no ha traído demasiada suerte a Nepal Airlines, que tiene un largo historial de accidentes, atrasos y cancelaciones. Tanto es así, que la industria turistica nepalí tuvo que padecer -durante los primeros diez dias de agosto- que la compañía aérea nacional suspendiera todos sus vuelos internacionales. Sus dos viejos boeings estaban fuera de combate. Huelga decir que el presupuesto de Nepal, que acaba de salir de diez años de guerra civil, no está para muchas alegrías compradoras.

De hecho, Nepal Airlines fue hasta hace pocos meses Royal Nepal Airlines, lo que no significa que entonces su servicio fuera precisamente aristocrático. En 2005 su presidente fue destituido por un desfalco mayúsculo. Ese mismo año, en diciembre, el impopular Rey Gyanendra, que todavía le tomaba la medida a la corona, se tomó al pie de la letra lo de Royal Airline y se afanó uno de los dos aviones del estado para viajar tres semanas por África. De la noche a la mañana, a causa del safari real, un 30 por ciento de los vuelos de la compañía fueron cancelados y un veinte por ciento sufrieron graves retrasos, con el consiguiente cabreo de nacionales y extranjeros, así como el perjuicio para las arcas públicas.

Por todo ello, cualquier agencia de viajes nepalí recomendará al viajero que tome cualquier otra compañía antes que la aerolínea nacional. Afortunadamente, en los últimos años han proliferado compañías privadas nepalíes con aviones más modernos para los vuelos domésticos, aunque sus nombres sigan teniendo un acento sobrenatural -Yeti Air, Buddha Air- que permite soñar con cabras degolladas y dioses rigurosos.

Cabe añadir que los aeropuertos nepalíes estan a la altura de sus aviones de bandera. Imposible comprar un periódico, un regalo o un almuerzo. La seguridad es un colador.Y la autodenominada Sala VIP de sus aerodrómos domésticos parece el cuarto de la fregona. Eso sí, los vuelos a través de Nepal ofrecen, de paso, vistas impagables del Everest, el Annapurna y otras cumbres legendarias de la cordillera del Himalaya. Si al iracundo Kal Bhairab le da la real gana.

Nepal perdona a su niña diosa

2007-09-13T19:06:00.000+05:30

JORDI JOAN BAÑOS (corresponsal)
BHAKTAPUR (Nepal).- "Cuando ya no sea diosa, quiero ser fotógrafa", confiesa Sajani Shakya sentada en su trono ritual de madera labrada. "Aunque me gustaría seguir ayudando a los demás", añade con la misma seriedad, impropia de una niña de once años. Para varios millones de hindúes nepalíes, ella es una kumari, una diosa viviente, desde que tenía dos años. Pero este verano sus parroquianos han estado a punto de retirarle la divinidad por romper el tabú de viajar al extranjero, nada menos que a Estados Unidos. Antes, ninguna kumari había salido jamás de Nepal. A su regreso, el mes pasado, permaneció un tiempo en India, a la espera de que a sus paisanos más ortodoxos se les pasara el enfado. Ahora, una vez perdonada, Sajani reconoce que le entristeció dicha actitud, aunque en India recibió "la mejor ofrenda" en ocho años divinos: "Aprender a montar en bicicleta". Cuando se le pregunta si le hubiera importado dejar de ser diosa, Sajani se planta: "No puedo contestar a esa pregunta". Pero cuando se le pregunta si es, efectivamente, una diosa, afirma que sí sin pestañear. De todos modos, Sajani sabe que con la primera menstruación perderá su condición de diosa. Ya no le queda mucho en el trono –de hecho tiene dos, uno en el porche de su casa y otro, más pequeños, en la primera planta. Frente a este último se arrodillan los adultos que buscan su purificadora bendición con mirada de niña.
Los más reticentes a su viaje fueron los organizadores del Dakshein, el festival otoñal dedicado a la diosa Durga en que la kumari es protagonista destacada durante quince días, fastuosamente maquillada de negro y rojo y paseada en procesiones en las que bendice a miles de fieles. Ahora las aguas han vuelto a su cauce y la niña diosa a la escuela –en inglés- a la que acude como cualquier hijo de vecino. El motivo de su viaje a Washington, acompañada de una tutora, fue la presentación del documental "La diosa viviente", sobre el culto a las diosas vírgenes en el reino himalayo. En rigor hay tres kumaris a tiempo completo, radicadas en las capitales históricas del valle central: Bhaktapur, Patan y Kathmandú. Esta última, llamada también kumari real, es la más importante y vive enclaustrada en un sobrio palacete en el corazón histórico de la actual capital. Desde el siglo XVIII, todos los reyes de Nepal –el único estado que tiene el hinduísmo como religión oficial- han buscado la bendición de esa niña que para ser considerada diosa debe cumplir 32 requisitos. La kumari es una encarnación de Kali, una diosa sedienta de sangre que en Nepal recibe el nombre de Taleju y que cuenta con un hermoso templo en Bhaktapur, una ciudad de fábula declarada Patrimonio de la Humanidad por la Unesco.
Sajani, la kumari de Bhaktapur, reside en una antigua casa de ladrillo, en una sosegada plaza presidida por un templo budista. Algo que no es casual, ya que a pesar de que los que le rinden culto sean hindúes, uno de los requisitos de la kumari es proceder de una determinada casta, los Shakya, de fe budista. En su caso, la señal definitiva de su divinidad fue que ni siquiera se inmutó cuando se le colocó una gran flor sobre la cabeza. Algo debía ayudar que su padre –viajante de una fábrica de galletas- sea también religioso y forme parte del comité que elige a la kumari. Asimismo, su casa familiar es donde tradicionalmente la kumari de turno es adorada durante el Dakshein.
En cualquier caso, Sajani es una preciosa niña, despierta y curiosa: "Cómo se dice diosa en castellano? Pero empieza algo enfurruñada la entrevista, porque ha dejado una película a medias. La niña divina ha llegado del cole hace un rato –las clases empiezan a las cinco de la mañana- y nos recibe con algunos rasguños en las piernas, descalza y con las uñas medio despintadas. Reconoce que tanto sus maestros como compañeros la tratan de un modo "diferente". Un trato que, según vemos en sus dos hermanas mayores, es de una extrema dulzura. Sarmila, que estudia empresariales, se sacudió la flor que en su día le pusieron encima. "No era mi fortuna", afirma con un deje de decepción. En cambio, está convencida de que su hermanita es una diosa: "Durante el Dakshein es cuando tiene más poder, se le ve en la cara".
Pero los tiempos están cambiando incluso en una ciudad tan fuera del tiempo como Bhaktapur. Que se haya cuestionado la divinidad de su kumari ya no sorprende, en un momento en que pende de un hilo la corona del tremendamente impopular rey Gyanendra. Éste último accedió al trono tras el oscuro asesinato de su hermano y una decena de miembros de la familia real, en 2001, supuestamente a manos del enguantado príncipe heredero, que se habría suicidado acto seguido sin dejar huellas. Durante el último Dakshein, la bendición de la kumari real ya no fue para el monarca, sino para el Primer Ministro. Éste, como solución de compromiso, ante la presión republicana, propone que la corona de Nepal pase al nieto de Gyanendra, aunque sólo para funciones rituales. Así, con un rey niño y tres niñas diosas, el futuro de Nepal está garantizado.

DE PARIA A SUPERPOTENCIA

2007-09-08T13:21:00.000+05:30

India cumple 60 años

JORDI JOAN BAÑOS
NUEVA DELHI (Corresponsal)

Hoy hace 60 años, la que fuera joya del Imperio Británico volvía a brillar con luz propia. Tras siglos de dominación extranjera, la milenaria civilización india recuperaba las riendas de su destino político. En lo económico, el mundo contempla ahora como el subcontinente recupera la posición preeminente que, junto a China, ocupaba antes del colonialismo. Aunque sus agudas contradicciones sociales estén lejos de resolverse, India ha demostrado contar con una democracia a prueba de bomba.

Aquel 15 de agosto de 1947 vio un traumático parto del que no nació un solo estado, como querían Gandhi y el Partido del Congreso, sino dos gemelos de distinto peso, India y Pakistán. Este último fue la concesión británcia a la Liga Musulmana de Mohammad Ali Jinnah, que defendía un estado donde los mahometanos no estuvieran en minoría frente a los hindúes. El virrey, Lord Mountbatten viajó a Nueva Delhi después de arriar la bandera británica en Pakistán. Jawaharlal Nehru, que pondría los cimientos de la mayor democracia del mundo durante sus 17 años como Primer Ministro, saludó “la cita de India con su destino” en un histórico discurso que culminaba seis décadas de lucha por la emancipación a cargo del Partido del Congreso. Pero cuando a medianoche doblaron las campanas de la independencia, el padre de la criatura, el carismático y pacifista Mohandas Gandhi, dormía a más de mil kilómetros, en un barrio musulmán de Calcuta en el que ya se habían cebado los disturbios religiosos. Gandhi consideró que no había ningún motivo para celebrar la partición de India y Pakistán, que todavia había de provocar millones de desplazados y un mínimo de medio millón de muertos. Al día siguiente empezó la primera de varias huelgas de hambre. Cinco meses después caía asesinado por un fanático hindú.

Casi de la noche a la mañana, un subcontinente paupérrimo, fragmentado geográficamente en cientos de principados –bajo el manto británico- y socialmente en castas se convertía, con la independencia, en una república democrática y socialista. Para sorpresa de muchos, la democracia india ha aguantado el tipo, mientras los países de su entorno se empantanaban en dictaduras militares. En el caso de Pakistán, sus dos mitades, separadas por la lengua y por más de mil kilómetros, no celebraron las bodas de plata y en 1971, con la ayuda del ejército indio, Pakistán Oriental se convirtió en Bangladesh. Hoy en día, Pakistán tiene como presidente a un general que se hizo con el poder en un golpe de estado y que se debate entre abrir la mano o proclamar el estado de excepción, acuciado por el radicalismo islamista. Mientras, en Bangladesh, un gobierno de transición tutelado por el ejército, con supuestas ansias regeneradoras, pospone la celebración de elecciones hasta finales de 2008.

LA CASA POR EL TEJADO
A pesar de la retórica socialista de las primeras décadas, Nehru apostó decisivamente por los elitistas institutos de tecnología y por el inglés. A esa política de empezar la casa por el tejado se deben muchos de los logros y fracasos del modelo indio. Porque India puede producir más ingenieros de telecomunicaciones que China, y además, con un inglés fluido, pero no provee a las masas la educación media y elemental necesaria para la urbanización e industrialización. A esa cortapisa se le añaden las insuficiencias en infraestructuras de transporte y energía. Para un empresario indio es más fácil vender servicios a empresas de otro continentes que distribuir productos agrarios o industriales dentro de su propio estado. En India, millones de personas han pasado directamente de no tener teléfono a tener uno móvil, y han circulado por las autopistas de la información antes que por autopistas de asfalto. Pero el intento de pasar de una economía rural a una economía de servicios, sin pasar por la revolución industrial, está dejando en el camino a cientos de millones de personas sin cualificación. Las empresas de informática y telecomunicaciones o biotecnología, a pesar de su gran contribución al PIB en virtud de su valor añadido, emplean a poco más del 1% de los 400 millones de trabajadores indios. De estos últimos, un 5% son asalariados del sector privado, un 5% funcionarios y el 90% trabajadores por cuenta propia, lo que a menudo equivale a infraocupación y paro. El crecimiento de la economía está más basado en su enorme mercado interno que en las exportaciones.

De todos modos, India puede soplar sus velas de cumpleaños con motivos para la esperanza. Varios sectores de su economía están sacando tajada de la globalización y ha pasado de estado paria a supuesta amenaza –u oportunidad- para las empresas occidentales, con adquisiciones multimillonarias en el primer mundo, como, simbólicamente, la mayor acerera británica. Los indios son la minoría más acaudalada de Estados Unidos, que se ha convertido en el modelo a seguir, tras décadas de discurso tercermundista. En EE.UU., el verbo bangalorear –de Bangalore, capital tecnológica- se usa como sinónimo de deslocalizar servicios. Para los trabajadores de San Francisco, India puede haberse convertido en una amenaza, pero para el gobierno de los EE.UU., Nueva Delhi se está convirtiendo a pasos apresurados en un aliado estratégico, como contrapeso a China. Hasta el punto de que Washington ha reconocido a India como potencia atómica responsable y, haciendo una excepción a su doctrina antiproliferación, ha aprobado suministrarle combustible para su programa nuclear civil. Cosa que alimenta el sueño de India de sentarse algún día con las cinco potencias nucleares declaradas, como miembro permanente del Consejo de Seguridad de Naciones Unidas.

DISCURSOS INCUMPLIDOS
“Servir a India significa acabar con la pobreza, la ignorancia, la enfermedad y la desigualdad de oportunidades”, declaraba Nehru en su famoso discurso de independencia. A pesar del triunfalismo mediático, dentro y fuera de India, y del optimismo consumista de la clase media, cuyo tamaño supera a la población del Reino Unido, salta a la vista que India se encuentra aún al principio del camino trazado hace más de medio siglo. Y según algunos, quince años por detrás de China en muchos aspectos. A pesar de progresos localizados, y de una tasa de crecimiento económico del 9%, cuatro de cada cinco indios viven con menos de dos euros al día, uno de cada tres es analfabeto y la esperanza de vida no alcanza los 65 años. El estado de la educación y la sanidad pública es calamitoso y la mortalidad infantil es del 6,2% en las zonas rurales. El hecho de que India se haya convertido en el país asiático con mayor número de multimillonarios hace olvidar que sigue siendo el país con más pobres del mundo. Pakistán, cuya economía está creciendo a un ritmo no muy inferior al de India, ha logrado una sociedad comparativamente más equilibrada. Para el nobel de Economía, Amartya Sen, India ha aprendido de la China posreforma a servirse de los mercados globales, sin haber hecho los deberes de la China prereforma, singularmente, en lo que respecta a educación y sanidad universales.

LA MAYOR DEMOCRACIA
El historiador Ramachandra Guha, en su espléndida India after Gandhi, de reciente aparición, considera extraordinaria la primera generación de políticos indios, que consiguieron afianzar la democracia en un terreno que muchos consideraban que no estaba preparado. Contra pronóstico, India ha conseguido evitar las tentaciones autoritarias, con la excepción de los 18 meses de estado de excepción declarados por la hija de Nehru, Indira Gandhi, a medidados de los setenta -y que apartaron al Partido del Congreso del poder, por primera vez, en las siguientes elecciones. Pero el mismo historiador observa un grave declive en la capacidad e integridad de la clase política india.

Para el ensayista Pavan K. Varma, autor de Ser indio, la clase media aceptó la democracia no por convicción sino por las posibilidades de promoción social que significaba la creación de una administración autóctona. En cualquier caso, India es también uno de los pocos países del mundo en que las clases bajas votan en mayor proporción que las clases altas. Hasta el punto de que en los últimos veinte años los partidos de las castas inferiores –aunque según la constitución no haya castas- han aumentado su representación. Y una intocable, Mayawati, ha logrado la presidencia de Uttar Pradesh, un estado del tamaño de Pakistán. Ya que, si bien la discriminación por motivos de casta puede haberse difuminado en las grandes ciudades, no es así en los pueblos, donde sigue viviendo más del 60% de los indios. En cualquier caso, el debate político se reduce a menudo a la discusión de cuotas de empleos públicos y subsidios para determinada casta. Si hace sesenta años las castas luchaban por elevar su status sobre las demás, ahora compiten por rebajarlo, a fin de obtener ventajas sociales.
Asimismo, el caciquismo está a la orden del día y la clase política india, como la mayor parte de los cuerpos del estado, quizás con la excepción de la alta judicatura, está corroída por la corrupción. El porcentaje de diputados indios encausados es de dos dígitos, no raramente por delitos de asesinato, como el anterior Ministro de Minas, ya encarcelado. Por otro lado, el pecado original de India, el sectarismo religioso, no está del todo conjurado, aunque los atentados de los últimos trece meses, con decenas de víctimas en Bombay, Hyderabad o el expreso indo-pakistaní, hayan fracasado en su propósito de alimentar la cadena de la venganza.

A la persistencia de la democracia cabe añadir como logro el mantenimiento de la unidad territorial. Según Ramachandra Guha, la Unión India es democrática en un 50% y está unida en un 80%. Aunque es cierto que en Cachemira y en los estados del noreste, infestados por decenas de guerrillas, el ejército indio tiene desplegados a cientos de miles de efectivos y viola los derechos humanos con virtual impunidad. Asimismo, la autoridad del estado es mínima en el denominado corredor maoista, que atraviesa el tercio oriental de India, desde la frontera con Nepal hasta las proximidades de Bangalore. En varias de esas zonas, incluso a los funcionarios del estado se les deduce un porcentaje del salario para financiar a la guerrilla. Para los cachemires, los nororientales, los parias y los tribales, así como para la mayoría de campesinos o musulmanes, los frutos de la democracia india todavía están por recoger. Pero el federalismo de base lingüística ha sido, en líneas generales, un éxito. Por lo que el auténtico riesgo de secesión no es geográfico sino social, con una minoría globalizada en su formación, ingresos, gustos y consumo, opuesta a una mayoría definitivamente no alineada y tercermundista, que la publicidad sobrevuela sin llegar a tocar.

Tras sesenta años de independencia, el rostro de Gandhi sigue presente en todos los billetes de banco –como el de Jinnah en Pakistán- pero sus ideas no parecen de curso legal. Si volviera de sus cenizas, hoy tampoco celebraría la efeméride al ver como el subcontinente que él quería unido consolida su divorcio con alambradas, veladas por armas nucleares. Tanto es así que India ya ha vallado la mayor parte de su frontera con Bangladesh y Pakistán, sus antiguos oídos, ahora convertidos en tapones.

MAPA

2007-09-07T22:58:00.001+05:30

La guerra de castas se desinfla tras golpear Delhi

2007-06-05T09:46:00.002+05:30

JORDI JOAN BAÑOS (Corresponsal)
NUEVA DELHI.- Las protestas de una de las castas más numerosas de la india, los gurjars, que bloquean el estado de Rajastán desde la semana pasada, llegaron ayer a la capital de la India. Aunque su llamada a la huelga general no tuvo apenas repercusión, sí que consiguieron cortar varios accesos a Nueva Delhi y provocar disturbios en algunos barrios y pueblos cercanos, donde constituyen una comunidad importante. Por lo menos un tren y un autobús fueron vandalizados. El epicentro del levantamientos está en el estado de Rajastán, que la semana pasada vio como el número de turistas se reducía a la mitad, a causa de las cancelaciones y de los cortes en autopistas y líneas ferroviarias. Nada menos que 33 trenes no llegaron a circular el pasado domingo y más de veinte tuvieron que cambiar de ruta. La movilización de decenas de miles de individuos armados rudimentariamente ha provocado 25 víctimas mortales en una semana, la mayoría en enfrentamientos con la policía. Los gurjars, tradicionalmente pastores, suman varios millones de individuos y se han levantado contra el gobierno de Rajastán por no proponer su paso a tribu catalogada, lo que les permitiría acceder a mayores beneficios sociales. No obstante, desde el viernes su aspiración está siendo violentamente contestada por los meenas, otra casta ya reconocida como tribu y que les dobla en número en Rajastán. El ejército ha debido desplegarse para evitar que los meenas alcancen la población donde la protesta de los gurjas tuvo origen, antes de extenderse a la capital, Jaipur, y desbordarse a varios estados fronterizos. Los choques entre gurjars y meenas ya han provocado cuatro muertos. Los gurjars ya han sido reconocidos como tribu catalogada en dos estados, pero no en Rajastán, donde deben compartir su condición de OBC (Otras Castas Atrasadas) con muchas otras castas, lo que a su entender ha constituido un freno para su desarrollo.

Acuerdo in extremis
No obstante, a última hora de ayer, el líder gurjar, Kirodi Lal Bainsla, llamó a paralizar la protesta y pidió disculpas por sus excesos, tras alcanzar un principio de acuerdo con la Primera Ministra de Rajastán, Vasundhara Raje, con lo que se despejan, por el momento, los temores a una guerra de castas. El gobierno estatal del BJP se ha comprometido a crear un comité que elaborará y hará llegar al Centro, en tres meses, un memorando sobre la reivindicación de los gurjars.
En India se da la paradoja de que a pesar de que constitucionalmente las castas no tienen existencia legal, la discriminación positiva sigue estrictamente la adscripción a una u otra casta. En la base del sistema están las Castas Catalogadas y las Tribus Catalogadas. Dado que, estrictamente, sólo el hinduísmo tiene castas, los cristianos, musulmanes o los sijs no se han beneficiado por este concepto. Se da el caso de que muchos gurjars se convirtieron a estas dos últimas fes en los últimos siglos, por lo que se consideran doblemente perjudicados.
Cabe añadir que el último censo de castas data de los años treinta y cada vez son más las voces que llaman a abandonar el sistema de cuotas, en beneficio de fórmulas objetivas basadas en la renta de los individuos.
En India alrededor de un 8% de la población está considerada tribal, por su forma de vida tradicional y su aislamiento del resto de la población india. La mayoría de ellos viven en zonas donde el estado todavía está poco presente, con importante actividad maoista –entre los "adivasis" del centro del país- y separatista, entre los pueblos de lenguas tibetano-birmanas del noreste. Los tribales han sido los peor parados en la India independiente y algunos consideran un abuso semántico que determinadas castas relativamente integradas aspiren a la categoría de tribus catalogadas por los beneficios materiales, sobre todo en forma de cuotas de puestos de trabajo públicos.
Por otro lado, la líder paria Mayawati, que el mes pasado se hizo con el gobierno de Uttar Pradesh –un estado más poblado que Pakistán- ha decidido amnistiar a 4.000 de los 18.000 presos de sus cárceles, para dar "una nueva oportunidad" a los internos con delitos menores y a sus familias. Mayawati aspira a capitanear a medio plazo a las Castas Catalogadas de toda a India, aunque para volver a presidir Uttar Pradesh tuvo que llegar a un pacto preelectoral con la casta superior de los brahmanes.

Apagón informativo en Pakistán
Mientras tanto, en Pakistán, tres de los canales de televisión que se han distinguido por su cobertura de las manifestaciones contra el régimen militar de Musharraf sufrían un apagón en la mayor parte del país, desde el domingo. El sábado, el suspendido Presidente del Tribunal Supremo, que se ha convertido en símbolo de la oposición al régimen, Iftikhar Chaudry, reunió a más de 50.000 apoyantes, en uno de sus feudos, la mayor manifestación hasta ahora al grito de "Fuera Musharraf".

Rojas tras 19 días de huelga de hambre en Delhi

2007-06-05T09:46:00.000+05:30

HUELGA DE HAMBRE CONTRA INDIA

2007-06-02T10:29:00.000+05:30

Dos españoles protestan por la expropiación del terreno de su ONG

JORDI JOAN BAÑOS (Corresponsal)
NUEVA DELHI.- Más gandhianos que Gandhi. Dos españoles le han echado un pulso a la India con sus propias armas, durante medio año. En su día, eligieron este país por ser vegetarianos y pacifistas militantes, y por solidaridad. Este fin de semana, veinte años después, han hecho las maletas decepcionados con un país al que tachan de "ingrato" entre otras lindezas , no sin antes protestar con tres huelgas de hambre consecutivas por la expropiación de un terreno en el que formaban equipos de fútbol vegetarianos.
El cordobés Juan Manuel Rojas alcanzó el pasado fin de semana los veintidós días de huelga de hambre en Nueva Delhi, dándola por concluida por consejo médico. La anterior huelga, de diecisiete días, la realizó en Rishikesh, siendo secundado por su socio Antonio Padilla, durante veinte días en Haridwar y trece en Delhi, cuando éste tuvo que abandonar, por hinchazón. Ambos ya se han recuperado casi del todo.
Rojas decidió en su día dedicar la mayor parte de su generoso salario de controlador aéreo a promover sus ideas sobre fútbol en India, empezando a levantar equipos de fútbol vegetarianos a principios de los noventa con Padilla, también andaluz y exprofesor del INEF. Juntos crearon el Vegetarian F.C. de Calcuta. ‘Han sido veinte años de ingratitud’, aseguran. Luego optaron por ciudades sagradas –vegetarianas y abstemias- como Haridwar, donde compraron una hectárea, origen de la actual disputa. ‘Yo creía que por ser vegetarianos eran buenos. Ahora prefiero a los jamoneros y a los bebedores’, ironiza Rojas. En 2001 convirtieron el terreno en un campo de fútbol y volvieron a montar equipos. Cuando empezaron a vallarlo, en enero pasado, la policía apareció, golpeó a Antonio y ordeno a los albañiles que deshicieran lo hecho. Estaban expropiados. ‘Lo que más me duele es que destrozaran los retratos de Manuel Fdez del Pozo’ -un teórico del fútbol- ‘porque es mi dios’, se lamenta Rojas. Aquella hectárea en las afueras, al cabo de diez años es céntrica y codiciada, y un magistrado les ha recordado que no cuentan con el permiso del Banco Central, preceptivo para los extranjeros. Ellos alegan que no tenerlo no fue óbice en su día para que se les hiciera la escritura, cuya fotocopia muestran a La Vanguardia, con sus correspondientes y cuantiosas tasas. Se sienten estafados por su abogado y por la justicia –renuncian a acudir a los tribunales- y exigen una carta de disculpa, aunque no sólo: ‘Ya no queremos el terreno, nos vamos de India, a América Latina’, asegura Antonio en su pensión, donde se recupera de la huelga de hambre. En la escritura en hindi figura el pago de unos 2500 euros, aunque aseguran haber pagado doce veces más. En todo caso, ahora reclaman su valor de mercado: ‘350.000 euros más una indemnización de 100.000’. No obstante, en una entrevista a la revista de AENA, Rojas declaró en su día que aquel dinero procedía de ‘la generosidad de otro controlador aéreo’.
Sea como fuere, la pérdida del terreno y de la actividad humanitaria que desarrollaban es real, así como sus huelgas de hambre. ‘Creen que somos turistas, no se dan cuenta de que somos idealistas’, asegura Rojas. ‘Soy el único controlador aéreo de la Tierra comido por las ratas, los escarabajos y las moscas. Doy gracias a la chica eslovaca que me ha traído esta mosquitera’, afirmaba el pasado viernes, recostado junto a un voluntario indio que le ayudaba a desentumecerse. Aunque también debe ser el único controlador que lleva tatuada en tinta verde la palabra VEG (vegetariano) en la frente y el cogote. Una ‘pintura de guerra’ que se hizo antes de entrar en huelga. Antes habían empapelado de carteles la calle con mas turistas de Delhi, logrando eco en los diarios indios más importantes. De hecho, este tramo de la huelga empezó frente a la Embajada de España, pero la policía les condujo al día siguiente al ‘protestódromo’ de Delhi, una acera no muy frecuentada.

Huelguistas en serie
Debe añadirse que Antonio asegura haber hecho ya más de diez huelgas de hambre desde que era estudiante. Y cada vez que una linea aérea le deja tirado, le monta una. Juan, que hace unos años se plantó en Bilbao a favor de las víctimas del terrorismo, también ha hecho ayunos terapéuticos de 20 días. En septiembre pasado, tras registrarse como Fundación Veg Pozo Rojas Padilla, Rojas hizo huelga de hambre en Pushkar, porque las autoridades les impedían adquirir tierras, por extranjeros. Cuando Juan se desmayó en Rishikesh, en pleno ayuno, le inyectaron glucosa en un hospital de mala muerte. Luego la policía impidió que ningún hotel le diera alojamiento. ‘A Gandhi por lo menos los británicos le dejaban hacer’, protesta Antonio, ‘mientras que ahora te meten en la cárcel por intento de suicidio.’ ‘Con los niños no se juega’, exclama, para resumir su empeño, Juan Manuel Rojas, madridista que ahora se declara fan del Barca por ´llevar Unicef en la camiseta’. Al día siguiente de haber abandonado su plaza entre los inquebrantables, Rojas reconoce que estaba llegando a su límite: ‘Pero hemos dado una lección en India, que es como si ellos vinieran a enseñarnos a torear. Y después nos plantaremos frente al Parlamento Europeo y embajadas de India. Vamos a ser un problema eterno. Aunque no quiero más huelgas de hambre. El oponente sufre mucho’.

Bombazo en el corazón musulmán de India

2007-05-18T20:53:00.001+05:30

Catorce muertos en plena plegaria en la Gran Mezquita de Hyderabad

JORDI JOAN BAÑOS (Corresponsal) La multitudinaria plegaria del viernes en la gran mezquita de Hyderabad fue brutalmente interrumpida por una bomba accionada por teléfono móvil. En la explanada de la llamada Mezquita de la Meca, del siglo XVII, quedaban tendidos cinco cadáveres y cincuenta heridos, siete de los cuales morirían a las pocas horas, elevando a doce la cifra de muertos. Podría haber sido peor, ya que tres artefactos más fueron descubiertos y explosionados posteriormente por la policía –uno, sólo fue hallado varias horas después. No obstante, los agentes fueron recibidos con piedras e insultos por la turba exaltada y ‘Times of India’ apuntaba que tres de las víctimas podrían haber perecido a consecuencia de balas de los antidisturbios. El atentado en el recinto de la histórica mezquita, junto al famoso Charminar, es demoledor por su simbolismo. La ciudad antigua de Hyderabad -seis millones de habitantes- es un reducto musulmán y de lengua urdu en el corazón dravídico de India. Por ello, por temor a represalias y disturbios entre hindúes y musulmanes, de inmediato se declaró la alerta en Bombay, Delhi y Calcuta. El Primer Ministro del estado de Andhra Pradesh, Y S Reddy, que volvió precipitadamente de Nueva Delhi, reconoció que tenían chivatazos no lo bastante explícitos sobre un posible atentado, que calificó de "sabotaje a la armonía y la paz en el estado".
La mezquita no contaba con detector de metales ni especial seguridad, por decisión propia, debido a la aplastante mayoría musulmana de la medina en que se ubica y a que Hyderabad había conseguido mantenerse al margen de las matanzas interreligiosas de los últimos quince años. Precisamente ayer -y está por ver si es casual- estaba marcada la lectura de las sentencias por los atentados de 1993 en Bombay, ejecutados como represalia por la mafia musulmana de la ciudad.
Un aumento de la tensión en la capital de Andhra Pradesh es relativamente preocupante para las decenas de multinacionales del chip ubicadas en ‘Cyberabad’, a una decena de kilómetros y un par de siglos del hasta ayer hiperactivo pero pacífico bazar de las perlas de Hyderabad.
El año pasado, en abril, un atentado similar provocó 15 heridos en la Gran Mezquita de Delhi, mientras que en septiembre, otra bomba causó 38 muertos en la mezquita en Malegaon, al norte de Bombay.
Otro foco de tensión comunitaria se encuentra ahora mismo en el Panjab, donde las espadas están en alto entre miles de sijs y otros tantos miles de seguidores de una secta hindú, cuyo líder habría imitado ofensivamente a uno de los antiguos gurús sijs en un anuncio de prensa, algo que el acusado niega.

Los indios se suben a la cabeza con el whisky escocés

2007-05-18T20:53:00.000+05:30

JORDI JOAN BAÑOS (Corresponsal)
NUEVA DELHI.- El hiperprotegido mercado indio de las bebidas alcohólicas se está moviendo frente a la previsible rebaja de sus astronómicos aranceles a la importación, recién denunciados por la UE ante la Organización Mundial del Comercio. United Spirits, que domina el 60% de dicho mercado, ha comprado una de las mayores destilerías de whisky escocés, Whyte & Mackay, por 870 millones de euros. United Spirits, que forma parte del UB Group, se consolida así como tercer productor mundial de bebidas alcohólicas de alta graduación, con 75 millones de cajas anuales, sólo por detrás de la británica Diageo (Johnnie Walker) y la francesa Pernod-Ricard. Vijay Mallya, el patrón de UB, llevaba mucho tiempo detrás de un ‘scotch’, para completar su cartera de más de 140 marcas. Mallya es conocido como el Richard Branson indio –aunque no es sir, es senador- por su estilo y por haber lanzado también su propia línea aérea, Kingfisher, bautizada como la cerveza que hace burbujear su cuenta de resultados.
Aunque UB ha pagado casi el triple de lo que Whyte & Mackay costó en 2001 a sus dos propietarios, el magnate lo justifica por el crecimiento del 30% anual de las ventas de whisky escocés en India y China, que son sus mercados preferentes. Como en otras grandes compras recientes de multinacionales occidentales –del acero, el aluminio o la farmacia- por parte de empresas indias, UB aprovechará también para hacerse con la red de distribución y la tecnología de su adquirida. Con la destilería de Glasgow pasan también a manos indias los whiskies de malta Dalmore y Isle of Jura, así como el vodka Vladivar. W&M espera unos beneficios de 73 millones de euros en el presente ejercicio.
El año pasado, UB no consiguió comprar el champagne francés Taittinger, pero sí su división de vinos. Estos movimientos cobran sentido frente a la previsible apertura forzada del mercado indio a los vinos y licores extranjeros, que actualmente pagan aranceles del 260% y el 500%, respectivamente. India se ha defendido hasta ahora con el peregrino argumento de que la UE no reconoce a los "whiskies" indios como tales –ya que se elaboran a partir de remolachas en lugar de cereales. Por este motivo, Mallya ha sido hasta ahora un implacable rival de la Scotch Whisky Association, que ahora deberá cederle un asiento.
El ‘whisky’ nacional es, con gran diferencia, la bebida alcohólica más consumida de Iindia. El alcohol continúa siendo tabú para gran parte de dicha sociedad, aunque su emergente clase media está haciendo aumentar a razón de un 30% anual las ventas de vino, considerado un producto distinguido. No en vano, cualquier botella en India, incluso nacional, cuesta bastante más que su equivalente en España. Al abrigo de la competencia exterior, en los últimos años ha ido creciendo el número de bodegas y, lentamente, la calidad de sus caldos, tintos, blancos, rosados y espumosos.
No deja de ser una paradoja que el tercer mayor productor de licores del mundo sea un grupo indio, ya que India es un país mayormente abstemio y la venta de alcohol está explícitamente prohibida en varias festividades y durante los recuentos electorales. En estados como Gujarat hay una virtual ley seca y es preciso registrarse y obtener un permiso para consumir un número limitado de cervezas al mes.

India entra en el club de las economías de un billón de dólares

2007-04-28T11:06:00.000+05:30

JORDI JOAN BANOS (Corresponsal)
NUEVA DELHI.- Por primera vez, el Producto Interior Bruto (PIB) de la India supera el billón de dólares, lo que le sitúa como onceava mayor economía del mundo, ligeramente por detrás de Brasil. Cabe reseñar que la potencia asiática emergente ha doblado su PIB en solo seis años. Dado su fuerte económico -entre el 8 y el 9% anual- se prevé que Nueva Delhi entre en el club de las diez mayores economías en breve, desplazando a Brasilia. En paridad de poder adquisitivo, India ya es la cuarta economía mundial, con el equivalente a 4 billones de dólares, sólo por detrás de EE.UU., China y Japón, previéndose que supere al país del sol naciente antes de que termine el presente año. La entrada de India en el ‘club billonario’ se ha visto favorecida por la revalorización de su moneda durante las últimas semanas, sobre todo respecto al dólar, acercándose ya a las 40 rupias por billete verde. Aunque está lejos de ser coyuntural.

Por otro lado, las exportaciones indias pueden cobrar un impulso significativo si se cumple el anuncio realizado ayer por el presidente de la Cámara de Comercio e Industria de Islamabad, Muhammad Nasir Khan, de que su vecino Pakistán le concederá en breve el estatus de país mas favorecido. Hasta ahora, Islamabad se habia negado a otorgarle dicho trato mientras no se resolviera el contencioso de Cachemira.

Ránking PIB (en billones de $)

EE.UU. 13,46
JAPÓN 4,46
ALEMANIA 2,89
CHINA 2,55
REINO UNIDO 2,36
FRANCIA 2,23
ITALIA 1,84
ESPAÑA 1,27
CANADA 1,22
BRASIL 1,07
INDIA 1,01

Nepal da cinco ministerios a la guerrilla maoista

2007-04-02T12:11:00.000+05:30

JORDI JOAN BANOS (corresponsal)
NUEVA DELHI.- Los maoistas nepalies cambiaron ayer, definitivamente, el sendero luminoso por los pasillos ministeriales. Por primera vez, cinco guerrilleros juraron ayer el cargo de ministro en Nepal, durante la toma de posesion del gobierno interino. Dicho ejecutivo sera el encargado de preparar las elecciones de junio, de las que saldra la asamblea constituyente, que decidira a su vez el futuro de la monarquia. Tanto los maoistas, encabezados por Prachanda, como los leninistas –segunda fuerza- se han manifestado abiertamente a favor de que el unico reino hindu del mundo se convierta en republica, mientras que el primer partido, aun no se ha decantado. La toma de posesion ha renovado en el cargo de Primer Ministro al arquitecto de la pacificacion, Girija Prasad Koirala, de 83 anos, del Congreso Nepali. Las negociaciones para la formacion de gobierno, que se prolongaron hasta la manana de ayer, ponen punto final a una decada de guerra civil, marcada por 13000 muertos. El ahora Partido Comunista de Nepal (maoista), de postulados proximos a los de Sendero Luminoso en Peru, se ha contentado con cinco de los veintidos ministerios: Informacion, Desarrollo Local, Obras Publicas, Bosques y Mujer e Infancia.

La monarquia nepali sufrio un golpe devastador en 2001, cuando el principe heredero, Dipendra, en estado de embriaguez, asesino con armas automaticas a su padre, el rey Birendra, a su madre y a otros siete miembros de la familia real con un fusil automatico, antes de suicidarse, en el palacio de Kathmandu. La corona recayo en su tio, el todavia rey Gyanendra, que en 2005 suspendio la incipiente democracia y se lanzo a una lucha sin cuartel contra los maoistas. Las manifestaciones de abril del ano pasado le forzaron a renunciar a casi todos sus poderes en beneficio de los partidos politicos. Una posterior tregua maoista, en noviembre, supervisada por Naciones Unidas, abrio el camino de la reconciliacion, que sera largo. En las ultimas semanas se han vuelto a producir decenas de muertos a causa de las demandas de autonomia regional y de mayor representacion de determinados grupos etnicos. Cabe decir que Koirala estrena su nuevo mandato como jefe de gobierno con una visita, hoy mismo, a su homologo Manmohan Singh, en India, cuya influencia en el vecino estado es grande. Curiosamente, la otrora prometida del principe magnicida, Devyani Rana, se caso la semana pasada con el hijo de un ministro indio.

Ultimas preguntas de un banquero

2007-04-01T20:20:00.000+05:30

Los bancos indios preguntaran la religion de sus nuevos clientes
JORDI JOAN BANOS (corresponsal)
NUEVA DELHI.- Los nuevos clientes del Punjab National Bank, el segundo mayor banco publico de India, deberan anotar su religion a partir de ahora en los formularios de apertura de cuenta. La medida se extendera en breve a otros bancos, siguiendo las recomendaciones del Gobierno, que pretende confeccionar una base de datos sobre la situacion financiera de las minorias religiosas. Un informe del ano pasado revelo que estas minorias -singularmente los musulmanes, en general mas pobres que la media- tenian mayores dificultades a la hora de obtener creditos. Actualmente, las solicitudes de prestamos ya incluyen una casilla para la religion, precisamente para combatir dicha discriminacion. El gobierno tambien recomienda a los bancos una mayor flexibilidad a la hora de establecer el perfil de riesgo del cliente, cuando se trate de miembros de minorias, de tribus o de las castas mas bajas.

Asimismo, los bancos estan obligados a dedicar un 40% de sus creditos a la agricultura y la pequena empresa, pese a lo cual, la mayoria de los indios viven al margen del sistema bancario oficial. Por ejemplo en Dharavi (Bombay), el mayor suburbio de Asia con casi un millon de personas, no habia ninguna agencia bancaria hasta hace apenas un mes. La poblacion rural tambien tiene enormes problemas para conseguir creditos, por lo que a menudo se ve obligada a recurrir a prestamistas, con tasas de interes estratosfericas. Basta una mala cosecha para que se inicie una espiral diabolica. En la region algodonera de Vidharba, al este de Bombay, mas de un millar de campesinos se han suicidado con pesticidas, durante los ultimos veinte meses, al no poder hacer frente a los usureros. La paradoja es que mientras tanto la industria textil bate sus propios records de exportacion. Mientras tanto, en el vecino Bangladesh el Grameen Bank, del Nobel Mohammed Yunus, ha demostrado hasta que punto los pobres –y sobre todo las pobres- son dignos de credito, con un elevado indice de retorno de prestamos.

Bangladesh ejecuta a seis islamistas

2007-04-01T20:19:00.000+05:30

JORDI JOAN BANOS (corresponsal)
NUEVA DELHI.- Seis terroristas islamistas fueron ejecutados en la madrugada de ayer en cuatro carceles de Bangladesh. Los reos, militantes de la ilegalizada Jamaatul Mujahidin Bangladesh (JMB), habian asesinado a dos jueces en noviembre de 2005. Tres meses antes, la misma organizacion habia hecho estallar simultaneamente 500 bombas en 63 de los 64 distritos del pais, provocando una treintena de muertos. Entre los ajusticiados esta el cabecilla de JMB, Abdur Rahman, que durante el juicio justifico el asesinato de los jueces porque estos “no aplicaban la sharia”. Las ejecuciones se han llevado a cabo sin previo aviso, para evitar disturbios, a las tres semanas de que el presidente, Iajuddin Ahmed, denegara la peticion de clemencia.

Bangladesh se encuentra en plena transicion politica, despues de la suspension de las elecciones previstas para enero pasado, al haber indicios de que no se iban a desarrollar con limpieza. Desde entonces, actua como lider del gobierno provisional Fakhruddin Ahmed, economista y exgobernador del Banco Central de Bangladesh, con el apoyo del ejercito. La primera decision de Ahmed fue publicar una lista de politicos y hombres de negocios corruptos, mandando detener a varios de ellos, incluido el hijo de la anterior Primera Ministra. El gobierno provisional cuenta de momento con un amplio respaldo popular y ha prometido la celebracion de elecciones limpias tan pronto como sea posible. En ellas participara el Nobel de la Paz, Mohammed Yunus –“el banquero de los pobres”- que ha creado un partido politico al efecto. Yunus pretende acabar con la alternancia en el poder del saliente Partido Nacionalista de Bangladesh, de Begum Khaleda Zia, y de la Liga Awami, de Sheikh Hasina –ambas mujeres- que se han repartido el poder a lo largo de los dos ultimos anos, bajo acusaciones de corrupcion galopante.

El terrorismo tamil se sube al avion

2007-03-27T20:15:00.000+05:30

JORDI JOAN BANOS (corresponsal)
NUEVA DELHI.- A los Tigres Tamiles les han salido alas, convirtiendose en el primer grupo terrorista –segun la UE- capaz de atentar desde el aire con sus propios aviones. El movimiento guerrillero, que controla casi todo el nordeste de Sri Lanka, lanzo poco antes de la madrugada del lunes un inedito ataque aereo al aeropuerto internacional de Colombo. El objetivo, los hangares militares adyacentes donde estan estacionados los Mirages y los helicopteros que casi a diario martillean las zonas bajo control de la guerrilla. Entre dos y cuatro bombas habrian sido lanzadas desde una o dos aeronaves rebeldes, que regresaron a su base sin ser alcanzadas. Tres soldados habrian muerto y una quincena habrian resultado heridos, cuatro de gravedad, aunque solo un par de helicopteros habrian sido afectados, segun fuentes oficiales. Los vuelos con origen o destino en el Aeropuerto Barananaike fueron desviados a India o Tailandia hasta primera hora de la manana y los pasajeros que ya estaban montados en sus aviones, en la pista de despegue, fueron obligados a regresar a la terminal, entre escenas de panico.

En 2001, el unico aeropuerto internacional de Sri Lanka ya fue objetivo de un demoledor ataque por tierra de los tigres tamiles, que destruyo varios aviones de guerra, ademas de la mitad de la flota de la compania aerea nacional. A renglon seguido, los seguros de carga aerea con origen o destino a la isla aumentaron un 300%, lo que unido al impacto inmediato en el turismo, hundio la economia. El alto el fuego firmado poco despues, en 2002, ha sido papel mojado durante los ultimos quince meses, en que mas de 4000 personas han muerto. La sangrienta toma del este por parte del ejercito de Sri Lanka ha provocado mas de 130000 refugiados. La escalada tamil es una sorpresa a medias, ya que se sabia de la construccion de una pista de aterrizaje en la zona tamil. Se especula con que los aviones hayan entrado en la isla desmontados. A pesar de todo, el salto cualitativo de los Tigres –que preocupa enormemente en India-, tiene mucho de golpe de efecto, en un momento en el que el ejercito cingales se prepara para una gran ofensiva en el norte, despues de haber recuperado casi todo el este, junto a los paramilitares escindidos del LTTE, los Karuna.

El LTTE entro en la lista de movimientos terroristas de la UE en 2006, cinco anos despues de que el Reino Unido hiciera lo propio, y con aun mas anos de retraso respecto a India y Estados Unidos. Con su accion de esta semana, el LTTE se convierte en la segunda organizacion terrorista, despues de Alqaida, en ejecutar ataques aereos, y en la primera en realizarlos con sus propios aparatos. El LTTE habia renunciado en 2002 a crear un estado propio para los tamiles, en el nordeste del pais, a cambio de una autonomia que el gobierno de la mayoria cingalesa budista se resistio a poner en practica. El tsunami, las disputas sobre las subsiguientes ayudas internacionales y un nuevo presidente intransigente terminaron de barrer les expectativas de paz que la retoma de los atentados y magnicidios por parte de los Tigres Tamiles ya habian colocado contra las cuerdas.

(Un dia despues de su primer atentado con aviones, los Tigres Tamiles asesinaban a nueve soldados cingaleses, en un ataque suicida con vehiculo, en un campo militar en el este de Sri Lanka)

El entrenador de críquet de Pakistán, estrangulado

2007-03-27T20:13:00.002+05:30

JORDI JOAN BANOS (corresponsal)
NUEVA DELHI.- El seleccionador de críquet de Pakistán, Bob Woolmer, murió estrangulado, según confirmo ayer la policía jamaicana. El fallecimiento del entrenador, de nacionalidad sudafricana, se produjo hace unos días en su habitación de hotel, a las pocas horas de perder contra Irlanda, lo que elimino a Pakistán del mundial de Críquet en la primera ronda. Las fracturas en el cuello confirmarían el asesinato y la falta de signos de violencia en la habitación inducen a pensar que Woolmer conocía a sus asesinos. Los jugadores de Pakistán, que deberían volver hoy a su país, se encuentran retenidos en Jamaica hasta el lunes o martes y se les han tomado las huellas dactilares. La prensa India especula con que un próximo libro de Woolmer iba a desvelar trapos sucios de partidos amañados para beneficio de corredores de apuestas. La esposa del entrenador, por su parte, ya barajaba anteayer la posibilidad del asesinato, dadas las pasiones que levanta el críquet entre sus aficionados, en el sur de Asia. El mundial de críquet reúne frente a las pantallas a cientos de millones de espectadores en India, Pakistán o Bangla Desh. Naciones de los cinco continentes, donde el Imperio Británico dejo su rastro, se reencuentran ahora para contemplar partidos que duran horas y horas. Aunque el desenlace del caso Woolmer esta levantando ya mas expectación que los resultados. Agatha Christie se frotaría las manos.

Lo que es seguro es que el clásico India – Pakistán, que levanta pasiones más allá de lo deportivo, no tendrá lugar. Pakistán ya esta fuera e India se lo jugaba todo ayer frente a Sri Lanka. A menudo, el sonoro apoyo de los indios musulmanes a las ocasionales victorias de Pakistán, ha terminado en disturbios sangrientos en las ciudades indias. Hace tres anos, la retoma de los encuentros amistosos entre India y Pakistán fue el símbolo inequívoco del inicio de un proceso de distensión entre ambas potencias nucleares enfrentadas. El críquet –que uno puede ver jugar en la barcelonesa Placa dels Angels- es el deporte numero uno en el subcontinente indio –donde el fútbol solo le supera en popularidad en Calcuta y Goa.

Islamistas piden la cabeza de Taslima Nasrin si no abandona India

2007-03-27T20:13:00.001+05:30

JORDI JOAN BANOS (corresponsal)
BOMBAY.- La cabeza de la escritora bengali Taslima Nasrin vuelve a tener precio - medio millon de rupias, 8600 euros- para una asociacion islamica del subcontinente indio. El presidente del Consejo Ibtehad de India, Taqi Raza Khan, ha lanzado una fatwa para decapitar a la autora, si esta “no pide perdon, quema sus libros y abandona el pais”. La intelectual feminista ya tuvo que abandonar su Bangladesh nativo en 1994 a raiz de una fatwa, vertida a raiz de su novela ‘Vergüenza’, sobre las tropelias cometidas contra la minoria hindu. Desde hace mas de dos anos, Taslin reside en Calcuta, capital de Bengala Occidental, que comparte lengua y cultura con Bangladesh. La nueva fatwa pretenderia evitar que Nueva Delhi de luz verde a sus repetidas solicitudes de adopcion de la nacionalidad india. La autora volvio a inflamar recientemente a los fundamentalistas con un articulo en el que llamaba a las musulmanas a “quemar sus burkas” y se pronunciaba a favor de que India –formalmente un estado laico- cuente con un solo codigo civil para todos sus ciudadanos. Actualmente, los musulmanes indios mantienen su propio codigo de familia, que es el principal terreno de actuacion del Consejo Ibtehad. Tal vez no sea casual que el estado en que tiene su sede dicho Consejo, el populoso Uttar Pradesh, se encuentre en plena campana electoral y que sus numerosos musulmanes puedan volver a tener la llave del gobierno. El ano pasado, un ministro de Uttar Pradesh ya conmociono al pais al pedir la cabeza de los dibujantes daneses que caricaturizaron a Mahoma.

Maoistas masacran a 50 policías en India

2007-03-27T20:11:00.001+05:30

JORDI JOAN BANOS (corresponsal)
BOMBAY.- La guerrilla maoísta masacro a una cincuentena de policías mientras dormían, en la madrugada de ayer, en una ofensiva con granadas y bombas, en el este de India. Entre doscientos y trescientos guerrilleros atacaron la aislada guarnición policial, en el estado de Chhattisgarh,, procediendo después a asaltar la armería y a minar los alrededores. Los maoístas, que infestan la zona, causaron también una docena de heridos, mientras que solo cinco de los suyos habrían perecido. De este modo, los maoístas -o naxalitas, como se les conoce en India- lanzan un nuevo desafío sin precedentes, a los diez días de haber asesinado, por primera vez, a un diputado del Parlamento Indio, en el vecino estado de Jharkhand. Dicho parlamentario, Mahto, se había destacado por alentar el enfrentamiento armado de las tribus de la zona con los rebeldes maoístas. No obstante, políticos de otros partidos habrían llegado a dudar de la autoría de los maoístas en dicho asesinato. Y es que actualmente se dirime una lucha por el liderazgo en el partido regional gobernante en dicho estado, al que pertenecía el diputado, después de que su máximo dirigente tuviera que dimitir del cargo de Ministro de Minas, en Nueva Delhi, hace apenas tres meses, al ser condenado por homicidio.

Sobre lo que no hay dudas es sobre la autoría del sanguinario asalto de ayer, que refuerza el fantasma del corredor maoísta que recorrería todo el este de la India, desde el Nepal (donde la tregua maoísta les ha hecho entrar en un gobierno de transición) hasta Andra Pradesh. Para algunos analistas de defensa, los naxalitas son la mayor amenaza para la seguridad del país. La violencia naxalita, que empezó en 1967 en la localidad de Naxalburi, en Bengala Occidental, afecta ya a mas de una docena de estados y ha repuntado en los últimos anos, con una media anual de 700 muertos, entre civiles, fuerzas de seguridad y guerrilleros. El impuesto revolucionario, que aplican en las zonas remotas que controlan, alcanza incluso a los políticos y a las obras publicas, y a menudo se solapa con el bandidismo tradicional. El panorama mas allá de dicho corredor, no es precisamente un ejemplo de estabilidad: Assam y los estados nororientales -donde el ejercito se enfrenta a otras guerrillas endemicas de caracter etnico- un estado gobernado por los marxistas –Bengala Occidental-, la bomba demografica de Bangladesh y, mas alla, la China comunista –que reclama como propio el estado indio de Arunachal Pradesh- y la dictadura birmana.

Corredor maoista en el Subcontinente

2007-03-27T20:02:00.000+05:30

La guerrilla maoista resucita los magnicidios en India

JORDI JOAN BANOS (corresponsal)BOMBAY.- La guerrilla maoista confirmo anteayer, mediante carteles pegados en aldeas bajo su control, su autoria en el asesinato del diputado del Parlamento Indio, Sunil Mahto. El ilegalizado Partido Comunista de India-Maoista –paraguas de los guerrilleros- califica el crimen ejecutado el pasado domingo de venganza por el linchamiento de once de sus dirigentes, supuestamente instigado por el politico. Mahto era diputado del regionalista Jharkhand Mukti Morcha (JMM), que gobierna en el turbulento estado de Jharkhand y que apoya al ejecutivo liderado por el Partido del Congreso en Nueva Delhi. El asesinato tuvo lugar en un pueblo del citado estado durante la festividad del Holi, en que los indios se espolvorean los unos a otros con tintes de colores, lo que brindo la chocante imagen de militantes pintarrajeados consolando a la viuda.Mahto acababa de presenciar un partido de futbol femenino cuando un grupo de mujeres - siguiendo el esquema de otros magnicidios en India- simulo reverenciarse ante el politico, mientras otras guerrilleras desarmaban a sus dos guardaespaldas –que tambien perecieron, junto a un militante- y abrian fuego. El asesinato supone un nuevo descabezamiento para un partido dividido en facciones y que hace apenas tres meses vio como su cabecilla y Ministro de Minas, Shibu Soren, era condenado a cadena perpetua por el asesinato de su secretario. Anteayer miles de simpatizantes asistieron a la incineracion del diputado -el primero que cae bajo las balas de los maoistas-, un dia despues de haber paralizado Jharkhand. La huelga fue seguida, durante doce horas, en el vecino Chhattisgarh, otro de los trece estados del este de India que padece el terrorismo maoista. El parlamento indio, Lok Sabha, tambien suspendio la sesion, en senal de duelo.40 anos de guerrillas maoistasDicho asesinato supone un salto cualitativo para el maoismo indio, bautizado como naxalismo desde el asesinato de un policia por grupos campesinos en el pueblo de Naxalbari, en Bengala Occidental, en 1967. Universitarios de Calcuta y profesores se unieron en aquella epoca al movimiento, que en tres anos paso de los arcos y flechas a las bombas, alimentado ideologicamente por Radio Peking. A mediados de los setenta habia sido aplastado por las fuerzas de seguridad, pero el movimiento rebroto a inicios de los ochenta, en la forma de Guerra del Pueblo, que hace dos anos se unio con otro movimiento para formar el citado PCI-Maoista. Expertos indios consideran que el naxalismo es la mayor amenaza a la seguridad del pais, despues de que la violencia haya decaido en Cachemira, donde estan estacionados casi medio millon de soldados indios. En cambio, los maoistas no hacen mas que ampliar las zonas bajo su control efectivo, donde la presencia del estado y de sus fuerzas de seguridad es minima. En dichas zonas “liberadas” los secuestros y la extorsion estan a la orden del dia, hasta el punto que incluso las obras publicas del estado, cuando existen, deben pagar el impuesto revolucionario a las guerrillas, al igual que muchos politicos. El movimiento, que enlaza con el bandidismo tradicional, se ha atrincherado en algunas de las zonas rurales y tribales mas atrasadas del este del pais. En algunos de estos distritos, son endemicos los suicidios con pesticidas de campesinos que no pueden saldar sus deudas con usureros.El estado indio se echo atras el ano pasado en su politica de armar a los lideres tribales contra los naxalitas. Un episodio de violencia de ese genero estaria en el origen del magnicidio, según el comunicado del PCI-Maoista. La violencia naxalita y la respuesta del estado provoca cada ano mas de 700 muertos en el este del pais, repartidos entre civiles, fuerzas de seguridad y guerrilleros. Una cifra que aumenta lentamente desde 2002, del mismo modo que aumentan los distritos y los estados afectados, que ya son trece. Algunos expertos indios alertan sobre el cordon naxalita, que practicamente recorre todo el este de India, desde las proximidades de Nepal hasta Andra Pradesh, en el tercio sur del pais. Mas alla, observan, queda un estado gobernado por el Partido Comunista -Bengala Occidental-; los estados nororientales -de raza amarilla- donde las guerrillas son endemicas; la bomba demografica de Bangladesh y el gigante chino, que sacude aun mas la inestabilidad india al reivindicar para si la totalidad del estado indio de Arunachal Pradesh.Asimismo, no hay que olvidar que la guerrilla maoista entro a finales del ano pasado en el gobierno de Nepal, que ha desposeido al Rey de casi todos sus poderes. No obstante, el PCI-Maoista se apresuro en su dia a condenar la entrega de las armas –aun incompleta- por parte de sus antiguos camaradas nepaleses, para su supervision en depositos de Naciones Unidas.

Ministros dudan de autoria maoista
JJB.
En lugar de victima del terrorismo, el diputado Mahto podria haber caido victima de un ajuste de cuentas politico, probablemente interno. Asi lo afirman varios ministros del estado de Jharkhand, adscritos a otras fuerzas politicas, que tras los funerales han expresado sus dudas sobre la autoria maoista. "Los naxalitas se atribuyen sus acciones de inmediato y no al cabo de dos dias", explica el ministro de Recursos Hidricos, Kamlesh Singh, que considera que el asesinato "parece motivado politicamente”. A Enos Ekka, ministro de Desarrollo Rural y que escapo hace un ano y medio de un atentado naxalita con coche bomba, le parece sospechoso “que los carteles aparecieran tan lejos de la escena del crimen”. Dos facciones, la tribal, ligada al exministro recientemente condenado a cadena perpetua, Shibu Soren, y la de la casta Mahto, a la que pertenecia el fallecido se disputan el poder dentro del JMM, partido que lidera la coalicion gobernante en este joven estado, desgajado de Bihar en 2000. Asimismo, una organizacion cercana a los maoistas ha negado su implicacion en el crimen.

SOBRE 'LA LLUERNA I L'ESCALA'

2007-03-03T12:57:00.002+05:30

ESBÓS DE POÈTICA

Jordi Joan

“La lluerna i l’escala” és el meu segon llibre, és a dir, el més difícil. L’opera prima, “L’alè d’Ariadna”, que vaig publicar amb 29 anys, contenia molts dels vicis i de les virtuts de les estrenes. El més notable era el protagonisme, velat o no, del propi autor dins de l’obra. Estilitzar i donar forma poètica al que s’ha convingut a anomenar experiència moral és un exercici literari plausible. “L’alè” era això i, a més, en la seva última part, un llibre de poesia social, de testimoni contemporani de la creixença en la Catalunya dels polígons –o l’Europa dels polígons- rara en la nostra literatura poètica. Publicar el primer llibre en una col.lecció de prestigi, per decisió de l’editor, fa molt efecte. Com també en fa publicar el segon llibre en una acurada col.lecció en ascens, i mercès a la mateixa valentia editorial, sense la servitud de cap premi. I en aquest sentit, vull lamentar fins a quin punt la sistemàtica falta de criteri d’alguns dels jurats habituals de certàmens –i la seva sistemàtica escombrada cap a casa- ha podrit el gust i rebaixat la qualitat de la producció poètica que surt a la llum.

El primer llibre, dèiem, parla sobretot del poeta. El segon llibre, considero que ha d’intentar parlar de la poesia, ser una autèntica obra poètica. ‘Poetry is the subject of the poem’, com va dir l'Eliot. Desaparèixer d’escena i quedar-se en l’ombra no és senzill. És molt més fàcil –per a l’autor i per al lector- reclamar els focus i cultivar a perpetuïtat el gènere de l’anècdota sentimental, la poesia de l’experiència -des del punt de vista artístic, la majoria de vegades seria més just catalogar-la com a poesia de la inexperiència. I és des de la foscor que millor es veuen –i se senten- les estrelles.

Per la poesia no figurativa

D’altra banda, no és possible escriure poesia igual que fa setanta anys, igual que no és possible pintar o compondre de la mateixa manera, com si tots els ismes no haguessin existit. Dedicar-se a l’art figuratiu, a hores d’ara, encara que legítim, necessita una explicació. En l’ordre poètic, el que podríem anomenar poesia figurativa, també hauria d’explicar-se (ella que es pensa que s’explica tan bé). D’igual manera que la fotografia i el cinema van alliberar la pintura del pes mort de la representació, també la poesia ha d’aprofitar la seva nova llibertat.

Ja no ha de fer de registre etnogràfic, com a l’època d’Homer, ni de cançó, com a èpoques recents. Consecutivament, l’escriptura, el teatre, la cançó, el periodisme, la novel.la, el cinema, el consultori sentimental mediàtic i la publicitat han anat alliberant la poesia de les seves servituds prosaiques. Li queda el pinyol nu del lirisme.

Perquè allò que també pugui ser dit en prosa, cal dir-ho en prosa. La poesia ha de fer allò que ningú no pot fer en comptes d’ella. La lliçó capital del segle XX és que cada art ha de centrar-se en allò que li és propi i que cap altre art pot fer millor. Per tant, l’exploració de la seva essència i del seu potencial expressiu se situa a la palestra. L’art es mira el seu propi melic, en comptes de mirar-se el melic de l’artista. "L’art per l’art?", pot exclamar algú, pinçant-se el nas, com si estiguéssim davant d’un diletantisme petitburgès o un decorativisme.

Però la bellesa, la veritat o la bondat són valors absoluts, que no precisen de cap més justificació. Una melodia commovedora no ha de rendir comptes a ningú, perquè és en si un monument a allò més fràgil i recòndit de la condició humana. Aprofundir en l’abisme de la bellesa és aprofundir en els estrats més profunds de l’home. Assolir un gram, un instant, un traç de bellesa no estereotipada és
qualsevol cosa menys gratuït, qualsevol cosa menys senzill. La poesia és una massa fosca, a la ratlla del somni i la follia, i es paga un preu elevat per pouar-la. L’home que vivifica la paraula, revifa el món, sovint mentre ell s’apaga.

No diré que ens hagi de redimir de res perquè m'angunieja que l’esfera religiosa i el seu llenguatge s'escolin dins la cultura. La poesia i l’art es disputen el territori del sagrat, profund o transcendent amb la religió. Tres filles d'un mateix misteri. Això no vol dir que no me’n pugui servir, per la capacitat evocadora de la romanalla, d'una llengua que no es vol morta sinó abstracta i eterna, universal. Urbi et orbes. Tanmateix, la poesia aspira a ser un llenguatge sagrat i alhora vernacle i viu. Un frisson.

La bellesa sempre és revolucionària, perquè elevant-se per sobre dels afers materials, eleva també l’home. Del contacte trasbalsador amb la bellesa ningú
no en surt intacte, ni tan sols de retorn als afers mes banals. La millor poesia no és acomodatícia, accessòria o decorativa: eixampla i alllibera. L'alquímia que, en depurar la realitat, la renovella i l'enriqueix. La substracció que suma.

El misteri

No hi ha bellesa que no estigui immersa, en part, en el misteri. En la perplexitat de viure i l’esgarrifança de la contemplació. La bellesa és la lluerna, l’esclat aparentment inaccessible des de la nostra penombra. La vida dels sentits –la sensualitat- és l’escala amb què ens podem enfilar –si més no atansar-nos- a la seva llum. No és casual que els antics personifiquessin les virtuts més elevades en joves i carnals feminitats de marbre. Al.legoria d'allò que fuig i que el poeta malda per fixar. La creació, finalment, originàriament, té en el sexe la pedra foguera. Llum i foscor es reclamen mútuament, un tel de ceba separa la vida i la mort, l’orgasme i la ranera.

El poeta és fora de la història. Per contra, el periodista retrata el perfil de la història, sovint sense prou perspectiva, amb el nas enganxat al dia a dia. El poeta vol dilatar l’instant, el periodista, condensar els episodis concatenadament. I al capdavall, el desapercebut poeta, en la seva humilitat, de vegades roman. Mentre que el periodista es mor cada dia.

En aquest llibre, més líric que l’anterior, no vull fer partícip al lector de cap experiència pròpia d'ordre moral, ni social. Vull que comparteixi una experiència estètica. Ni més ni menys. Si és prou profunda, tindrà també una dimensió humana i col.lectiva.

Sobre les parts

Aquest és un llibre sobre la creació. A "La lluerna i l’escala", la tensió estètica es confon amb la tensió eròtica, més tensa en versos curts.

Aquesta flama doble, aquesta tensió, és rara en la poesia catalana recent –fora d’Albert Roig o Andreu Vidal- i desconeguda per mi en la poesia castellana dels últims anys, pròdiga, tanmateix en condensació metafísica.

A “La lluerna i l’escala”, tanmateix, en molts poemes traspua el neguit de la creació, de la voluntat estètica i la recerca existencial. De mirar enlaire des de l’ombra. Del pes de la interrogació i l’alliberament catàrtic de la bellesa.

La pulsió artística, com la pulsió eròtica, és capac d’engendrar. De crear, no de recrear. Vet aquí el repte, potser insuperable. És més que una forma de dir "així hem viscut, així hem somiat, en això hem cregut" o "això inventem". I és, en qualsevol cas, una celebració de l’expressió, de la possibilitat del cant.

El ‘Verger’ és el fonament mític, un preàmbul. És fer sentir al lector que ha traspassat un llindar, i que es troba en el territori sagrat de la poesia.

Per al poeta –per al lector- la poesia és la lluerna i l’escala, la diana i la fletxa. I el consol de l’estimbat. La resta és prosa o periodisme, tan respectables i necessaris com prosaics.

Les peces sobreres i les frustracions troben el seu territori en l’estimbat. El final d’algunes parts, i el final del llibre, son cíclics, circulars, a propòsit.

Darreres consideracions

La poesia que es vol pura, s’acosta necessàriament a la música. Les notes musicals donen títol a alguns dels poemes i totes elles formen part d’una de les composicions. Repeteixo, aquesta no és una poesia èpica, tributària de l’ull, com gran part de la poesia des d’Homer, sino tributària de l’oïda, que és l’organ propi de la poesia, com també ho és de la música.

La gran poesia es descabdella netament a partir d’un manyoc de fils inconnexos i esborrifats. La poesia la dicta Dionís i la perfecciona Apol.lo. Dionís, perquè la poesia explora territoris obscurs, i, fins i tot en el seu màxim esclat, és polisèmica i ambigua, com la vida mateixa. No hi ha artifici més gran que la claredat del versificador apol.lini de primera hora –o noucentista, o de l’experiència. I tanmateix, perquè un cabal de mots es transformi en poema, i un seguit de poemes, en llibre, es fa imprescindible, en segones, terceres, enèsimes relectures, rastrejar amb la lupa d’Apol.lo el fil conductor. Desvetllar els sentits amagats –subconscients, insospitats, que no s’aclareixen fins a molts anys després. O mai. Perquè Apol.lo és també l’encarregat de sacrificar desenes de poemes nonats, que no acaben de revelar-se. Com un pom de flors que es marceixen abans de descloure’s. En queda la punta de l’iceberg, en el benentès que és la massa submergida allò que el manté a flot. La massa fosca amb una son tel·lúrica, oceànica, que fa florir la perla i el diamant.

Jordi Joan Baños

Bombai, 15 de febrer de 2007

PD: "La lluerna i l'escala" serà publicat per Angle editorial el maig de 2007.

India se resiste al multilateralismo de China

2006-12-15T12:57:00.000+05:30

JORDI JOAN BANOS (21/11/2006)
BANGALORE.- La primera visita de un presidente chino a la India ha producido ya el compromiso de celebrar cumbres periodicas, junto a una docena de acuerdos. Ayer en Nueva Delhi, Hu Jintao subrayaba "los intereses comunes y sostenidos de ambos paises a escala mundial" y animaba a India a aproximarse a su perspectiva "multilateral". No en vano, China recela que India sea usada por Occidente como contrapeso al creciente poder del Imperio del Centro en el sur de Asia. A su vez, India teme la capacidad China de desestabilizar sus estados fronterizos, asi como verse encorsetada por la creciente entente politica y economica china con sus vecinos Pakistan, Bangladesh y Birmania. El Primer Ministro Indio, Manmohan Singh, pidio ayer a Hu Jintao "que se acelere la solucion a las diferencias fronterizas", sobre la base de las lineas maestras acordadas el ano pasado, y el premier chino mostro buena disposicion a "un acuerdo justo y aceptable". Ya Confucio asevero que de las buenas vallas salen buenos vecinos, por lo que la ausencia hasta de una linea de control reconocida impide que se disipe la desconfianza mutua, a pesar del creciente comercio. En este sentido, Hu y Singh se han propuesto doblar en 2010 los actuales veinte mil millones de dolares. A su vez, China ha logrado el visto bueno de Nueva Delhi para abrir un consulado en Calcuta, a cambio de otro indio en Guanzhou.

Nueva Delhi lleva una semana mordiendose la lengua tras las calculadas declaraciones del embajador chino, en las que reclamaba la soberania de China sobre el estado indio de Arunachal Pradesh, en visperas de la visita de Hu Jintao, la primera de un presidente chino en diez anos. Aunque el ministro de exteriores indio ha reafirmado la soberania india sobre su territorio norteno, no ha llamado a capitulo al embajador, que posteriormente ha matizado que la nunca cerrada delimitacion de fronteras –van por la octava ronda de conversaciones- debia ser un toma y daca, y que en cualquier caso, China nunca renunciaria a la estrategica zona de Tawang, en dicho estado, a caballo entre el Tibet y Bhutan. El argumento chino puede parecer respetable a los oidos indios, aunque raye el cinismo para un observador europeo: en Tawang habria nacido el sexto Dalai Lama, por lo que formaria parte de Tibet. Mientras tanto, el actual Dalai Lama, exiliado desde 1959 en la ciudad india de Dharamsala, ha vuelto a pedir en vano una entrevista con el presidente de China y la oportunidad de volver a pisar su tierra. Al mismo tiempo, un millar de los 100.000 tibetanos que han seguido sus pasos se manifestaban ayer en Nueva Delhi contra la visita de Hu Jintao, a la sazon gobernador del Tibet durante la represion que siguio a Tiananmen. La prensa india mas esclarecida ve ahora como un error el reconocimiento de la anexion de Tibet por parte de China, realizada por el anterior Primer Ministro, Vajpayee, con la unica compensacion de que los mapas chinos han dejado de presentar al minusculo principado de Sikkim -anexionado por india en 1975- como un estado independiente. Un logro exiguo, teniendo en cuenta que no se conseguia un reconocimiento en paralelo de la soberania india sobre Arunachal Pradesh y no digamos sobre Cachemira. Aunque en un futuro podria estar en juego una cesion minima de Arunachal Pradesh a cambio de la retrocesion de parte de Aksai Chin -la Cachemira ocupada por China- a India, Nueva Delhi ya ha advertido de que con territorio poblado no se juega. En cualquier caso, en esta partida de damas hay mas de dos jugadores. No es casual que justo la semana pasada recibiera un respaldo decisivo en Washington el acuerdo nuclear civil entre EE.UU. e India. Porque nada parece mas temible para algunos occidentales que lo que se ha venido en llamar Chindia. Asimismo, esta en el aire un contrato de compra de 126 cazas para las fuerzas aereas indias, valorado en mas de 5.000 millones de euros.

El Primer Ministro indio Manmohan Singh, desairo hace unos meses al Ministro de Comercio de China, al afirmar que el siglo XXI no seria el siglo de Asia, sino el siglo de la democracia. Ante lo cual, el politico chino nego que pudiera hablar en nombre de la democracia un pais en el que tanta gente vive en chabolas sin saber lo que es una ducha. Este vocabulario cada vez mas duro de China va acompanado del acorralamiento de India a su estricto espacio nacional. Al margen del tradicional apoyo militar –y nuclear- chino al archienemigo indio, Pakistan –que le evita problemas en su oeste musulman-, China ha cerrado acuerdos con Bangladesh y Birmania para asegurarse abastecimientos maritimos. No en vano, Jintao seguira visita el Jueves a Pakistan, donde podria firmar un contrato de instalacion de seis centrales nucleares. Asimismo, ha desplegado su diplomacia –primero- y sus inversiones, despues, para ganar influencia y asegurarse materias primas en America Latina y Africa. El semanario indio Business World especula que la tactica china en India sea parecida: una compra inicial de voluntades politicas y, una vez allanado el terreno hasta unanimidades bulgaras, inversion economica. No sorprende que haya habido algunos vetos a empresas chinas en contratos estatales, por motivos de seguridad. La inteligencia india trabaja con la cifra de 200 millones de dolares anuales del espionaje chino destinados a sobornos en India. Aunque el pragmatismo indio no lo ve como un mal en si mismo –si a continuacion llegan las inversiones-, sino que lamenta no poder jugar con las mismas armas en China. Asimismo, se preve que en el estado de Bengala, cuya capital es Calcuta, de tradicional dominio comunista, las inversiones chinas vengan a multiplicarse en muy breve plazo.

En el orden economico, China ya es el segundo socio comercial de la India, mientras que India es el undecimo para China. Aun asi, China solo representa para India un 7% de sus importaciones y exportaciones, y sus gobernantes se resisten al tratado de libre comercio que China pone sobre la mesa, asi como a reconocerla como una plena economia de mercado. Las inversiones mutuas tienen una importancia aun menor.

De cualquier modo, el hecho de que la prensa india se emplee en denuncias de corrupcion –aunque sin dar nombres- impensables en China, daria la razon a los que, como el ensayista Pavan K. Varma, vaticinan que la vacilante pero establecida democracia india, con su libertad de informacion, independencia de la justicia, iniciativa individual y seguridad de la propiedad privada, se impondra a largo plazo al gigante chino, que tarde o temprano sera sacudido por su propia perestroika.

Aunque no todos son tan optimistas. En India se celebra que el World Economic Forum coloque a India once puestos por delante de China en el indice de competitividad, y que algunos vaticinen que la tortuga india tomara la delantera a la liebre china en 2020, pero domina la evidencia de que China -que inicio sus reformas economicas 13 anos antes que India- le esta ganando de calle en la captacion de inversiones extranjeras y en las exportaciones. China, y no India, es hoy en dia la fabrica del mundo. De hecho, la relacion economica entre China e India cada vez es mas parecida a una relacion Norte-Sur, con India vendiendo mineral de hierro a cambio de productos manufacturados. Pese a lo cual, la iniciativa comercial india ha evitado la invasion china que algunos vaticinaban. Y es que, para la mentalidad india, la duracion de un producto es vital. Asimismo, India esta por delante en areas como tecnologias de la informacion, productos audiovisuales, farmacia y banca. Con la ventaja anadida de que sus licenciados hablan ingles.

Aunque sin crispacion ni nacionalismo de traca, 'desconfianza' sigue siendo la palabra mas usada en India al referirse a China, a pesar de que este sea el Ano de la Amistad China-India. Por algo sera que la que fuera cabeza visible de los paises no alineados estrecha ahora relaciones con Estados Unidos y hace oidos sordos a los llamamientos de Hu Jintao en favor de la multipolaridad. En la frontera de la paciencia, indios y chinos reanudan su milenaria partida, bajo la sombra de Buda. Los indios saben que dentro de quince o veinte anos, ellos seran mas y tendran mas multimillonarios, y los chinos, para entonces, esperan hacer honor al nombre de Imperio Central. Y universalizar la ducha.

DIU

2006-11-29T13:25:00.000+05:30

I

LA PURESA DEL BLANC
I EL RECINTE TANCAT,
LA CUBICA FRESCOR
D'IMMENSES NAUS
-UN ALENTEJO ECLESIAL
A LA DERIVA-
FERMADES A L'ILLOT
MINUSCUL PER ABANDONAR
LA POLSEGOSA COSTA, EL GUJARAT.
ALGU DIU 'SOSSEGADO', ENCARA,
QUE ES LA FORMA MES PERFECTA
PER A DIR 'OUT OF REACH'.

II

PARET AMB PARET AMB ELS SANTS,
LES TALLES S'ARRENGLEREN A L'ESGLESIA
ELS DONA VEU EL PARRUPEIG
D'UNA DOTZENA DE COLOMS
ENTAFORATS AL SOSTRE
SOBREVOLANT VERGES
I ESTUDIANTS AMB TRENES
D'ESCOLA MUSULMANA
TOTES DESCALCES
ABANS DE PENETRAR
LA DESSACRALITZADA NAU,
NINOS DE FUSTA SENSE UN BRAC
O SENSE NAS,
ELS SEMBLEN TAN EXOTICS
COM GANESHA L'ELEFANT
ALS ESCOLANS D'ANDORRA.

Sao Tome, Diu, India portuguesa

Aznar abandera el choque de civilizaciones

2006-10-18T00:03:00.000+05:30

El expresidente español se felicita por la muerte de la Constitución Europea y pide ahora una unión económica con Norteamérica

JORDI JOAN BAÑOS
LISBOA (servicio especial, inédito, septiembre 2005) .- “La Constitución Europea está muerta y no se me cae ni una lágrima”, espetó ayer José María Aznar nada más empezar su intervención en la Universidad de Verano del Partido Popular Europeo. A continuación fue desgranando su credo atlantista ante un auditorio repleto de eurodiputados y analistas conservadores, algo apabullados por su contundencia sin matices. Aun a sabiendas de que la mayoría de ellos había apoyado activamente dicho Tratado, Aznar les soltó que éste “se terminó porque sus principales mentores intentaron engañar a los europeos”, ya que “no era más que un nuevo reparto de poderes, para algunos a los que no les gustaba el de Niza”.

El expresidente no dudó en presentarse ante sus correligionarios europeos como abanderado de la teoría del choque de civilizaciones: “Yo creo en Occidente y no siento vergüenza en decir que nuestra civilización es mejor que otras civilizaciones”. Y añadió: “Creo en la Europa Atlántica y en ninguna otra, porque no es posible y, si lo fuera, no sería deseable. Una alianza con Rusia y China no nos garantizaría la seguridad que nos da el vínculo con EE.UU.”. En este sentido apeló a que “la comunidad de valores con EE.UU. se convierta en una comunidad de acciones”, para lo que propone “un refuerzo de la OTAN” y “la creación de una gran área económica articulada con Norteamérica”. Su receta para darle la vuelta a una “Europa declinante” es “más flexibilidad, más privatizaciones y menos sector público”, a la vez que propone un rearme, tanto de valores como militar: “Hasta ahora los europeos decidimos viajar, vivir muy bien, divertirnos mucho, mientras los americanos cuidaban de nuestra seguridad”.

Aznar pidió esta vez claridad en la identificación de “nuestro enemigo”, que no sería otro que “el terrorismo islámico, que nos ha declarado una guerra por lo que somos y no por lo que hacemos”. En este sentido, consideró que la invocación de situaciones como la de Palestina no son “más que pretextos”. En el apartado de amenazas, el profesor Aznar incluye la demografía: “Que nadie crea que Europa va a ser la misma con un 10% de inmigración que con un 40% y con una minoría cristiana”. En este sentido, propone un refuerzo de “los valores propios de las raíces cristianas de Europa” contra “el pensamiento débil”.

En las antípodas de la alianza de civilizaciones de Zapatero, Aznar critica “los liderazgos sonrientes y complacientes pero inarticulados desde el punto de vista de las necesidades estratégicas”, que identifica como “falta de liderazgo”. El político popular también denuncia la “novedad” de que haya “gobiernos europeos activamente comprometidos en actividades antiatlánticas y antiamericanas”. En cuanto al futuro de la Unión Europea, defendió el mantenimiento del papel del estado nación y que la unión defina sus límites, para “que se sepa donde termina y hacia dónde va”. También criticó que los países del norte de Europa “no sólo incumplan su propio Pacto de Estabilidad, sino que digan que no piensan cumplirlo y que no pasa nada”.

Aznar estuvo arropado en Portugal por otros dirigentes del PP como Pilar del Castillo, Jaime Mayor Oreja, Ana Palacio y Vicente Martínez Pujalte. Tras sus declaraciones, Aznar se reunió con el presidente del conservador Partido Social Demócrata portugués, Luís Marques Mendes.

La cuarta edición de esta tardía Universidad de Verano del PPE, que se inauguró anteayer y termina hoy, ha convocado a casi trescientos conservadores y democristianos en torno a diferentes temas de debate, y ha contado también con la participación del Presidente de la Comisión, Durão Barroso, del PPE, Mertens, y del grupo del PPE en el Parlamento Europeo, Poettering, que resaltó la “falta de legitimidad” de Gerhard Schroeder para ser el próximo canciller, al haber obtenido menos votos que Angela Merkel . El PPE ha aprovechado para apoyar a la dirigente alemana, y, anoche, jaleó la previsible candidatura de Aníbal Cavaco Silva a la presidencia de Portugal.

Los vuelos de la CIA rozan a Durão Barroso

2006-10-17T23:45:00.000+05:30

JORDI JOAN BAÑOS (servicio especial)
LISBOA.- Los aeropuertos portugueses habrían acogido 34 vuelos fletados por la CIA, para el transporte de presuntos terroristas islamistas, entre junio de 2002 y julio de 2004, fechas durante las cuales José Manuel Durao Barroso ejerció como Primer Ministro de Portugal. Así lo afirmaba ayer en portada el conservador Diário de Notícias (DN). Aunque el periódico no informa de sus fuentes, asegura que por lo menos uno de los vuelos siguió rumbo desde las Azores hasta la base norteamericana de Guantánamo, en Cuba. Otros tuvieron como origen o destino Afganistán, Azerbaiyán, Bosnia, Argelia o Marruecos, y no fueron inspeccionados al ser declarados como vuelos comerciales de tránsito. Los encargos se repartieron casi a partes iguales entre dos compañías norteamericanas, Richmor Aviation, que trabajaría para la CIA desde 1967, y Jeppesen Dataplan, uno de cuyos aviones, con matrícula N313P, que ha aterrizado repetidamente en Portugal, está siendo investigado en otros países europeos por la misma supuesta violación del derecho internacional. La mayor parte de los vuelos habría tomado tierra en Oporto, aunque también fueron utilizados los aeropuertos más transitados de Lisboa y Faro. Asimismo, siempre según DN, en siete casos habría habido una subida o bajada de pasajeros. El itinerario de dichos vuelos incluía siempre países con focos islamistas, con destinos tan elocuentes como Kabul (Afganistan), Argel (Argelia), Bakú (Azerbaiyán), Tuzla (Bosnia-Hercegovina) y Rabat (Marruecos), con el presunto objetivo de “raptar, secuestrar o transportar supuestos terroristas”, según DN.

Cabe añadir que el ministro de Defensa durante el periodo referido, Paulo Portas, fue condecorado en los Estados Unidos por el Secretario de Estado Donald Rumfsfeld, en marzo del presente año, en las fechas en que abandonaba la secretaría general del derechista CDS-PP, tras una aparatosa derrota electoral. Portas ya ha asegurado no tener conocimiento, durante sus años de servicio con Durao Barroso, de ningún vuelo de las características reseñadas. El DN, por su parte, reconoce que, según sus fuentes, Lisboa no tenía forma de saber lo que pasaba en el interior de dichos aviones, y si lo sabía, “no existiría ningún tipo de registro oficial”, puesto que los mensajes de esta naturaleza entre aliados “sólo serían transmitidos oralmente y siempre al más alto nivel”. No está de más destacar que en marzo de 2003 tuvo lugar la célebre conferencia de las Azores, con Bush, Blair, Aznar y Durao Barroso, que precisament en julio de 2004 abandonó el cargo de Primer Ministro para aceptar la presidencia de la Comisión Europea. No obstante, el Jefe Supremo de las Fuerzas Armadas, en cualquier caso, era y es -hasta febrero- el socialista Jorge Sampaio. La revista portuguesa Focus, de matriz alemana, publicó el miércoles fotos de supuestos aviones de la CIA en aeropuertos portugueses, que asegura fueron tomadas ya durante el actual gobierno socialista, a pesar de que el Primer Ministro, José Sócrates, ha asegurado que desde que él asumió el poder no ha habido ningún vuelo ilegal. Por su parte, el Ministro de Exteriores, Diogo Freitas do Amaral, ha garantizado que se han pedido explicaciones a Estados Unidos, a través de la UE, y que comparecerá la próxima semana en el Parlamento para dar cuenta de sus averiguaciones.

EL 'COCINERO' DE LA CUMBRE DE LAS AZORES CON BARROSO, CONSEJERO DE AFINSA

El que fuera mano derecha de Durão Barroso y ‘cocinero’ de la famosa Cumbre de las Azores –con Bush, Blair y Aznar como invitados- en tanto que Ministro de Exteriores de Portugal, Martins da Cruz, fue sorprendido por las cámaras de Tele 5 en la sede madrileña de Afinsa, la mañana en que estalló la noticia de la multimillonaria estafa de los sellos. Para su suerte, nadie le reconoció. Su presencia no era casual, ya que a su salida del Palácio das Necessidades, Martins da Cruz fue premiado con el buen remunerado cargo de consejero de la filatélica, que contaba con una filial cotizada en el índice Nasdaq de la bolsa de Nueva York. Martins da Cruz se ha apresurado a abandonar todos sus cargos en la empresa. Los miles de afectados que en lugar de ganar millones, los han perdido, lamentan no haber sido tan rápidos. Poco después salían a la luz los cobros de José María Aznar, a las pocas semanas de que él y su partido fueran descabalgados del poder, igualmente como “asesor”, a cargo del magnate de la comunicación norteamericano, Rupert Murdoch.

FRAGMENTS D'HERBERTO HELDER

2006-10-04T18:31:00.000+05:30

Ens toquem tots com els arbres d’un bosc
a l’interior de la terra. Som
un reflex dels morts, el món
no és real. Per poder amb això i no morir d’espant
- les paraules, les paraules.

*

(...) I una candela,
una flor, una petita lira,
poden dreçar-se d’un riu de sang, sobre el món –
un nou instrument rodejat de campànules
inclinades, per lleugeres pedres humides,
pels animals que mouen en el seu calm halo de foc
les grans testes somiadores.

*

O flores bebiendo la jarra.
El silencio estructural de las flores.
Y la mesa debajo.
Soñando.

*

Dadme una joven mujer con su arpa de sombra
y su arbusto de sangre. Con ella
encantaré la noche.
Dadme una brizna viva de hierba, una mujer.
Sus hombros besaré, la pequeña piedra
de sonrisa de un momento.
Mujer casi increada, mas con la gravedad
de dos senos, el peso lúbrico y triste
de la boca. Sus hombros besaré.

*

Una materia sensacional en el secreto de las fruteras,
con sus manzanas centrípetas
y las uvas pendidas sobre la madurez. (...)
Ah, la madre loca alrededor, sentadamente
completa.

*

Los muertos, los muertos
usan la cabeza como quien usa un resplandor.

*

Soy los muertos – dice un árbol
con la flor aplastada.
Y así los árboles
llegan al cielo.
Es el diálogo de los días y las noches,
entre las haciendas petrificadas y los grandes
desmoronamientos de las estrellas.

*

Han estallado los brotes de los sauces.
Un hálito húmedo de lilas turba y perturba.
La primavera toca más hondo en la locura, revuelve
a los vivos y a los muertos. – Todos echan flor.

*

Decir: revienten los taludes, enloquezcan las vacas,
que mi inteligencia se vuelva terrífica.
Unir la ferocidad de la noche al embriagado
movimiento de la tierra.

Traduccions de Jordi Joan

EUGÉNIO DE ANDRADE, ÚLTIMO CANTO

2006-10-04T18:27:00.000+05:30

Eugénio de Andrade se despide
Se publica la lírica completa del poeta portugués vivo más universal
JORDI JOAN BAÑOS (servicio especial)
LISBOA.- Eugénio de Andrade se apaga. El astro que ha dominado la poesía portuguesa del último medio siglo no volverá a escribir ningún verso. Por eso, la inminente aparición de su obra poética completa -más de 600 páginas en portugués- tiene mucho de testamento. Desde hace tres años, el “poeta solar” afronta las últimas fases de una enfermedad degenerativa encerrado en la Fundación Eugénio de Andrade de Oporto -en la desembocadura del Duero- que le sirve de editorial y de casa desde su creación, en 1993. La nueva edición de “Poesia” contendrá ya todos sus versos, con la inclusión de su último libro, “Surcos de la sed” (2001), que fue publicado poco después de obtener el Premio Camões, el Cervantes de las letras portuguesas. La prestigiosa revista portuguesa de poesía, “Relâmpago”, le ha dedicado un monográfico en su último número.

Cabe decir que el año pasado Círculo de Lectores publicó una antología de Andrade, en traducción de Ángel Campos. Hace dos décadas, el que fuera amigo del poeta, Ángel Crespo, había hecho lo propio con sus obras publicadas hasta 1980. Asimismo, varios de sus títulos han ido apareciendo separadamente en castellano y, tres de ellos, en catalán, traducidos por Manel Guerrero (“Ostinato Rigore”), Xulio Ricardo Trigo (“Ran del dir”) y Vicent Berenguer (“Matèria solar”). No en vano, Eugénio de Andrade es el poeta vivo en portugués más universal y traducido, y el más difundido en todas las lenguas ibéricas, incluido el gallego, el vasco y el asturiano.

Eugénio de Andrade nació en una aldea del centro-norte de Portugal, en 1923 y pasó el final de su infancia y su adolescencia en Lisboa, con su madre, una figura omnipresente en su obra temprana. Tras unos estudios inacabados en Coimbra, Oporto se convirtió en su ciudad de adopción, donde ejerció de inspector de sanidad, sin interesarse nunca por ninguna promoción. Andrade deja una treintena de libros, casi todos de poesía, aunque sus tres volúmenes en prosa estén entre lo mejor que se ha escrito en portugués y sobre literatura portuguesa. También algunas de las antologías más importantes de la poesía lusa llevan su sello, entre las cuales una de Fernando Pessoa, que fue el que le abrió los oídos a la poesía “en aquel otoño amargo de 1939”. Tal como recuerda en “Afluentes do silêncio”, a los 16 años, el todavía José Fontinhas se pasaba las tardes en la Biblioteca Nacional de Lisboa, copiando poemas de Pessoa, que sólo se encontraban en revistas antiguas. La sombra del poeta de los heterónimos, fallecido pocos años antes, se paseaba aún entre las mismas estanterías, “con una petaca de aguardiente asomando del bolsillo”.

La sombra de Pessoa
Y sin embargo, su precursora fascinación por Pessoa, que en décadas posteriores se repetiría en aspirantes a poeta de todo el mundo, no dejaría un poso notable en su obra. Como él mismo subrayaría más tarde, no podia compartir con Pessoa “su hostilidad por lo real” y “su horror por el cuerpo”, él que estaba destinado a ser el gran dignificador de la piel y el deseo. Tampoco tendría nada que ver con el Pessoa discursivo o el vanguardismo de Álvaro de Campos; quizás algo más con el paganismo horaciano de Ricardo Reis o con el epicureismo rústico de Alberto Caeiro. Andrade renegaría también del Pessoa nacionalista de “Mensaje”, que acabaría por “ornamentar académicos discursos de poder”, mientras que él haría gala de una “descomprometida concepción de la poesía mantenida a lo largo de los años”.

“Entre nosotros, la glorificación de Pessoa comienza a ser inquietante”, llegaría a escribir, “y amenaza con llevar a los sótanos de la poesía nacional a Teixeira de Pascoaes o a Sá-Carneiro, e incluso a poetas que en el ámbito de la perfección y la pureza lírica le son superiores, como Cesário Verde y Camilo Pessanha”. Aunque Andrade también guardaba munición para la poesía visionaria: “Los poetas inspirados, o identificados con el cosmos, son así: escriben lo que oyen. Y las voces que les dictan los versos no siempre son exigentes.” Se entiende que Andrade no quiso ser un epígono de las vanguardias ni un rebuscador del inconsciente, y la coherencia de toda su obra le sitúa en las antípodas de la escisión pessoana. Según él, Pessoa “nunca acertó a ser él mismo” y le acusaba de haber echado mano de todas las estéticas con que tropezó. Por eso, todavía joven, entendió algo fundamental: “Si quería que la palabra poética se confundiera con el bullicio de mi propia sangre, sólo me quedaba escribir exactamente de espaldas a él”. Según algún crítico, “para devolverle un cuerpo a los dioses”.

Aleixandre y España
Andrade tradujo a Safo, Char, Ritsos y, tempranamente, a García Lorca, aunque sabiamente desistiera de imitar su duende irrepetible. Apreció mucho el romancero castellano, Jorge Manrique y cierta poesía de Machado, aunque de entre todos los poetas del mundo decía preferir a San Juan de la Cruz, quien “escribió los versos más sensuales de toda España”. Asimismo, opinaba que “la mitificación de García Lorca impedía reconocer la estatura, nada menor, de Guillén, Cernuda y Aleixandre”. A este último y a Ángel Crespo les descubría libros de Pessoa y Pascoaes en sus frecuentes visitas, por motivos sentimentales, al Madrid de los 50. Pero su afán por la poesía pura, por construir la transparencia, le acercaba a Juan Ramón Jiménez más que a ningún otro poeta español.

A orillas del Atlántico, Eugénio de Andrade escribió una poesía mediterránea y transparente, rebosante de sol y de cal, y sin el yeso de los “noucentistes”. En la humedad de Oporto se convirtió en el más griego de los poetas lusitanos, junto a Sophia de Mello Breyner Andresen. Su amigo, el crítico Eduardo Lourenço, afirma que cuando le conoció, en la Coimbra de los años cuarenta, “no era pagano a la portuguesa, como Miguel Torga, sino a la griega”. Aunque su adoración por los efebos permanecerá siempre velada en sus poemas.

Andrade es un poeta afirmativo, de la plenitud, que rechaza la racionalización en favor de una presencia maravillada de los seres y las cosas. En Andrade la poesía habla de sí misma mientras explora los contornos de un cuerpo. La unidad estética de toda su obra, a partir de “Las manos y los frutos” (1948), es pasmosa. Ya a partir de “Palabras prohibidas” (1951) su poesía aparece monda como un hueso, infalible y reluciente como un canto. “El silencio es, de entre todos los rumores, el más próximo a la fuente”, escribe. Se trata de una paleta dominada por la luz y el blanco, en suma, por el deslumbramiento. Una poesía alada que a fuerza de rigor consigue una apariencia de espontaneidad, que no quiere alejarse de la naturaleza sino fundirse con ella, con el cuerpo como protagonista ininterrumpido. Su escenografía es intemporal, edénica, nada en ella remite al siglo XX, y sus palabras son cotidianas y humildes, como el pan recién hecho. Pocos han dignificado tanto la materia, con tanto amor, manteniéndose al mismo tiempo alejados de lo prosaico. Aunque el poeta sabe que “un pájaro cuando canta desciende vertiginosamente a la raíz”, algo que a él le está vetado. Y concluye: “Es de la cultura de donde proviene el acto desfigurante contra el que el poeta se rebela. Una cultura más interesada en ocultarle al hombre su rostro que en traerlo, bello y tenebroso, a la luz limpia del día”.

Lapidario andradiano

“Salvo en los momentos privilegiados del amor, el hombre es lo más errante que hay en la tierra, en busca perpetua de su propio rostro”.

“Con la alegría de los instintos perdida, los seres, como las cosas, se pudren”.

“El acto poético es el empeño total del ser para su revelación. Este fuego de conocimiento, que es también fuego de amor, en que el poeta se exalta y consume, es su moral. Y no hay otra.”

“Escribir no es un proceso límpido. La mayor parte de las veces tengo la sensación de entrar en un laberinto llevado por un ritmo (...). Voy a ciegas para el poema, como ciertos animales caminan por instinto para el lugar de la muerte”.

Artículo publicado en La Vanguardia la primavera de 2005, una semana antes de la muerte de Eugénio de Andrade. Traducido al portugués por Courrier Internacional.

300% SPANISH DESIGN / LISBOA

2006-09-28T05:31:00.000+05:30

Sillas y lámparas, cartel de un siglo de diseño español

JORDI JOAN BAÑOS (servicio especial)

LISBOA.- ¿Qué tres objetos elegiría para iluminar la evolución del diseño en España desde 1900 a la actualidad? Juli Capella ha escogido cien lámparas, cien sillas y cien carteles para “300% Spanish Design”, una extraordinaria exposición inaugurada ayer en el lisboeta Palacio de Ajuda, donde se podrá visitar hasta el 12 de noviembre. Hasta ahora, la muestra sólo se había podido ver en Japón, en la Exposición Universal de Aichi 2005. El año próximo volverá a Oriente –a dos ciudades chinas- previo paso por Grecia.

El comisario de la retrospectiva y presidente del FAD, Juli Capella, justifica la elección de estos tres objetos porque en ellos el nivel es de primera línea en varias etapas, desde el Modernismo hasta la eclosión de los años 80 y la contemporaneidad. “Pocos países pueden exhibir 100 sillas de esta categoría”, asegura Capella, “mientras que si hubiéramos elegido electrodomésticos hubieramos hecho un mal papel”. A partir de estas 300 obras de arte utilitario, Capella se atreve a sintetizar el carácter del diseño español, como desenfadado, dinámico y colorido, aunque con una base racional y práctica, y a menudo, un trasfondo artesano y simplicidad tecnológica. En el caso de las lámparas añade que, “más que dar luz dan calidez” y son poco estáticas y racionalistas. Otra característica sería la intervención de grandes artistas, como demuestran los carteles de Saura o Chillida para el Mundial 82 o los de Miró y Tàpies para distintos eventos. Dalí está presente en los tres apartados, con un cartel sobre París, la silla Leda, una lámpara con cajones y otra sostenida por una especie de hueso. Aunque Mariscal le supera en número de objetos, con cuatro sillas y el taburete tricolor de 1980 -que figura también por mérito propio en el Museo del Diseño de Lisboa- y el póster BAR-CEL-ONA. Como no podría ser de otro modo, la exposición hace patente la condición de la capital catalana como meca del diseño, con obras de Peret, Satué, América Sánchez, etc. El mobiliario también ha tentado a grandes arquitectos, como demuestran las sillas de Gaudí (2), Sert, Bofill, Miralles y Pinós.

Volviendo a la luz, destaca la reedición del proyector ‘Escudo Sarraceno’, de Marià Fortuny, y, entre las más recientes, una del sastre Antonio Miró, la gatuna ‘Mitzy’, de King & Miranda, o las ‘Superpatatas’ de Héctor Serrano, calentitas, amontonables y pisables, como sacos de luz antiestrés. Sin olvidar la diseñada en madera por Coderch en 1957, que Picasso calificó como la lámpara más bonita del mundo.

Los carteles sirven de introducción a la exposición y a la propia España, por su uso no solo comercial, sino también político o social, como en el caso del relativo a la tuberculosis, de Casas, u otro a favor de la lactancia materna, de Josep Morell, uno de los grandes cartelistas de los años treinta, radicado en Valencia, donde había una de las mejores imprentas de la época. Rafael de Penagos y Alexandre de Riquer están entre los grandes del inicio del siglo pasado. Nada menos que 85 de los cien carteles expuestos pertenecen a la colección de Marc Martí. Aunque la muestra incide poco en el cartelismo de la Guerra Civil, que en el caso republicano alcanzó un alto nivel, todo indica que la exposición del Museu d’Història de Catalunya podría viajar muy pronto a Lisboa.

Tampoco faltan hitos de nuestra memoria visual, como el borreguito de Norit, de 1960, el niño de Freixenet, de 1920 - de cuya autoría se duda- o el sol que pintó Miró para Turismo de España. También se da espacio al subgénero de los carteles taurinos y teatrales, como uno de Guinovart sobre ‘Bodas de Sangre’, mientras que llama la atención la escasez de carteles cinematográficos, con ‘Tacones lejanos’, ‘El día de la bestia’ y el ‘Don Quijote’ de Pabst entre las excepciones.

Y aunque la Guerra y la Posguerra supusieron un evidente parón creativo, Capella sostiene que España consiguió, mal que bien, con mayor o menor retraso, meterse en todos los ismos del siglo. La exposición termina con una silla cubierta de cesped que la Ministra Portuguesa de Cultura no se resistió a regar.

LISBOETA

2006-09-07T23:02:00.000+05:30

EL VERANO EN LISBOA

2006-09-07T22:54:00.000+05:30

Cartas desde Lisboa
La ciudad que tiende puentes
JORDI JOAN BAÑOS
Para volver a la infancia de Europa puede acercarse a Lisboa, de preferencia a barrios populares como la Mouraria. Pero si quiere conocer la cuna de África en Europa, deberá dirigirse, también, a Lisboa, donde existe población negra, ininterrumpidamente, desde 1440. Este verano, el rescoldo africano, nunca apagado en Portugal, ha vuelto a llamar a las puertas de la antigua metrópolis. En primer lugar, por el espaldarazo que ha representado el Festival África, junto a la Torre de Belém, con la presencia de gigantes como Cesária Évora, Cheikh Lô o Oumou Sangaré, que tuvo un recuerdo para el gran Ali Farka Touré, que el año pasado ofreció un concierto memorable en el lisboeta bosque de Monsanto. En segundo lugar, por la concesión del Premio Camoes, el Cervantes de las letras portuguesas al angoleño José Luandino Vieira, quien, no obstante, lo ha rechazado. El jurado no fue ciertamente oportuno, ya que el larguísimo silencio editorial del antiguo luchador anticolonialista deberá romperse este mismo otoño. Asimismo, Mia Couto, el mayor escritor de la otra gran excolonia, Mozambique, acaba de sacar nueva novela, “El otro pie de la sirena”. Uno y otro, así como el caboverdiano Germano Almeida o el joven angoleño Ondjaki, publican en esa casa de papel de la literatura africana que es la editorial Caminho, que tiene en José Saramago a su gallina de los huevos de oro.

Los otros dos “hombres del año” también vienen, en cierto modo, de muy lejos. Uno porque era armenio y petrolero y murió hace medio siglo, Calouste Gulbenkian. La riquísima Fundación homónima que legó a su Lisboa adoptiva, cumple 50 años a bombo y platillo, aunque aprovecha el ruido para suprimir su histórico Ballet Gulbenkian. Las colecciones de la Fundación Gulbenkian, que fue durante décadas un ministerio de cultura en la sombra, siguen siendo visita obligada y puente a Oriente Medio. El otro magnate es madeirense, aunque hizo su fortuna en las minas sudafricanas, Joe Berardo. Hace unos días el presidente de Portugal ha dado el visto bueno al acuerdo del gobierno Berardo, según el cual éste cede al estado su excelente colección de arte contemporáneo, hasta ahora talón de Aquiles de Lisboa, puesto que el interesante Museu do Chiado es principalmente de arte moderno. La colección Berardo, parcialmente visible en Sintra, será trasladada al faraónico Centro Cultural de Belém ya en la próxima temporada, donde se exhibirá de forma permanente. Berardo ya tiene una rara colección de escultura de Zimbabwe en piedra en su edénica fundación en Funchal. Porque la cultura ya no está toda en Lisboa. La capital de la arquitectura portuguesa es Oporto –una ciudad que parece haber cambiado más en cinco años que en cincuenta-, donde la Fundación Serralves de arte contemporáneo, obra de Álvaro Siza, sigue siendo modélica en muchos aspectos, y a la que se ha unido, en el plano musical, el excepcional contenedor de la Casa da Música, de la autoría de Rem Koolhaas.

Lo que se salvó de las colecciones reales, devastadas por el terremoto de 1755, puede verse en el Museu Nacional de Arte Antiga, que a sus “Tentaciones de San Antonio” del Bosco añade ahora, y hasta el 15 de septiembre, una selección de 95 obras de la segunda mejor colección privada de arte europeo, desde el Renacimiento hasta principios del siglo XX, la Colección Rau. Además de Fra Angélico, El Greco, Reynolds o Ribera, se encuentran representados todos los grandes del impresionismo.

Si después de oxigenarse en la fantástica terraza con vistas al río del MNAA el cuerpo le pide destapar el frasco de las esencias, diríjase a Madragoa, o mejor aún, a los barrios aledaños del Castillo y la Catedral, como Alfama. O la humilde Mouraria, donde en una de cada tres puertas se levanta una placa que recuerda el lugar de nacimiento de una fadista o de un guitarra. El barrio, que conserva la traza laberíntica medieval y musulmana, es impracticable para los coches. Pero ya no hay solo portugueses blancos y pobres. En un bar que por su escualidez parece más propio de Santiago de Cuba, un chino de Macao se afana a freír sardinas bajo un emparrado. En la zona viven también indios de Goa y africanos que, sin sombra de duda, proceden de Cabo Verde, Angola, Guinea Bissau, San Tomé o Mozambique. Asimismo, ahí se encuentra la primera casa de la Compañía de Jesús en el mundo. De Lisboa partió Francisco Javier en el XVI con la misión de evangelizar Asia. Una vez plegadas las últimas velas de la colonización portuguesa, es todo aquel mundo el que regresa y, aún timidamente, va impregnando de especias la cultura lusa.

Los puentes fluviales y marítimos siguen ahí, pero, ¿y los puentes con España? Por restaurar, como el fronterizo de Ajuda, a pesar de la labor del ZDB –dirigido por el catalán Nacho Checa- templo del underground junto con el Chapitô, y de algunos festivales de teatro, como el de Almada, o del nuevo Mite, en el Teatro D. Maria., complementario al no muy lejano Festival de Teatro Clásico de Mérida. El contraste con la intensa relación comercial es sonrojante. Hace un año las respectivas ministras de Cultura prometieron un año de España en Portugal que ha quedado en papel mojado. Mientras que la promoción de la cultura catalana en Portugal nunca ha existido, o en todo caso, tiene la cara de una muñeca de plástico: la del cartel del Salón Erótico, exportado con éxito, por segunda vez por el festival barcelonés. Sólo el teatro catalán, por su cuenta y riesgo, y algo de danza, han puesto alguna pica en tierras lusas. Por Almada acaban de pasar Els Joglars y en el recién estrenado festival Mite –que se quiere complementario del Festival de Teatro Clásico de Mérida-, José Sanchis Sinisterra ha presentado en italiano la que fue la primera obra en castellano producida por el Teatre Nacional de Catalunya, “Il lettore a ore”. Son puentes todavía precarios para cruzar el Tajo.

Alentejo

2006-06-29T21:30:00.000+05:30

El llom encès de ginesteres,
els camps eixarreïts del groc,
el cel difuminat
d’un blau de plom,
el blau disminuït
d’un cel encès
al plomatge blavís
de la garsa atordida,
els ramats brostejant
l’esverdissat que resta
i la pugna entre el sol
i l’arrel d’olivera,
entre el verd argentat
i l’aspror de l’escorça,
el perfum del fonoll
travessant la ginesta,
aturades les garbes,
torts lingots apilats
les males herbes rosses,
desfeta cabellera,
un falcó pelegrí
aturat al zenit,
damunt dels canyissars,
de les arbredes,
l’altíssim daura els blats
mentre daura les vides,
els avis aturats
s’esperen el viatger
i amb el bastó nuat
li indiquen les adreces,
l’avís al foraster
justifica una tarda,
encara de més lluny
el bacallà daurat
justifica el capvespre
i la sal de la terra,
a la vila allunyada
darrer esclat de blancor,
primer recolliment
quan la terra es refreda,
per escalfar-se el cor
un bon glop de vi negre.

PORTO SANTO

2006-06-28T17:32:00.000+05:30

Foto: Jordi Joan

CONTRA LA POESIA TEL.LÚRICA

2006-06-28T17:31:00.000+05:30

Crítica de "Arbreda", de Perejaume

UT PICTURA POESIS: DISCURS SOBRE ELS POETES TEL.LÚRICS

La fusió entre el nacionalisme cartogràfic, fetitxista dels mapes, l'afany cartesià i enciclopèdic, que amaga un eixorc desig de puresa, i la redempció d'aquests dos apetits per part d'un suposat art espiritual o new age pot produir, a aquestes alçades, productes tan insòlits i atractius com inquietants. Amb "Arbreda", Perejaume pot haver fundat la poesia tel·lúrica catalana. L'artista ha begut a bastament de Verdaguer, de qui n'admira el guany de sentit que obté en vessar sobre una obra paraules recollides sobre el mateix terreny a què fa referència. De la mateixa manera, Perejaume utilitza la toponímia, la bellesa d'alguns mots segregats i petrificats 'in situ'. També n'elogia la visió panoràmica, a vista d'ocell, que dóna del país, com el Petrarca del Monte Ventoso.

Puc dir que Arbreda és un llibre interessant, dels millors que s'hagin publicat en català els últims tres anys, i dels més "originals". En la lectura dels seus versos, en la seva tria de mots, s'experimenta a voltes un extremiment, que ve de la combinació de reconeixement i d'estranyesa, i en la densitat poètica, com en un text de Ramon Llull. Ara bé, enceta un camí que porta a l'anorreament. Dóna les claus d'un tresor limitat i llança a l'aigua moltes més claus de molts més cofres de dimensió insondable. Cap tradició no és un bagul sense fons, i encara menys la catalana, amb tantes baules perdudes a mig collaret. El dilema de ser "absolutament modern" o deixar-se guanyar pel reconeixement sense estranyesa, cada vegada més temptat per allò que es coneix i més refractari a allò que desafia.

Escriu Emil Cioran que per entendre un país cal llegir-ne els mals escriptors -posem per cas el reaccionari i gallinaci Josep Pla, en el cas de Catalunya- perquè s'hi reflecteixen tots els defectes locals, mentre que els bons escriptors acostumen a experimentar un estranyament respecte a la seva societat.

"Arbreda", que és un llibre de llarga maduració, potser deu anys, pot ser el millor fruit, tardà i exquisit, d'un clima cultural que al llarg de més de vint anys ha donat una collita més aviat minsa i poc apta per a l'exportació. Un estat d'opinió que es podria resumir en la creença que l'artista s'hi fa com els tomàquets o les cebes; que l'artista no és aquell que es desarrela, que pren distància per poder jutjar, sinó aquell que s'enfanga, que s'enfonsa en un indret de naixement que ja no és atzarós sinó transcendental -"No l'atzar ni cap fosca ventura m'han fet néixer a.... só pirinenc", que deia aproximadament J. V. Foix (ho escric de memòria des de Lisboa). Una ideologia que repeteix fins a creure-s'ho que per ser universal cal ser local, com si n'hi hagués prou amb ser local, i que pensa de debò que Miró, Dalí o Tàpies, més que art! , han fet art català. Quan l'adminicle que acompanya simbòlicament l'artista ja no és el telescopi, sinó el microscopi. Encara que, no és la pèrdua d'escala una de les característiques de l'art contemporani?

Primer fou la paraula
No conèixer quin pastor en concret, o quin pagès, o quin caçador, va batejar una determinada collada, o cim, o arbreda, suposa un anonimat molt proper a la divinitat. Déu o el seu folc. Perquè també el folklore, en la tradició romàntica germànica, concedeix atributs transcendentals al poble. Els països comunistes van exaltar convenientment aquestes emanacions incontaminades de l'ànima popular -vegeu Kundera-, però també els feixismes se'n serviren. En aquest cas, però, l'afany cohesionador elimina tota vel·leïtat comunitarista: la multitud és incapaç de prendre cap Palau d'Hivern, perquè és una unitat afectiva, però no de voluntat. La massa encara té menys cohesió: només està unida per un mateix focus d'atenció, generalment aliè a la seva experiència quotidiana. El feixisme tracta d'esclafar el públic, fonament de la democr! àcia, l'únic que pot debatre, interactuar, intervenir. Una vegada més, estem davant d'intents de desenfocar l'home com a centre del debat -ètic o estiètic- per convertir-lo en el rerefons: en dissoldre'l com a part del paisatge, que seria l'únic que comptaria. Un fals retorn a la natura com a pretext per anar més lluny en la deshumanització. Els totalitarismes podrien ser qualificats de paisatgismes morals i polítics: hi ha quelcom més potent i més pur que la vida d'un home, quelcom embolcallat d'unitat i eternitat, davant del qual no hi ha més opció que esborrar-se. Es difumina la condició humana i es magnifiquen les condicions de la vida humana. El folclore vindria a ser el paisatgisme de les arts escèniques: una vegada més, la voluntat de fer passar per natural allò que és cultural; que també és fer passar per allò més veritable i essencial el que és més artificiós i arbitrari.

Vaig molt o poc errat? Per una vegada, recorro a un criteri d'autoritat, per recordar que Michelangelo va encunyar el mot "paisatgisme" amb voluntat despectiva. I en tot cas, no és la teoria la que confirma la bellesa, sinó la bellesa la que confirma la teoria.

(Nota) Ut pictura poesis: En llatí, “Com la pintura, la poesia”.

CONTRA EL PAISATGE

2006-06-28T17:28:00.000+05:30

En les pàgines que segueixen he intentat bastir una dissertació sobre paisatge i ordre, paisatge i desordre; natura disfressada de cultura, cultura disfressada de natura; paisatge i ecologia; paisatge i subjecte, paisatge i societat; sobre el sublim, sobre l'artifici, i, encara sobre els artistes tel.lúrics. Jordi Joan Baños, Barcelona-Lisboa, estiu 2004.

Contra el paisatge

La història de l'art poques vegades ha adoptat formes tan artificioses, falses i malintencionades com en el paisatgisme occidental. En rares ocasions els artistes han dedicat tants esforços a un gènere tan estèril i esterilitzant. Doblement estèril si tenim en compte que es vol un homenatge a la "mare natura": principi generador, u primordial i imatge terrenal de l'absolut, etern i complet. Tanmateix, llevat d'alguna excepció, no hi ha res més mancat que un "quadro de paisatge". Això és així perquè, en rigor, la representació de la natura no pot ser objecte artístic.

Certament, pot semblar que la natura, en la seva doble condició d'atemporalitat i de "perpetuum mobile" li pot conferir algun interès. No ho crec pas: per sobre de tot, la natura és inanimada. El cosmos pot tenir un interès científic, i àdhuc filosòfic -i en aquest sentit, fins a un cert punt, estètic- però mai artístic. Només la condició humana, les passions humanes, són susceptibles i dignes de representació artística. A efectes artístics, la representació de la natura només és vàlida com a metàfora d'alguna passió humana, o com a projecció d'un estat d'ànim de l'artista, però no 'per se'. Perquè emmarcar el cosmos sempre donarà com a resultat una "natura morta": l'escanyarà, li llevarà l'alè vital. Evidentment, plantar el cavallet al mig del bosc, o prendre apunts del natural, poden ser exercicis d'estil, poden afin! ar la traça amb el llapis o el pinzell: una vegada més, estem parlant de "natures mortes". Agafeu un quadre de Carl Friedrich i treiu-ne la figura humana: el monjo a la platja, el muntanyer d'esquenes. No en queda res. Aquesta realitat nomès canvia quan comença a trontollar l'art figuratiu, potser a partir de Cézanne, quan qualsevol objecte -o subjecte-, fins i tot la natura, no és més que un pretext per a un discurs sobre el propi art i una exploració dels seus fonaments, la seva essència i els seus límits. Aleshores ja som a les portes de la "bellesa lliure" kantiana.

Una vegada més, vull distingir entre experiència i representació artística. És clar que és lícit que Kant parli del "sublim dinàmic" en referència a les tempestes o altres manifestacions de la natura que desborden els nostres sentits: naturalment que estem davant d'una experiència estètica. Però l'interès artístic de la seva representació deshumanitzada és una altra història. D'altra banda, jo diria que el sublim és el que està al límit de ser imperceptible, no el que ens desborda. Sublim no vol dir subjugador, sinó tot el contrari. No és el que esclafa per la seva magnitud, sinó el que eleva per la seva subtilesa. Però això ens portaria a una altra discussió.

Naturalment, qualsevol art és ofici i artifici. Tanmateix, el paisatgisme és el més trampós de tots els gèneres, des del moment que vol fer passar la cultura -una cultura- per natura. El paisatgisme ha estat també el més reaccionari de tots els gèneres pictòrics. Aparentment elimina l'home, però en realitat hi projecta tots els seus prejudicis -que no les seves pròpies passions contemplades artísticament. Aparentment presenta un paisatge intemporal, atura el temps, sense rastre dels homes peribles ni de les seves obres fugaces: en realitat, no és símptoma de deseiximent del temps, sinó tot el contrari, sovint és un mirar cap a una altra banda en moments històrics de canvi accelerat. La resposta bucòlica és una resposta equivocada -o de mala fe- a la qüestió plantejada per les mutacions d'ordre ideològic, social, polític i cultural. Ha estat! , massa sovint, la temptació de justificar l'arbitrarietat d'un determinat ordre social amb l'apel·lació a un altre ordre superior i immutable: el de la natura.

Les lectures que se n'acostumen a fer són encara més abominables i conservadores. Davant d'un paisatge bucòlic, d'una estampa harmònica, s'interpreta com un reflex d'un amable ordre social. Ara bé, davant del desordre o la desmesura ocasional d'algun paisatge romàntic, el comentarista alliçonat no ho interpretarà en clau de desequilibri social, sinó subjectiu: es tracta d'un desordre de la personalitat o "del conflicte entre artista i societat". És un exemple esplèndid de la proverbial esterilitat artística de la burgesia comercial i manufacturera, que va en paral·lel als seus intents d'erigir-se en dipositaris -vegi's qualsevol obra del lamentable i pretensiós professor Thomas Mann-, ja no de la cultura occidental urbana, sinó de la cultura en general.

La cultura és el contrari de la natura. La cultura es fa contra la natura. És contranatura, en el sentit que va contra les inclinacions i els prejudicis; i contra la recol·lecció i la caça menor a què ens predestinava la natura. El cultiu és la superació de la recol·lecció, de l'estat de natura. No cal dir que a Occident, des de la polis grega fins a la Catalunya de 2004, la cultura, companya de viatge i coartada de la civilització, s'ha produït a les ciutats, ni a pagès, ni a les comarques. Fora de l'urbs només s'hi pot criar un Marià Vayreda: l'escola olotina versus Miró, Dalí i Picasso, versus Barcelona i, sobretot, versus París, és a dir, la metròpoli del moment.

D'altra banda, el paisatge sempre és moral, perquè l'ordre o el desordre, la vitalitat o la decadència, estan en l'ull. I des del punt de vista de les arts seqüencials, la natura és un pèssim protagonista, des del punt de vista d'un guió: en realitat no canvia. Només muda de pell, per tornar al punt d'origen. Ara bé, aquest caràcter cíclic l'acosta al temps religiós. Sense oblidar que les estacions, recurrents en determinat art, no són universals, ja que no existeixen entre els tròpics.

Val a dir que la natura no ha estat mai protagonista de l'art occidental, fins a l'edat moderna. La relació entre l'home i la natura ha estat conflictiva des de la nit dels temps. Només quan la natura deixa de ser una amenaça important, només quan els perills provenen gairebé exclusivament de la civilització i no de la natura -que ha estat "vençuda"-, dels altres homes i no d'animals més pilosos o de llamps divins, només quan es percep que la pròpia natura, i no l'home, amb un creixement demogràfic accelerat, és l'amenaçada, se li comencen a fer retrats, en comptes de retrets. Els mateixos burgesos holandesos, anglesos o francesos que desforesten el país, en fan l'esquela.

En contra del que pot dictar el sentit comú, el paisatgisme no representa cap mena de vinculació autèntica a la natura, sinó que pressuposa una voluntat testimonial d'allò que s'està liquidant. Ni l'art rupestre, ni l'art dels aborígens, ni el de cap poble que visqui realment lligat a la natura, cau en l'aberració de representar de forma "realista" la natura. La natura pot servir, això sí, de rerefons o contrapunt: a la figura humana, a les seves construccions, a les seves ruïnes...

Tal com va dir Mircea Eliade, el monoteisme va permetre l'explotació desacomplexada de la natura -dels seus recursos- en dessacralitzar els boscos, els rius, les muntanyes i els fenòmens meteorològics. La divinitat, que havia estat unida des de la nit dels temps a aquests fenòmens, que morava en la natura i s'hi confonia, va quedar reclosa en llocs de culte que remetien directament a una esfera sagrada abstracta i sense intermediaris naturals. El monoteisme no solament va acabar amb el politeisme, sinó també, a la llarga, amb el panteisme (malgrat la revifalla orientalitzant d'un Francesc d'Assís o un Ramon Llull). La divinitat es civilitza -i en el cas cristià, a més d'això, s'humanitza, pren una dimensió antropomòrfica -n'era precedent la natura divina d'alguns emperadors. No era el cas dels politeismes mediterranis, ni celtes, ni és el cas de l'hinduisme o de les rel! igions animistes africanes o americanes. El protestantisme anirà encara més enllà, en liquidar les restes de politeisme pròpies del cristianisme catòlic (pervivència del culte utilitari a desenes de sants, romeries, curanderos, etc.), que en el cas de l'Amèrica hispànica havia convertit la 'pachamama' o mare natura en la Verge Maria.

Vull recordar que la cultura grega i romana era una cultura urbana. L'Edat Mitjana, durant la qual Europa es desurbanitza -el cas de Roma és exemplar- no suposa una recaiguda en el panteisme (malgrat els càtars o els franciscans) per part de les elits creadores de cultura (encara que en el camp de les creences populars tenim testimonis que sí que ho confirmarien, per exemple en les cartes de capellans de l'Espanya visigòtica que malden per eradicar les supersticions dels seus feligresos). L'urc amb què la Inquisició s'acarnissarà amb les anomenades "bruixes" dóna idea de fins a quin punt la natura continuava sent "sobrenatural" per a la major part del poble. Lamentablement, les representacions pictòriques que es conserven de l'època, murals d'esglésies, etc., no ens serveixen per il·lustrar aquestes creences. L'underground! 33 visual, si n'hi havia, ha quedat consumit pel temps (amb l'excepció de nombrosos capitells romànics, decididament irreverents i pagans). Sortosament, a les faules i contes tradicionals europeus, codificats i adornats als segles XVIII i XIX per Lafontaine, Perrault o els Grimm -o al 'Kalevala' finlandès-, encara s'ensuma el bosc com a lloc d'ombra i misteri impenetrable.

Vull puntualitzar que quan parlo de paisatgisme, em refereixo a l'occidental. Moltes de les afirmacions no són aplicables a la representació pictòrica de la natura en la cultura xinesa. Efectivament, si els artistes grecs o els romans es van desinteressar de la natura, no és aquest el cas dels xinesos. Ens han arribat moltíssims gravats xinesos entre els segles VI i XI en els quals la natura és el protagonista absolut, sense presència ni rastres humans, o com a màxim, amb l'home com a mera comparsa. I és que a la Xina, on el teisme ha fracassat, i no diguem el monoteisme, la natura conserva la veneració, el misteri i el respecte. Per això no és estranya la seva representació pictòrica, com a protagonista, mil anys abans que a l'Europa depredadora del verd. Una actitud "natural" que enllaça amb l'actitud xinesa davant l'art: l'escriptor xinès contemporani no con! cep l'existència d'un llenguatge literari diferent de l'oral. L'artista no va de puntetes ni parla en falset. No és un creador, sinó un recreador, més que escriptor, descriptor. Un jo molt més atenuat que a Occident, i un nosaltres superlatiu. La natura, per tant, no és mai la projecció romàntica d'una ànima individual.

En el fons, les arcàdies, i tot bucolisme, són segregacions d'una cultura religiosa hegemònica. A l'India, per exemple, o en el món musulmà, àmbits on tota la cultura -literària, plàstica o dramàtica- continua dins la mateixa placenta que la religió, succeeix com a l'Europa medieval: l'única expansió pagana és la literatura pastoril (que en el cas indi és cinema pastoril), una vàlvula d'escapament profà. Es tracta d'un reflex molt semblant al que condueix al paisatgisme. De vegades, la taca d’oli de la religió forma un tot no solament amb la cultura sinó amb la política: és el cas de l'umma, en l'islam. Així doncs, el món és vast, pero l’art contemporani no neix a Europa, a Occident, per casualitat. L’art contemporani, que no és més que una part de la cultura conte! mporània, i neix quan aquesta s’emancipa de l’esfera religiosa. La separació entre cultura i religió és una de les grans fites d’Occident, un dels nostres motius d’orgull més legítim.

Contra els jardins

El pagès no és un jardiner del paisatge, i un jardí no és natura, sinó simetrida construïda: un esquema mental esclerotitzat, previsible, amb la dosi justa de canvi; un paisatge segur. Els laberints galants del XVIII són un bon exemple de cultura mal disfressada de natura, amb pellingots. Com més artificiosa fos la indumentària dels hipotètics passejants, millor s'avindrien a aquests esguerros pretesament naturals. Estem davant de la domesticació del marc i dels figurants, d'un escenari artificial per a l'escenificació de la galanteria: la codificació i domesticació extrema de l'instint sexual i de la vanitat. Quanta falta que feia Rousseau.

Tornat al paisatgisme, diria que entra en crisi amb la fotografia i, definitivament, amb l'adveniment del cinema -i la televisió- en colors. La seva aspiració còsmica té en contra el gust contemporani per la fragmentació i l'escepticisme, quan no el menyspreu, per les visions pretesament globalitzadores. Per cert, l'ecologisme no és paisatgisme. N'hi ha prou amb veure els molins d'energia eòlica, que tanta gent desaprova des d'un punt de vista paisatgístic: no estic d'acord amb ells. Fan molt més mal a la vista els suposats molins de la Mancha transplantats a la sortida de Barcelona per Esplugues. D'altra banda, no em veig amb cor de teoritzar sobre qualsevol relació entre l'ecologisme i la nostàlgia de la sacralitat i la unitat perdudes.

Del que tinc menys dubtes, és que el paisatgisme haurà estat un breu parèntesi en la història de l'art. És inexistent o negligible en l'art primitiu, clàssic, medieval, renaixentista, barroc, neoclàssic o contemporani. En el present i en el futur immediat, només me'l puc imaginar com a recurs irònic, com a picada d'ullet. De fet, hi ha en el paisatgisme una voluntat matussera d'imitació d'un original perfecte -la natura- que l'acosta molt al kitsch. Acantonar el que és perfecte, original i àdhuc infinit en una còpia a mida reduïda és com aquelles imitacions de la Monna Lisa o de la Torre Eiffel o de Nefertiti, fetes per a posar al moble del menjador, o més modernament, damunt de la tele, amb o sense tapet. No gaire lluny, per cert, de l'inevitable quadre amb paisatge, casa i riu -amb o sense escena de cacera o bugaderes- que ha! n estat la icona dels pisos obreres en el darrer esglaó de la industrialització, i a les portes de la societat de serveis. Aquesta imitació o representació cau doncs, inevitablement, en el kitsch, llevat que sigui un discurs conscient sobre la imitació i la representació, llevat que el subjecte s'imposi per damunt de l'objecte: només s'evita el kitsch quan l'estèril sacralització de l'objecte -la natura- se substitueix per una sacralització de l'art, que d'alguna manera és també una sacralització del subjecte sensible.

Home i Ocell

2006-06-28T16:54:00.000+05:30

JORDI JOAN
Illa de Porto Santo (Madeira)

Hi havia una vegada una intel.lectualitat catalanista de progrés...

2006-06-16T23:23:00.001+05:30

L’exclusió dels intel.lectuals d’esquerres

Història d’una mutilació en sis legislatures

JORDI JOAN

La dreta espanyola i la dreta europea tenen un deute històric amb Convergència i Unió (CiU). Un deute acumulat durant els successius governs de l’exbanquer Jordi Pujol i que l’home de confiança dels poders fàctics, Josep Antoni Duran i Lleida, no perd ocasió de recordar, amb vistes a cobrar-se’l personalitzadament. A primer cop d’ull, pot semblar que el capítol més important d’aquest deute sigui el suport decisiu al primer executiu del Partit Popular –a canvi de què?- i el suport inútil a la nefasta segona legislatura d’Aznar –a canvi de res. És cert que amb aquesta estratègia, la dreta “catalana” i “castellana” aconseguien reforçar-se l’una a l’altra, en polaritzar la societat espanyola al voltant de valors identitaris nacionals, en comptes de fer-ho al voltant dels diferents interessos personals i de classe i les diferents concepcions de la societat, com a la resta del món occidental.

Tanmateix, no és el suport parlamentari –correspost pel PP al Parlament de Catalunya per impedir l’accés de cap representant d’esquerres al Govern de la Generalitat fins a 2003- l’aportació més valuosa i duradora de CiU. El més significatiu és haver atrofiat l’hemisferi esquerre del cervell del catalanisme, fins a canviar la percepció de la societat catalana sobre si mateixa, sobre la seva història i sobre el seu paper a la Península Ibèrica i a Europa. Sota el pujolisme, l’intel.lectual d’esquerres en terres catalanes ha estat una espècie desprotegida, quan no amenaçada, en vies d’extinció. Ha estat el gran perdedor -o el gran perdut-, a qui s’ha negat el pa i la sal fins a la seva conversió, ostracisme o abandó. Tal com s’ha fet sovint amb la Catalunya obrera i metropolitana, se n’ha negat l’existència, la integració al cos social i el dret a la pròpia imatge, abocant-la, si és que encara volia veure’s el propi rostre, a miralls forasters. TVE o Tele5, en comptes de TV3; El País en comptes de l’Avui.

L’inclement massatge pujolista, a base de repartir o negar despatxos amb taules de metacrilat durant un quart de segle, ha aconseguit el que semblava impossible: Netejar Catalunya, la roja, d’elements qüestionadors del desequilibri social burgès. El canvi d’identitat en menys d’un quart de segle és irrebatible. Una societat que s’havia vist a si mateixa com a avantguarda social d’Espanya des del segle XIX, canviava les banderes del progrés, la justícia i la igualtat pel penó del conservadorisme, el comarcalisme, la tradició i el campi qui pugui. Un carlisme nou de trinca. El que és més important, amb procediments “alquímics” no gaire complexos, el pujolisme aconseguia separar dos elements fins aleshores indestriables: progressisme i catalanisme. Per fer-ho, comptava amb el suport inestimable dels representants de la “gauche divine” “socialista”, molts dels quals no han viscut mai com a contradicció anomenar-se intel.lectuals i no saber ni les beceroles d’ortografia! (catalana, esclar). Finalment, allò veritablement inseparable era la solidaritat de classe de la mesocràcia barcelonina, que sàviament havia col.locat un ou –o un fill- a cada cistella política, a dreta i esquerra.

Sense adonar-se, la societat catalana anava perdent, d’un en un, tots els seus referents polítics catalanistes i d’esquerres, entre intel.lectuals i artistes. Avui en dia, quan se li pregunta a l’home del carrer per aquesta “estranya” simbiosi, li vénen al cap cantautors de fa trenta anys! Què farem ara que Lluís Llach plega? Ja pot durar el Raimon! Mentrestant, sense adonar-se, li anaven creixent els nans, tots del mateix descoloriment polític, amb les portes i els micròfons oberts, de bat a bat, a la corporació mediàtica teixida des del nou poder autonòmic. Amb corbates llampants, un llenguatge a mig camí del taxista i del viatjant, venent la idea que la crueltat és moderna i que tothom té el que es mereix (encara que ells no en tenen mai prou!). Reblant el clau identitari, el victimisme i l’antiespanyolisme, com hàmsters que sempre fan girar la mateixa roda. 23 anys de pensar la carn d’olla! L’autocrítica era rebatejada com a autoodi, i automàticament estigmatitzada. Als dissidents els quedava la deserció o la marginació, l’acomodació o l’exclusió. Tot contribuïa a desertitzar la veta de pensament que havia estat més fèrtil i cabalosa de la Catalunya del segle XX, el catalanisme –lligat amb l’iberisme i l’internacionalisme- d’esquerres. Com a bàlsam al darwinisme social, la programació comptava amb les maripaus a l’ús, maldant per embalsamar en ones hertzianes les essències ferrussolianes. Era demanar molt a la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, algun debat sobre com els catalans hem destrossat el nostre litoral? Sobre la dependència nuclear del nostre país? Etc, etc. Obrir finestres i no tan sols baguls? En comptes d’això, la telerealitat sempre mirava cap a la mateixa banda, sempre enfocava els mateixos problemes –preferentment a fora, o vinguts de fora-, imatge d’una societat obsedida amb no veure’s completa. I vinga informació de trànsit, el temps, esquí i futbol!

Un efecte secundari dels anys de CiU és la reducció de pensament a cultura, de cultura a identitat, i d’identitat a identitat nacional (catalana). Es tracta d’un reduccionisme interessat i empobridor. Les esquerres catalanes, en perdre les eleccions al Parlament de 1999 -en nombre d’escons encara que no en vots- van perdre també una oportunitat d’or per redefinir la identitat catalana en oposició amb el tradicionalisme castellà puixant a Madrid. Una oportunitat que se’n va anar en orris, en part, per l’inexcusable ingenuïtat política de Carod Rovira en entrevistar-se amb els dirigents d’una organització terrorista mentre ocupava el càrrec de Conseller en Cap. Des d’aleshores, ERC ocupa per al PP el paper de sparring tradicionalment reservat a CiU i amb la mateixa voluntat polaritzadora. Un joc que beneficia a tots dos púgils, encara que a qui li toca el rebre és al debat i l’agenda política progressista, relegada a favor de les discussions semàntiques identitàries i innòcues en termes socials. Encara un mot sobre ERC: A qualsevol país modern i occidental seria inquietant l’accés al poder polític d’una proporció tan elevada de filòlegs i folcloristes –folclòrics practicants-, és a dir, de sacerdots, que no van de les dades a la teoria –de la terra al cel- sinó a la inversa, del cel a la terra (que malden per encabir en els seus esquemes). Ells també són fills del reduccionisme pujolista.

Espanya com a tabú
El nacionalisme conservador de CiU beu del Romanticisme alemany filtrat pels capellans. És una visió del món enemiga de les dades polítiques, socials i econòmiques.
El regionionalisme i nacionalisme catalans conservadors, des dels temps de la Lliga Regionalista fins als de CDC i UDC, és, en tant que proteccionista, espanyolista de fons i d’intenció, encara que amb les formes vulgui fer pensar tot el contrari. En una mostra de doble joc i hipocresia, el nacionalisme català no ha mogut un dit per rescatar intel.lectualment la idea d’Espanya. Ans al contrari, ha fet seva la identificació mesetària entre Castella i Espanya, un fenomen històricament recent. Cal dir que la diplomàcia portuguesa protestava encara al segle XVIII perquè el govern de Madrid s’entestava a presentar-se com a representant d’Espanya. Ells també havien format part de la Hispània-Espanya romana i visigoda! (i de l’Àndalus). Els comtes de Barcelona es presentaven com a espanyols a les corts alemanyes, segons les cròniques medievals catalanes. En la historiografia convergent –tan enfeinada a desvincular l’església de la dictadura franquista fins al punt de convertir-la en campiona de la democràcia!- no ha servit de gaire que Tarragona (Tàrraco) fos la primera capital d’Espanya (la Hispània romana) o que Barcelona ho fos efímerament o “in pectore”, de l’Espanya visigoda d’Ataülf i Gal.la Placídia. Que a la Corona d’Aragó hi convisquessin el català, el castellà, l’àrab i l’aragonès tampoc no ha estat subratllat. Ni que els almogàvers conquerissin l’illa de Mallorca al crit de “Aragó!”. És clar que per raons demogràfiques Barcelona va exercir de capital política del regne durant l’expansió dels segles XIII i XIV. Però la realitat confederal d’aquell regne era, a petita escala, prou semblant a l’anterior o posterior d’Hispània-Espanya, que en realitat no es completa el 1478, amb la unió de Castella i Aragó, ni al 1492, amb la incorporació de Granada, ni al 1511, amb la unió de Navarra, sinó al 1580, amb la incorporació de Portugal.

Així mateix, els territoris preromans de població ibèrica coincideixen quasi exactament amb els dominis de la Corona d’Aragó, sota jurisdicció del Comte de Barcelona, o conquerits amb les seves armes (el que inclouria Múrcia), amb l’únic afegit de l’Andalusia Oriental. Ningú no pot lluir el títol d’ibèric amb més propietat que els catalans, i menys que ningú, els castellans. L’iberisme, que havia estat una de les banderes del catalanisme d’esquerres, queia interessadament en l’oblit. La immigració valenciana, aragonesa, murciana i d’Almeria, als anys vint i trenta, va reiberitzar Catalunya –superficialment germanitzada durant l’etapa visigòtica i de la Marca Hispànica, i arabitzada, sobretot al sud de l’Ebre, durant l’Àndalus- segons afirma el paleontòleg Eudald Carbonell. Tal com els occitans havien aportat els primers xarnegos als segles XVII o XVIII (la majoria de cognoms acabats en –ac, -au i tants altres).

Tornem al present. Aprofitant el solatge anarquista català per intencions oposades, s’ha instal.lat la idea que el parlament de Madrid ens és aliè, quan Catalunya, com és de justícia per població, és la segona comunitat autònoma amb major nombre de diputats. Un fet estúpid, quan hi voten més catalans que a les pròpies eleccions a la Generalitat. No hi és aliè el tabú de la població catalana d’origen castellà. Els anys de CiU han estat un ajornament a la plena integració en les estructures socials de “els altres catalans”. Han volgut mantenir-los “altres” en comptes de “nosaltres”. S’ha preferit abandonar-los en braços dels media madrilenys i la seva xarxa identitària i afectiva, abans que adaptar mínimament la idea de Catalunya al seu present en els media autòctons. Cal començar a veure com a riquesa i oportunitat en el món modern el que durant tres dècades s’ha volgut presentar com a feblesa. Perquè el que passa quan els relegats ni tan sols no troben portaveus, ja s’ha vist amb les revoltes dels suburbis francesos de l’any passat. Si França no es pot permetre el replegament cultural –vegeu-ne les conseqüències-, s’ho pot permetre Catalunya? Tanmateix, el multiculturalisme no pot ser ingenu. El que és autènticament d’esquerres és que tothom pugui viure amb dignitat –cosa que sortosament no es mesura en dòlars per càpita- a la seva terra, sense necessitat d’emigrar. Per tant, Catalunya, país històricament i majoritàriament industrial i de serveis, ha d’empènyer cap a un gir de les polítiques comunitàries, que actualment desmantellen les barreres als productes manufacturats mentre mantenen les agrícoles. No és possible que la Unió Europea continuï dedicant la meitat dels seus recursos a donar suport a les seves indústries agroalimentàries –més que a la pròpia pagesia, de fet- en comptes d’apostar per la formació i la competitivitat. Condemant, de retruc, a l’emigració els països del Sud. I ull viu! Que importar mà d’obra no signifiqui importar també models socials regressius. El model nord-americà, importat durant l’era Aznar, en què el benestar de dos terços de la població s’assenta en l’exclusió d’un terç de la vida social i política i, molt sovint, de la ciutadania, no és un model a seguir.

Països Què?
L’augment en el nombre de parlants o usuaris del català en els últims vint anys és espectacular, sobretot en el domini de l’escriptura i la lectura, i en la ràdio i, en part, la televisió. Com a tot arreu, la quantitat implica pèrdua de densitat, encara que el més preocupant siguin les clarianes que s’obren en porcions del domini lingüístic, com Alacant, València, Eivissa, el Rosselló o el Baix Llobregat. És una lluita que cal mantenir. Cal estar amatents perquè viure plenament en català sigui un dret garantit i que no impliqui incomoditats addicionals, si més no en les tres comunitats autònomes on és oficial. Cal desenterrar el debat nominalista? Països Catalans o Catalunya? o Corona d’Aragó? És hora de reconèixer que la invenció del terme Països Catalans ha fet més mal que ve. Molts dels que l’utilitzen no han entès mai els valencians. Hi ha un cert maximalisme de preferir perdre-ho tot, però no la (suposada) puresa. Parlar català no vol dir que políticament se sigui català. No tots els parlants d’alemany, neerlandès, anglès o castellà són alemanys, holandesos, anglesos o espanyols. De l’ús lingüístic no se’n deriva automàticament una identitat política. Les històries i la Història són les que forgen la identitat –i la mateixa llengua. Molts valencians no estimen Catalunya perquè la majoria de catalans ni estima els valencians, ni els coneix, ni ha trepitjat mai València. Potser cal canviar d’interlocutors al País València. No ens interessen els que s’afirmen com a únics mantenidors de la flama, sempre disposats a restar i quedar-se amb la torxa –i la subvenció- sinó aquells amb més capacitat de sumar. El tabú d’Espanya ha provocat la incomprensió de bastants balears i moltíssims valencians. És l’hora de refer aquests llaços des de l’espai de sobirania de cadascú, no des de la fracassada ideologia convergent que ens ha fet divergir. La deriva premoderna de la Universitat Catalana d’Estiu és un bon exemple del que no cal fer. D’altra banda, seria molt demanar que Espanya consideri com a seu el català i que hi pugui haver estructures comunes, per exemple una Ràdio 4 amb llicència d’Ona Mitjana digital, amb seus i veus de les tres comunitats on és oficial?

Catalunya, per ser forta, ha de ser capaç de sumar. A València, a Balears, a Aragó, al Rosselló i Andorra. Però també a la resta de la Península Ibèrica i a França. I a Itàlia i a Brussel.les. I a l’Amèrica Llatina. L’anterior govern ha estat irresponsable en l’ensenyament de llengües, fins al punt de fer aparèixer com bolets les acadèmies d’idiomes com si no n’hi hagués prou amb les hores setmanals a l’ensenyament públic! Tota una raresa, no només a països avançats com Alemanya, sinó també a Portugal. Així mateix, afegir l’anglès no hauria d’haver suposat un retrocés tan brutal del francès. Sempre serem veïns de França, que continua sent una potència amb pes al món, tot i que actualment passi per una fase de retraïment internacional i replegament social en el seu propi si. Un replegament que, si en una cultura de la dimensió de la francesa o de la castellana, és empobridor, en el cas de Catalunya és suïcida. Com és suïcida fragmentar encara la dimensió catalana en localismes i comarcalismes –efecte pervers de la premsa comarcal-, amb la seva valoració automàtica del que és local pel sol fet de ser-ho. Capítol a part mereix la multiplicació de comarques fins a convertir tot el sistema en inoperant: útil, diuen, per a la recollida d’escombraries. La divisió més seriosa i sistemàticament obviada per alguns, és la que hi ha a moltes ciutats catalanes entre centre i perifèria. Atenuar aquesta divisió és més urgent que la creació de qualsevol altra divisió territorial.

Una vegada més, cal actuar localment, sí, però després de pensar globalment. No és motiu de satisfacció que Iniciativa, hereva del PSUC, tregui més vots a Sant Cugat que a Rubí. És símptoma de fracàs i motiu de reflexió. Un partit que té en la lluita per la igualtat d’oportunitats la seva raó de ser, no pot defugir el combat allà on és més urgent.

Permetin-me dir alguna cosa sobre Portugal, que ha tingut una història diferent, sobretot a partir de 1640 –no per casualitat, any de la Guerra dels Segadors, aprofitat pels restauradors de la independència. Diferent i divergent a la catalana. Per què Catalunya no ha estat Portugal, i viceversa? S’ha reflexionat prou per què la Corona d’Aragó, que era un regne d’història, vocació i geografia marítimes, va perdre la cursa dels descobriments amb què els altres dos regnes ibèrics, Portugal i la mesetària Castella, canviarien la pell del planeta com cap altre estat ha fet, tret potser d’Anglaterra? Però a diferència de Portugal, condemnat a no superar les etapes més brillants del seu passat, Catalunya té per davant un futur més prometedor que la seva història moderna i contemporània. Un futur que necessita convicció dels poders polítics en el paper decisiu de l’ensenyament públic, dels mitjans de comunicació públics i de les xarxes culturals. Un futur que necessita debats que l’il.luminin. Catalunya pot ser modèlica, mundialment, si s’assumeix sencera, si va de la realitat a les idees, i no a la inversa, si renuncia a una puresa que mai no ha tingut, si comença a veure com a enriquiment i oportunitat el que s’ha volgut veure com a devaluació i llast, si ven futur i no passat. Catalunya té la mida i el perfil idoni per entendre’s amb mig món, i Espanya i la UE, per les seves dimensions, són les palanques necessàries per entendre’s amb l’altre mig.

L’Estatut dels drets socials
El nou Estatut consta d’un apartat de drets individuals i socials que ens hauria de fer sentir orgullosos, per avançat –encara que els hàmsters dels mèdia catalans i espanyols s’excitessin a discutir el nom de la rosa, si nació és més o menys que nacionalitat. Així mateix, el nou Estatut, que és també i sobretot un finançament més just a canvi d’ancorar Catalunya a Espanya, obrirà l’oportunitat de repensar més serenament diverses coses, sota la base que espanyol no equival a castellà.

Criptoconvergents
“Ara es tracta d’esperar tres anys”, se sentia en cenacles literaris després que el tripartit formés el primer govern d’esquerres a Catalunya des de la República. Catalunya deu ser dels pocs països del món occidental on la seva gent de lletres està a la dreta de la seva pròpia societat. Això es deu a la pastanaga convergent i a la negligència de l’esquerra. Tanmateix, aquells que cridaven a esperar tres anys, per a l’anhelat retorn dels “nostres”, sovint no havien d’esperar ni sis mesos per ser ascendits per la Consellera de Cultura. De fet, l’elecció per al càrrec de Conseller d’una persona que ni tan sols procedia del món de la cultura exemplifica la desídia amb què els socialistes s’han anat desvinculant de la cultura catalana. Tants anys de responsabilitat purament municipal –és a dir, urbana i urbanística en bona mesura- havien col.locat l’arquitecte –i fins i tot el dissenyador- per sobre de la gent de lletres en la piràmide cultural socialista, però nomenar un metge com a Conseller de Cultura era ja de psiquàtric. Ara cal saludar l’entrada de Ferran Mascarell, a l’espera de realitzacions.

Cultura
Repassem molt breument alguns talons d’Aquil.les de la cultura feta a Catalunya, com ara el cinema, iniciat pels germans Baños fa prop de cent anys, i que des d’aleshores no ha anat gaire més enllà. Entre el més celebrat hi ha el, diguem-ne, teatre filmat de Ventura Pons, que no és per fer volar coloms, encara que ens haguem de felicitar de la seva ampla difusió en festivals internacionals de cinema gai. Pel que fa al teatre pròpriament dit, malgrat el cofoisme generalitzat i i les grans instal.lacions barcelonines, el descens del nivell actoral és escandalós. La promiscuïtat entre els serials de TV3 i els escenaris ha beneficiat materialment un petit grapat d’actors i actrius, amb pobres resultats artístics. El mateix es pot dir de la promiscuïtat entre guionistes i dramaturgs. En general, s’ha evitat la sarsuela madrilenya per caure en un suposat realisme de pobra inspiració anglesa, lluny de l’experimentació.

Sobre la domesticació del món editorial en català: Aquest és un procés que ja s’ha fet sentir com a mínim des de la presa de control del Grup 62 per La Caixa, i que encara es pot agreujar amb la seva venda a grups més conservadors, malgrat l’origen esquerrà d’Edicions 62 o Empúries. L’escassetat d’assaig d’alta volada en català o traduït al català és molt preocupant. Els bestsellers revisionistes feixistitzants que triomfen a Madrid i la seva rèplica barcelonina en forma d’opuscles –no arriben a assaig- amb barretina, emprenyats i panxacontents, són dues cares de la misma moneda i ens porten al mateix lloc: a allunyar-nos del món modern -que va molt de pressa- i dels seus debats. La falta de diaris d’abast català, fets des de Catalunya i d’esquerres, és greu. El Punt és una altra cosa, perquè el comarcalisme és el problema i no la solució (o només pot ser complementari de la solució). La poca ambició i els pocs recursos del Quadern del País suposen una humiliació suplementària. En el fons, perdura en molts el convenciment que el català no serveix per mirar directament el món, per interpretar-lo. Aquesta mentalitat d’apèndix, malauradament, perdura en molts intel.lectuals catalans que, en molts casos, escriuen en castellà perquè ni en el seu moment se’ls va ensenyar a escriure en català ni posteriorment han tingut l’amor propi d’aprendre’n. TVC, malgrat el provincianisme de les seves pel.lícules –només havien de reunir dues condicions, ser nord-americanes, dolentes i no mostrar cossos despullats, per exigència d’UDC- pel que fa als informatius i altres continguts –no tots- es va aconseguir evitar el folclorisme.

Democràcia en construcció
Iniciativa, que ha de preservar el patrimoni moral de tenir les mans netes, té l’obligació d’impedir que cap Unió Cleptocràtica de Catalunya es torni a burlar dels catalans. De la mateixa manera que, a principis dels noranta, el vot popular va negar a les urnes la cantarella promoguda per la banca a favor de privatitzar les pensions, l’esquerra catalana ha de mantenir-se amatent per a les noves onades de “restauració burgesa”, sota pretext de la competència asiàtica o altres que es presentin. Des de la caiguda de les dictadures populars de l’Europa Central i Oriental, moltes forces econòmiques i les seves corretges de transmissió política, consideren que la democràcia ha anat massa lluny: Aposten per una democràcia de pitjor qualitat. I des de 1990, un cop vençudes les anomenades dictadures del proletariat, ho prediquen sense vergonya. Han convertit en sinònims democràcia i capitalisme salvatge i a l’Europa Oriental en un primer moment els ho van comprar com un sol paquet. Ara que ells ja no s’ho creuen, que no ens ho facin empassar a nosaltres! La democràcia no ha anat massa lluny. A Catalunya, de fet, tot just comença. La democràcia és una obra en construcció, per a l’esquerra, i una obra acabada per a la dreta. Uns i altres resisteixen més o menys les pressions dels que volen desmantellar-la de mica en mica, perquè hi hagi el mínim de dissonància entre el poder econòmic i el poder polític. En general, cal dir que la gran debilitat de la democràcia és que els partits polítics tinguin un cervell molt més petit que altres grups d’interès de caràcter econòmic, religiós o social. Correspon als intel.lectuals escapolir-se dels debats estèrils i sembrar els debats fructífers, en el camí de la igualtat d’oportunitats i la dignitat humana, amb respecte pel treball i la cultura. Ai, la vella unió de les forces del treball i la cultura!

Tanmateix, on és l’obra social de les caixes d’estalvi catalanes, quan legalment és la seva raó de ser, en comptes del lucre? Cal exigir també més suport de les caixes a la cultura –i especialmente a la cultura catalana. La dimensió espanyola de La Caixa no es pot convertir en suport exclusiu a la cultura castellana, “per no molestar”, com si fos l’única i de tots, amanit, això sí, amb cosmopolitisme.

Tornant a Raimon: “Qui perd els orígens per identitat”. Deixeu-me dir que Catalunya es l’únic país que ha fet la revolució industrial a qui han substret els principals protagonistes d’aquella comesa. Hi ha hagut un elogi fins al fàstic del paper de la burgesia catalana –factor conservador, pactista amb Madrid per preservar, primer el mercat colonial i després, si més no, el peninsular- i ocultació de la classe obrera, factor de canvi. La classe que havia obert les ments al federalisme, el comunisme, el socialisme, l’anarquisme, que havia convertit Barcelona en la Rosa de Foc, davant del pistolerisme burgès. Una classe obrera amb fam d’instrucció que aixecava ateneus per cultivar-se i discutir. No n’hi ha prou amb recordar les biblioteques de la Mancomunitat. La societat civil era, en gran mesura, com ho tornaria ser als anys setanta, el poble treballador. Però no ens enganyem, el trac-trac dels telers tampoc forma part de la memòria de tota l’esquerra catalana. Hi ha res més allunyat de la gauche divine que un ateneu o un cor d’en Clavé? Hi ha res més allunyat de la cultura que l’admiració de Jordi Pujol pels grans especuladors internacionals?

El poble català existeix, sí, i es complex. Més important encara, el poble existeix i el poder democràtic emana del poble. Els clavells del 25 d’abril conserven tota la frescor i tota la capacitat d’emprenyar els poderosos: “Grândola, vila morena, terra da fraternidade, o povo é quem mais ordena”. Catalunya ha pagat un preu elevat per la domesticació, l’acomodació –abans se’n deia aburgesament- o l’exclusió dels intel.lectuals d’esquerres i dels discursos crítics. Afavorir un debat, posar sobre la taula els temes candents a escala mundial és la feina més noble i necessària de l’esquerra.

Culturalment, una de les apostes més important de CiU ha estat deixar l’educació de la majoria dels nens i joves catalans en mans de l’Església Catòlica. Un atac de fons a la millor tradició laica, lliurepensadora i progressista de la pedagogia i la societat catalanes, des de “L’escola moderna” de Francesc Ferrer i Guàrdia. Jo vaig estudiar a un institut públic amb alguns professors excel.lents. La Romànica, un centre ben construït a finals dels setanta, entre Sabadell i Barberà del Vallès. Em fa vergonya constatar que dues dècades després, la Catalunya autònoma de Pujol tenia els fills dels meus antics veïns estudiant en barracots durant vuit anys, a Les Termes, per acabar construint un edifici sense cap dignitat arquitectònica, una mena de contenidor de fracàs escolar, molt pitjor que aquell en què jo havia estudiat i que era anterior a la Generalitat. Que no en donin la culpa a Madrid. No creuen en la cosa pública, creuen en baixar impostos i en una educació que no alliberi sinó que consolidi les jerarquies socials. Devien pensar, qui ho veurà si és a la perifèria de Sabadell? La democràcia implica el mateix tracte a tots els ciudans, ja sigui el centre de Barcelona o la perifèria de Sabadell, Osona o el Baix Llobregat. I quants han criticat que Sabadell, amb dos-cents mil habitants, no tingués una biblioteca pública digna d’aquest nom, i amb els llibres a la vista, fins el 2002? CiU va crear una universitat lliure de marxistes, la Pompeu Fabra, on s’ensenya –n’he vist les fotocòpies- que als països del Sud la desigualtat social genera eficiència econòmica. Encara que ara algun investigador, amatent als canvis polítics, s’ompli la boca amb la República, per exemple, després d’haver-se-la omplert fins fa quatre dies amb els jardins de Versalles i elogis als Borbons.

L’esquerra va començar perdent eleccions a la Generalitat per regalar la bandera del catalanisme i les va acabar perdent per la seva incapacitat per col.locar en l’agenda mediàtica els temes que li són propis. La societat catalana està molt a l’esquerra de les seves veus públiques i publicades. Es va veure des de la vaga general contra el PP de 2002 fins a la guerra d’Iraq. El catalanisme no proporcionava als catalans ni els oradors ni els debats per pensar el món. La responsabilitat és també de l’esquerra. L’espectacle del Fòrum –aquell intent de privatització de l’altermundialisme, de tancar en un recinte amb dret d’entrada el que es respirava al carrer- va ser tot un senyal. Bàsicament, de prostració intel.lectual del país: hi havia més diners que idees. Amb la trista cirereta de la desmemòria del que va ser el Camp de la Bóta -regat de sang de centenars d’afusellats- a sota els peus, mentre la parafernàlia milionària ens encaminava els bons sentiments com més lluny millor. Tristament, Catalunya ha intercanviat papers amb Madrid, i no solament per culpa del centralisme. Ara a Catalunya es xerra, a Madrid es fa.

El 1888 la societat catalana organitzava una exposició universal. Un dels seus lemes d’entrada és encara visible, gravat en pedra, al passeig de Lluís Companys, davant de la Ciutadella: “Protegir l’economia, fomentar la cultura”. Un segle després, s’havien canviat les tornes: el que estava a la defensiva era la cultura, mentre que l’economicisme ha impregnat ofensivament tots els discursos, col.locant-se per damunt de qualsevol consideració política, ètica, ecològica.

Conclusió
El periodista col.laboracionista Josep Pla, tan admirat pels convergents, anys abans d’entrar a Barcelona amb les tropes feixistes, havia visitat el revolucionari Andreu Nin a Moscou, on era regidor i secretari del Sindicat Internacional Roig. L’adjectiu escollit per Pla per qualificar Nin és un clàssic del catàleg conservador en parlar de demòcrates o socialistes: “ressentit”. L’aristocràcia veia els burgesos com a ressentits, els burgesos veien els assalariats i els seus portaveus com a ressentits. És hora de reivindicar el “ressentiment” dels que, com cantava Raimon, “venim d’un silenci antic i molt llarg”. Perquè, com cantava Lluís Llach, “no és això, companys no és això”. Cal depurar-lo, positivitzar-lo, convertir aquest “ressentiment”, que en el fons és comunió amb la resta del món, en “sentiment”, acompanyat de projecte i d’acció. No perdre de vista l’utopia. També la democràcia va ser en el seu dia una bella utopia, i avui en dia és encara un desideratum perfectible, a realitzar. Apostar per la generositat d’ideals, de més llibertat i justícia, com a ciment de la societat, en comptes de l’actual aposta per la por, la malfiança i la religió, apòstols de la militarització global.

Per últim, que no es confongui el “fair play” polític amb l’immobilisme. Res no desacredita tant la política com que res no canviï, malgrat canviïn els vots i els governs. L’esquerra que governa Catalunya no es pot quedar en un discurs de superioritat ètica. Cal materialitzar-lo. Cal acompanyar-lo de mesures decidides a traspassar el paper del DOGC i del BOE . Els xiscles de la dreta ens indiquen el camí. Reconeguem el seu dret a manifestar-se pels carrers durant els pròxims vint anys. Que aprenguin democràcia i igualtat. Que n’aprenguin. Perquè, com ens va recordar Portugal, aquell 1974, “O povo é quem mais ordena”.

Lisboa, 25 d’Abril- 1 de maig de 2006

Indústria alentejana

2006-06-01T23:01:00.000+05:30

Art Antiga

2006-05-29T21:44:00.000+05:30

La nit, és clar. I un riu a la vora. O més ben dit, una presència benèfica intuïda al peu de l’estimbat. La terra gira i les aigües s’escolen. P’rò al mirador circulen els alcohols i els cossos dansen, volten les ments, ningú no cau. S’anava preparant des del capvespre aquest anunci de l’estiu. Grans automòbils foscos i argentats lliscaven fins a l’ombra dels til.lers. Un cop desades les valises a la seu consolar, els diplomàtics només duen el somrís impostat i una dona del braç –espatlles nues proclamant la bondat de la temperatura- l’aliança culmina en un gintònic sostingut amb naturalitat. El Tejo abandonat pels galions encara fa frontera. Al capdamunt, al belvedere ballen les imatges d’art antiga. Ningú no identifica les estàtues entre la multitud, p’rò el gest petrificat excita encara més el moviment. Les pletines desvetllen fins a l’última sílfide al bosc d’encantats. Les persones circulen del museu al jardí, s’esbargeixen, s’atueixen, s’entreguen. Amb el segon gintònic s’assenten les imatges a la ment, com la sorra aixecada a la vora d’un riu. El pànic de la nena inconsolable de Gainsborough. La perplexitat en primer pla d’una algeriana del XIX, amb què Corot reïx a captar el trànsit de la vida entre tots. En la pell tota estesa i el vermell de vellut, Courbet suplanta els termòmetres. I la llum riallera de Sisley es fa lisboeta en un altre riu. El corrent on tot l’art desemboca i s’aixeca, ben bé a pols. La sínia que transporta la suor de l’agònic i la llagrimera de joia de qui hi ha deixat poncella. Abandonada la ruta de l’Índia, en queda el vernís de coriandre i el vell politeisme igualment repartit, a cabassos i sense discreció. La nit, és clar. I un somriure a la vora. O més ben dit, una presència benèfica sentida arran de l’estimbat.

15+10

2006-05-18T21:33:00.000+05:30

Com passar per expert en Europa Oriental

Guia cultural d'urgència als 10 països de la Unió Europea ampliada: Polònia, Txèquia, Hongria, Eslovàquia, Lituánia, Letònia, Eslovènia, Estònia, Xipre i Malta.

ESTÒNIA
La gran aportació d’Estònia a la cultura contemporània és musical. Efectivament, és estonià un dels compositors de música clàssica més respectats i seguits de l’actualitat, Arvo Pärt, i també un dels compositors joves més prometedors del panorama internacional, Erkki-Sven Tüür, sense oblidar el treball entre etnogràfic i avantguardista de Veljo Tormis, ni al gran director d’orquestra Neeme Järvi.

Pel que fa a la literatura, ocupa un lloc de referència el poeta Jaan Kaplinski, de mitjana edat, que és el més traduït a altres llengües europees. El seu nom sona entre els possibles candidats al Nobel, igual que el de un novel.lista veterà: Jaan Kross, autor de “El boig del tsar”. Un poeta jove, Tonu Onnepalu, s’ha convertit en l’enfant terrible de la literatura estoniana en passar-se a la narrativa amb el pseudònim d’Emil Tode, gràcies a novel·les com Pays frontière −traduïda amb èxit al francès, l’alemany i altres llengües−, que retraten els canvis culturals i ètics des de la descomposició de l’URSS, amb una ambigüitat sexual desconcertant en aquell país. Un autor de consum, Kaur Kender, retrata en les seves novel·les el que s’ha convertit en un arquetip de l’Europa Oriental, els joves yuppies que després d’una infantesa i adolescència comunista s’han convertit en els abanderats dels valors capitalistes. En teatre, destaca la dramaturga Eva Koff.

Finalment, un artista estonià, Priit Pärn, originalment pintor, està fent extraordinàries aportacions en una altra art visual: la creació animada, amb llargmetratges −no infantils− que han obtingut els guardons més prestigiosos del món.

A l’hora de dibuixar el panorama cultural estonià no es pot passar per alt la gran influència cultural −però també econòmica− del germà del nord, Finlàndia, sobretot a través de la televisió. Val a dir que finesos i estonians parlen llengües de la mateixa família, mútuament intel·ligibles. El seu cas exemplifica altres de similars sobre les oportunitats i riscos culturals del veïnatge entre països de diferent magnitud.

LETÒNIA
La millor carta de presentació de Letònia és la seva capital, Riga, la ciutat més gran i culturalment rica dels països Bàltics. A banda del seu extraordinari llegat modernista −jugendstil− que la converteix en una Barcelona del Bàltic, hi ha una viva cultura urbana bilingüe. El cas de Letònia, en que la russificació es va accentuar a partir de 1940, és similar al dels Països Catalans en el fet que en les set ciutats més poblades del país la llengua pròpia no és la més parlada, i també hi ha diaris amb dues edicions, en dues llengües. Val a dir que ja a finals del XIX, russos, alemanys i jueus ja eren majoria a Riga en relació als letons. Letònia és un cas interessant de reassentament d’una cultura en el seu territori, gràcies al poder polític. També és interessant com a contrast entre una cultura urbana cada vegada més cosmopolita, gràcies a la seva capital, i un rerepaís que s’ha mantingut arrelat a la cultura ancestral, amb el cant coral com a gran manifestació cultural identitària. També germana de l’oralitat i del cant, la poesia, té en dues dones, Vizma Belsevica −de la generació nascuda abans de la Segona Guerra Mundial− i Amanda Aizpuriete, els seus cultivadors de més anomenada. Val a dir, insistint en el caràcter identitari de la llengua i sagrat de la poesia, que el letó −l’única llengua baltoeslava que ens ha pervingut, juntament amb el lituà− és segons els filòlegs la llengua més propera al primitiu i hipotètic indoeuropeu. En qualsevol cas, després de la mort en el període d’entreguerres de Janis Rainis, que els letons insisteixen a comparar amb Shakespeare o Goethe, la literatura letona no ha produït cap gran figura. Crida l’atenció la figura de l’artista Karlis Rudevics, que tradueix poesia gitana i s’inspira en la tradició oral d’aquest poble per a les seves pintures. Sí que han tingut gran vitalitat altres disciplines com el ballet, i Barishnikov era ballarí resident del seu Teatre en l’època soviètica.

LITUÀNIA
El cas de Lituània és especial perquè és el país més poblat i amb una història més brillant entre els bàltics, amb un esplendor tardomedieval que s’ha mantingut en l’imaginari col·lectiu. També és una cultura amb un exili important, que ha transplantat figures a altres països, com el cineasta experimental Jonas Mekas, als Estats Units, que va ser figura de l’underground de Nova York, i la poetessa Aldona Gustas, a Alemanya. Altres escriptors destacats són els poetes Tomas Venclova, Sigitas Geda i, sobretot, Jurgis Kuncinas, a més del novel·lista Ricardas Gavelis, que ha satiritzat la vida a l’URSS. Un altre novel·lista, Jurga Ivanauskaté, va veure com es retirava de la circulació per censura, a mitjans dels noranta, una novel·la en què retratava la relació entre un capellà i una dona: un recordatori de la influència del Vaticà en molts d’aquests nous membres de la UE, sobretot a Lituània, Polònia, Malta i Eslovènia. En el cas de Lituània, pot servir de disculpa a l’abrandament de l’ortodòxia la “joventut” del seu cristianisme: efectivament, aquest va ser l’últim reducte del paganisme a Europa, no cristianitzat fins 1387.

D’altra banda, en el festival Les Boréales de Normandia, que en 2003 va estar dedicat a Lituània, Mekas va presentar la traducció al francès de les seves memòries. Recentment, Lituània ha despuntat internacionalment en el teatre, amb un director com Eimuntas Nekrosus, peculiar adaptador de clàssics, i el dramaturg Oskaras Korsmovas, que ha provocat als festivals d’Edimburg i Avinyó amb obres com “Old woman, shopping, fucking”.

Vílnius és també interessant com a espai per a la memòria, ja que havia estat la capital del yiddish, amb una de les majors comunitats jueves d’Europa, que va quedar pràcticament aniquilada durant la Segona Guerra Mundial. El maridatge entre cultura i política, habitual també en altres dels països que ens ocupen, com Txèquia, queda exemplificat per l’enregistrament d’obres per a piano del compositor M. K. Ciurlionis per part de qui va ser líder de la independència, Vytautas Landsbergis.

XIPRE
En el cas de Xipre, l’interès rau, òbviament, en la seva situació de partició. Nicòsia és l’altra Berlín, en què el mur es manté fermament dempeus. Tanmateix, la cultura ha estat utilitzada, sobretot en els últims cinc anys, com a mitjà d’unir els ciutadans d’una i altra banda, grecoxipriotes i turcoxipriotes. Així mateix, les zones de coixí sota control de l’ONU han estat un lloc de trobada habitual entre intel·lectuals o senzillament joves, d’una i altra banda, i els concerts de rock també han jugat el seu paper, com a forma d’alliberar emocions complexes. També s’han succeït intents de publicar llibres o revistes per a les dues comunitats. Cal destacar dos escriptors: sobretot, la poetessa Neshe Yasin, poetessa en turc però resident i professora a la part grega de Nicòsia, i el també poeta i rector de la universitat de Nicòsia, present fa uns anys al Festival Internacional de Poesia de Barcelona, Michalis Pieris.

MALTA
Malta és un país original dintre d’Europa. Tot i l’origen semític de la població i de la llengua, pròxima a l’àrab, la història i les dominacions que ha sofert al llarg de l’últim mil·lenni (normands, sicilians, catalans, italians, anglesos, etc) l’han anat acostant a l’Europa Occidental. Una aproximació que culmina ara amb l’adhesió a la UE del que és també el país més catòlic d’Europa. A Malta la tensió entre occident i catolicisme, per una banda, i el pòsit cultural arcaic – el patrimoni megalític és excepcional- i orientalitzant és summament interessant. Per exemple, a diferència del flamenc a Andalusia, les reminiscències nord-africanes i orientals de la ghana, el cant típic de Malta, provoca rebuig entre certs estrats socials. Pel que fa a la cultura escrita, cal destacar el poeta i agitador cultural Mario Azzopardi, també director d’un setmanari cultural.

TXÈQUIA
El cas de Txèquia és excepcional en el cas de la literatura, ja que ha aconseguit que Hasek o Capek, o, en alemany, Kafka, siguin clàssics universals. Però ha aconseguit també una nòmina universal de contemporanis vius, com Milan Kundera, Ivan Klima o, fins a la seva mort fa pocs anys, Bohumil Hrabal. (La catalano-txeca Monika Zgustová, que els ha traduït, en pot parlar amb molt coneixement de causa). Això sense oblidar el perfil de l’expresident Vaclav Havel com a remarcable dramaturg contemporani. Val a dir que Vaclav Klaus, Primer Ministre entre 1993 i 1997, formava part de l’escena literària dels seixantes, que el portaveu del Parlament ha estat durant anys el dramaturg Milan Uhde, i que l’actual ministre de Cultura i antic assessor de Havel, Milan Knazko, era actor. Tot plegat configura un escenari d’intervenció massiva de personatges de la cultura en la política que hauria fet les delícies dels marxistes occidentals dels anys setantes, però que ha tingut com a un dels objectius, precisament, “desmarxistitzar” la societat. En el cas txec, però, l’arribada dels intel·lectuals i escriptors al poder ha anat en paral·lel a la pèrdua d’influència de la literatura en la societat, que ha caigut en picat des de 1989, segons confessen els propis autors. En la cultura visual −al marge de l’animació− destaca el fotògraf Jan Saudek. Per últim, el turisme massiu en el centre de Praga –i de Budapest- també ha originat un debat sobre el risc de convertir la ciutat històrica en un parc temàtic.

ESLOVÀQUIA
En el cas d’Eslovàquia és interessant estudiar els efectes culturals de la “separació de vellut” amb Txèquia, i l’actual relació i intercanvis entre dos països amb llengües que són del tot comprensibles mútuament. En la literatura seriosa destaca el poeta Milan Rufus i els prosistes experimentals Drago Jancar i Tomaz Salamu. Entre els autors contemporanis amb voluntat de modernitat, però també d’arribar als lectors, hi ha Martin Sulik i Peter Pistanek. Sobre un llibre d’aquest últim, traduït a l’anglès com a Rivers of Babylons, s’ha filmat el que es considera el primer llargmetratge underground eslovac, dirigit per Vlado Balco. Situada en la tardor de la caiguda del Teló d’Acer, el 1989, la pel·lícula té una clara voluntat de modernitat estètica. Parlant d’interpretació, val a dir que l’eslovaca Emilia Vasaryova està considerada tradicionalment com la millor actriu d’Europa Central. I sense sortir de les càmeres, cal recordar la creativitat de txecs i eslovacs en animació infantil, ja demostrada en l’època comunista, i que potser tingui alguna cosa a veure amb l’ancestral qualitat dels titellaires eslovacs i les seves marionetes. Finalment, en art destaca Matej Kren, premi Unesco 1995.

POLÒNIA
Polònia és la gran incorporació europea de 2004, amb una mica més de la meitat de la població i del territori dels nous membres. És també el gegant cultural de la regió, i per comprovar-ho n’hi ha prou amb fullejar els extraordinaris suplements del principal diari, Gazeta Wyborczka, que també compta amb un director excepcional, Adam Michnik. El país dels novel.listes Czeslaw Milosz i Witold Gombrowicz ha donat després poetes com Wislawa Szymborska, que encara publica, o un mestre de l’absurd com Slawomir Mrozek. I dins de la nova literatura polonesa cal destacar els novel·listes Olga Tokarczuk, Antoni Libera i Hanna Kowalewska, els dos primers recentment traduïts entre nosaltres. Encara que potser el polonès més llegit arreu del món sigui el veterà autor de llibres de reportatges, Ryszard Kapuscinski, amb obres mestres com “Eben”.

Pel que fa a la música, el ressò de Lutoslawsky o Penderecki −en actiu− als seixantes i setantes ha tingut continuïtat amb el de Gorecki des dels anys noranta. En cine, la llista és llarga: Andrzej Wajda, Krzysztof Zanussi, Roman Polanski o el desaparegut Krzysztof Kieslowski... un gran cinema que és també reflex de la qualitat del teatre polonès −no només de les companyies− que ha donat teòrics com Jerzy Grotowski (desaparegut) o el director Tadeusz Kantor, i actualment, directors com Grzegorz Jarzyna i l’escenògrafa Barbara Hanicka.
L’escena literària polonesa actual i del segle XX és tan rica que no estaria de més recórrer a un especialista, com Wojciech Karpinski, autor del panoràmic Books of the highway, o el poeta i assagista Adam Zagajewski, que ha escrit sobre la inserció de la cultura polonesa a Europa.

ESLOVÈNIA
Si parlar dels països grans i mitjans d’Europa Central és parlar, sobretot, de literatura, a Eslovènia, i potser per raons de mercat −l’eslovè només és parlat per dos milions de persones− són les arts visuals les que despunten, amb artistes com Jaan Toomik, Raoul Kunvits i Jürri Arrak. Navitrolla ha aconseguit convertir el seu món en una mena d’iconografia nacional, estesa en tota mena de dissenys de tasses i objectes quotidians. Entre els artistes exiliats i que han romàs a l’estranger destaquen els pintors Veno Pilon, Zoran Music i Joze Ciuha, l’escultor Janez Zorko o el cèlebre fotògraf invident (sic) i filòsof Evgen Bavcar. Tanmateix, autors com la novel·lista Brina Svit comencen a ser traduïts a l’estranger, i també destaca el compositor Vinko Globokar. Joze Plecnik és per a la imatge de Liubliana el que Gaudí és per a la de Barcelona, i el seu testimoni ha estat recollit per alguns nous arquitectes d’interès. L’especifitat cultural eslovena és bastant accentuada: herència austro-hongaresa, paisatge alpí, condició eslava i a la vegada mediterrània, veïnatge fecund amb Àustria i Itàlia... a banda de ser els més nòrdics dels eslaus del sud, com demostraria la secessió menys traumàtica de Iugoslàvia −tenir una llengua diferent del serbocroat finalment va resultar ser un avantatge−, l’única república exiugoslava que no s’ha empantanegat en guerres i ha emprès decididament el camí de la prosperitat i cap a una cultura burgesa que omple els teatres.

HONGRIA
Parlar d’Hongria torna a ser parlar de cultura literària. Un dels esdeveniments literaris més inesperats dels darrers dos o tres anys ha estat el sobtat interès entre nosaltres cap als novel·listes hongaresos, que s’han convertit en un èxit de vendes. En alguns casos ha estat la recuperació d’autors clàssics ja desapareguts, que havien quedat eclipsats per les circumstàncies històriques: Sándor Márai, Ivan Mandy, János Kodolányi, etc.). D’altra banda, hi ha novel·listes en actiu que han estat traduïts al català o al castellà en editorials de primera línia, com Péter Esterhazy o Péter Nadas, i el colofó el va posar el recent Premi Nobel a Imre Kertész. El novel·lista “màgic” Ervin Lázár i els dramaturgs György Spiro i George Tabori són les altres referències obligades. La literatura hongaresa és el millor exemple de com la bona literatura, fins i tot quan està escrita en la llengua més aïllada del món, pot trencar fronteres.

Moixarra

2006-05-18T20:38:00.000+05:30

BILBAO

Lluentor i ple domini del verd,
La vida brolla entre escletxes,
La superfície movedissa
De peix o d'armadura, escames,
Floració perquè la pedra
Sigui més que gravetat,
Les coses amarrades
Perquè la fluïdesa
No s'endugui més del compte,
Txacolí amb lleugeresa d'insecte
Contra la pesantor oliosa,
Densa, l'avara càrrega als vaixells
Amarinats per no partir,
La indústria siderúrgica,
La reconversió de bíceps i durícies
En tonalitats de veu, en símbols,
L'intercanvi de béns,
Intercanvi de veus,
La verticalitat, a plom,
La llengua rònega recuperada,
La desmesura humana,
D'una peça, de metall,
I l'abandó,
La pulcritud, llombrígol,
Omòplat, l’estómac resistent,
Mirar només al nord, perquè la vista
No topi contra el sol i no es desviï,
Sonoritat del verd, la mamella vermella,
D'Orient, ni la romanitat, només Jerusalem,
Un escamot de gossos rovellats
I el cel que és un mirall
Enteranyinat d'esquerdes,
La destralada fusta arreu
i arreu l'enyor de l'arbre en els taulons.

ORFEU

Desinfernat, Orfeu,
sense la veu aflautada,
desprès de la disfressa,
n'ha tingut prou de dees
capritxoses i herois,
s'ha fet tècnic de so,
no busca cap ascens,
sols la facilitat,
la llum del sol,
quina felicitat,
només empaitar nimfes
ben ximples i alegroies,
tonades enfadoses per un bes
encara amb gust de riure.
És cert, durant un temps
va fer de guia per senyores grans,
orfe amb ulleres de sol
que es deixava estimar
per les turistes soles,
davant d'un suc de mango
els confessava:
"Euridice era l'infern,
ara només m'agrada
la flora margenera
i la fauna que abunda".

(B)MW
Pels carrers de Barcelona duies els compliments del meu amor com rams de flors de cap per ‘vall, els meus petons com penjaments.

VERGER
750 anys de paraules catalanes

En declinament, desliberar, tala, tristícia, criances, volenterosament, trespassament,
oir, verger, desplaer, significança, despoderats, beneït, mal sana, desemparar, defalliment, desgrat, flaó, si li venia sabor, dematí, tant solament, la vida perdurable de paraís, e que desemparassen lo món, cabirol, sageta, ventura, raó, usança, mortificar, haver menys glòria, inclinar, delit carnal, aspra vida. Ramon Llull (1283)

Moixarra, vestigi, torbera, tíbies, saó, termes, esquena, causa, súplica, os, nus, nosa, tàntal, soga, de sobines, sòcol, necrosi, penó, borges, veces, aspersor, pedregar, punyida, arracada, arquers, castor, calostre, asclar, bòria, bursada, alum, bruel, atol, berena, aviciar, jacint, llatzerat, lluita, vírgula, matís, òbit, alvèol, amiant, armentera. DIEC (2006).

"Lavors los seus ulls foren en plor, y lo seu cor en tristícia"
Ramon Llull, Llibre d’amic i amat

Córrer la taronja

2006-05-18T18:56:00.000+05:30

Els pinyols de la taronja
JORDI JOAN
Recensió de "Córrer la taronja", d'Albert Roig

L’esdeveniment poètic dels últims anys és rodó, flairós i evocador com la més ideal de les taronges. En recollir en un sol llibre tota la seva producció en vers, esporgada amb geni, Albert Roig ha aconseguit una obra d’una rara qualitat, que fa bona la dita que la inspiració és la revisió. Què és “Córrer la taronja 1979-2001”? A primera vista, una successió d’estampes edèniques, un etern meravellar-se, amb una exigència formal i estètica excepcional. Roig és, sens dubte, un antiprosaic. I no perquè ens digui res d’una profunditat excepcional, sinó perquè sap que el tema del poema no és altre que la poesia.

“Córrer la taronja” és una obra densa —cinc llibres reduïts a un de sol—, però neta, sense enfarfec barroc —malgrat la fama de Roig—, perquè res no hi és gratuït des d’un punt de vista estètic. És també una obra vitalista, i en aquest sentit sobta que la sofisticació estètica no s’apliqui a un paisatge mental desolat, ni a un paisatge civil urbà, sinó a dos terrenys que podrien semblar-li hostils: el món rural, idealitzat, i el món de l’adolescència. Tots dos vistos, això sí, des de la quarentena a Barcelona.

És una poesia abstracta? Mai. Albert Roig és eminentment un paisatgista, amb dues devocions constants i que es confonen: l’Ebre i l’adolescència. El poeta, fill de Parmènides, porta més de vint anys banyant-se en aquest riu. Sempre és el mateix bancal en flor, on la fruita tot just apunta. Fill també de Plató, porta més de vint anys en una rectificació constant dels seus poemes juvenils a la recerca de l’original. Hi ha en això una paradoxa. Nefertiti fascina perquè és un rostre adolescent amb una expressió de plena maduresa. La poesia de Roig és una operació igualment impossible: l’adolescència maduradament despullada dels seus vels més fatus.

Roig elabora un discurs sobre l’essència de la poesia, de la mateixa manera que l’art contemporani discurseja sobre el color o la forma, més enllà de la representació. Ara bé, el poeta parteix sempre d’un motiu o una vivència reals, encara que el seu art consisteix a treballar les figures —com un pintor o un músic— fins assolir una textura, una atmosfera, personalíssima, esborrant més que traçant. Sovint les pinzellades amaguen el motiu del quadre i els arbres no deixen veure el bosc. Però la poesia de Roig no és conceptual, ni abstracta, ni es confon amb l’esoterisme. Roig utilitza a més una sintaxi forçada, recargolada —i en això sí que barroqueja— que elimina conjuncions: un camí de còdols sense ciment, per recorre’l sense pressa. A còpia d’esborrar en queda, no el pinyol, que la taronja ja rarament en té, sinó un escampall de llavors, que tal vegada floriran en el lector. Roig ens ofereix la bellesa a partir d’informacions incompletes, desdibuixades, imprecises: “Vosaltres, espectres de mà amputada”, cita. El lirisme de l’el•lipsi, la mancança evocadora. Sap que no és la totalitat sinó el fragment allò que fa estremir, de plaer, o de por. Les orelles del llop. I ja ho va dir T.S. Eliot: els poemes que ens acompanyen són els que se’ns resisteixen.

D’altra banda, Roig ha moderat una extemporània predilecció per les formes dialectals, que ningú no perdonaria a un barceloní, per exemple. Ara bé, escriure en el català de Tortosa li ha servit per defugir l’argot poètic convencional. En Roig, les paraules claus són primigènies, lluny d’artifici: “sal, aigua, arbres, riu, fruites, cel, pells, nuesa”. Més que “sentit”, “sentida”. Així mateix, no li importa massa escriure sobre l’Aretusa sense haver-la vist mai, i no importa massa si la imagina, falsament, amb sallents i gorgues. El seu missatge és eurítimic i estètic, perquè feliçment, Roig sap que la poesia també és un gènere de ficció i que la seva veritat és la seva bellesa.

S’ha escrit que Roig és el primer dels “quatre grans” de la poesia catalana recent —amb Enric Casasses, Arnau Pons i el traspassat Andreu Vidal— que poleix i ordena la seva obra. Tots ells han conreat una poesia allunyada de l’experiència, on l’oïda, és a dir, la llengua, preval sobre els ulls. Són quatre autors allunyats de la influència de la poesia antilírica anglesa, que tant de mal ha fet a la poesia castellana i, de retruc o no, a la catalana. En diferent grau van estar en contacte amb Blai Bonet i han admirat Miquel Bauçà. Les drogues han jugat un paper important en la vida de com a mínim tres d’aquests noms, amb implicacions directes o indirectes en la seva activitat creativa. En aquest sentit, Albert Roig veu el poeta com un demiürg, a la ratlla de la follia i el somni.

Al tortosí li agrada abeurar-se de poesies amarades de sensualitat, com la neogrega i la brasilera. En castellà, de dos difunts enemics de la claredat com César Vallejo i Lezama Lima. En català, no és exagerat dir que Albert Roig ha contribuït decisivament a obrir un camí, després de dues dècades de predomini de la poesia de l’experiència, que ha combatut amb versos i proses. Val a dir que un aspecte que distingeix Albert Roig d’altres col•legues és la seva curiositat estètica més enllà de la “galàxia Gutenberg”. Roig segueix l’evolució de les arts plàstiques i el teatre, i, sobretot, de la dansa, que és plàstica i rítmica.

Els capítols de “Córrer la taronja” es titulen com les seves obres anteriors, amb l’afegit de dos de nous, corresponents a la seva primera etapa. Hi ha 15 poemes nous, però sobre temes també vells. D’altra banda, Roig ha après que el vers llarg s’ajusta més al cabal de la seva poesia, al seu art major (era una falla de “Que no passa”). També ha aconseguit un major virtuosisme en la identificació de so i sentit, en la revelació per la forma. Fins i tot el seu ús de mètrica i rima, assonant, passa desapercebut. Finalment, cal dir que aquest compendi no liquida l’al•lucinogen “Córrer la taronja” de fa prop de quinze anys, ni “La vestidora i el dol”, on trobem ja una veu madura. Tanmateix, després de la fascinació per aquesta virtuosa refosa, sorgeix una pregunta. Fins quan aquesta imatgeria? Fins quan l’etern adolescent de sal?

Recensió de “Córrer la Taronja”, Albert Roig. Edicions 62-Empúries, Barcelona.
Apareguda a la revista “Transversal”.

afÀsia

2006-05-11T20:35:00.000+05:30

Sílfides

A ple sol, sílfides
d’enfebrades sines,
cada batec
insufla sang,
la carn no és
del tot corpòria,
és flama sinuosa
de rosa i té sentit,
dos xiprers encarnats,
preàmbul
de no sabem el què.

S’abat
entre negror de núvols
l’espectre del crepuscle,
crepiten les fogueres,
la flamant flaire de pollancres
que s’escampa, deixa enrere
bassals iridiscents
-i deletèries-
les sílfides que hi eren.

Lluerna

M’he acostat a la mort
com qui es mira a un bassal,
no he buscat els colors,
sinó la claredat,
he cercat d’heure alhora
la lluerna i l’escala.

Afàsia

I

No descórrer les cortines,
traspassar-les,
així sacrificar l’afàsia
i falcar la meravella
que esborrona,
solució anhelada
que fixa, tornassola i apuntala
l’emulsió a les vèrtebres, el sacre
vertigen en la contemplació,
de la vulva i de l’annus
domine, l'adovellada
volta, el planetari, al centre
l’ull de peix, d’aquari
de deliri antropocèntric,
del nen entremaliat que juga
al cosmos sense déu,
sense ningú que tiri els daus,
seriós en el capficament del joc,
la seva llibertat absorta,
duu un somriure que no es veu.

II

L’infant a les altures
d’un oxigen massa dolç,
no és el retraïment
que duu l’embriaguesa,
és expansiva i transparent,
una airejada testa als finestrals,
atenta al pas de l’oreneta que podria
agafar amb la mà,
sentir com n’és de fràgil el batec
i l’ossada menuda
i no esclafar-la.

Sedàs

Fer-ne visible els trets,
no deixar rastre –esporgar-
esvanir-se, esbandir,
evaporar-se al sedàs,
pur solatge de pedra irreductible
entre la terregada,
sumir-esborrar-se
fins l’esborronament,
el sediment, sement que vol delir-se
en el delit de vulva,
delicte de perfil
-sense profit- volàtil,
avar i derelicte,
l’estreta escapatòria
d’avarats,
l’amor, el rumb,
les ales i el velam,
el color de la terra.

Rella

Desparar taula, reprendre
l’escriptura ajornada,
el fil per fer del laberint,
un canemàs
per aprehendre veritats com pomes,
per escampar
ramats d’ocells com pinyes
en branques cadavèriques,
les ratlles com arbustos ennegrits,
l’arrasament del foc,
rèplica exacta d’arrels
xuclant de l’aire aliment,
fins a les altes fulles
en un viatge breu
mancat de fonament i de senderi.

Exorcisme

A la vora del dolor, l’espelma,
arran del mal, que el vetlla,
l’escopidor de dol, conjura
arran del mal, la vela,
que el convoca a cops d’esclop,
el colpidor d’imatges,
el cec matalasser que espolsa el mal,
fa que se’l mira malament,
tracte a baqueta sense contemplació,
fins que se’n va, amb passes de suro,
retractat, l’usurpador
amb la malura refeta en un garbuix,
la malifeta en un farcell
fins a les finestrelles,
amoniacal, premonitori
i anant-se’n en olor
de sofre i mandarines.

Accepció
Forget-me-not:
herba anual
de flors principalment
blavoses, fulles simples
enteres, i de fruits
escabres,
boraginàcies, en són
quatre les núcules.

Així la bellesa, en el millor dels casos, passada pel sedàs del diccionari. O enveja d’una flor:

Tenir definició
i sense haver
de menester sentit,
ni pensa, ni memòria,
sense ser excepció.

Lul.liana

Un cabirol
en declinament,
si li venia sabor
mal sana,
delit carnal,
tan solament
la vida perdurable
de paradís
o haver menys glòria,
aspra vida
e que lo món desemparassen.

Paradís

L’escomesa,
els ulls badats,
la daina refiada quan es gira,
bategant
—cau al parany d’unglots—
i ara es regira
cada cop menys,
a poc a poc
tornant-se erta.

Rapsòdia

2006-05-09T16:41:00.000+05:30

Rep una pedregada de codony sota de l’arbre en plena cara. Li resten sols ungles trencades i unes mans diminutes, maldant per transportar la muntanya a cal sant. Com una musaranya que no pensa, empetitida d’ulls. Desferra que abjura del seu pèl, del pàlpit de la sang i dels estels. Llatina i bàrbara i desmemoriada, que no coneix d’on li vénen les eines, ni el gust ferruginós de l’aigua.

...

Vaig veure un àngel amb la camisa per fora, un verd de bassa espessa de gripaus i una renglera de fruiters per identificar. Vaig escoltar, com una esgarrifança, un espiadimonis en vol ras, la tremolor tibant de corda d’instrument entre la sopitesa de finals d’agost. I vaig sentir l’olor de netedat en els llençols plegats amb cura per la mare i el fill, un blau irrepetible d’arcàngel bizantí que el temps ha profanat i que els iconoclastes, el sol i la intempèrie han malmès afortunadament per sempre.

...

Mediterrània condició d’escena immemorial. Venus morenes descobrint-se l’orella amb gest morent, l'escampadissa de la cabellera al vent, la seva olor de pa de blat, la pell d’oliva, els ulls d’ametlla i pell color de mel o d’avellana. Es fa l’etern retorn: la nit de sant joan, des del febrer, s'anava preparant, un llarg despullament.

...

Guaita el noi tímid, bandejat, amb una paperina de bones intencions, no val per estrafer l’arquer, perquè buiracs i fletxes no li diuen res. S'estima més de no fixar el color de la mar abans que el sol doni la cara, a l'hora en què els matisos encara titubegen. I guarda una afecció per tot allò imprecís, pel tombant de l’esfera i pel revolt on s’acaba un país i comença un camp d’herba.

25 d'Abril a Sesimbra

2006-04-28T16:05:00.000+05:30

Davant l’Atlàntic portuguès, amb un clavell vermell al cor i, a flor de llavis, la cançó de Raimon. El poble existeix.

Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg
de gent que va alçant-se
des del fons dels segles
de gent que anomenen
classes subalternes,
jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg.

Jo vinc de les places
i dels carrers plens
de xiquets que juguen
i de vells que esperen,
mentre homes i dones
estan treballant
als petits tallers,
a casa o al camp.

Jo vinc d'un silenci
que no és resignat,
d'on comença l'horta
i acaba el secà,
d'esforç i blasfèmia
perquè tot va mal:
qui perd els orígens
perd identitat.

Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
de gent sense místics
ni grans capitans,
que viuen i moren
en l'anonimat,
que en frases solemnes
no han cregut mai.

Jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant,
jo vinc d'un silenci
que romprà la gent
que ara vol ser lliure
i estima la vida,
que exigeix les coses
que li han negat.

Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
jo vinc d'un silenci
que no és resignat,
jo vinc d'un silenci
que la gent romprà,
jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant.

RAIMON

(1975)

Tradução portuguesa: http://sesimbra.blogspot.com

L'istme de Panamà

2006-04-28T16:02:00.000+05:30

(serradures d’un altre llibre)

Tracte

Bellesa per passar l’hivern
—el cel no compta, el cel
no compta, ermot
celeste de glaceres, com un ésser
viu no parar mai
la vista al cel,
no comptar els núvols—
tracta’m bé,
al llit de fusta blanca
de Berlín, la nau varada,
bugada de clarícies, fardell
d’ensarronar la vida si s’atarda,
a la tardor, desprevinguda,
com una extemporània papallona
tracta’m bé,
tracta’m, bellesa
per l’hivern quan passa.

Preludi

En els confins de mi
lentes aigües perdent-se
del meu cor aturat
a la vora d’un riu.

Fins quan navegarem
corrent que tot ho ignora
no sé què em portarà
el meu pròxim batec.

Miol

Flairassa i son
benaurada de gats
dolçament morts
al celobert, xardor
d’entrellaçats
germans menuts,
miols empolsegats
-de mix,
llarga sutzura
sense xiuxiueig.

Falsaris

Enamorats llampeguen
de tant voler la pluja
d’esbandir
el llot dels ametllers
fins que els floreixen dits,
enveja de pruneres,
estol de primavera d’aus falçades
d’albirar
alguna estrella que es desploma
en el desori d’un cel
grogós de massa llunes, volanderes
clavades a la sorra, capitulen,
en braços de ningú.

Demà
Mala garriga enllà,
s’ajusticiava el jorn
entre els tarongerars
a cada branca
exhalant flors
algun llaurador allarga
l’endurida mà,
en palpa amb cura
la creixença fràgil
la temperatura,
tempteja suaument
préssecs que sent
com una templa
que batega,
florida de la filla
a cada pit,
sentor que quan declina
el sol escampa,
un alfabet de tinta verda
desfent-se als dits.

Dàrsena (2a versió)

La flor del vespre vermelleja,
falena pacient
plegant-se de bell nou,
del tebi alguer nocturn,
en dàrsenes, en va bevent,
un pic de dia aguaita moll
la presa excelsa, l’alimara
d’un descarregament de lluna.
I ens ve la fosca al ras,
ben a la vora quan la nit
despara i desespera
la tremolera de ser junts,
quan despentina el mar, on som
una barqueta cap per ‘vall,
a l’entrecuix del moll,
a l’hora de l’assalt,
mentre la lluna plena,
insomne i més veloç
que els nostres membres,
mirada a cor què vols,
desplaça el firmament,
ens para el sostre.

(1a versió)

Vermellejant,
la flor del vespre,
falena que s’esvera, indrets
obrint-se a les mirades
de bell nou
alhora que se’n van,
la negra nit d’un glop
presa a les fosques.
Mancat d’anit, en dàrsenes,
el dia aguaita moll
un descarregament de lluna.

Ens ve la fosca al ras
en companyia d’ocells
a l’hora de l’assalt
tan a la vora
quan la nit,
la tremolera de ser junts,
ni despentina el mar, on som
les barques acorades, entremig,
cap per avall,
a l’entrecuix del moll,
mentre la lluna ferma,
insomne i més veloç
que els nostres membres,
mirada a cor què vols,
desplaça el firmament,
serenament,
i ens fa de sostre.

Mar i ona

He vist les dones
emmirallar-se al mar vinós,
obrint-se’m
com un cigne a les fosques,
venus primeres
al mar de les petxines.

He vist la mar
encinta d’algues
fent bugada a trenc d’ona,
peixent la terra
encara assedegada
amb elles a la vora.

L’he vista, mar,
remuntant rius
per coneixe’n les deus,
n’he vist canviar el color
amb una nena a prop,
de porpra a mare-perla.

He vist el mar
naval sense les dones,
llastat d’escuts i d’àmfores,
saquejador guerrer
aspriu i rocallós,
color d’asfalt, d’esquena al cel.

He vist el mar, la mar,
el seu aleteig d’aigua
en un esguard de dona desplegat,
eros i onada, lluna
d’origen de corall
que menstrua marees.

He vist la mar mirant-les
amb mirada de dona,
ambdues esquitxant-se,
no els cal parlar, comprenen
tot d’una, somrient, se’n van
en una maregassa d’ones.

Rio

Telma a Ipanema,
verge pregada,
santa estesa,
llampegant
serena sense escates,
somriure de preàmbul,
demorava
la fosca veu enlaire,
tròpica i gràvida amb so
de veu de canya,
amb unes llargues cames,
amb una olor d’esquiva
ondulada avinguda,
consol que revenia, veu
de l’olivera, esqueix
atlàntic, d’ona
d’eben de mar als ulls,
salobre el verd, les beines,
l’encallada platxèria,
fusta mulata que s’ofrena,
atesa de pregàries,
el blau indi del cel, encega.
Tot seguit sol, maratge.

Acròpolis

2006-04-28T15:34:00.000+05:30

L’asfalt desfet,
l’ofec de foc d’agost,
la llengua a fora i la retsina,
Atenes que s’afoga,
els peixos al taulell quasi respiren,
tovalles amb brodats per abreujar sospirs,
dels cafetars, extemporanis,
carbonissa amb tacte turc,
l’escalf daurat del pa dels àrabs,
tanmateix, el mar dels grecs, melós
solatge a les finestres, l’alfabet
hel·lè de l’horitzó, lambda dels cossos,
la menta debolida que s’ofega al te,
el tracte oriental i el mar tan verd,
civilitzada, la posta sense alè,
-nosaltres en ascens, encara,
i és ara que ho sabem-
de l’altra riba,
gronxada, incòlume melancolia
de dos adults, ibers,
amb una enorme fe, encara,
en les respostes.

Inèdit de “L’alè d’Ariadna”, Jordi Joan
Edicions 62-Empúries, 2001

Sarau

2006-04-28T15:32:00.000+05:30

recital poètic portuguès de temporada baixa

L’enrabiada del nan ‘enragé’
que pareixia de Lleida
i desapareixia,
les sabatetes d’aquell nan
‘enragé’, semblaven més arran
de terra que les altres,
acompanyat a mar
pel calb contorsionista
- i quin brillant artista
de celles cap amunt!-
el nan que no pidola,
el nan a qui la poesia
no col.loca de genolls,
ans de puntetes,
el nan a qui la poesia exalta,
endola i ressuscita,
el nan que es venja
del món, amb mots grandiloqüents,
paraules gegantines
contra els grans,
darrere un mar que brama
amb música de Casio,
el nan nanet no vol
anar-se’n a fer nones,
s’estima més donar-nos la tabarra
amb tempestes sonores,
i ens cobreix de llamps, de pedregades,
-que més voldria, són bavalles-
el nan, nou nou, el nen vellet
que fa bombolles,
deixa la sabonera
el nan a les rajoles,
el ròdol de sabó suqueja
-o de bavalles- com si fos el mar.

I la velleta? N’hi ha prou que no se’ns mori
la velleta a la meitat del xou.
El nan és un burleta,
el nan encara fa
brometes de poc gust
respecte a la velleta,
decrèpita, emperò
li treu dos pams,
l’humor cruel dels nans,
el legendari
humor de ‘petit chou’,
en un hotel de costa de tercera
encara sense guiris
per un fred de cal déu,
s’hi troba a gust el nan,
al fons del rerefons
de temporada baixa.

El nan fa que se’n va,
anant-se'n de putetes,
perquè ell hauria estat
tan bon amfitrió,
bon diputat,
tan bon minyó,
malaguanyat
-és tan bon nano.
Però amb la vella es venja,
la cobreix de baves
i de mala llet,
ja li ha posat un totxo
a sota la cadira,
ja li ha travat les rodes
i ja no pot fugir.

L’aigüera on hi cabria el nan,
un talp que va amb les ungles fora,
amb un vestit de talp
i barret de copalta,
el nen mogut per un odi immens,
les ganes d’humiliar, la velleta i el calb,
el seu xou excessiu, excel.lent en mal gust
-el gust dubtós dels gags-
El nan més nen desprès del seu barret
després de treure’s
les mínimes i lúgubres sabates,
l’odi del nan, al capdavall, davant del mar,
un odi de didal,
les enormes dents del nan
amb què s’aferra amb urc -i ja d’adult, com un bullpit, el pit que bull, un xiuaua embogit-
als nens que l’insultaven.
Quin espectacle degradant!
Des que va néixer
el nan ha defraudat tothom,
començant per sa mare.
Endolat, amb la cabellera al vent
incommensurable, el nan.
El nan que fa brometa sobre els geperuts
i les velles decrèpites, sobre la intel.ligència
dels nens amb síndrome de down,
l’humor bròfec del nan sobre els ancians
que no s’aguanten els pixats al ventre,
el calbo llargarut que ningú sap d’on és
i que li riu totes les gràcies,
humiliat a Moçambic,
per calbo i per mestís
i per poeta,
li agrada el nou amic
se sent com un firaire
que ha retrobat el nan
-el seu nan pròdig, quin profeta!-
Ja és hora de dormir (per fi!)
i el nan al seu llitet de nina
somia amb nous barrets
altíssims de copalta,
per fer venir la son
compta elefants,
conta grandeses,
de l'alçada d'un nan!

I la poesia,
que n’és de gran!

Setubal

2006-04-24T18:19:00.000+05:30

Dos d’abril a Setúbal

I

Aquest escreix de llum
usdefruït,
ja una altra vida,
de primavera a raig,
una voràgine de flors
desborda
les papallones vacil.lants
a cada esqueix.

Aquest escreix de mar
on desemboca el Sado,
aquest esquer de llum, de mars i flors,
fuga d’amor,
fuga de fado,
de llum d’havent dinat sobre façanes
color de moscatell,
i un glop que vol dos glops
-no tot d’un trago.

Aquest escreix d’amor,
d’amor del bo,
l’hora mudada, per un cop,
en hora bona,
-la primavera jau
en el primer revolt,
'come una prima volta'-
tots dos amb tota aquesta llum
i encara
aquest escreix de llum per regalar.

II

Aquest escreix de llum per perdre
-Camèlies, buc fantasma, travessia-
i un esqueix d’ínsula que porta el nom de Troia.
Retorn sense epopeia, Penèlope a ma vora.
Aquesta quotidiana llum damunt les coses:
Canalla pels carrers, intemporal,
bales intempestives, de cristall.
-Ferides de per broma, guarides de mentida,
cotofluix de joguina,
la llum perdurarà, irreal-
Un món sense èpica, nosaltres
vinguts d’una altra riba
-o arribats de dins-
fent via sense rumb, perduts,
dos estrangers, pròxims d’abril,
a la mercè del fado.

Saramago

2006-04-19T23:08:00.000+05:30

Saramago na praça Camões de Lisboa. Ao fundo, o seu editor (2005)
Fotógrafo: Jordi Joan Baños

Raval

2006-04-19T21:39:00.000+05:30

RAVAL
Jordi Joan
I

Contra la lluminosa volta i en descens,
antípodes incriminats, entre enderrocs,
barrocs en la misèria i la incertesa,
varada en glaç, urbana i sense rés,
la lluna sense adeptes,
amb vel, una invident,
escreix de llum pels altres,
que fa sentir menys estrangers
en la derrota d’alabastre de perfil,
tot nus i tot disfressa,
la bellesa no els despulla,
cara a l’abisme del flum blau,
d’agram, cignes en fuga,
cariàtides dravídiques
a la vora de Munda amb un perfil
de poma adolorida
atresorat llindar
mangosta de vermell
llur clòtxina s’esventra, esvelta,
un home que encel·lat lamenta,
dement, al locutori, la filla a la presó,
la jove a la botiga de guardar
l’aigua i el pa, la gerra i la gibrella,
la néta negra, com un gra,
sa mare que l’alleta encara
com al cafetar i n’eixuga
el gotim, sa mare amb vel,
i ell que se l’afillaria tan blanca,
a les envistes, dels murs inexistents d’Islamabad
reposa el brollador als seus llavis,
d’un roig firat a l’Orient,
el blau que els és aliè,
un xivarri in crescendo,
la partitura, insígnia,
radiada per les gosses,
muses i semimuses,
a tall d’enuig, la sabonera encega
l’aigua d’abril i altres clarícies
errabundes de mal infantar,
erràtiques ensenyes, pretendents
que volen pendre l’arc amb un sol gest
violeta als llavis dels seus morts
abrupta la morada fe
amb modern mordent de lis
entre les dents
enfredorides temples
de nen absent
que elles pressenten
amb caient de savi
desastrat
safrà de tots els dies
afluents de vespre a mig tancar
els somnis van caient a banda i banda
com un cigar mal apagat
vessa cendrosa a les capçades
l’enrenou
la fulmínia fumera espessa
brossa de pi i agulles d’escairada punxa
el desficaci
d’aquesta carbonissa prové d’ales
arraïmats vora l’encens per si de cas
el call de les sabates
que en somnis entra al blat
i sense empentes
mel i cotons fogosos
a la bassa
engreixa’t de marcívoles
promeses, t’envaneixes, lleva l’àncora
encercla’l d’àmfores
l’àgora esmaragda
mentre s’esgargamella
marbre rosat amorosit pel cànem
lligat de les sandàlies
amb cor de cràtera
no cal tant utillatge
per tan poca comesa
no hi valen créixens
Desdèmona desdentegada
que es regira
a cada escaire a Esmirna
que cau per les escales
després del desenfrè ve el desengany
i un últim ball a Dànzig,
mirades amb la blava crueltat
que infanten els cels grisos
de reflexos.
I a Islamabad, encara els xantres.
I encara a Chambéry
despulles de bellesa
vestides per 'nar al temple.

II

Emmalaltien
de no sentir la veu dels altres
ballarines de puntetes als xamfrans
amb tot el sucre als ulls
semblen tan pàl·lides quan trepitgen fems,
regalen síndries pures
com diamants de riu.
Moderna l’àvia amb el seu gec de puces
que li espolsa el gendre.
Hi venen mata-rates.
N’anàvem aprenent,
erèctils com polseres tendres,
noies primetes que enllustren les sabates
del dimoni i d’algun galifardeu
enllacades pel més vell pecat,
tumefactes entre els tolls de llot,
els homicides les cobegen sense empentes,
paciència els en sobra
no se’ls acabarà el desinfectant
aclofa’t entre dees
quin paper més galdós
obrir-te pas amb bicicleta
quan no en tens ni cinc,
atrabiliari, fóra
millor haver-se quedat a Romania,
aquella encesa d’atrils
les desmenjades noces
la nosa del crepuscle
quan se’n va enfaristolant-se
que en són de negres
desmanegades mosses
com algues de tempesta
ratlles de presidiaris
que fan punt de creu
amb els dos lladres
a part de creure-s’ho
n’hi ha un a cada andana
reflexarà un instant
l’almívar, l’albercoc
sense dolenteria,
a l’aguait del doll
de la represa
d’infantar i escriure a raig,
l’acuitada quietud
de pinyol mig rosegat
sense acudit ni fressa,
un geperut desfila,
les mirades ni les gusta
en rebotar a la gespa
impermeable
a la maledicència
en emissió especial
per a l’illa d’Ano Bom,
no en diguis mel ni mal,
la brasa del capvespre, estintolada,
esvalotarà els rostolls.
S’adorm, la nit,
davant l’entrada,
com un gos esventrat.

Barcelona 2001-2

Un portal de poesia catalana des del cor de Lisboa: "Praça das Flores"

Amazònia

2006-04-19T21:25:00.000+05:30

Eres la fusta

A sobre eres la fusta i eres l’aigua,
però sota la fusta, l’alga
amb l’aire decebut
en descobrir la platja,
eres la sang que vol
que li presentin l’espasa,
eres la fulla i l’eruga, eres el vol
de l'albatros i el reclam dels arbres,
n’eres l’ombra, el trot de l’euga
entre els palets del riu
i eres el riu, enrogallat,
rient pel trot de l’euga,
encara eres la pols
de l’era i el camí,
eres el carro, el gra i la polseguera,
amb la mirada oberta
eres el pols del llançador de ganivets,
eres el son
d'un revòlver que espera,
eres la sal
i eres el sud,
eres la fusta asclada, el sol
de les escletxes,
l’amor filial i la revolta,
eres la pau en construcció,
per pura mandra,
eres la guerra ajornada,
l’olor de pell de pit d’adolescent,
eres l’oasi
i la palmera més verda,
la bassa on s’abeuren els homes
i eres, en solitud, nenúfar,
eres el sud i eres l’aiguat,
l’ombra de l’estira-cabells
i la benevolença,
eres el cop d’esclop
i la corda més tensa
d’un violí desmanegat,
eres la portalada ferrada d’un mas
i l’aigua fresca i l’emparrat del darrere,
eres la recompensa,
la claredat infinita
i un paraigua esdernegat,
eres la idea,
la fe i el fonament
que aguanta drets els arbres,
l’aire net dels pollancrers
i la verdor del vent al vespre a la ribera,
eres la gronxadissa dels salzes i els trapezis,
eres convulsa, els nervis del pallaso
i l’alegria del domador de feres,
eres l’arcada, eres el sud
que sap el nord
però no s’hi retira,
eres la nit de Sant Joan
i el pa dels pobres,
com una pessigada repartida,
la cala esbadellada,
l’ombra de l’abadia,
eres el juliol
dels boscos a la fresca,
eres la barca i la gimnàstica,
eres el llibre en blanc,
la cendra de l’altura,
la reixa que no encaixa,
teula que balla al caire de l’abís
i eres els pas del llop
que esporugueix
de tan necessitat,
a la deriva i de perfil,
n’eres les baves i la llengua a fora,
eres el lleny i la fruita de lluny,
ben arranjada
a la primera fila del mercat,
eres el pes
del codony a la branca
i la vida esbrancada,
eres i ets i seràs l’era,
miríada de blat
entre els badabadocs.

Amazònia

Riu avall les gosses es cargolen. La gossada esbufegant amb les potes ronyoses. Travessant guals amb el morro enlaire i la llengua a fora. Els unglots de les potes bruts de fang. La llengua amb gust de riu penjant per fora, d’un rosa esvaït.Allà, emperò, les canoes eren de fusta lliscant, els indis eren de fusta lliscant, les dones preparaven menges que barrejaven amb saliva i llet de truja, perquè la seva llet no donava a l’abast per a tanta canalla. La mare que els va parir amb les mamelles penjant i la llengua fora, d’un rosa esvaït. La mamella esvaïda com una rosa esbravada de perfum marcit. Els tapaculs a rentar. Les bugades d’Amazònia damunt de les arrodonides pedres sabonoses. Encara no era el temps de buguenvíl.lies però l’aram de lluny es feia pressentir. El gust d’aram que sempre precedeix l’edat del ferro i de la pólvora. El temps d’haver de recollir el poblat, de cop, a mitjanit i riu amunt. I més amunt a cada cop.

...

Ramon Llull, Ausiàs March, Jacint Verdaguer, Joan Salvat-Papasseit, Josep Carner, Marià Manent, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Josep Sebastià Pons, Carles Riba, Agustí Bartra, Salvador Espriu, Joan Brossa, Gabriel Ferrater, Joan Vinyoli, Maria Mercè Marçal, Narcís Comadira, Miquel Bauçà, Pere Gimferrer, Enric Casasses, Albert Roig... aquests sí que són imparables!

Weimar

2006-04-19T21:17:00.000+05:30

WEIMAR
Jordi Joan

Era un fruit de la mida d’un gra de cafè o una oliva, amb textura de nespre. Li’n va oferir un i ella a l’acte el va prendre amb els ulls ben oberts. L’acceptà de bon grat, com també el seu somrís deseixit, les paraules alades, burletes i tendres, els seus ulls castanys. Envoltada de savis, no duia cap més uniforme que els seus vint-i-tants. Portava els cafès amb un aire serè, de qui vol fer la feina ben feta i de pressa emportar-se la paga al seu pis compartit, a dispesa. Anys després ella havia oblidat un per un els cognoms d’aquells convidats importants, arquitectes com ella seria en ‘cabat de poc temps. També el nom d’aquell fruit de color ataronjat. En recorda però, encara ara, el sabor tropical que es fonia a la llengua, aquella promesa d’un suc mai tastat. L’Alemanya Oriental era a prop en el temps, a la vora també l’esquifida verdor de les tristes taronges de Cuba, migrada collita d’edèn mig pansit, mal tastat.

Tot poema d’amor comença amb nou dígits, la clau que obre el pany d’uns moments al bell mig de la mar, dos a dins d’una barca exposada a naufragi o guiada a bon port. Sol.lícita a dur-te l’ajuda, pensares de sobte que no t’agradava. P’rò els seus ulls eren blaus i més grans, la mirada més fixa i encara més fixa la idea i la necessitat. La neta acidesa del Riesling. Després la vila d’Erfurt, enteranyinada, darrere la boira del Nord, era i no era. Darrere la pedra s’amida l’ensurt de l’alçada d’un gros campanar, caserna gòtica d’ànimes. I en fi, l’escalinata a enlloc i, al capdamunt, la catedral. Nocturna atmosfera amb vapors de Nerval, hivern endins la respiració inflant la pitrera. No duia encara el barret d’Ucraïna. I va ser treure el paraigua i guanyar-te amb un gest. Tu l’obries com una marquesa damunt dels dos caps. I s’arrambava el seu cos, el seu braç, el seu pit, l’escalfor del seu ser decandit fixament decantat. A la llum de la cambra d’hotel era clar com són de vulgars tots els Hilton. Damunt seu surava, del fons del naufragi d’un fals paradís, l’esguard socialista salvat.

Asesinato en la escuela

2006-04-19T20:57:00.000+05:30

26/4/2005

Luto en un instituto patas arriba
JORDI JOAN BAÑOS
SABADELL.- Sólo en sueños los profesores del I.E.S. Les Termes, de Sabadell, podían imaginar a todos sus alumnos reunidos, en horario escolar, en un glacial y respetuoso silencio de nada menos que cinco minutos. Y sin embargo, así fue, frente a la puerta del instituto, en memoria de su compañero Mohamed, de 14 años, cuyo asesinato fue descubierto anteayer.

Mohamed repetía 1º de ESO porque llegó hace apenas un año, sin saber leer ni escribir. La adolescente china con la que se sentaba, y con la que compartía la condición de último de la fila, no salía ayer del más completo mutismo. Igualmente afectado, pero más comunicativo, se veía a Michael, negro africano, que fue el último compañero que lo vió con vida, el viernes por la tarde. "Me dejó su playstation y se fue con Marc. Ya le dije que ese hombre no me gustaba". Marc R., de 27 años, confesó el lunes a la policía haber estrangulado y ocultado a Mohamed en el armario de su habitación. Sus vecinos coinciden en que Marc era un joven de apariencia "normalísima" y trato "educado", aunque otros rumores -sería "deportista", "monitor de esplai" o "hijo de una funcionaria de la Generalitat"- no han podido ser confirmados. En la avenida de Sol i Padrís todo son vaguedades, pues llevaría poco más de dos años en un bloque donde conviven 32 familias. Una semana antes se había declarado un incendio en su vivienda, que él atribuyó a un descuido mientras fumaba en la cama. Sin relación con el caso, un vecino de su mismo rellano -la planta 11- se suicidó lanzándose al vacío hace un mes.

8 años en barracones
A 250 metros, el instituto de Les Termes lleva un lustro en obras y, durante los ocho últimos años de la Generalitat de CiU, gran parte de sus estudiantes recibieron clases en barracones. En estas condiciones, la labor de sus docentes se antoja heroica, en un centro público que parece más un contenedor de problemas sociales que un lugar para preparar el acceso a la universidad. Ayer, algunos de estos profesores querían escribir una carta para protestar contra la libertad de que disfrutaba Marc R., a pesar de que en febrero fue detenido por haber intentado estrangular a otro menor, un rumano de 9 años, el pasado noviembre.

Algunos de sus compañeros de instituto lo recordaban porque "le gustaba jugar de portero", porque "hacía mucho ruido", o porque "no hablaba nuestro idioma" y siempre decía "Què dius" y "S'ha acabat", en un aparente milagro del "aula d'acollida" del IES. Y muchos otros lo recuerdan por su bicicleta. La nueva, según algunos, habría sido un regalo, para ganarse su confianza, de su asesino, que también le daba pequeñas cantidades de dinero por lavarle el coche; que lo llevó al circo o al zoo; y que le prometió una moto, logrando engañar hasta a los padres de su víctima.

La mitad de la clase de Mohamed procede de otros países: Ecuador, Bolivia, Gambia, Portugal, China y Marruecos. Tanto ellos como los nativos hablaban por signos con Mohamed, que los hacía reír con sus imitaciones de caballos y ranas. Ni siquiera podía entenderse con la marroquí de la clase: arabófono él y berberófona ella. Ayer todos entendían que no podían llevar el walkman puesto en horas lectivas. Aunque el recogimiento del principio se fue volviendo alborozo, después de que la clase fuera sustituida por la confección de murales dedicados al estudiante asesinado, con una fotografía en la que luce su cabello crespo. "Sólo era un niño", dicen sus compañeros. "Moha, deu", escribe otro, a modo de despedida, en el cartel firmado por todos: "En tu recuerdo".

Según sus padres y sus tres hermanos menores, Mohamed había vuelto a casa muy contento el pasado viernes, después de que los profesores le felicitaran por sus dibujos en una actividad del Día de Sant Jordi. Luego cogió su bicicleta nueva y nunca más volvió. Lo buscaron en vano durante todo el fin de semana. Hoy el I.E.S. Les Termes cierra sus puertas en señal de luto. En un instituto donde la convivencia de ocho años con barracones y obras ha instalado un cierto aire de provisionalidad y campamento, era importante inscribir el luto más de cinco minutos. Ahí queda una gran señera con un crespón negro.

Por puro azar, un escritor nacido en el barrio tenía previsto realizar un recital, ayer, en la misma escuela, aunque a causa de las circunstancias, desistió. Les hubiera leído a sus jóvenes vecinos versos sobre futuros cercenados: "El meu barri envelleix / i me'l remiro,/ aquests dies en blanc/ que encara passo/ en blocs de formigó/ amb roba estesa,/ més que afligit/ amb somnolència/ pel sostre baix del pis,/ dels somnis a l'abast."

Artículo para "La Vanguardia", inédito

Malabars

2006-04-19T18:30:00.000+05:30

El sol que per buscar la mar
deixa la calma,
les flors dels arrossars,
arran de mar, arremangades,
la pell rebruna, en terra de palmeres,
plena de sol, tota ombra,
les flors dels aiguamolls
entre els sargassos,
duen el gerro al cap
s’afanyen a buscar
l’aigua, les flors
de la maresma,
enmig d’arbres de mango i cocoters,
silent el vespre de marengo,
arreu senderes,
enmig del bosc de palmes
ningú no sent la pressa
de marxar,
i el seu somriure és franc, és fàcil,
la roba de safrà, sari carmí,
la flor de la canyella, el gessamí
relliga la negror de trena,
la costa malabar de les espècies.
S’arrissa el mar,
famílies que contemplen
allò que no
-des de la sorra-
s’arriba mai,
del tot,
a veure,
a poc a poc, la posta,
mentre ha arribat, al temple, l’hora,
de bressolar, un per un, els déus
se’ls banya, se’ls acotxa,
per dur-los a dormir,
el temps que lentament
s’estiragassa
i ja del sol,
de l’inefable, en queda sols
un ressagat rastre de llum.
Primer l’eixam,
-malabarismes-
després la pau,
després en calma i és
canoa i ganivet desprès,
si lent talla canals,
a temps,
si les adolescents
es van desfent les trenes,
si es renten o si es banyen,
pulcríssimes al caire
de barcasses
en retornar d’escola,
a Kèrala, a Càlicut,
a prop de les cabanes,
olor d’intimitat i llet de coco,
i tot es fa tan lent
que trobes a faltar les papallones.

Jordi Joan, Índia, 2003

Estuario

2006-04-19T18:16:00.002+05:30

Se despereza Lisboa con el sol ya en descenso. Entre la muerte de Fernando Pessoa y la llegada de los malabaristas, en el mirador de Adamastor, apura su café un hombre sin edad. A su derecha está el puente enrojecido y, a sus pies, el río arrepentido y ceniciento. No se decide a culminar su curso atropellado –“¿eso era todo?”- engordando en la duda, ya sin vuelta atrás. En la hora malva, la torpeza del Tajo se confunde con las cavilaciones de sombrero chato de un caballero acicalado y sedentario.

“Mejor no dar por bueno el curso de las cosas, mejor sería el supremo atrevimiento de remontar el río. Atreverse a ver y a verse: el país desde la lejanía; uno mismo distanciado, personaje trasplantado en otra historia. Huir para trocar quizás a la madre asfixiante por un par de madrastras displicentes. Y unirse a los migrantes: entre ellos solamente el mañana mantiene su prestigio y guía su laboriosa discreción a la conquista de otros días.

Se emigra para adormecer, bajo un sol más templado, o para enardecerse bajo una luz hiriente. O para derrumbarse –sombrío, hiperconsciente- erguido bajo cielos de cuchilla mate, acongojantes. Pues siempre es preferible naufragar en otras aguas, más cálidas y demoradas, o más frías, más límpidas, vertiginosas. Cualquier cosa es mejor que el charco de los martes.

Se emigra para ser, para sentir, para volver a ser: sin objeto directo ni adjetivos posesivos. Para desprenderse o para poseer. Para escuchar, se dice, historias nuevas: las de siempre, con la anécdota cambiada en otro acento. Se emigra para conocer, los nombres del amor en otras lenguas, palabras nuevas para designar, ropajes nuevos para embellecer o disfrazar; para esconder, mostrar o distraer. Para sentirse idiota e incompleto, mientras alrededor el mundo aumenta y multiplica sus máscaras y su pelaje.

Irse, tal vez, para pedirle cartas nuevas al tahur de siempre. Y decir Diego donde se dijo digo, para burlar al tiempo -a sabiendas de que es él quien suelta la postrera carcajada. Metamorfosis de fábula. Que emigre la cigarra uniformada en hormiga; que se extravíe la hormiga, convertida en cigarra. Se emigra porque se está sediento y, a la vez -avaramente y no es milagro- se ha ido haciendo provisión de agua.

Moverse para fijarse. Porque se estropeó la máquina de impresionar recuerdos. Porque ya nada te retiene, porque la tierra gira y tú con ella. Y ha cambiado tanto todo que hay cada vez menos razones para permanecer. O cuando nada cambia. Nada de nada. Se cambia para que permanezca aquello que nos mueve. El sueño y sus molinos de agua.

Cuando -uno tras otro- terminan de crecer, cuerpo, deseo, razón y comprensión. Cuando ya solo queda el resto de la vida para que crezca la ‘saudade’ de cuando se crecía. Entonces -y solo entonces- se emigra porque no hay ya adonde ir, pero tampoco, lugar donde quedarse. Porque la Tierra entera es una isla, por todas partes rodeada de nada, menos por la imaginación”.

El último rayo de luz anaranjada desnuda la integral blancura del cuaderno. Acodado en su terraza permanente, Ricardo Reis sigue en suspenso, la pluma todavía en vilo y la mirada fija en el desembocar. Hoy tampoco ha fondeado la embarcación que espera. Hoy sigue sin sentirse muy dueño de sí mismo, ni de sus pensamientos, y sigue sin saber por qué. Es hora de cerrar el cuadernillo y de guardar, de nuevo en el chaleco, su pasaje, pulcramente doblado, de una caligrafía griega de dudosa vigencia. Es hora de quedarse. Mañana volverá. Sin ansia, ni amargura, ni esperanza, empieza a sospechar que nunca dejará Lisboa.

San Agustinillo

2006-04-19T17:58:00.000+05:30

Fotografia de San Agustinillo, al Pacífic mexicà, l'agost de 2005 / Jordi Joan Baños

Elogis de Saint-John Perse

2006-04-19T16:58:00.001+05:30

ELOGIS

Saint-John Perse

Traducció de Jordi Joan

PER CELEBRAR UNA INFÀNCIA

“King Light’s Settlements”

I

Palmes...!
Llavors et banyaven en verdor-d’aigua-de-fulles; l’aigua era encara del sol verd; i les serventes de ta mare, noies grans i lluents, bellugaven càlides les cames a prop teu, que tremolaves...
(Parlo d’una elevada condició, llavors, entre vestits, al regne de clarors giravoltants.)
Palmes! i la dolçor
d’una vellesa d’arrels...! La terra
va desitjar llavors de ser més sorda, i més profund el cel, on arbres massa grans, rendits per un designi obscur, nuaven el seu pacte inextricable...
(He tingut aquest somni, amb gran estima: una estada segura entre entusiastes veles.)

I les altes
arrels corbes celebraven
l’avinguda de vies prodigioses, la invenció
de voltes i de naus,
i la llum que aleshores, fecunda en proeses més pures,
inaugurava el blanc reialme on vaig menar, potser, el meu cos sense ombra...
(Parlo d’una elevada condició, d’antany, entre homes i les seves filles,
que mastegaven la tal fulla).

Llavors, els homes
tenien una boca més greu, les dones
tenien més lents els braços;
llavors, a còpia de nodrir-se, com nosaltres, d’arrels, les grans bèsties taciturnes s’ennoblien;
i més llargues al damunt de més ombra s’aixecaven les parpelles...
(He tingut aquest somni, que ens ha consumit sense relíquies).

II

I les serventes de ma mare, noies grans i lluents... i les nostres parpelles fabuloses...
Oh claredats! Oh favors!
Anomenant qualsevol cosa, recitava que era gran, anomenant qualsevol bèstia, que era bella i bona.
Oh les meves
magnífiques,
voraces flors, entre el fullam vermell, que em devoraven tots
els bellíssims,
verds insectes! Les toies al jardí feien olor del cementiri familiar. Una germaneta menuda va morir: en vaig tenir, quina bona olor, el fèretre de fusta d’acajú entre miralls de tres cambres. I un no havia de matar d’un cop de pedra el colibrí... Però la terra se’ns corbava en els jocs com feia la serventa,
la que té dret a una cadira si ens quedem a casa.

... vegetals fervors, oh claredats, oh favors!...
I després aquelles mosques, aquella mena de mosques, cap al darrer tros del jardí, que eren com si la llum hagués cantat!
...Me’n recordo de la sal, me’n recordo de la sal que la nodrissa groga m’havia d’eixugar de la vora dels ulls.
El bruixot negre sentenciava a l’ofici: “El món és una piragua que, de tant giravoltar, ja no sap si el vent vol riure o plorar...”
I de seguida els meus ulls miraven de pintar
un món que oscil·lava entre aigües brillants, reconeixien el pal llis dels troncs, el masteler sota les fulles, i les botavares i les vergues, els obencs de liana, on massa llargues, les flors finien en crits de cotorres.

III

... Després aquelles mosques, aquella mena de mosques, i l’últim tros de jardí... Criden. Ja vinc... En parlo amb gran estima.
— Si no fos la infantesa, què era llavors que ja no hi és?
Planes! Pendents! Hi havia
més ordre! I no hi havia més que regnes i confins de lluïssors. I l’ombra i la llum eren llavors més a la vora d’ésser una mateixa cosa... Parlo d’estima... Als marges, la fruita
podia caure
sense que la joia se’ns podrís a la vora dels llavis.
I els homes bellugaven més ombra amb una boca més greu, les dones més somni amb uns braços més lents.

... Em creixen els membres, i pesen, nodrits per l’edat! Ja no hi coneixeré res més que un indret de molins i de canyes, pels somnis dels infants va ser distribuït així, en aigües vives i canores...
A la dreta
s’entrava al cafetar, a l’esquerra, mandioca
(oh veles que es pleguen, coses elogioses!).
Per allà hi ‘via els cavalls ben marcats, els ases de pèl curt, i més enllà hi ‘via els bous;
aquí els fuets, i allà el crit de l’ocell Annaô
— i encara enllà la ferida de canyes al molí.
I un núvol
violeta i groc, color d’icac, si s’aturava de sobte a coronar el volcà d’or,
cridava-pel-seu-nom, del fons de les cabanes, les serventes!

Si no era la infantesa, què hi havia llavors que ja no hi és?...

IV

I no hi havia més que regnes i confins de lluïssors. I els ramats ascendien, les vaques feien olor
de suc de canyamel... Em creixen
els membres
i pesen, nodrits d’edat! Me’n recordo dels plors,
d’un dia massa bell amb massa esglai, amb massa esglai!... del cel blanc, oh silenci! flamejant com un esguard de febre... Ploro, com
ploro, en la conca d’unes velles, dolces mans...

Oh! És un pur sanglot, que no vol ser auxiliat, oh! no és més que això, i ja em bressa el front com una gran estrella del matí.

... Que n’era de bonica ta mare, empal·lidia
quan, tan gran i lassa, es vinclava,
a assegurar-te el feixuc barret de palla o de sol, coronat
amb una fulla doble de filodendre,
i com, travessant un somni consagrat a l’ombra,
l’esclat de musselines
inundava el teu son!

... la meva minyona era mestissa i feia olor de ricí;
sempre hi vaig veure les perles de suor brillant sobre el seu front, al voltant dels seus ulls — i tan tèbia, la seva boca feia gust de poma-rosa, dins del riu, a la vora de migdia.

... però de l’àvia esgrogueïda
que tant en sabia de curar picades de mosquits,
diria que un és bell, quan porta mitges blanques, quan et ve, per la persiana, la discreta flor de foc cap a les llargues parpelles d’ivori.

... I no vaig coneixe’N totes les veus, i no vaig conèixer totes les dones, tots els homes que servien en l’alta mansió
de fusta; però per molt de temps encara guardo a la memòria les cares insonores, de color de papaia i tedi, que se’ns plantaven darrere la cadira com astres morts.

V

... Oh! Tinc raons per lloar!
El meu front sota mans grogues,
el meu front, et recorda les nocturnes suors?
del minut va de febre i d’un gust de cisterna?
i de flors d’alba blava dansant damunt les cales del matí?
i de l’hora al migdia més sonora que un mosquit,
i de les fletxes llançades per la mar de colors...?

Oh, en tinc raons! Oh prou que en tinc de raons per lloar!
Hi havia al moll els alts navilis musicals. Hi havia promontoris
de campetx; fruites del bosc que es badaven... però què se n’ha fet dels alts navilis musicals que hi havia al moll?

Palmes...! Llavors
una mar més crèdula encantada amb partences invisibles,
superposada com un cel al damunt dels vergers,
a vessar de fruits d’or, de peixos violetes i d’ocells.
Llavors, perfums més afables, fressant fins les cimes de més fast,
escampaven l’aire d’altres temps,
i pel sol ardit del canyeller del jardí de mon pare - oh fingit!
gloriós d’armadures i escates un món ben tèrbol delirava.

(...Oh, tinc raons per lloar! Oh faula generosa, oh taula d’abundor!)

VI

Palmes!
i a la grinyoladissa mansió tantes llances de flama!

... Les veus eren brogit lluminós sota-el-vent... La barca de mon pare, estudiosa, menava uns grans rostres blancs: podrien ben bé ser, en suma, àngels despentinats; o bé homes sans, vestits amb belles teles i cofats de suro (com el meu pare, que fou noble i decent).

... Car al matí, sobre els camps pàl·lids d’Aigua nua, al llarg de l’Oest, he vist caminar Prínceps i els seus Gendres, homes d’alt rang, tots ben vestits i silents, perquè la mar d’abans de migdia és un diumenge en què el son ha pres el cos d’un Déu, plegant les cames.

I torxes, al migdia, van alçar-se per la meva fuita.
I crec que hi havia Arcs,
i Sales d’eben i llauna varen il·luminar-se cada vespre al somni dels volcans,
a l’hora en què ajuntàvem les mans
davant de l’ídol amb roba de gala.

Palmes! i la dolçor
d’una vellesa d’arrels...! Els vents alisis, els tudons i la gata castanya perforaven el fullatge amarg, a on, en la cruesa d’un vespre amb perfum
de Diluvi,
llunes roses i verdes penjaven com mangos.

*

... Ara, els Oncles parlaven fluixet a ma mare. Havien fermat el cavall a la porta. I la Casa durava, sota els arbres de plomes.

Éloges, 1907
Elogis, 2004 (Aparegut a www.eltactequete.com, web de literatura en general i poesia catalana en particular)